Beatrice
Capítol cinquè
Pàgina 7 de 23
CAPÍTOL CINQUÈ
La Jenny em va acompanyar a la meva cambra. Jo duia el vestit a la mà. M’havien tornat a cordar els llaços de les calces en aixecar-me, quan ella va aparèixer. L’oncle s’havia posat dempeus i li havia fet un petó al front.
—Estàvem jugant —vaig explicar-li, asseguda damunt del llit. Em demanava com havia arribat la Jenny fins allà. Potser hi havia estat tota l’estona, amagada rere el paper de les parets: una veu al matollar. Udols de mussol. Udols de nit. Se la veia més gran, més jove… ambdues coses alhora. Duia un vestit d’aparença severa: botonat fins al coll. El seu rostre era bizantí. Potser com pintat per Giotto. Els cabells, llargs i abundosos, els duia pentinats enrere i lligats amb una cinta de vellut.
—Els jocs són bonics —va dir la Jenny. Va venir a seure al meu costat, amb les cames juntes i les mans a la falda. Em sentia reconfortada. M’hauria traït a mi mateixa a les golfes? L’oncle ens va seguir fins la cambra amb posat avuncular. La Jenny parlava. Hi havia paraules. Vaig pescar les seves paraules amb l’ampla xarxa de la ment.
—Has de ser amable amb ell, Beatrice. Tots hem de ser amables.
—Fa gaire que has arribat? —li vaig demanar. No m’havien tremolat les mans. La meva veu sonava radiant i clara. A la cambra amb l’oncle jo no havia parlat, només m’embarbussava. Que insensata que sóc! La pell dels meus pits sota l’escot de la camisa era lluenta, tibant i plena. La Jenny els mirava. Vaig enxampar la seva mirada. Ens despullàvem juntes… quan jo em quedava a dormir amb ella. Quan ella es quedava amb mi. Però aleshores vaig recordar una cosa. Una cosa que mai no havia cregut.
Un cap de setmana que havia vingut a veure’ns, feia sis o set anys, la mare m’havia dit: «Es millor que aquesta nit la Jenny dormi a la cambra dels convidats». Vaig pensar que la Jenny tenia un aspecte estrany, allà asseguda, escoltant. M’havia fet un lleuger gest d’aprovació amb el cap com si volgués que jo assentís.
Aquella nit, vaig sentir sorolls. Era mitjanit. Havia mirat el rellotge, el rellotge que em diu que sí quan vull que sigui una hora determinada. Se sentien sorolls. Sorolls com el del cuir quan espetega. Em va semblar sentir la Jenny que gemegava. De vegades els criats feien soroll de nit en moure’s. Però a aquelles hores segur que ells també eren al llit.
Una veu va dir: «Bona minyona, Jenny». Sonava com la veu de la mare. Sovint tenia somnis estranys. Vaig seure al llit. Se sentien més espetecs de cuir, gemecs, una veu com la del pare. Els sons i les veus s’agitaven i es barrejaven. Vaig sentir que una veu de dona murmurava: «Més… i més fort, una mica més fort. Ai, se la veu tan dolça…».
Oh, vaig sentir un crit fluix, un gemec que cridava i després silenci. Els sorolls de la respiració com aigües que es precipiten. Les molles d’un llit que dringaven. Campanetes de la nit. Dos homes van passar per davant la casa… homes ordinaris, que no eren del barri. Un va cridar i vaig perdre els sorolls.
—Tot just he arribat —deia ara la Jenny—. Tens roba a l’armari. Ja hi has mirat?
Em va estirar el braç per posar-me dempeus. Les portes emmirallades, amb miralls entelats, es van obrir. D’un prestatge, la Jenny va treure unes mitges de seda negra amb un dibuix repussat travessat per fils de plata. També va treure una cotilla diminuta de setí negre. La vora estreta de dalt, feta de puntes, que em quedaria sota els pits, també era de plata. De la part de baix de l’armari rober, va treure un parell de botes altes, de la millor pell. Els botons on es passaven els cordons eren de plata. Els talons eren alts i esvelts.
—On és la Caroline? —li vaig demanar.
Els ulls li brillaven com pedres precioses.
—Amb això estaràs preciosa, Beatrice. Qui dius?
—La Caroline.
—Sí, ja sé. Treu-te la camisa, les mitges i les sabates i posa’t aquestes.
Me les va donar com qui fa un obsequi. Les vaig agafar. Les botes pesaven poc. M’arribarien fins les cuixes.
