Bla, bla, bla…
Monòleg que fa deu: impressions d’un home d’empresa
Pàgina 13 de 19
MONÒLEG QUE FA DEU: IMPRESSIONS D’UN HOME D’EMPRESA
—Aquí, instal·lat una altra vegada a la meva taula, ho torno a veure tot clar. Li hauria hagut de dir: «No sé si se n’adona, senyor psiquiatre, que jo a vostè no el necessito per res. Recordi que me’n deu molts, de favors. ¿Que ja no se’n recorda del viatge sobtat de la seva filla i de qui li va dar els calerons, quan vostè encara era un don nadie? O sigui que no pretengui burxar-me l’interior. En tinc prou amb una petita repassada, allò que el meu mecànic en diu “una puesta a punto”. N’hauria d’estar content de tenir-me aquí, ajagut al seu davant. Més d’un dels del Cercle o Círculo pagaria per tenir-me tan indefens i per fer-me cantar sobre les línies de crèdit que estic aconseguint gràcies a les operacions d’exportació-importació que jo organitzo tan discretament…».
… li hauria hagut de dir perquè em sento del tot suat, quan encara penso en les indiscrecions que aquell beneit volia fer-me confessar. Home, és clar! Prou que ho sé que no tots els solvents són gent de classe ni tota la gent de classe és solvent, òndia, quina frase tan rodona: la posaré demà a l’article que m’ha demanat la gent del Círculo: s’acosten les eleccions… i qui diu que jo no seria un bon president? A més d’experiència tinc estudis: el Master d’ESADE, l’stage a Philadelphia, la setmaneta a París, amb allò de la CEE… Ja em perda L’estaquirot aquell em fa perdre els estreps. Li he dit ben clar: «Vostè rai, que cobra per tafanejar entre la roba estesa dels altres. Si sabés el que ens costa a nosaltres una bona xarxa d’informació: els preus de l’espionatge industrial comencen a ser prohibitius i, al damunt, tens la impressió com a les novel·les de Le Carré: tots són espies dobles. Vostè no deu saber què vol dir guanyar-se’ls un a un, disputant pam a pam amb la competència. I no em vingui amb filis-milis-tiquis ni tracti de fer-me xantatge dient-me que sóc un violent moral. Quina collonada, doctor! ¿Vol dir que no va estudiar psicologia a la universidad a distancia? A la nostra feina, si bades i et perds pels recolzes, ja has begut oli. Perquè de diner, i ho sé per experiència, n’hi ha: ara bé, d’homes d’empresa per caçar aquest diner, i fer que es multipliqui, sense que t’enxampin els d’Hisenda… això ja és una altra música. Són pocs els que agafen la bimba i se’n van “drets cap a la barraca”». Poc que deu tenir els comptes clars amb Hisenda, el desgraciat del psiquiatre. Mai no m’ha fet cap factura. Ni ell ni el dentista de la dona ni el dentista de la filla gran. No seré jo qui els renyi si defrauden, la Hisenda aquesta: jo ho dic, que paguin els treballadors que són els que no arrisquen però nosaltres, que ens la juguem dia a dia, prou que aportem a l’Estat. Ells a parar la mà i nosaltres a llevar-nos de nit per saber què passa a la Borsa de Tòquio. Més encara, ells, quan els fan plegar, per ineptes, es casen amb donasses com aquella que els deu deixar tan escurats i tan ressecs com els cactus del desert. Això no ens ho ensenyaven pas al cole dels jesuïtes. Els preocupava que no te la pelessis i t’insistien que havies de ser un empresari «según la doctrina social de la Iglesia», i afegien AMDG, «ad maiorem Dei gloriam», com si Déu també cotitzés a Borsa. I si Déu ho és de tots els mortals, ¿que hi pot tenir res contra les multinacionals? I ca, ben al contrari: Església «catòlica» vol dir una cosa així, sense fronteres. Ho explicaré demà al Cercle, que ja estic tip que m’acusin de poc català i de poc ètic pel fet que he venut un bon paquet d’accions, heretades de l’avi, al grup KIO. I encara tenen les penques d’acusar-me de poc català! Més val que s’ho fotin els de KIO que els d’Hisenda, que amb el diner de l’Estat, ja se sap: alimentar gamberros i drogaddictes i gent que no fot brot. I psiquiatres! I psicoanalistes! I psicòlegs! I sociòlegs! I assessors municipals en