Bla, bla, bla…
Monòleg pre-olímpic
Pàgina 14 de 19
MONÒLEG PRE-OLÍMPIC
—Un, dos…, un, dos…, un, dos, tres, quatre: jaaa! Jo no sé per què es peten de riure quan els explico que jo de petita volia ser gimnasta búlgara o romanesa. Que riguin, que jo, amb els meus noranta-nou i mig encara gosaria desafiar-les. Volia, sí, ser gimnasta búlgara. O romanesa. No ho diria ningú però jo sí que me’n recordo com si tos ara. I això que parlo de fa quaranta anys. O, per ser més exactes, quaranta…
i pico, amb un pico tan esmolat com vulguin els impertinents que tafanegen entre la brossa de les intimitats. Més els valdria que tractessin de recordar si van conèixer la seva mare! Un, dos…, un, dos… Ufff! Ja hi som, ja em torno a posar d’una llet espessa, ja torno a ser la Neus dels cactus, la dels rampells histèrics, la noia que es depilava la llengua amb una serra elèctrica i encara fonia els ploms.
Un, dos… Ho deixo. Esbufego i vull seure una estona. No em passava, no, quan sortia a corre-cuita de l’escola per anar al gimnàs. Era àgil i, sobretot, forta. Quan, ja més gran, el que m’ensenyava a conduir se’m va voler tirar, vaig clavar-n’hi tants que el va haver d’auxiliar un taxi, a Montjuïc, a l’altura del Poble Espanyol. M’agradava l’esport i em mirava, fascinada, per la tele les desfilades de les seleccions olímpiques. A cada anella hi posava un desig. I els volia tots, ho volia tot. Els del club, també. Els meus monitors van començar a dir que tenia facultats… i em feien passar una gana, els marietes aquells. He menjat més verdures que la vaca cega i si no em vaig quedar cega d’enciam i d’escaroles és gràcies a aquell amant gallec, que em deia: «Eres más sabrosa que un queso de Louredo». Com que era casat, quan em deixava s’eixugava els llavis amb un tovalló i es mirava, minuciós, al mirall. Només sabia repetir:
«—¡Y qué buena que está mi gimnasta catalana!».
Quin bandarra, el gallec aquell. A la concentració d’uns campionats, a Jaca, la companya d’habitació va i comença a explicar-me que té un embolic amb un gallec casat, que és un pobre home però que li diu que està més bona que un formatge de Louredo. I m’explica el detall del tovalló i que va boig per les gimnastes catalanes. La vaig deixar tan trossejada que van haver de declarar-la baixa de la selecció. I a mi em van sancionar. La fama d’intransigent i d’intractable arrenca d’aquella nit de Jaca. I ja no m’ha deixat mai.
Del gallec no en vaig saber res més. Es devia ensumar que hi havia drama i ja no va tornar a aparèixer per casa. Un dia que el volia localitzar vaig descobrir que els telèfons que m’havia deixat i l’adreça —«per un cas d’emergència, per si hi ha una situació molt greu»— eren falsos. I ara resulta que, al damunt, va ser el principi de la meva decadència: avesada al cocido gallego, ¿qui tornava a les bledes, que me les imaginava com una setmana santa de Via-Crucis i les Siete Palabras?
Però encara vaig tornar a la competició i van ser meus els primers llocs de les lligues menors. Més tard he sabut que el meu és un país on tothom només aspira a les medalles… en els esports d’exhibició. O sigui que, sense saber-ho, jo «ja estava al loro», ja. I quan em deixava el desodorant a casa semblava com una companyia d’un cos especial «antidisturbios»: no quedava ningú en un cercle de cinquanta metres.
Es pot dir que l’èxit de la meva vida el vaig tenir a Los Ángeles: em van posar de suplent de l’equip espanyol. Vaig poder desfilar i les fotos d’aquell dia omplen la casa… Fa una setmana el barrut del butà se les mirava i va i em diu: «¿Que son de una sobrina suya, señora Neus?». Allà, a Los Ángeles, ens sentíem tothora com a la casa de la pradera. Ens regalaven xiclets i ens deixaven prendre cafè: «amb aquest cafè, poc que s’excitaran…». Va ser a Los Ángeles on vaig conèixer el marit que em va durar més, el John, i que en pau descansi. Em va durar perquè aquell negrot, que feia de taxista, encara era més bèstia que jo. El nostre llit va ser un ring on semblava que practiquéssim tothora la lluita lliure. Com que havia fet els cursos per ser entrenadora de gimnàstica, em van ocupar d’ajudant del seleccionador… que encara avui no sé si era més seleccionadora que seleccionador o més seleccionador que seleccionadora. Les alumnes esperaven que em posés el xandall per veure’m els morats que el John m’havia fet, la nit anterior. La veritat és que el paio, que en pau descansi, me les va pagar totes, abans que marxés, de sobte, d’aquesta vida miserable.
Amb la nominació de Barcelona, el meu John es va posar de moda. I els olímpics. Com que cada dia hi havia més càrrecs en nòmina, i com que mai no sabien què fer, i com que els arquitectes es queixaven que es passaven el dia fent de badocs a les noves obres olímpiques… ens els enviaven, que els entretinguéssim. Algun dia se sabrà que la despesa més grossa dels Jocs Olímpics de Barcelona era la d’entretenir els càrrecs que els Jocs havien generat. Com que era gent important, no sabien fer res. I havien de llogar gent que treballés, però sense càrrec i més mals pagats. Els de confiança s’avenien amb dropos com el meu John: deixar-se fotografiar amb negrots atlètics els atorgava més solvència.
I, au!, per un parell de whiskis el John era capaç de deixar-se-la llepar per una escala mecànica. Jo anava més calenta que mai perquè el John arribava a casa rebentat, i gat com de pel·lícula. I si és cert que jo m’ho feia amb el cap de la secció d’esports d’un diari de la Conferència Episcopal, sempre em quedava aquell raconet per omplir… i no sempre era fàcil que el del butà en tingués ganes ni m’agradaven les indecències dels
meublés. A falta d’allò, això altre. I és així com vaig començar amb els tortellets i els
cointreaus amb gel i els licors glaçats dolcets i el moscatell d’Arnes i els ametllats o amargós de Mercadal. Puc dir que el que tinc és meu, ben meu, i que m’ho he guanyat unça a unça, sense subvencions de cap mena. (Hi pensava: ¿que deu haver-hi alguna altra obra, tan pública com jeu que no hagi rebut ni cinc d’ajuntaments, generalitats, diputacions o caixes?).
El que ha passat, ha passat. I ara no és hora de lamentacions. El meu John, que me’l deixava, la va dinyar per iniciativa pròpia: i puc dir amb la consciència ben tranquil·la que si jo vaig donar el corrent de força quan ell manipulava aquells fils és perquè sempre he estat una mica distreta…
Qui ho sap! Potser per això no he guanyat més medalles…!