Bla, bla, bla…
Explicació d’urgència
Pàgina 3 de 19
EXPLICACIÓ D’URGÈNCIA
De gent que xerra, sense que ningú se l’escolti, n’hi ha un munt. Jo diria que cada cop més. La vella que parla sola pels carrers cèntrics d’una ciutat endurida, els professors universitaris que practiquen el «bla, bla, bla» davant multituds enllaunades d’alumnes que s’escarrassen per prendre apunts, parlamentaris que emfatitzen el to per parlar al buit somnolent d’un hemicicle desmotivat, on només funcionen amb precisió les màquines que transcriuen el «bla, bla, bla» il·lustre d’un que aspira, en va, a la reelecció; predicadors que amenacen amb càstigs eterns mitja dotzena de feligresos que ja han tingut la previsió d’autofinançar-se la vellesa, venedors d’endimaris en una societat saturada d’endimaris… Hi ha molta gent que xerra i xerra i xerra… i molta menys que se l’escolti. Potser per això m’he decidit a transcriure uns quants monòlegs vius que m’han arribat a les orelles i que m’han ferit l’oïda. Diàlegs sense segones, que publico sense cap mena d’ordre, que és com arriben els tèlex i els fax a les nostres vides: sense cap senyal que n’auguri l’arribada.
No tinc cap lligam amb el món del teatre i sí un respecte sense escletxes envers els que s’hi dediquen. Si algú, algun dia, volgués dir o representar algun d’aquests monòlegs, que vagi abans a la consulta del comediògraf i que adapti al llenguatge teatral específic aquests apunts.
Sí que l’exercici estiuenc de recollir aquests monòlegs m’ha suggerit un joc que recomano al lector: posi fil a l’agulla (llegiu: bolígraf, màquina d’escriure, ordinador o dictàfon) i digui a raig tot allò que li passi pel magí, sense gaires obsessions sintàctiques ni autocontrols. Descobrirà que el paper pot substituir amb escreix el psicoanalista.
Vull dir, per acabar, que dedico aquests monòlegs a qui suporta els meus: el Giovanni, un gat mandrós, i a les tres dones de casa, Montserrat, Valentina i Berta. I que si gosés invocaria el record persistent del meu oncle, Joan Oliver, que sí que dominava la tècnica del monòleg, tant quan escrivia teatre —Tercet en re— com quan engegava poemes —Aria de diumenge— o quan xerrava pels descosits… i tots ens l’escoltàvem. Sé que, si pogués, em tornaria a renyar, càustic, i m’acusaria sense embuts pel fet d’haver pactat amb la badoqueria del nostre entorn, civil i polític, tan gris, tan gris, tan gris.
I. R.
La Mola de Formentera/Cornellà de Llobregat, estiu del 1989