Camille
Dia 1 » 20:00 h
Pàgina 24 de 80
2
0
:
0
0
h
I ara, cap al segon pis.
A la dreta, l’escala. Tothom prefereix agafar l’ascensor, a les escales no hi ha mai ningú. Sobretot als hospitals. La gent es cuida.
El Mossberg està equipat amb un canó de poc més de quaranta-cinc centímetres i una empunyadura de pistola. Tot plegat cap sense problemes a la butxaca interior d’un impermeable. Això t’obliga a caminar una mica encarcarat, estil robot, perquè has de tenir l’arma enganxada a la cuixa. Però és l’única manera, has d’estar a punt per disparar o per fugir. O les dues coses. Passi el que passi, el més important és ser precís. I estar motivat.
El policia ja ha baixat. Ara la dona està sola a l’habitació. Si encara no se n’ha anat, des de baix el poli sentirà l’enrenou, i li convé pujar corrent si no vol incórrer en una falta professional. No donaria gaire pel seu futur.
Arribo al primer pis. El passadís. Travesso l’edifici i arribo a l’escala de l’altre costat. Pujo al segon.
Aquest és l’avantatge del servei públic: tothom està tan enfeinat, que ningú para atenció a un intrús. Al passadís, famílies angoixades, amics impacients, la gent entra i surt de les habitacions de puntetes, com si entressin en una capella, el lloc intimida, els visitants es creuen amb infermeres molt atrafegades a qui no gosen ni dirigir la paraula.
El passadís està lliure, una autèntica avinguda.
L’habitació 224 és a l’altra banda, està situada al lloc ideal per oferir el màxim repòs. I parlant de repòs, de seguida els donaré un cop de mà.
Uns quants passos fins a l’habitació.
He d’obrir la porta amb precaució, el soroll d’un fusell de canó retallat que cau a terra en un passadís d’hospital fa que la gent de seguida es posi nerviosa, encara que no sàpiga què passa. La maneta de la porta cedeix amb suavitat, el peu dret a l’obertura, el Mossberg canvia de mà, l’impermeable s’obre del tot, la dona està estirada al llit, des de la porta li veig els peus, com si fossin els peus d’una morta, immòbils, abandonats, m’inclino una mica més i li veig el cos sencer…
Collons, quina cara!
L’he deixat ben arreglada.
La dona dorm de costat, baveja, té les parpelles inflades com uns bots, ara mateix no resulta gaire seductora. Em ve al cap l’expressió
partir la cara. Molt encertada, molt exacta. La cara de la dona sembla un bloc massís, com una capsa de sabates. Deu ser per les benes, però només el color de la cara ja impressiona. Sembla pergamí. O lona. I la té tota inflada. Si tenia algun projecte immediat, l’haurà de deixar per a més endavant.
Em quedo a la porta amb el fusell ben visible.
Que es noti que no he vingut amb les mans buides.
Tot i que ara la porta està oberta de bat a bat, la dona segueix dormint. Tantes molèsties que m’he pres per venir fins aquí perquè em rebi d’aquesta manera! Moltes gràcies. Normalment, les persones que pateixen ferides greus són com els animals, intueixen les coses. La dona es despertarà, és qüestió de segons. L’instint de supervivència. Els seus ulls aniran immediatament cap al fusell, es coneixen bé, tots dos, gairebé podríem dir que són amics.
I així que ens vegi, al Mossberg i a mi, la dona quedarà horroritzada. Normal. S’esverarà, s’incorporarà, el cap li anirà de dreta a esquerra.
I començarà a xisclar.
Anant bé, amb tots els cops que ha rebut a les mandíbules, no serà capaç de dir res intel·ligible. L’únic que aconseguirà bramar serà
eeehhh o potser
aaahhh, alguna cosa així, però encara que no pugui articular, sí que podrà apujar el volum, cridarà amb totes les seves forces, suficient per atreure el personal de la planta. Si fos el cas, abans de passar a coses més serioses, li faré un gest perquè calli, xxxt, amb l’índex enganxat als llavis, xxxt.
I ella seguirà cridant com una condemnada. Xxxt, que això és un hospital, collons!
—Senyor?
Al passadís. Just darrere meu.
Una veu, força lluny.
No m’he de girar. M’he de quedar així, encarcarat.
—A qui busca?
Aquí ningú para atenció als desconeguts, però així que apareixes amb un fusell de caça sota el braç, de seguida tens algun funcionari zelós a sobre.
Aixeco els ulls cap al número de l’habitació, com si m’adonés del meu error, la infermera ja és molt a prop. Sense girar-me, balbucejant, li dic:
—M’he equivocat…
La sang freda és la clau de tot. Tant si parlem d’un atracament com d’una visita de cortesia a una pacient d’urgències, la sang freda és essencial. Mentalment veig a la perfecció el plànol d’evacuació. He d’arribar a l’escala, pujar un pis i després a l’esquerra. M’he d’afanyar, perquè si m’he de girar hauré de treure el Mossberg, disparar i privar aquest hospital públic d’una infermera, com si anessin sobrats de personal, o sigui que he d’allargar el pas. Però abans, carrego l’arma. No se sap mai.
El que passa és que per fer pujar una bala, he de posar les dues mans al davant. I una arma així, tan metàl·lica, fa un soroll molt especial. En un passadís d’hospital, deu ressonar d’una manera molt inquietant.
—Els ascensors són cap allà…
Quan sent l’espetec de l’arma carregada, la veu s’interromp de sobte i deixa lloc a un silenci carregat de por. Una veu jove, fresca però preocupada, com atrapada en ple vol.
—Senyor!
Ara que el fusell està a punt per fer-lo servir, només cal que m’ho prengui amb calma, que miri de ser metòdic. El més important és quedar-me d’esquena. L’impermeable deixa entreveure la rigidesa del fusell, com si portés una cama de fusta. Faig tres passos, l’impermeable s’obre lleugerament, una fracció de segon que deixa aparèixer l’extrem del canó del Mossberg, és un instant fugisser, com un rastre de llum o un esclat de sol en un tros de vidre. Gairebé res, una cosa indefinible. I si només has vist armes al cine, costa molt establir una relació amb el que acabes de veure. Tot i això, has vist alguna cosa, no t’acabes de decidir, podria ser, no, impossible, però vaja, ben mirat…
Mentre la infermera dubta…
L’home ha girat cua, tenia el cap abaixat, ha dit que s’havia equivocat, s’ha tancat l’impermeable i ha agafat l’escala… En comptes de baixar, ha pujat. No, no fugia, si no hauria baixat. I aquella rigidesa… Es estrany… Costa estar-ne segura. Què devia ser? D’entrada semblava un fusell. Aquí? A l’hospital? No. És impossible. La infermera corre cap a l’escala.
—Senyor… senyor?