—Es tard —vaig dir. Em vaig llepar els llavis. L’oncle m’havia volgut veure amb els llavis mullats. La Jenny no va somriure. Em va aixecar la camisa i me la va treure pel cap. Vaig moure els cabells d’una banda a l’altra com un gos que surt de l’aigua. Amb tanta cura com si jo fos un anyal nerviós, es va agenollar i em va treure les calces i les sabates. Descalça, les cuixes se’m veien més plenes.
—Tens un pubis bonic, un monticle esplèndid —em va dir—. Beatrice, ets bella. Els teus malucs dibuixen la corba del violí que els homes adoren.
—Vull anar-me’n a casa —vaig dir, sorruda. La cara de la Caroline era la meva. Els meus llavis rumiaven.
—Et portaràs bé —em va contestar la Jenny. Em va fer pessigolles. No suporto que em facin pessigolles. Em retorçava, reia, els pits se’m bellugaven. Vaig caure d’esquena al llit, em vaig girar. Em va ventar una palmellada al cul. Vaig fer un crit. Hi havia quedat la marca lluenta dels dits. Em va dir que tenia un cul fantàstic, amb una fenedura tan fonda com el cor d’una dona. M’hi va posar les mans, tot subjectant-me perquè no em pogués moure. Va posar-me el genoll a la cintura.
—Vesteix-te, Beatrice. No seràs dolenta, oi que no?
—No —vaig contestar. Ella havia vist com l’oncle em treia les calces. Li havia ofert el meu pubis. Quan la Jenny va entrar a les golfes, ell s’havia aturat i s’havia posat dempeus com si haguéssim estat conversant i prou.
—Què és el que vas fer a la cambra dels meus pares? —li vaig demanar.
—Què? —em va replicar abruptament. No coneixia els meus pensaments, els meus records. El seu palmell va tornar a estremir-se damunt el meu cul—. Vesteix-te! —em va ordenar—. M’agrades més quan duus mitges. Tens les cuixes adients… grassones i dolces. No em desobeeixis. Dempeus.
La vaig obeir. Al principi era difícil moure’s amb aquelles botes tan altes. Eren estretes. Quedaven tot just tres polzades sota les bandes fosques de les mitges. Vaig dir que no em seria fàcil caminar-hi. La cotilla em pessigava la cintura. Els malucs florien. La cotilla m’emmarcava el melic sota una corba ascendent. La panxa brillava, tota blanca.
—Camina a poc a poc i amb pas majestuós… per a això estan fetes, Beatrice. Prova-ho.
Vaig allunyar-me de la Jenny i vaig caminar. Els talons alts tremolaven. Em notava les cames tibades. Sentia com se’m movia el cul, nu.
—Quieta! —em va ordenar. Em vaig aturar d’esquena a ella. Em va agafar els punys i me’ls va posar a l’esquena. Un soroll metàl·lic… un clic d’acer. M’havia emmanillat. Volia plorar i amagar la cara. Tot seguit em va emmanillar també els turmells. Per què?
—Estira’t, Beatrice.
M’havia lligat com un fardell al llit, de bocaterrosa.
—No vull —li vaig replicar. Ni jo sabia el que volia dir. La Jenny em va renyar mentre arreglava les vores de les mitges damunt la pell. Tenia els dits arronsats dins les botes. La Jenny em va fer girar la cara, es va ajupir i em va besar a la boca. Els llavis plens. Els llavis de rosa. Es va tornar a dreçar, amb ulls solemnes, plens de nit.
—T’estaràs així una estoneta —em va dir. Es va allunyar. En provar de bellugar-me es va sentir un xerric metàl·lic.
—Jenny, si et plau, no.
Ja era a la porta.
—Sempre t’he estimat, Beatrice —em va dir.
—Jenny, si et plau, no.
No em sentia. Es va tancar la porta. Era sola en la meva soledat. En la nit. On era la Caroline? Vaig parar l’orella com quan era petita i corrien les cortines de la meva cambra perquè no entrés la llum del vespre. Ara escoltava, sentia. Se sentien passes, veus suaus. Veus que se sentien i es deixaven de sentir. Seria el vent? Estava mig despullada i lligada, estranya en la meva mitja nuesa i els meus lligams. La Jenny s’havia portat malament. Vindria per deixar-me anar, jo em posaria el vestit d’estiu i aniríem d’excursió. Lligaríem la Caroline a un arbre. Miraria com rossegàvem els pastissos amb les dentetes. La llimonada ens correria coll avall. El món mai no s’acabaria.
