Bla, bla, bla…
Monòleg suspicaç (per començar)
Pàgina 4 de 19
MONÒLEG SUSPICAÇ (PER COMENÇAR)
—«La voglio en esclussiva que pensi solo a me». Ho diu una cançó popular piamontesa. Cada cop que la sento, em solidaritzo amb qui la canta, que hi ha dones que fan patir massa. I jo n’he estat víctima, molts més anys dels que hauria volgut. Ara, i que en pau descansi!, ella ja no em fa patir. M’ho crec, sóc un ase,
que ja no em fa patir, però vet-aquí que no me la puc treure del cap, i al damunt la gentussa aquesta em declaren culpable de l’accident que, pobreta!, se la va endur al cel. A mi, que sóc incapaç de matar una mosca. I és cert que tinc rampells, que m’enrabio fins a la desesperació… quan crec que em busquen les puces. Ara bé, que jo, un militant del PSUC de tota la vida, expert en clandestinitats, em pugui carregar com si res la meva companya, un mes d’agost, en nit de tempesta, després d’un concert de llamps i de trons, amb el cel tot esquinçat… em sembla una bajanada. Ben al contrari: les
raons objectives certifiquen que jo sóc innocent, que si peco és de beneiteria, que sóc un badoc petitburgès…
… i és que, a l’hora de passar comptes, ¿tinc dret o no a dir que la meva no ha estat una vida gens fàcil? Entre altres raons perquè sóc de Reus. ¿I es pot saber per què ara s’ha posat de moda això de fer acudits sobre els de Reus? Molta conyeta amb allò de l’eix Reus-París-Londres, i que si el Teatre Bartrina, i que si el Fortuny, i que si el Centre de Lectura, i que si el Carrasclet, i el general Prim i el Gabriel Ferrater… A l’hora de la veritat, el copet de mà a l’espatlla: ¿I com van les coses per Reus? ¿Ja es nota l’aigua de l’Ebre? Compte que no us la beveu tota! I si ets de Reus ja vol dir que ni ets del Vallès Occidental i menys encara de Barcelona. I per més que et diguin que Salou és la platja de Reus, si ets de Reus ja saps que no en tindràs mai, de platja. Els amics de Reus em miren com si em faltés la xaveta: «Que diguin el que vulguin! ¿O és que prefereixes els carques de Tarragona, on només hi ha militars, capellans i poetes de segona? Sense comptar les mocions de censura…». I sé que tenen raó, però sóc així i em poso de mala hòstia quan em parlen de Reus i em diuen que «jo també hi passava quan el fill feia la mili a Castillejos». Ja quan festejava a Gràcia, al local dels Lluïsos, em feia no sé què quan les companyes preguntaven a la meva futura: «Dius que és de Reus? Que divertit!». Aquestes brometes no fan gràcia a ningú que els tingui ben posats, i jo…
… aquesta és una altra! Durant anys i panys evitava les ocasions d’haver-los d’ensenyar. Ja de petit tenia com un complex: «Que menudets que els tens!». I per això vaig deixar l’equip de hoquei patins, quan era un dels millors. Ni em concentrava en el joc pensant què passaria després als vestidors, a l’hora de la dutxa. Però d’això, i vull que consti, en tenen la culpa els anuncis i les revistes de
tios i
ties. Per això em vaig posar com em vaig posar el dia que la dona —i ja portàvem tres anys de casats— comença a insistir: «Anem a Formentera, home, que allà tothom es banya en pilotes… i en Quim diu» —en Quim: només de repetir-lo, aquest nom, ja se’m fa el cor agre, ja ho esbotzaria tot— «que el sol a la pell nua augmenta la salut». Jo m’hi feia fort: «Que no; he dit que no i prou!». I com més li deia que no, més parlar-me del Quim, se li omplia la boca del Quim, tot era Quim a casa… i jo somniava que el cap se’m tornava com de cérvol o de boc…
… perquè, a més, la dona vinga a dir-me que si el Quim es compra la roba interior allà i li surt molt bé de preu. Un dia, després del meu «no!» rotund a la proposta de Formentera, la dona va començar amb la cantarella que m’ha acompanyat fins a la nit de l’accident: «No, si ja ho entenc, ja… ¿Que et creus que no ho sé per què no vols anar a Formentera? Et fa por que et comparin, que allà, tots despullats, no s’hi val que els expliquis el programa del Partit: allà valen altres coses», i mirava el cabasset de les eines amb ulls obscens, la paia. És dur tenir una dona així i més quan tu milites en el partit dels marginats. Quan portes tota una vida lluitant pels gais i lesbianes, pels negres, sudaques, gitanos i ex-consellers, a favor dels consumidors i pels enxampats en això de les primes úniques, pels obrers d’Euskalduna o contra les massacres del Kurdistan…, quan milites en un partit on et passes la vida fent reunions i enganxant cartells, que ja tinc les mans segades i em marejo de tanta cola com he ensumat… et crema la sang quan l’única vegada que la dona s’interessa pel partit és per preguntar-te: «¿I qui actuarà enguany a la Festa de Treball? És que en Quim m’ha dit