Bla, bla, bla…
Monòleg d’una dama-dama
Pàgina 11 de 19
MONÒLEG D’UNA DAMA-DAMA
—Vaja quina una, la Felisa. Encara té els dallonses de donar-me consells a mi, com si no m’ho hagués guanyat carícia a carícia tot això que ara sóc i tinc La crisi del servei domèstic és el corcó d’Europa i a mi em fa perdre la calma. Just ara que pensava amb aquella dignitat sublim que tantes hores de psiquiatre indi m’ha costat. ¿Quin era el fil del meu pensament? Ah, sí! Veia al davant meu les orenetes sense malícia d’aquest matí transparent. Com de pregària. Amb aquella fragància opaca de les essències ben destil·lades. (Aquesta és bona: me l’apuntaré i així sabran com parlem les senyorasses i no com les esposes xabacanes dels polítics). La Felisa —ho he sentit, amb aquestes, no m’ho invento— m’estrafeia la veu, feia veure que es pentinava com jo em pentino, i deia: «Seré el matamosquits per foradar una mica la capa d’ozó que és, a parer del pare Ferran, un dels obstacles que ens separen del contacte directe amb Ell. Em sento tan feliç en la meva condició de dona rica i generosa…». Mala bèstia, Felisa, drap brut: la faré fora, la humiliaré fins que s’agenolli als meus peus i em demani perdó entre crits de compunció desesperada! És clar que n’estic orgullosa d’haver arribat on he arribat, a paradigma —aquesta paraula queda molt bé, me la va deixar el pare Ferran—, com a paradigma, deia, de dona rica i generosa, reconeguda per les autoritats civils, militars, eclesiàstiques i les de veritat, les que hi tenen els dits untats i remenen les virolles. ¿O és que no sap la Felisa que sóc la presidenta permanent de totes les taules petitòries?: contra el Càncer, per Biafra —ara no sé si és a favor o en contra—, pro Creu Roja. I la darrera, que és la cirereta de la meva targeta de visita: «Presidenta de la caixa mundial de solidaritat per cobrir despeses dels Jocs Olímpics Barcelona 92». Quan la Felisa em mal-imitava he estat a punt de fer-la seure i d’explicar-li, fil per randa, la meva història. Les imatges de misèria em passen sovint pels ulls de la memòria i encara em sento la fel coll amunt: la fam coent d’aquella casa sòrdida on em quedava tancada mentre la mare anava a fer feines i on jo jugava a dissecar animalons: una rata, dos grills, tres gripaus i una granota de la bassa de l’Asil, una bona dotzena de papallones… que havia de desar, tant si el pare tornava com si no, a les vuit en punt, quan les cantava el rellotge de la Catedral vella… Mai no he sabut per què el van trincar el pare, ni per quines raons fosquíssimes ens feia rics i pobres en tan poques hores. En recordo aquell bigoti fi, fosc, lluent, com si se’l tenyís amb brillantina oliosa. La clenxa ben feta i aquell aire volgudament absent el feien passar per un gran senyor. I sí que el respectaven els del seu gremi: a la presó, els més joves li deien «senyor» i li enllustraven les sabates. Però això ja va ser més tard, quan les històries amb la mare i quan jo ja anava de senyora per les pistes d’esquí dels Alps. De primer, però, vaig ser una nena escardalenca, condemnada als olis de fetge de bacallà. Només menjava les nits que el pare es reunia, amb les portes ben tancades, al menjador minúscul: tres homes, molt fumadors; un dia en va venir un quart, que semblava més gran… i aquell dia la reunió va ser més silenciosa, com si tots anessin per feina i en portessin una de grossa al cap. Jo ho seguia tot des del llit. Sentia com sortien tots. El pare a vegades obria la porta. Jo em feia l’adormida però ell em remenava els cabells, me’ls esbullava, i murmurava: «A veure si ens dónes sort, xicota, i et vestirem com a una reina». Sentia després com engrapava la mare per l’esquena, amb fúria, com si la volgués mossegar. Quan ja havia sortit, la mare sanglotava tota la nit i s’ajeia al meu costat, fins que s’adormia. El que sí recordo és que després d’enxampar el pare, la meva situació va empitjorar. De nits, visitava la mare un home que va resultar que era un poli. S’afaitava amb la navalla del pare i tot. La boca li feia pudor d’alls. La mare sempre em deia: «Quan visitem el pare, d’això res, eh?». I si jo feia gest d’interrogant, la mare es convertia en una màquina automàtica de clavar bufetades. No, és clar: d’això no n’ha de saber res ni la Felisa ni ningú: la dona a qui han passat totes aquestes coses ha mort: a la seva pell hi he nascut jo, bella, triomfant, exuberant, una serp plena d’odi que sap parlar des de tots els tots de la ingenuïtat universal. La Felisa, res. La faré fora, sí. Avui mateix. La Felisa res… i menys encara de les escenes de l’escola, on les nenes tot era fer-me brometes estranyes sobre la meva família i sobre qui era l’oncle —i deien o n c l e amb molta conyeta— que visitava de nits la meva mare.
