Bla, bla, bla…
Monòleg contra els exagerats
Página 15 de 19
M
O
N
Ò
L
E
G
C
O
N
T
R
A
E
L
S
E
X
A
G
E
R
A
T
S
—Ah, senyors! I com exageren els que parlen del poder de seducció de les dones i de com maneguen els fils del món i de la història. Pobretes de nosaltres, que ens deixem entabanar per aquesta cantarella acrítica, i mentrestant ells fan i desfan com els passa per allò que citen tant i mostren tan poc: els collons! Malgrat les temptatives d’algunes dones audaces, som encara la Ventafocs de la història, premiables només si juguem el rol de la submissió humil, del sí generalitzat a allò que ells dicten, marquen, legislen, estableixen per llei general o per jurisprudència. Potser per això ens escarrassem en les temptatives no d’alliberar-nos sinó de fer més lleugera la nostra presó. Aquest deu ser, segurament, el nostre error a llarg termini: els maregem però mai no fem com la clarivident Judit, mai no els tallem el cap en rodó, que és l’única garantia d’extermini definitiu. Ens acontentem amb pessigolletes a la seva moral, que és de vidre, i amb afalacs a la seva vanitat, que és el sentit que més els destaca i que és el seu permanent, irresistible, incontrolat, taló d’Aquil·les.
Anem a pams.
Sovint partim d’un supòsit: que ells treballen, porten els diners a casa… i en canvi nosaltres ens convertim en les «esclaves llurs» (i ho dic així, amb un
llur, que trobo que fa més patxoca). Això, és veritat? Les estadístiques ho desmenteixen. Més encara: amb fenòmens nous, com el de l’economia submergida, queda clar que són les dones les encarregades de portar els calerets necessaris per tenir el plat a taula, el whisky a la sobretaula, l’apartament d’estiu, la calefacció de l’hivern i el video renovat, que també els videos es gasten. En aquesta nova situació certificada, tot continua igual? Sembla que no, que les coses no són ben bé iguals. ¿Us heu adonat que darrerament, a les cinc de la tarda, hi ha més pares que abans a les portes dels centres d’EGB per recollir les criatures? El manso d’una amiga meva, aturat crònic, es va espavilar a trobar feina quan ella, que treballava de cosidora en una empresa més o menys il·legal, li va encolomar tres criatures de menys de sis anys. L’home buscava feina com si fos un profeta visionari dels que anuncien que el món s’acaba. Amb els ulls desorbitats, els companys es pensaven primer que anava pet. Aviat es van adonar de com van les coses profundes de la vida… i entre tots, solidaris de tanta desgràcia, van ajudar-lo a trobar una feina més dura i més mal pagada que el que cobrava de l’atur. Ell, però, tornava a fer cara de persona resignada a la seva sort: «Eso de los críos… eso sí que és un infierno, coño…». És una primera lliçó… ¿O l’excepció que confirma la regla? D’altres continuen fent el que volen, es tiren a qui poden, es beuen cada mes carajillo a carajillo, cigaló a cigaló, el que cobren de l’atur i de les criatures no en volen ni sentir l’olor.
Jo, la veritat, és que era una toia, ingènua com la colometa del conte. I, a poc a poc, sisa que sisaràs, m’he anat espavilant. Com més grandeta em faig, i més madura em trobo, m’ho passo millor i tinc la impressió que ell, el meu estimat-estimadíssim-uff! el tinc al cove, entre els mals endreços.
La cosa va començar amb una humiliació. Ell es creia el centre de tot. Me’n vaig adonar cap al final del festeig, quan ja resultava tan difícil trencar: amb la llista feta, les amonestacions llegides a la parròquia del barri, els padrins compromesos. Me’n vaig adonar perquè sovint ni em presentava els seus amics. Ell, amb això que era regidor d’una ciutat mitjana, es creia el melic del món. I mai no deixava de fer al·lusions a la feina que tenia entre mans. Jo, en canvi, ni existia Com si sentís angúnia d’estar a punt de casar-se amb una mossa sense estudis.
Això va durar fins l’octubre següent —ens havíem casat per Sant Jordi—. A la festa del partit, amb vocació d’únic, per al qual ell era regidor…, va veure que la primera dama em cridava de lluny, emocionada, i em deia, casolana, comunicativa: «Hola, Roser! No saps l’alegria que em fa veure’t aquí. ¿Per què no em presentes el teu marit?». Ell, confús, no se’n sabia avenir. «Sóc en Mateu Segimon, regidor de…». Ella va fer que no amb el cap: «Som tanta gent, i tan catalana, que no t’enfadaràs si et dic que no et coneixia de res. I en canvi, amb la teva dona som amigues, des de fa temps…». Un fotògraf i una emissora institucional van captar la conversa i la instantània, i allò va ser la primera estació del Via-Crucis del meu maridet.
(Ell ha tractat en va de saber el secret i això encara el neguiteja més. Tracta d’esbrinar-ho, creu que li amago informacions quan li dic que no tinc res a veure amb el seu partit. Tot és tan senzill! Vaig treballar set anys en una botiga de regals. Quan al regal de luxe calia afegir-hi un ram de flors, jo anava a la floristeria del costat… i era una botiga regida per la primera dama. Sense voler-ho, ella m’ha ajudat a neurotitzar-ne un dels seus).
