Bla, bla, bla…
Monòleg d’un home feliç
Página 8 de 19
M
O
N
Ò
L
E
G
D
’
U
N
H
O
M
E
F
E
L
I
Ç
—Avui he sucat! Sí, i amb la dona, a plena satisfacció «de ambas partes contratantes». Sé que això no seria notícia per a la majoria de la gent —se’ls veu tan feliços i tan segurs del seus poders que segurament no deuen perdonar ni un sol dia del calendari i potser demanen, com quan canta la Caballé, un «bis» a cada actuació—, millor per ells!, però per mi, que ja començo a tenir-ne uns quants, d’anyets i de quilets, quan la cosa funciona i tot entra per on ha d’entrar, i trobes les canonades lubrificades… el cor se te’n va per la boca i ets feliç i voldries explicar-ho als amics que ja no tens. Sí, senyors: avui he sucat! Com si diguéssim: Bingo! Ep! I que aquesta petita expansió no els doni una falsa imatge meva: podrien creure que sóc «un echao p’alante», un paio que viu d’explicar històries íntimes i porqueries inventades pels bars i per les tavernes, un autosatisfet de gestes més imaginades que no pas «perpetrades». O bé que sóc un «masclista del séptimo día» que tot ho veu en termes de conquesta a la força de la gasela poruga del bosc I això, no. He estat tota la vida un home més aviat feiner, dels que ajuden a la dona fins i tot quan fa bugada i m’envia al terrat de casa a recollir la roba estesa, en part, he de ser franc, perquè té un geni que si no l’ajudés ja em tindrien enterrat a la fossa comuna del cementiri olímpic del Poblenou. Jo sóc d’aquells de les cosetes de cada dia, com deia monsenyor Escrivà de Balaguer, que s’ha fet a Barbastro un petit Valle de los Caídos. I em ve al cap perquè com que sóc d’Artesa, i torno sovint al poble, ho veig anunciat a l’autopista de Saragossa. Es podria dir que abans era català i ara sóc barceloní. No, no s’ho prenguin com un acudit… que Barcelona i Catalunya són dues coses ben diferents… i allò que val a un lloc ja no val a l’altre: tot canvia, d’aquí a més enllà; els que manen, el català que gasten, l’oli, el vi, els bulls i les llonganisses. Si a més afegeixen que la meva dona va néixer a Puente Genil, no gaire lluny de Còrdova, i que hi anem sovint, i trobo que també tot és diferent… entendran que per no perdre’m hagi decidit fer les coses com més senzilles millor, beure la copa que t’ofereixen i mirar de no embolicar-te amb aventuretes. La veritat és que la vaig conèixer perquè és la filla de la dona que feia feines a la impremta on treballa Parla molt bé el català i encara és més de la ceba que jo, però quan se sulfura, i ara me n’adono que ho fa cada cop amb més freqüència, renega en un andalús tancat, maleeix amb unes paraules que portarien els de l’infern a la vaga general. Ho diré sense embuts: renega com les tinyoses de les meves cunyades, més tinyoses que la tinya, brutes, espellingades, amb llengua d’ortiga, que es passen el dia enfotent-se’n de mi i del meu Barça, vinga a dir que si estic calb, que si el Johan Cruyff…, la mala bava que es porten. Quan la dona es posa així, em treu de polleguera. I com que no m’agrada cridar ni fer escenes… i mai no li posaria la mà al damunt, per Déu!, fujo de casa i aneu a buscar-me al bar del Quimet, que ja em saben el mal per la cara que faig i ja em serveixen —sense ni preguntar-m’ho— absenta amb aigua gelada. Per cert… ¿s’han adonat com la dona m’ha fet perdre un altre cop el fil del relat? Com a la vida real: les dones ens fan perdre l’oremus i no hi ha res a pelar. Són com el punt i a part del relat de la nostra vida. Que en el meu cas tot va començar a la parròquia del poble. Ara hi ha escoles noves però aleshores rondàvem moltes hores per la rectoria, i jo més, que feia d’escolà. El mossèn hauria volgut que jo entrés al Seminari, potser perquè veia que m’adaptaria malament a la vida del camp, que és dura i jo he estat sempre un poca-pena, en matèria de salut. No vaig voler anar al Seminari, i això que si hi anaves podies estudiar de franc, i quan n’estaves tip, al·legaves falta de vocació religiosa i, ale, ale, a la mili, entre els privilegiats, els que ja sabien més de lletra. Però, no sé perquè, això de la religió no m’ha fet mai patxoca. No sóc cap menjacapellans, vaig als funerals dels amics, tot i que trobo que la religió és com les pluges de fang, que no són pluges ni són fang, que no omplen els embassaments i deixen els cotxes fets una merda de xocolata Com que a la impremta hem fet molts anys els fulls parroquials, me’ls enduc a casa i me’ls llegeixo sense mala fe. ¿Voleu que us digui que no hi trobo la solta? En canvi, la dona, que quan s’enfada renega més que els pitjors dels pitjors dels carreters —comença amb un «me cago en todos los santos romanos» i acaba ficant-se, quin cas de dona!, amb la «bragueta de San Pedro»—, la dona, dic, és missera del tot. A la que té una desgràcia familiar on pugui ficar cullerada —hauria d’haver nascut corb i no dona— ja me la tens que ens organitza rosaris, penitències, ciris, processons i tot uns Encants