Beatrice
Capítol tercer
Pàgina 5 de 23
CAPÍTOL TERCER
Quan la Caroline somriu em fa saber alguna cosa, però mai no sé què és.
Les xurriaques romanien, intocades, sota el coixí. El pare havia de marxar. Hi havia enrenou a la casa. Baguls, maletes. Necessitava dos cabriolés, un per a l’equipatge.
La nit anterior a la seva marxa vaig passar la mà sota el coixí i vaig tocar el fuet, el mànec llis, les tralles cargolades, expectants. Amb el dit gros resseguia les venes tallades a la forma de penis. El dit va lliscar cap al bony, la pruna enfonsada. Després d’acariciar-lo llargs moments, em vaig alçar i em vaig esmunyir en la foscor del passadís. La porta de la cambra del pare era entretancada. En silenci, vaig agafar un altre coixí de l’armari on guardàvem la roba de casa.
La porta de la cambra de la Caroline era entreoberta. Normalment era tancada, com la meva, de nit. Durant la nit. Hi vaig fer una ullada, esperant trobar-me-la asseguda. En la foscor lletosa, jeia, espaterrada, al llit, amb la camisa de dormir arromangada, deixant veure les cuixes i la mata obscura de pèl ros-cendra al mig. Tenia els ulls tancats i els llavis separats.
Vaig entrar a poc a poc, pensant que la sorprendria. No es va moure. Tenia les cames obertes en actitud d’abandonament lasciu. Els dits prims descansaven amb negligència a l’entrecuix, on hi havia la carn ferma del plaer. Entre els rínxols, s’obrien els llavis de l’amor. A la pàl·lida llum de la lluna, em semblava que allà hi havia una lluïssor, fins i tot a les puntes dels seus dits. Respirava com respira un nen.
Li vaig sacsejar l’espatlla. Els ulls, ensonyats, es van obrir.
—T’has destapat. Vinga, no siguis dolenta —la vaig renyar. Li agrada com la renyo.
Vaig fer lliscar la mà sota els panxells, enlairant-los. Amb moviments d’infermera la vaig tapar amb el llençol i la manta. Sota les galtes del cul, una humitat lleugerament enganxosa. Es va tapar els ulls amb un braç i va murmurar alguna cosa. Retalls de paraules inacabades.
—T’has estat força estona a l’hivernacle —li vaig dir. No em va contestar. El moviment defensiu del braç es va tensar damunt la seva cara—. Som dolentes —vaig afegir. Les cames d’ella es movien amb irritació sota el llençol; després es van aturar. Un mussol udolava, cridant les bruixes.
—Dolentes —va repetir la Caroline amb veu ronca, com un nen que diu la lliçó. Vaig inclinar-me i la vaig besar a la boca. Els llavis van cedir i després me’n vaig anar.
Van passar les hores com passen els núvols blancs. A les tres de la tarda de l’endemà el pare va marxar. Els portalons eren oberts. Els cabriolés esperaven. El segon duia l’equipatge, apilat ben alt, com si allò fos una retirada dels dies que eren massa llargs i massa secs. A l’entrada ens vam besar, acariciar els culs. Hi havia afecte. Els cotxers s’esperaven. Olor de cavalls… fenc i fems. La dringadissa de l’arnès, l’estrèpit de les rodes… i el pare va marxar. Cap als mars, el crit del mar i el sol vívid. Vaig pensar que les dones tindrien la pell bruna. Embruniria el meu cos… amb els mugrons vermellosos i erectes.
La Caroline no va obrir la boca. La seva preocupació pàl·lida era evident. Al saló, la Sophie va abaixar el cap i em va dir «senyora» en lloc de «senyoreta Beatrice». Em va agradar. Ara que l’amo havia marxat, era jo la mestressa. Li vaig dir que prendríem te però sense pastissos.
—Doncs jo vull pastissos —va gemegar la Caroline, sor-ruda. Jo tenia la intenció de castigar-la, potser per l’hivernacle o per espaterrar-se al llit, no sabia ben bé per què. Érem com viatgers que el tren ha deixat enrere. Vam beure sense parlar, amb la ment perduda als núvols de l’ahir. La Sophie anava i venia, en silenci, com si la transportessin amb baiard. Aleshores va sonar el timbre de la porta. Semblava que el soroll travessés els vestíbuls, les cambres i que dringués al jardí de roques, rere les finestres.
