Bla, bla, bla…
Monòleg de sant Narcís
Pàgina 16 de 19
MONÒLEG DE SANT NARCÍS
—Tinc la sort que ho sé tot. A les reunions de la cooperativa i al bar, sempre sóc jo qui diu l’última paraula. Mal m’està dir-ho, però els meus pares, amb mi, van fer Bingo… i això que, d’acord amb el que he sabut, vaig sortir per xamba, una de les poques vegades que s’hi van posar. Bé, és que, no saben com va anar?, el pare s’ho feia d’amagat amb una periodista de la Soli i la mare n’estava fins al capdamunt: va esperar-lo una nit, amb tot d’afalacs i una plàtera de dolços —i era tan llaminer, el meu pare!—, li va preparar uns quants còctels carregadets; me’l va deixar estovadet, estovadet… I quan ja el tenia al
catre, zasss!, li va tallar, tal com ho senten! Que bèstia que era la mare… Es veu que tot el veïnat es va precipitar cap a la porta de casa: ambulàncies, la poli, un representant de l’associació de veïns… i, més feliç que ningú, el venedor de la botiga d’eines de tall: «mirin si tallen bé les meves tisores. I ho tallen tot, eh? Tot!». Va ser així com jo vaig néixer a la presó de dones, que és on vaig viure els primers anyets de la vida.
Tenia la impressió que al món hi havia més mares que pares. Totes em deien coses i jo vaig aprofitar-ho per aprendre encara més i per fer meva una lliçó que sempre m’ha fet triomfar: «Si no vols embolics, aprèn a tractar les dones!».
La mare la van deixar anar aviat. S’havia fet popularíssima i les dones pel carrer l’aturaven: «Vostè sí que és valenta…, ai si jo tingués l’empenta que vostè ha tingut…». I al mercat, la peixatera: «No cal que li digui com es neteja la sardina, senyora Rosa; vostè sí que n’és d’eixerida». La mare s’ho deixava dir tot, i s’apuntava a totes. Insistia que el marit la tenia de miracle i que no va ser fàcil de tallar-li. M’assenyalava a mi i deia enriolada: «Aquest la tindrà tan gran com el seu pare, pobrissó… aquest sí que no voldria que me’l pentinessin». Ser fill d’una senyora tan famosa té certs avantatges. Pel carrer m’assenyalaven: «aquest sí que és peça única; la mare el va patentar: ell sí que no tindrà germanets, per part de pare». Aquest «per part de pare» l’anava sentint, a mesura que passava el temps, amarat d’uns filtres de sarcasme que no vaig saber interpretar fins al cap d’uns quants anys, quan a la mare li va passar la desgràcia.
També a l’escola vaig destacar aviat. Mal m’està dir-ho, però sempre he estat un bon alumne: polit amb els deures, llest a l’hora de les respostes. Els envejosos em deien «l’empollón», «la rata», «el pilota», «el geni», amb una ràbia que els delatava. A mi tot això em relliscava, esquena avall, fins a la ratlla del cul, com deia l’himne. D’altres em deien que, per evitar conflictes, em passaria de cantonada i em faria gai. Un dels meus amics ho era i ha estat, més tard, un dels dirigents més lúcids del moviment gai. A mi, però, em tornaven boig les mosses, les espiava, quan fèiem esport, em passava moltes nits amb la mà untada, mirant fotos i revistes amb senyores espitegrades. Ben aviat, la mare ho va notar. I és que els llençols delaten. Em va fer el discurset del pol·len i les abelles, em va dir que era propi de la meva edat i que parlés amb el pare Andreu, que era el vicari de la parròquia. Li vaig dir que no calia, que ja m’havien explicat tot allò que deia el pare Andreu sobre la medul·la i que els nois que se la pelen es tornen tísics. Si fos així, cridaríem: «Som sis milions… de tísics!». Bé, que la mare va voler que parlés amb el pare… que s’ho havia passat molt malament i que semblava un vellot perdulaire. Treballava en una caixa d’estalvis i les clientes el defugien: «No és que em faci por, no. Amb aquest rai… sí que hi deixaria tranquil·la la meva filla Lourdes». D’altres més barruts, preguntaven: «I que n’hi han posat una d’artificial?».
Vivia sol, en un àtic d’un carrer sense caràcter. El veia molt de tant en tant i, quan em va obrir, gairebé ni el vaig reconèixer. Era d’aquella mena de gent que quan es treu la corbata i es posa sabatilles, en lloc de sabates, canvia del tot. Es va posar content de veure’m. Em va felicitar per les notes —n’hi enviava fotocòpia a cada avaluació— i va voler-me oferir alguna cosa per veure. «Ets gran, que prendràs una cervesa?». Ell tenia per tot el pis ampolles de whisky buides. Vivia obsedit pels glaçons. S’havia comprat una nevera que en fabricava… i tot el sant dia anava xarrupant glaçons amb whisky o amb ginebra. Mirava com només miren els desesperats. No parlava mai de la mare. Però si a mi se m’escapava alguna al·lusió… se li encenien els ulls, la sang li foradava les conques i notaves com se li crispava la mà. Hauria hagut de pressentir, aquell dia, la tragèdia.
El fet d’haver parlat amb pare i mare em va atorgar llicència per fer el que em rotava. En endavant, i per sempre més, he tingut una llibertat immerescuda —sóc bo però tampoc no sóc perfecte— i més encara en el tema de les «dones». Mai no m’han faltat, tampoc, diners a la butxaca com també he de dir que no he estat un butxacaforadada. Tinc la sort de ser un senyor equilibrat, culte, higiènic, una d’aquelles persones que tots els polítics i tots els clubs voldrien fitxar per als seus partits o equips. I com que sé que el NO taxatiu dóna imatge de supèrbia, vici que ningú tolera, el més capital dels pecats de cinc estrelles, m’he deixat ensabonar pels uns i pels altres. El meu prestigi ha quedat reflectit al funeral de la mare: el més «in» de la ciutat m’ha expressat el seu condol.
Abans de dir-vos com ha estat, això de la mare, voldria recordar, com de passada, que he fet carrera i diners, que sóc un financer respectat i que la meva esposa —dolça i blanca com la neu, que no en va li diuen «la dolça Neus»— pertany a una de les famílies de més arrels a les nissagues catalanes. La brutalitat del pare quan va cloroformitzar la mare i, ja sense sentits, li va tapar amb màstic tots els forats del cos… després d’haver penjat per l’habitació les fotos secretes que havia encarregat a un detectiu privat, de la mare amb altres homes… és, potser, l’única pàgina negra de la meva biografia.
Ara sóc un home feliç. En veu baixa, i si no em delateu, us diré que també tinc aventures amb una assessora fiscal del meu despatx i amb una noieta indígena d’un hotelet de la costa on he d’anar per àpats entre financers de pes. La dolça Neus… ni s’ho ensuma. Ella, ja se sap, viu preocupada per les filles que m’adoren. Sóc un home que ha nascut amb bona estrella, ves per on!