de sants i de cristos de segona mà. Si no la fermés curt, fins i tot m’organitzaria Via-Crucis, processons amb flagel·lants (i a mi en tocaria el rebre) i rosaris de l’aurora. Som tan diferents en això. A mi, ves per on, em va entrar la dèria dels estudis. I quan vaig fer els vint-i-cinc em vaig matricular a la Facultat de Filosofia i Lletres, després d’haver superat la prova per a majors d’edat. Gràcies a això he pogut cursar estudis inacabats de filologia i he assistit a moltes classes d’Història, com a oient. És clar que els començaments havien estat durs i que no és senzill això d’arribar a Barcelona, anar a raure a casa d’una tieta segona, treballar d’aprenent en una ferreteria gràcies a una obscura recomanació del mossèn, passar d’allà a la impremta. I gràcies en vaig tenir dels meus lligams a pagès. Els anys 40 van ser durs a Barcelona. Més d’un cop vaig salvar els àpats de ca la tia, que més que una casa semblava un dispesa, gràcies al que podia passar, quan tornava d’Artesa, d’amagat dels burots o untant-los (i mai més ben dit, perquè ho feia amb ampolletes de mig litre d’oli de veritat)…
… ¿i per què deu ser que avui tot se’m fa present a la memòria? Calb, cada cop més gros, amb un començament d’artrosi que dissimulo força bé, amb l’angúnia al cos perquè treballo en un ram que les noves tecnologies han capgirat del tot —les nits que no suco, si vull dormir feliç, tinc somnis de minerves i de heidelbergs, de composició a mà i de quatricromies que havies de calcular amb molt de compte, si no volies que els colors s’empastellessin—, i a més fan un Barça cada cop més estranger a allò que jo m’estimo i més a la deriva… ¿n’estic segur que sóc tan feliç com proclamo? Perquè la feina l’aguantem gràcies a les campanyes electorals i a la historieta aquesta del Mil·lenari. Els responsables de la campanya volen que tot, fins els impressos, tingui aire de florit. I per fer impressos passats de moda, res com la nostra impremta, on tot fa pudor de tinta mil·lenària. La llàstima és que la festeta ja s’acaba, com sempre que s’acaben les eleccions, i si ens hem d’esperar fins al Mil·lenari que ve… ¿A vostès no els passa que hi ha dies que els comences bé i rebé, i que se’t van emboirant, i al cap de poca estona ja semblen dies de color de cendra? Som variables com la inflació, com el tràfic, com el xantatge permanent dels fills que et demanen la lluna en un cove, els bandarres, amb cara de desmenjats i com si encara t’haguessin de perdonar el delicte d’haver-los fet créixer. I, al damunt la dona, que tinc la impressió que em passarà factura de les bones estones passades i em farà anar a la platja a prendre el sol, carregada amb set tipus de pomades de protecció diferents —«tantes com cossos policials hi ha Catalunya», diu per fer-me la llesca—, i que em mirarà els ulls, quan intueixi que em vull posar a llegir i encara tindrà la barra de cantar-me les quaranta: «Dropo, més que dropo. Si en lloc de llegir t’haguessis dedicat a pencar, aquí els teus fills i jo no semblaríem uns perdularis: tindríem casa de veritat a la Costa i no com ara que hem de llogar, en temporada baixa, apartaments de mala mort…».
(Silenci llarg, propi d’un home perplex).
—Quin dia tan pocasolta! I aquest havia de ser el més feliç d’entre els meus dies feliços. Vaig pel món més sec que un monjo eremita entre roques disfressades de temptació. Per un dia que faig el que s’ha de fer, quaranta són de quaresma i de restriccions i de racionament. I a més segur que la dona em posa banyes amb el repartidor de butà. ¿Com s’explica, si no és així, que a casa, que ho tenim tot de gas ciutat hi hagi cada dia més ampolles de butà, buides i plenes, ben arrenglerades, al costat de la porta? A la feina pendents del fil del Mil·lenari, que de la conyeta olímpica sembla que només en faran tall els japonesos i els de la impremta dels salesians de Sarrià. Al poble ja no hi tinc amics i llegir em fa venir, cada cop més, mals de cor i nostàlgies irreparables. Prou! Aquesta corda serà el meu final: els faré botifarra a tots! No m’han fet cas en vida, m’han pres per una figureta insignificant… doncs sabran qui sóc jo. I ara sí. Em poso la corda al voltant del coll, amb parsimònia. Pujo a l’escala. Espero perquè vull que ho senti tot el veïnat, a l’hora que ella torna de la perruqueria: se li farà malbé la permanent. Consulto el rellotge. Vull ser puntual. Cinc, quatre, tres, dos, un…!
Xaaaccc!
—Ai, ai! la cama… ¿Per què no m’havien dit que l’escala era tan fluixa? Oi, quin cop tan bèstia… I ara sento com ella entra, advertida pels veïns. Ja hi és, ja s’acosta. I com crida, la mala bèstia… No. No. Cops al cap no, puntades de peu a la diferencial, tampoc. Prou. No siguis bèstia, dona Sí, sí, et compraré l’apartament. Sí. Com tu vulguis, si tu ho dius, tens raó: sóc feliç, sí. Sóc feliç. Avui he sucat. T’ho prometo. Telefonaré, però deixa de pegar-me, telefonaré al del butà…, que no s’acabi mai, el butà, a casa…