L’Alice va anar a obrir, tot ajustant-se la còfia, però amb el davantal blanc de biaix. Era el nostre oncle. Un cop anunciat, es va inclinar, benigne, davant nosaltres dues. Era un home d’aparença un xic rubicunda, ni alt ni baix, de gestos forts. Posseïa una petita fàbrica i un munt d’albarderies escampades arreu del país. La Sophie ens va servir te acabat de fer. Vam parlar del pare.
—Es aquí la Jenny? —li vaig demanar. La meva veu era un ressò de la meva veu a les golfes. L’oncle va assentir amb el cap. Es va ajustar i l’armilla com l’Alice s’havia ajustat la còfia.
—Ara és més assenyada —em va anunciar—. Crec que la seva formació ha estat útil.
—Què no era ella qui ensenyava? —vaig llençar la pregunta. Els ulls de l’oncle van recórrer la plenitud dels meus pits i, després, els de la Caroline.
—Es la mateixa cosa —va declarar—. Vindreu a sopar.
No era una pregunta, tot i que m’hauria estimat més que ho fos. Els ulls color d’avellana eren com els del pare. Buscaven, trobaven i encenien. Sentia la seva pressió sobre les cuixes.
—A les vuit —li vaig dir. Sabia exactament a quina hora sopaven. Em vaig posar dempeus—. Oncle, m’excusareu.
Tot educat —o això em va semblar— és va alçar al mateix temps. Les mirades de la Caroline ens seguien i s’abaixaven.
—Permet que t’acompanyi —em va dir. Allò era inesperat. Volia dir-li que me n’anava a la meva cambra, però sospitava que ja ho havia endevinat. Fou un moment estrany. Era com si el pare hagués tornat, amb la barba afaitada i una altra roba. Difícilment m’hi podia negar. Arribats a la porta de la cambra, vaig dubtar, però hi havia una certa urgència als seus ulls. La porta es va tancar darrere nostre.
—Beatrice, em portaràs el fuet —va ordenar l’oncle.
Un «no» en forma de bombolla em va venir els llavis i es va tornar a enfonsar. Que en conegués l’existència em semblava una traïció, quelcom inusual i absurd. Tot i així, la seva expressió era amable. Sense buscar cap invitació se’m va atansar i em va abraçar. Vaig recolzar-me en ell, insegura. Feia olor de tabac i, gairebé esvanit, de vi de Porto.
—He d’ocupar-me de tu, criar-te, Beatrice. Tinc les meves raons.
Les vaig buscar sense trobar-les. Amb delicadesa, les puntes dels seus dits baixaven pels botonets de l’esquena del vestit. Jo tenia la barbeta a la butxaca de dalt de la seva jaqueta. Em demanava, un xic absurdament, què hi havia dintre.
—El fuet… té moltes tralles, oi?
Em va alçar la barbeta. Els meus ulls nedaven en els seus. Vaig obrir els llavis. Perles de dents blanques.
—Llepa’t els llavis, Beatrice… vull veure’ls mullats.
Sense adonar-me’l el vaig obeir. Va somriure en veure la punta rosa de la llengua: va treure el cap com un esquirol i va desaparèixer. Jo era dins el cos d’algú altre i, malgrat això, era el meu cos. Ens vam moure. Jo notava que ens movíem, cap enrere, amb rigidesa. Amb els panxells vaig tocar l’extrem arrodonit del llit. Amb la mà dreta va buscar el cul i la va passar per sota.
—Estira’t, enrere, i agafa el fuet que tens sota el coixí. No et giris —em va ordenar. Els dits m’agafaven les natges amb més força. Em vaig enrojolar. Un tendó se’m va tibar al coll. Mentre ell em passava l’altre braç per la cintura, em vaig inclinar, buscant. Els meus dits forcejaven. Ell m’ajudava a moure’m. El mànec d’ivori em va arribar a la mà. Va lliscar. Vaig tornar a aferrar-lo. Un moment després el tenia al meu costat, tot i que romania encara inclinada com m’havia dit.