Em preguntava si la Caroline s’hauria tret la camisa a les golfes.
Vaig sentir veus. La veu de la Caroline. Reia. La Jenny reia. Sabia que no les havia de cridar. Es van aturar a la meva porta i després van continuar escales amunt. La meva imaginació s’imaginava que l’oncle l’esperava a les golfes.
Es va tornar a fer silenci. Les parets són gruixudes. Vaig dormisquejar. Es va obrir la porta. Somiava? Entre les pestanyes vaig veure la Jenny. Anava vestida igual que jo, llevat del fet que no hi havia argent a les seves mitges ni a la cotilla. Duia unes calces de setí negre però sense camals, recollides entre les cuixes.
Darrere seu va entrar la tia Maude. Es va tancar la porta. De les orelles de la tia penjaven robins encastats en unes arracades llargues d’or. Tenia la boca pintada de carmí. I a la mà, el fuet.
No seria una formiga? Al jardí, quan jo era petita, hi havia formigues. Es movien entre les flors i els matolls. De vegades el pare i la mare les besaven. Menjaven llaminadures en safates d’argent. Els servents eren silenciosos i es movien com espectres. Bevíem te en tasses translúcides. Deien que la primera dona del meu oncle l’havia deixat i era ja morta. No crec que fos morta, però si sabia que l’havia deixat. Molt després em van explicar la història. Es deia Lucy i només tenia divuit anys. Aleshores el meu oncle era un home més audaç. Cercava un frenesí sexual al qual la Lucy no es podia lliurar. Era una noia eixerida però tímida. A la fi el meu oncle es va impacientar. Volia veure-la immersa en la luxúria. Ella s’hi havia negat. Una nit, impacientant-se, havia cridat el majordom. Havien amarrat la Lucy, despullada, a l’extrem del llit. Primer l’oncle i després el majordom li havien clavat el penis a la ullera i l’havien enculada. El majordom era un home lasciu i brutal. Aquelles coses no eren desconegudes. Sembla ser que l’oncle s’havia extasiat veient l’escena. Com que ell havia fotut la Lucy primer, ella es va mostrar més dòcil i receptiva a la segona violació del seu cul. Malgrat tot, va marxar poc després. Deien que havia anat a Austràlia. Es va anunciar, però mai no es va provar, la seva mort i l’oncle es va tornar a casar.
Ara la tia Maude seia al llit. Sentia el seu pes. Em va fer posar de costat, donant-li l’esquena. Amb la mà m’acariciava la galta i em raspallava els cabells on els blens s’escapaven.
—S’ha portat bé? —va demanar.
Semblava que la Jenny fos allà esperant que li ho demanessin.
—Sí, s’ha portat bé —va dir. Jo estava satisfeta. Ara em deixarien anar. Faríem l’excursió. La Jenny i jo ens amagaríem al matollar i la Caroline ens hauria de trobar.
—Farà falta temps —va anunciar la tia. El seu cutis era tan fi com el meu. Una vegada, quan jo era molt jove, ella era encara més jove. Es va inclinar sobre mi de manera que les nostres boques gairebé es tocaven. La Jenny no es movia. Jo sabia que, així, la Jenny s’estava portant bé.
—Li han picat al cul? —va dir la Jenny. Em van venir ganes de plorar. L’odiava. Li vaig clavar una ullada i va somriure. La tia continuava acariciant-me la cara i els cabells. Aleshores em va passar els dits, llargs, pel coll i per l’esquena. Em va venir un calfred i m’hi vaig acostar. La seva mirada era amable.
—Vint-i-cint anys. Sembla més jove… podria passar per més jove. La Beatrice sempre ha tingut un cul esplèndid, oi que sí, Beatrice?
Amb els ulls vaig fer que no-sí. Els seus dits recorrien el meu globus, el meu préssec obert, la meva pàl·lida panera. La punta de l’índex buscava la fenedura. Em tremolaven els llavis. La Jenny no apartava els ulls. Les mans s’han d’amagar de la gent. Això m’ho va dir la mare. Les mans poden ser nefastes. Estava emmanillada.
El dit de la tia va tastar el plec de les meves natges i s’hi va ficar com un cuc.
No… ni tan sols el meu marit ho havia fet. L’Edward mai no ho havia fet. La seva madrastra era gelosa. Li comprava flors. Vaig recordar la seva cigala. Era prima i llarga.