que vol anar-hi i penso que li anirà bé». I és que amb això del Partit ja vaig més cremat del que cal caldria. Jo, que sóc de Reus i d’una sola peça, em vaig passar els anys més durs denunciant els desviacionistes i els oportunistes i els que no vivien com a revolucionaris. Quan, de cop, esclaten les llibertats —esclaten, esclaten: n’hauríem de parlar, d’això, també, que a vegades em sona a esclat de merenga— tots els que jo havia denunciat, a la comissió corresponent del comitè central, comencen a aparèixer a totes les fotos, van de carn de llista a totes les llistes, em fan pam-i-pipa, i em diuen, sarcàstics: «Tu de suplent a les llistes de Tarragona, perquè encara que visquis a Gràcia no has d’oblidar que ets de Reus!». Ara digueu-me què hauríeu pensat si, en aquest context, la dona comença a conspirar tothora, amb preguntes així: «El fill no arriba, noi, i no crec que sigui pas per culpa meva…, que jo, de sana, més que el Sito Pons». Primera insinuació. Segona: «M’he apuntat a una mena de metge de Sant Joan Despí, un metge que no és ben bé un metge, perquè he decidit que em vull aprimar…». I la casa, que fins aleshores havia estat una llar decent, es comença a omplir d’escaroles, de raves, de pastanagues i de bledes. I jo que havia deixat Reus tip de tanta verdura! Tercera: «Ja que no tinc fills, m’he d’espavilar. M’he apuntat a una acadèmia nocturna. Com que als vespres tampoc no ens veiem, que tu sempre
milites…» (i deia
mi-li-tes a poc a poc, amb tota la conyeta del món). Tot això en uns temps en què les coses a la feina anaven mal encarrilades, que ara la gent prefereix mobles en sèrie o d’alumini o metàl·lics o de conglomerats estranys que no els de fusta-fusta, que són els que sempre hem fet al talleret-fusteria on penco o pencava, més ben dit. I això just a l’instant en què, després de les abraçades amb els resultats de les primeres eleccions, van començar les baralles, les escissions, els congressos extraordinaris, la diarrea que si leninisme o no. I, mentrestant, ella que arribava cada cop més tard a casa i m’imposava quaresmes immerescudes, tallades per preguntes impertinents: «Ja ho saps?, es diu que els Jocs Olímpics potser els faran a Barcelona. ¿I Reus de què serà la seu, petitó?».
Oi que tot això no lliga? Ara és possible que m’acusin d’un doble crim simultani: el d’haver matat la dona i el d’haver violat, forçant-lo, el meu secretari general,
con nocturnidad y alevosía. Doncs bé: em declaro innocent de totes dues acusacions i demano que m’indemnitzin pel mal que m’han causat. La cosa va anar així. Jo era al pou de les desesperacions. No funcionava ni amb la dona ni amb la feina ni amb el Partit. Feia temps que no sentia parlar del tal Quim que, per una raó o per l’altre, mai no m’havia estat presentat. Com que sóc suspicaç de mena, i me les ensumo totes, feia temps que el nom del Quim em burxava i que tot em resultava tan enigmàtic com la passió sobtada per la política de la meva dona, la noieta que jo havia conegut als Lluïsos de Gràcia i reia amb les amigues perquè jo era de Reus. Les meves constants vitals s’apagaven. Plorava sol, als racons, amargat de tanta ingratitud. Potser per això la meva decisió va ser com el gest del nàufrag: «Esposa meva, vols que t’ho digui?, la setmana entrant ens n’anem de vacances a Formentera!». Malgrat la sorpresa, l’efecte va ser total: se’m va llançar al coll i em va petonejar com no ho feia des de molts mesos abans. Va córrer cap a un enorme calendari que tenim penjat a la cuina, i que ens va regalar la Caixa, i va començar a comprovar els dies. Amb els dits feia càlculs mentals que jo no acabava d’entendre. M’hauria sentit tan feliç, si no hagués afegit als agraïments sorollosos una falca que se’m va clavar com una gillette: «Hi trobarem el Quim…». ¿Qui m’havia de dir en aquell instant que el Quim, que l’enigmàtic Quim, era el meu secretari general, i que quan vaig notar com es miraven nus a la platja ho vaig començar a entendre tot, i més quan ell, tan monòton a les reunions de comitè central, es va delatar quan va dir amb una veu que ni semblava la seva: «Oh, xicota… veig que el sol encara no t’ha torrat aquella piga tan graciosa que tens darrera la mamella dreta…»? Tot em va caure al damunt. Però del que va passar després, i mentre em tinguin aquí emmanillat, no vull dir-ne ni una sola paraula, tot i que no em sap greu de recordar que vaig ser jo qui va proposar, encara que el cel amenaçava tempesta, aquella passejada pels espadats que hi ha a la banda esquerra del far de La Mola… i que els vaig fer de guia cap a Sa Cala… i que només se sentien els sorolls de les canonades de vent i el xiscle histèric de les gavines…