—Molt bé. Mentre m’ocupi de tu, Beatrice, continuaràs sent obedient. Ara pots parlar, però no et moguis. Et vull així.
—I la Caroline? —li vaig demanar. No estarien els secrets a punt de revelar-se? Hi havia esquerdes al sostre. Afluents. No sé què li vaig dir.
—Així ha de ser. T’has d’educar. Ara alça’t… vinga! Alçat amb força, cap a mi!
Jo llanguia i em cargolava, sense cap resultat. Una mà rere l’esquena em va aixecar, prement-me contra ell. Els meus pits semblaven globus. La mà m’aguantava pel cul. El pare no m’havia tractat mai d’aquella manera. Jo m’havia lliurat als seus braços sense dir res. A les golfes ens havíem xiuxiuejat secrets, però eren petits.
L’arrel de la masculinitat es premia contra mi. Contra el meu estómac. Si ell no m’hagués agafat, m’hauria esvanit. Aleshores, de sobte, em va deixar anar i vaig caure, d’esquena, damunt el llit, abandonada com una criatura. Les tralles del fuet penjaven entre els meus genolls.
—A les vuit —va dir l’oncle. El paquet sota els seus pantalons era considerable. Jo ja l’havia vist sota els del pare, però desviava els ulls. Vaig abaixar el cap. Hi havia una solitud dins meu que demanava satisfacció. Vaig dir que sí… mentre sentia com la meva veu deia que sí. Els mugrons mostraven les puntes sota el cosset.
L’oncle va marxar, deixant forats a l’aire. Em vaig alçar i vaig mirar, de la finestra estant, com ho havia fet amb el pare. Va passar una dona vestida de negre amb una ombrel·la, agafada del braç d’un home. El crit d’un drapaire em va arribar de força lluny, de molt lluny. D’una cova llunyana. A baix se sentien veus. Sorolls dits entre dents. Per què la Caroline cridava sempre? Que insensata era! Vaig tornar a seure, acariciant les xurriaques. A les golfes les hauria rebudes, ho sabia. El cavall s’hauria gronxat. Amb la panera enlaire, cremant sota les calces. Li havia ensenyat els mugrons, al pare. Érem dolents.
Al matí seria sola, sortiria a prendre la fresca.
El meu cul no havia tastat el fuet. Em vaig girar cap al mirall del pentinador i em vaig aixecar les faldilles. Potser deixaria de portar calces. Els carnals de farbalans eren bufons. Un llaços rosats balancejaven la seva lleugeresa damunt la pell lletosa de les cuixes. Sense traça, vaig enviar les tralles contra les natges. No vaig sentir gaire coïssor.
Volia anar a Jericó… treure’m les calces i exposar el pubis. Els rínxols eren suaus, esponjosos i espessos. Les tralles volarien dins la fenedura. Jo m’aferraria al coll del cavall, al gris clapejat, la seva lluentor, i ploraria. Ploraria llàgrimes de vi. Les abelles mortes, el replà de la finestra, es bellugarien.
—Tot anirà bé amb el millor dels culs possibles —em va dir el pare una vegada. Vam riure tots dos.
—Pangloss —vaig declarar. Coneixia el meu Voltaire.
—Pangloss i cul gros —va dir el pare. Hi havia puresa.
Em vaig posar en ordre el vestit i em vaig raspallar els cabells. Mai no deixo que ho facin les minyones. Al saló, la Caroline seia plàcidament, com per fer-me creure que mai no s’havia mogut d’allà. Li havia de posar un repte. Vaig anar a seure al seu costat. La va sorprendre, em sembla, la meva serenitat.
—T’ha besat l’oncle? —li vaig demanar. Va moure el cap. Tenia les galtes color vermell encès—. No t’ha tocat les cuixes? —vaig afegir. El seu alè ressonava dins la meva boca quan li vaig tirar la cara enrere i la vaig besar. La meva mà buscava. Tenia un botó descordat.
I els mugrons endurits.
