Bla, bla, bla…
Monòleg en clau de sol
Pàgina 18 de 19
M
O
N
Ò
L
E
G
E
N
C
L
A
U
D
E
S
O
L
—¿Es pot saber per què parleu tan malament dels mediocres? O de les dones grosses? ¿O dels mossens que mai no arriben a rectors de parròquia, malgrat la crisi de vocacions sacerdotals? ¿Es pot saber per què parleu amb la boca estreta, i la ganyota a punt, dels que mai no hem aconseguit ni sortir al diari ni encertar la combinació guanyadora de la 6/49? ¿Quina culpa en tenim si el nebot ens diu que votem per partits que mai no obtenen escó i si els inspectors fiscals visiten cada tres mesos la modestíssima boti-gueta de queviures que ja fa anys que hauríem d’haver tancat i que ara hem de mantenir oberta per pagar aquests inspectors?
Parlo en nom de tots i dic que, si això no canvia, ens la tallarem. Més ben dit: ens la tallaríem de ràbia i de fàstic.
(No, no ens la tallarem perquè la notícia no l’escamparien ni la darrera de les ràdios lliures, ni l’informatiu de matinada de la més clandestina de les emissores municipals). Qui ens fa cas? Tots els cinc estrelles parlen en el nostre nom. Asseguren que «la gent diu», «la gent s’exclama», «la gent pateix», «la gent espera», «a la gent se li ha acabat la paciència davant de…» i tot això és mentida de les més grosses. A la tal gent, que se la follin viva: ¿a qui pot interessar el que pensi la gent, la crispació de la gent, la mala o la bona hòstia de la gent?
Neixes i et trobes colgat de preceptes il·lustrats… Tot són bíblies, religioses o civils, com els matrimonis, que expliquen com ens hem de comportar. Si piquem l’ham i ens comportem com les bíblies volen, tots els mestres, gurús, mandarins, líders, rectors, assessors, psiquiatres, orientadors, polítics… se’n riuen de nosaltres, ens acusen d’actuar sense personalitat i sense imaginació, ens miren amb mal ull i ens acusen de mediocres. ¿Heu calculat, ni que sigui pel damunt, la quantitat de gent que viu a costa de la nostra bona fe?
Ho dic seriosament i insisteixo que no parlo únicament en nom propi: ¿quants i quantes fan el seu agost perquè nosaltres som ànimes de càntir i deixem que d’altres ens escorcollin i ens aconsellin? La història l’han escrit els pocavergonyes que ens han dit quin havia de ser el nostre rol històric i per què ha fallat únicament la nostra empenta col·lectiva per millorar els destins de la Humanitat. Quina barra i quines penques!
Des de la llevadora, verge a la força i estèril, que aconsella a la mare sobre com hem de néixer, fins a l’enterramorts que explica com els va millor als cadàvers en la seva estada definitiva a l’ossari del més enllà…, la nostra vida la marquen els assessors, metges, pares espirituals, consellers i dietistes disposats a cobrar-nos a canvi del consell definitiu. Els vells mites del fatalisme, ¿tindrien lloc en una societat on el fatalisme costa tan car i depèn de les multinacionals del bon consell… a l’hora de dir-nos què hem d’estudiar, contra qui ens hem de casar, a qui hem de pagar, com hem d’invertir, qui ens ha de vestir i quin és el perruquer o la perruquera que ens farà triomfar?
Pertanyo al grup social dels obedients, dels fidels, dels que diuen sí tothora, dels que mai no es queixen, dels que tenen el clatell programat per dir «ahs!» admiratius o per sotmetre’s a l’hora de les reverències.
He pagat les multes per totes les infraccions comeses, he complert amb diligència tant els meus deures matrimonials com els meus deures religiosos, he llegit dia a dia el meu horòscop, conec l’alcalde o delegat del meu districte, sóc soci de la Creu Roja, cotitzo en la lluita contra el Càncer, faig l’amor (a casa i mai fora del reglament) amb preservatiu de farmàcia, mai no condueixo si he begut una copa de més… i
N’ E S T I C
F I N S
A L S
M A T E I X O S
C O L L O N S.
He dit
n’estic i ho vull dir en plural:
N’ E S T E M
T I P S
I
F A R T S:
F E R
E L
B É
C A P A
I
E S T E R I L I T Z A,
hem pres l’acord col·lectiu de dir prou i
de començar a viure
al marge dels
consells
i
de
la
llei.
En endavant,
volem que se sàpiga:
SOM CATALANS PERÒ
E N S C A G U E M E N
POMPEU FABRA,
EL DOCTOR TORRAS I BAGES,
LA SARDANA
I
L’ÀLEX CRIVILLÉ.
Mai més no llegirem ni «Serra d’Or», ni el «Brusi», ni l’«Avui», ni «El Temps», ni «La Vanguardia».
NO TORNAREM NI AL LICEU
NI AL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA
NI A LES PASSIONS D’OLESA-ESPARREGUERA-
EL CORTE INGLÉS.
Ens farem transvestits o travestis,
ens canviarem de sexe,
mai més no declararem a Hisenda, ni que ens plori
el senyor Josep Borrell, no menjarem panellets per Tots Sants
ni coques de Sant Joan… mentre no sigui una
festa-festiva, en vermell a tots els calendaris.
Bastirem un monòlit al C O L E S T E R O L
i menjarem mongetes amb cansalada,
tant si vol com si no vol el metge del «seguro».
Fumarem a missa de dotze i ens descasarem
públicament…,
ens farem famosos, costi el que costi,
fins que les revistes del cor ens dediquin
més atenció.
En endavant,
dimitirem de la nostra condició de bona gent,
de gent muda, de gent-majoria, de gent-excusa,
de gent-argument-per-a-l’estupidíssima-propaganda-electoral.
HO DIEM, HO AFIRMEM, HO SIGNEM I HO RUBRIQUEM…
sempre, és clar, que aquest monòleg rebi el vist-i-plau del director del Club de Jubilats Sant Jordi, de la Caixa de Catalunya, la Caixa de Tots, gràcies a la qual l’hem pogut redactar.