La mare insistia en l’eficàcia d’aquelles visites: «Ja veuràs, nena, com això ajudarà el pare. Ell no n’ha de saber res, que si no les visites perdrien l’eficàcia». I deia la paraula amb l’aire i amb el to de qui l’acaba d’aprendre. Ja, ja, ja… No sé per què no puc engegar a dida els records, com engegaré a dida la Felisa. ¿Com puc deixar-me entristir pel passat, quan aquest deshabillé rosa, de seda xinesa autèntica, m’afavoreix tant i tant? I és que em dissimula les bosses creixents de greix, que són la meva creu. Sort que la cirurgia estètica fa miracles. La meva és una pell de lífting. Cridaré a la Felisa i abans d’aviar-la, per sempre més, li diré que em tingui preparada una banyera d’escumes aromàtiques per a després de la sessió matinal de gimnàstica. I és que el d’avui serà per a mi un dia atrafegat. ¿Que no ho saben que fer el bé costa i que això de fer veure que t’interesses pels altres és insuportablement pesat? Quan els miro amb ulls xops, penso: «Que els bombin, dropos! Degenerats, més que degenerats…», mentre que els meus llavis pronuncien: «Tant el baró com jo sentim una immensa pietat per les víctimes de la marginació social»; per aquí la sentim, xurma, perdis, manguis, brossa, detritus, restes de sèrie… I és que la misèria o em fa fàstic o em fa riure. Però, en canvi, he de fer veure que m’apassiona. I més d’ençà que, ja aconseguit el títol de Lady España, es diu, es murmura, es comenta, que podria ser la miss Europa de l’any que ve. La veritat és que ja m’ho imagino, la flor i la nata de la bona societat europea, els palaus vienesos on es fa el lliurament del títol, els miralls on es mirava l’emperadriu Sissí, les meves declaracions a la premsa… és clar que no els explicaré mai que van deixar anar el pare més aviat del que la mare preveia, és clar que no els diré res de l’escàndol que va provocar quan va saber la història de la mare amb el poli, i menys encara els parlaré de la mà misteriosa que em va fer entrar en contacte amb l’alta societat europea, a les estacions suïsses, a Zermatt, on no hi ha cotxes i sí carruatges que llisquen, entre campanetes, per damunt de la neu.
I és clar que tampoc no els diré que les coses de l’art m’interessen tan poc com la misèria Per aprendre a distingir el cromo d’una xocolatina d’un Matisse autèntic vaig haver de fer un curs accelerat, i d’amagatotis, en el qual va intervenir el meu àngel de la guarda, el caputxí més pietós de tots els caputxins, amics dels animalons i dels xecs bancaris (destinats, això sí, a causes de caritat cristiana). Ara, gràcies a ell, passo per una experta en art modern. La veritat: me’n surto. I com que el meu marit actual, que val un imperi (i mai més ben dit: un imperi que cotitza a Borsa), diu que això de l’art és una excel·lent inversió… En d’altres coses, el pobre iaio del meu marit em falla. Aquesta és la veritat. Però no hi ha res de tan eròtic i de tan engrescador com un compte corrent. Ho vaig aprendre quan, per separar-me de la mare, el pare em va enviar a l’internat del país de les neus perpètues i vaig començar a alternar amb noies i nois de tota mena d’accents i d’orígens. Si el meu maridet tingués, en potència sexual, un u per cent del seu poder inversor… jugaríem cada nit com a folls i ell seria com el Tarzan de la jungla suïssa, i jo volaria pel cel com els angelots de Rubens. Prou: fora, mals pensaments. Sort que el meu caputxí coneix les meves febleses i em proporciona consols espirituals que em fan pujar fins al cel: la qualitat de percepció dels novicis caputxins és una filigrana, la peça incomprable que tot col·leccionista vol gaudir sense mostrar-la a la competència. Ell, el marit… Noieta més aviat tímida, que es feia passar per òrfena d’uns nobles espanyols morts en un accident d’aviació —aquestes eren les ordres del pare que fins i tot m’havia explicat com havia de descriure l’avioneta privada de la família— la noble figura romana del baró, la seva maduresa, va convertir-me aviat en una experta en art abstracte: la figura d’aquell noble era, per al meu vestuari, més aviat migrat, com un bàlsam serè, com un oasi. Ja torno a badar. Sóc una somniatruites. Ho diré quan em proclamin miss Europa: «El meu cor, sursum corda, sempre divaga cap a paradisos d’èxtasi…». Tot em pica, a la pell. La Felisa… No, la Felisa la faré fora demà, però ara no puc, és ella qui em sap els secrets i en tinc un que m’omple d’urgències. Ho escriuré amb bona lletra i li diré que corri, que ja parlarem, un altre dia, de les seves insolències. El bitllet dirà així: «Reverend pare Ferran: que la pau del Senyor ens acompanyi! Tot el dia el viuré lliurada a les obres de Caritat i en la lluita contra la germana Misèria. L’àpat, amb el cos diplomàtic, està destinat a programar ajuts especials per als etíops. La meva ànima, lassa, exhausta, xuclada, enfebrida, necessitarà dels consols espirituals que només vostè li sap donar. ¿Em podrà confessar, aquesta tarda? ¿Podrà afegir a la meva penitència la conversa espiritual, en una cambra secreta, amb aquell novici del Vendrell, d’una pietat mariana tan esmolada i d’una llengua tan plena de mots divins?».