Un cop afluixats el segon i tercer botons, la meva mà, petita, es va esmunyir cap dins. Els monticles gelatinosos dels pits eren ferms i plens… només un pèl més petits que els meus. La Caroline lluitava però jo sóc més forta que ella. S’esforçava a interposar els braços entre ella i jo, però la meva abraçada era massa estreta. Els seus llavis eren pètals d’indefensió, l’alè era càlid. La meva mà va lliscar avall, esponjant-se damunt l’apetitosa panera. El ball del meu dit gros li grapejava el mugró.
—Entre les cuixes, Caroline —vaig murmurar. No li vaig dir de què parlava ni de qui parlava. Va fer que no amb el cap, violentament. Tenia els ulls com fars.
—Dins la boca? El bony llis i calent dins la boca? —vaig dir, mig en broma. L’expressió d’ella va esdevenir rígida per la sorpresa. Va tirar el cap enrere. Li vaig passar la llengua per les dents i vaig riure. Tot d’una la vaig deixar anar.
—Que en som, de ximples! —vaig exclamar rient. Vaig fer mitja volta i vaig marxar, abans que la meva disfressa es fes fonedissa. A mi, mai me l’havien posat a la boca.
La boca de la Caroline era sovint petulant. Li hauria escaigut a la perfecció. La rosa i la tija. M’hauria agradat amagar-me i mirar com pecava. La saliva delicada de la seva boca al voltant del conqueridor desenfrenat, mentre els collons penjaven sobre el meu palmell, que els recollia. Amb els ulls entretancats i bategant les pestanyes. La cigala que s’estremia cada cop més de pressa fins que ella s’ennuegava. Una mà que l’avisava agafant-la pel cap. En clavar-se el penis més endins, se li inflarien les galtes. Uns ronyons forts treballarien contra la seva animadversió.
I la rajada. Segur que ell va haver d’immobilitzar-li el cap del tot, perquè no la deixés anar. El batec madur de la carn.
—Xucla, Caroline —la veu d’ell hauria estat profunda i urgent, mentre li premia el cap i entre els dits li passaven blens de cabells ros. Sota el vestit, els pits d’ella cantarien melodiosament.
Allà hi havia pecat, entre les plantes de goma, les cambres atapeïdes de mobles, les fotografies color sèpia dins marcs argentats damunt el piano. De l’hivernacle estant, on m’havia dirigit, vaig mirar-me les fagedes que onejaven. El tren del pare ja hauria arribat a la terminal. Algú li duria les bosses. A Liverpool Street l’esperava el tren que duia al port. En arribar ell, les dones el mirarien per les finestres dels vagons. Baixarien les cortines i ajustarien l’expressió. Les dones deurien dur guants fins de cabritilla, que, en tocar la pell sensible, tenien el tacte del vellut. Collons que penjaven. Venes.
—Xucla, Caroline, xucla.
L’esperma és espès i salat. Un cop el vaig tastar llepant-me el palmell. Quan m’escorro, el suc és salat. Damunt una cigala més potent i gruixuda que no ho era la del meu marit. Que ho és ara, no aleshores.
Aleshores jo em trobava sola en la meva soledat. Vaig tornar amb la Caroline. Només s’havia mogut per botonar-se el vestit. Aviat entraria la minyona amb els llums d’oli. La Carolina mirava la catifa i no hi havia manera que alcés els ulls. Coneixia el seus estats d’ànim. Em vaig agenollar i vaig prémer els llavis contra la seva cuixa.
—No! —va exclamar, amb una veu tan distant com el xiulet d’un tren.
Guants de cabritilla. Les persianes avall. Un penis desenfrenat. El bony del meu fuet.
—El pecat no existeix, oi que no? —vaig demanar a la Caroline. Una vegada pecar havia estar fer rialletes a l’escola dominical. Ara hi havia el desig entre les nostres cuixes.
—No ho sé —va dir la Caroline. La veu va caure com un floquet de metall. Estava molesta amb mi.
El meu desig va emmudir. Volia protegir-la. Aviat, un cop ens haguéssim banyat i vestit per sopar, serien les vuit en punt. Vaig alçar la vista: m’estava mirant.
Potser coneixia el seu destí tan bé com jo.