Bla, bla, bla…
Monòleg d’un ex-sindicalista
Pàgina 7 de 19
M
O
N
Ò
L
E
G
D
’
U
N
E
X
-
S
I
N
D
I
C
A
L
I
S
T
A
—La tinc molt curta, vaig ser sindicalista i a més sóc trànsfuga. I és que, ho dic així, entre cigarret i cigarret, el meu problema és que vaig néixer amb un os a l’esquena i tinc molt clar que he de dedicar tota la meva intel·ligència a l’art difícil de sobreviure sense fer ni brot. Sóc un veritable revolucionari. Quan aquell Marx deia que el motor de la Història era la lluita de classes, anava ben lluny d’osques. Allò que mou la Història és la vanitat i les conspiracions i els favors cobrats a temps. Des de petit, he après a conspirar i no puc dir que la vida m’hagi anat malament. A les reunions em limito a fer cara d’interrogant —això fa molt d’efecte—, envio cartes al
jefe tot indicant-li que no estic d’acord amb un o altre punt de la seva exposició… i això els impressiona molt: el complex dels
jefes és que creuen que ningú no se’ls escolta i que tothom al seu entorn pensa i remuga: «Amb aquest estaquirot de cap, no arribarem enlloc Si tinguéssim de cap aquell altre…». I per això els
jefes s’obren de cames davant de gent com jo, prou desvagats com per deixar clar que mai no els voldrem substituir, però amb prou mili com per poder-los pentinar suaument, sense que s’enfadin.
No es creguin. De jove vaig haver de treballar que, si no ho hagués fet, no m’haurien volgut de sindicalista. I el sindicalisme, en poden estar segurs, és el camí més recte cap a la burocràcia orgànica, la de tots els porus del cor i del cervell.
Vaig haver de treballar. I fins i tot em van detenir: policia i presó els demostraran que no era un qualsevol… i és tan oportuna una referència feta a temps a les persecucions sofertes. És com l’orla que nimba el cap de les figures dels sants d’Olot. Tothom et mira com si fossis una espècie privilegiada del Zoo. I tothom et perdona, si ja es nota massa que no pagues mai als bars, que sempre deixes que l’altre et convidi. En això s’ha de ser subtil. Com que m’agrada molt el cinema, he estudiat l’escena un munt de vegades. La gent ha de tenir la impressió que és un honor, per a ells, això de pagar-te la copeta o el dinar. El missatge subliminar, per al que paga, ha de ser: «Mentre jo estudiava anglès a Irlanda, aquest pobre noi es podria a la Model o a Carabanchel». No i no, no acceptaré mai que d’això en diguin cinisme. Això és ciència política ben aplicada, ben destil·lada, més noble i més perillosa que la intriga dels especuladors que sí que fan mal al país. ¿Oi que a vostè li és ben igual si a mi em paguen com a polític o com a aturat? Perquè això sí que ho tinc ben clar, de la meva època sindical: a la feina-feina no m’hi trobaran mai més. La gent intel·ligent com jo no es pot embrutar amb el frec a frec quotidià del penquis, origen de totes les malalties. Sí, n’encenc un altre perquè fumar i beure són dos vicis que practico i ensenyo a practicar amb dedicació. ¿No veuen que sense vicis i sense treballar estaria com un toro? I la gent s’indigna quan els que vivim de la comedieta, tenim, a més, massa bona salut.
El sindicalisme ben practicat ensenya moltes coses. Per damunt de tot, a parlar amb empresaris. Els més pocavergonyes d’entre els empresaris són els que tenen més interès per conèixer sindicalistes. Hi ha el
morbo dels vells capellans quan coneixien un ateu recalcitrant o les velles a la recerca d’un gigoló. El pecat fascina molt més que la virtut. El pecat és la sal de la vida. I com deia un sabadellenc il·lustre, el doctor Sardà i Salvany, «el liberalismo es pecado» i també «el sindicalismo es pecado». (No ho deia ben bé ell però queda clar que la frase la inspirava ell). O sigui que ara qui està parlant és un ex-pecador, un ex-sindicalista que no va poder resistir allò de llevar-se cada dia a les cinc del matí, quan les ciutats encara no s’han decidit a tornar a funcionar un dia sencer… Me’n fumaré un altre i xarruparé un altre Cutty Sark amb gel d’aigua de la bona. Sóc un whisky-addicte amb un control perfecte sobre els efectes dissolvents de l’alcohol. I també a mi, com deia el poeta: «del fum pudent em vénen les idees». I això em porta a dir que sí, que sóc molt llegit, que un conspirador d’ofici ha de saber una mica de tot i moltes miques de res. És important no aprofundir en cap qüestió però tenir una frase preparada per a cada contingència. A més, en la meva condició de trànsfuga, he de saber explicar —amb frases agudes— les raons
profundes de la meva transformació. Si dic, sense pròlegs: «Vaig fotre el camp per anar-me’n a xuclar de la mamella de la repartidora…», més d’un em mirarà amb mal ull. Si, en canvi, faig cara de compungit, aconsegueixo una ganyota de dolor total, expresso la meva ruptura amb el partit d’abans amb aires de tragèdia grega… i això ho amaneixo amb tres o quatre arguments de política internacional i fins i tot amb una frase de Togliatti o de Gramsci… tinc l’èxit garantit i em diran, còmplices de la meva desgràcia: «Tant com havia lluitat pel seu partit… i que ara es vegi obligat a canviar de casa».
Que, per cert, això del transfuguisme, ben portat —i jo, mal m’està dir-ho, ho estic fent de conya— porta beneficis de valor (polític) afegit. Els dic a tots: «Jo puc fer de pont, entre els uns i els altres; entre els d’ara i els d’abans: els conec per dins, hi conservo els millors amics i ja hi faré forat a favor de les meves noves
idees» (i subratllo això d’
idees perquè és important que es creguin que tot va venir arran d’un conflicte político-ideològic. Ep! I ara que ho dic! Si voleu viure com jo, heu d’aprendre a saltar a temps del carra M’explico: el perill és que creguin tant en tu que t’encarreguin feines de confiança i que les hagis de fer. I, és clar, no val la pena de fer-se trànsfuga, si al final també has de pencar. El que compta és mantenir una actitud tan
crítica que no hagis mai de doblegar l’esquena ni llevar-te abans d’hora ni perdre la ratlla del cap ben clenxinat).
I és que jo —sí, n’encenc un altre perquè m’estic fatigant de tanta xerrameca gairebé de psiquiatre— sóc una persona parida per a la vivència artística, i per a la contemplació de l’art. El meu estat natural és: assegut, ben assegut —els malucs d’un ex-sindicalista no s’adapten a superfícies dures— amb el cigarret a la boca i una bona música de fons. Amb companyes i companys que m’escoltin i que diguin: «És un dels talents polítics del país i és la reserva natural, la pasta bàsica dels nous dirigents: és un home pont i un home síntesi… i no la té tan curta com ell, humil, confessa».