matèria d’empresa pública! M’ha tornar a passar: quan jo li parlava d’aquesta història, m’ha desarmat com ho fa sempre. M’ha preguntat pel pare i perquè el vam enterrar gairebé d’estranquis. Em treu de polleguera que em vulguin tornar a fer sentir les pors tenebroses d’aquella història obscura, sota els ulls de l’avi que em deia que callés. Sé que m’he aixecat i que l’he engrapat pel coll i que ell ha hagut d’avisar un ajudant que té i que entre tots dos m’han tornat a ajeure. Crec que m’han donat unes pastilletes calmants amb un vas d’aigua. I jo ja he tornat a mirar el rellotge obsedit pel problema més greu que tenim la gent d’empresa: el temps que se’ns cruspeix, que ens fa anar sempre com gossos desesperats i afamats. La ràbia que els sindicats em provoquen ve d’aquí: ells asseguts a la taula, reunits per decidir si ens la fotran o no, i nosaltres, mentrestant, a fer le trottoir, com les putes, a ritme frenètic. El ritme, el ritme! Això és el que costa més de mantenir. El ritme i els objectius clars, sense cedir, sense deixar-te entendrir per la família ni adular pels pilotes que t’ensabonen perquè viuen del teu esforç. Si hem de ser europeus, hem de córrer més encara i no perdre temps ni en psicoanalistes. Quan m’ho feia amb l’Àngels, la infermera, i ens vèiem quatre matins a la setmana en aquell pis de la part alta del carrer Balmes, que, per cert, em costava un ull de la cara… tot anava com una seda. De les trobades, jo en sortia lubrificat i en forma, em notava més home i més empresari, fins que un dia va venir amb la història que havíem de parlar més, abans i després de fer l’amor. Romanços! Si el que volia era això, que hi anés ella, al psiquiatre, que aquests sí que viuen de sentir falòrnies: i s’ho fan pagar a preu de consulta notarial. Nosaltres el que no tenim és temps per divagar. M’imagino què hauria passat si amb l’Àngels l’haguéssim hagut de fer petar quatre cops a la setmana. I, ben segur, no dels temes que a mi m’interessen sinó sobre bestieses d’art o drames d’hospital. Un dia que va començar-me amb una història de la sanitat pública, vaig posar a tot volum un aparell de ràdio que hi havia a l’habitació i vaig posar-me a escoltar un programa-debat radiofònic sobre l’evolució de la Borsa. Ella, l’Àngels, va tenir la barra de fer-se l’ofesa! Em penso que aquell dia ho vaig veure clar: vaig deixar de pagar el lloguer i d’anar al pis, i com que anava a nom d’ella… ara s’està rascant la butxaca per pagar endarreriments. Pitjor per ella! Quan li explicava la història de l’Àngels, el senyor-doctor, psicoanalista segons el diploma del Rei, em mirava amb ulls ferotges i em deia que d’altres s’ho prenien amb més calma… És clar, perquè es devia referir als fills de papà, que també n’hi ha al Círculo, i aquests no s’ho han hagut de fer graó a graó, pencant com a bèsties. Són els empresaris que la feina bruta l’encarreguen als que comencen, amb empenta però sense patrimoni… mentre que ells es fan la foto. Ui, aquests! No saben què és començar de zero ni per què vam haver de practicar la tècnica matrimonial del «braguetazo» per arribar als cims…
… i ara que en parlo, d’això, la veritat és que si aguanto el psicoanalista és perquè ell, en aquest punt, em pot ajudar. I és que també la visito a ella, que és, de fet, qui me’ls va posar a les mans, els calés i els negocis. Però és que ja no la suporto més. Està greu, ara. Me la tenen internada. Encarregaré que li enviïn flors i fins i tot entraré un instant a visitar-la, que hem de salvar les aparences. Per sort, és depressiva i m’han suggerit, amics de tota confiança, que un bon rentat de cervell la pot empènyer cap al final en què la pobreta deixarà de patir. Perquè, és clar!, jo depenc del meu assessor d’imatge i aquest m’ha dit que l’assumpte amb la vídua untada, que alguna revista del cor ja ha començat a voler saber, no em funcionaria mentre que ella visqui, tot i que la qüestió del testament la tenim prou ben aferrada…