Les estacions següents van venir del fet que vaig saber aprofitar la casualitat i la maternitat propera. Ja abans de tenir la criatura, que va arribar a l’any i set dies d’haver-nos casat, un lluminós 30 d’abril —sí, era un nen, ell volia que es digués Jordi i jo vaig insistir que s’havia de dir Mateu, com el pare—, ja abans de tot allò vaig guanyar el dret de fer «estudis i reunions» cada tarda. A l’oficina havia aconseguit un
status de privilegi, si no tenim en compte l’aspecte econòmic: com que anàvem de reformes, i d’ençà de la meva foto als diaris, amb la primera dama, no van gosar fer-me fora, per si de cas, van acceptar que fes mitja jornada i que cobrés mig sou. Ell, el marit, guanyava molts diners, treballava en una sucursal de la segona caixa catalana, a la quinta forca, i cada tarda tenia o reunió de partit, o de consell comarcal, o del grup del seu partit a l’ajuntament. A més, hi havia plens, els cursets de formació i totes les mandangues subsegüents.
La veritat és que jo m’inclinava més aviat cap als socialistes. Els maridets prepotents creuen que l’opinió política de les dones val menys que la cendra d’un bosc cremat. I això em va permetre anar fent forat entre els socialistes crítics de la meva ciutat. Primer tot era cosa de cursets. Aviat… ¿per què no confessaré que ell sí que em va robar el cor, com mai no me l’havia robat en Mateu? Era, aleshores, una mare joveníssima. Em dedicava a fons al meu fill. Després de la pausa per maternitat… havia demanat una mena d’excedència de sis mesos. Ara el Mateu menut ja anava a la llar d’infants. No teníem, com tants d’altres, avis a la vista. (I els enyores tant quan ets una mare jove amb projectes engrescadors!). Però tiràvem de veta dels cangurs i més quan em vaig adonar que en Mateu no se sentia indiferent davant les rialles fresques d’una noieta menuda que venia sovint a vigilar el meu fill…
La meva primera reacció va ser: aclarim les coses, deixo el Mateu, em quedo el fill, miro de fer que ell, l’altre, acceleri la solució del seu
status (casat, amb quatre fills i ugetista, que ja són penes acumulades!) i deixem la comèdia d’un matrimoni frustrat. Estava disposada a fer-ho, fins i tot havia anunciat al Mateu que aquell cap de setmana volia parlar a fons amb ell… quan em vaig rebel·lar. ¿Per què carai ells poden tenir les amants que vulguin, fer-nos el salt quan vulguin sense les incomoditats dels canvis… i nosaltres, en nom d’un honor i d’una coherència teoritzada per ells, hem d’optar pel desert feixuc de la coherència? Vaig decidir, al meu fur intern, que preferia l’escàndol que la noblesa…, que ja n’hi havia prou de fer de bones noies.
No em va ser difícil l’emancipació interior. L’ugetista em va ajudar i força, tot i que va durar-me més aviat poc temps. Passats els primers efluvis vaig descobrir que era tan sòmines com el Mateu. I per això —com diria Gil de Biedma: per canviar un espòs estúpid per un amant idiota— no valia la pena d’invocar la vella saviesa. Ni la causa noble de la transparència. I també el vaig deixar.
A casa havia anat forçant la corresponsabilització domèstica de l’estimat regidor. Ell devia notar que jo hi era més… i va proposar-me un seguit de sopars i convidades a col·legues seus. S’acostaven unes
elecciones autonòmiques. I ell, tip com estava de fer de regidor, va decidir-se a moure tots els fils i a gastar tots els seus/nostres estalvis per mirar d’aconseguir un bon lloc a la llista… que ja tothom donava d’antuvi com la guanyadora. A mi, entristida, i més del que podia preveure, per les seqüeles del meu «adéu» a l’ugetista i pare i socialista convençut, aquell tràfec de preparar sopars, triar els menús i les begudes, fer d’ama de casa de revista «del corazón», m’anava d’allò més bé. Vaig decidir-me a fer l’aprenentatge d’amfitriona… que ha estat, al capdavall, el millor dels meus negocis. En Mateu ni se’n sabia avenir. Vaig sentir-lo fent una confidència a la seva mare que venia a dir que iniciàvem una nova lluna de mel. Com que havia imposat els llits individuals, aviat va haver d’adonar-se que anava massa enllà en la seva anàlisi.
La desfilada de polítics per casa em va convèncer que són, segurament, el sector més pedant, més estúpid i més poca-penes de la societat. Per ofici, han de «figurar». I això té un cost humà notable. Per ofici han de contestar, i per ofici també saben que les respostes massa contundents poden ser com ficar-se de peus a la galleda que un volia evitar. I per això responen entre fums. No per dubtes metòdics sinó per incongruència, per defecte, mai per excés. Un dia, i quan ja em començava a atipar de tanta visita estúpida, vaig decidir tallar en sec. No ho havia preparat. Vaig reaccionar intuïtivament. A casa hi havia dos consellers i havien dit que potser vindria Ell, en persona, si tornava d’hora de la inauguració d’una escala d’emergència en una biblioteca per a minusvàlids inaugurada sis anys abans prop de Manresa. Me’n vaig anar a l’habitació i vaig aparèixer amb un vestit de varietés, ensenyant els pits i les cames, fumant amb una «boquilla» quilomètrica i mirant d’assajar la dansa del ventre, mentre els petonejava tots amb uns llavis vermells, dels que deixen marca. Van fugir, esperitats, com si haguessin vist el diable. En Mateu, quan ja eren tots fora, em va mirar amb ràbia, es va abraonar contra mi, em va apallissar amb fúria… i només va deixar-me quan va sonar el timbre. No era Ell sinó una veïna que havia sentit els crits i a qui jo vaig demanar que em salvés. El pobre Mateu havia caigut en el seu parany. Per poder-ne fer ús de partit, havia posat una filmadora oculta per enregistrar tota la reunió. Admesa com a testimoni en el judici, la prova m’ha permès la custòdia del fill i una pensió fantàstica que ara sí que m’atorga la llibertat merescuda… Trobo que…