Vaig fer un soroll, un sorollet suau. La punta del dit m’havia tocat la ullera, l’anus, la boqueta del cul en forma d’O. La tia va somriure. M’havia girat la barbeta cap a ella. Vaig bombollejar petites bombolles de so. Vaig bellugar el cul. Vaig prémer els llavis tot emetent un llarg i silenciós ooooooh. Sentia la punta del dit, humida, dintre i es movia. Es movia endavant i enrere, una polzada.
La tia em va pinçar el nas amb el dit gros. Jo era com un peix. Havia d’obrir la boca per respirar. La seva boca, que feia olor de pintallavis, va venir a la meva. La seva llengua s’estenia i em llepava per dins. Jo em retorçava. Entre les natges, el dit de la tia s’enfonsava. La llengua d’ella treballava; s’obria un camí, llarg i humit, al voltant de la meva. El dit entrava i sortia, suaument, com un tren perdut en un túnel. Amenaça de foscor i estretor.
El dit em cremava, em coïa, se’m feia estrany. Aleshores va sortir. Va sortir la seva llengua. Vaig tastar el seu carmí, barrejat amb el meu. Ho volia explicar a la Jenny, però l’odiava. La tia em va donar un copet al cul i es va posar dempeus. Es va allisar la faldilla.
—Cal que es banyi —va dir la tia—. Porta-la-hi, Jenny.
La Jenny em va fer aixecar. Em va acompanyar pel passadís fins al bany. Com tots els d’aquells temps, era immens… hi havia llar de foc. Les parets eren cobertes de vellut blau marí arreu. La banyera era de porcellana blanca. Em va treure les manilles i la roba. Els criats ja havien dut l’aigua i l’havien abocat dins la banyera. Era tèbia i agradable.
—Saps que t’estimo —em va dir la Jenny.
Vaig seure. L’aigua em llepava amb les seves llengües. M’agradava. La Jenny em va passar l’esponja i em va mullar amb l’aigua perfumada d’una pitxella.
—Et recordes quan apreníem paraules malsonants a l’internat? —em va demanar. Jo volia preguntar-li coses però no ho vaig fer. Vaig assentir amb el cap. Tenia els ulls brillants i alegres. Com les garlandes de l’arbre de Nadal.
—Com és diu cunt —em va preguntar.
—Con —vaig dir. No volia que pensés que no ho sabia. M’agrada la paraula en francès. No pas en anglès. La paraula anglesa és aspra.
—I prick? —Em va girar el cap perquè la mirés als ulls. L’aigua li havia esquitxat els pits. Em van venir ganes de mossegar-li els mugrons.
—Pine. —Sabia que l’havia encertada. Mai no diria cigala. Per què totes les paraules malsonants són tan dures en anglès? Algú les va esmolar. Anglosaxons de barbes brutes i veus guturals les van esmolar. El cul meu esclafava les natges i l’aigua, grassó. No seria massa gros?
—I esperma? —La Jenny no parava. Sovint era així abans, mai no parava. Quan érem més joves, em feia pessigolles al llit per fer-me dir coses. En pensaments jo deia coses millors i més agosarades, però mai no li ho vaig confessar. Ho sabria? No seria això un càstig?
—Foutre —vaig respondre. Sabia que aquesta era la paraula que més li agradava. A mi també. Era com si masteguessis una pruna madura i te’n sortissin trossets als llavis abans d’empassar-te-la. La paraula formava bombolles espesses al voltant de la meva llengua. Bombolles cremoses.
—Encara no t’han fuetejat?
Era la Jenny qui m’ho preguntava. Al principi no ho sabia. Pensava que la veu venia del sostre. No vaig contestar. Era muda. Els seus dits es movien entre els meus pits. Sota l’esponja, els mugrons se m’havien posat tibants. La Jenny em llepava dins l’orella. Vaig fer una rialleta. No jugava net.
—Ja sé que no —em va dir—. Posa’t dempeus.
Vaig relliscar. Em va clavar una bufetada.
—I ara no et moguis —em va dir, igual que deien el Pare i l’Oncle. Em va passar l’esponja per les cames i més les va fer obrir. L’esponja s’esclafava, calenta, contra el meu conillet. Em demanava si la Jenny me l’havia tocat abans. No… sí. Em sembla que una vegada al llit, feia ja molts estius. D’aleshores ençà, tot el gelat havia estat menjat i les safates retirades.
—Mou els malucs. Frega’t contra l’esponja, Beatrice. T’escorries sovint damunt la cigala de l’Edward?
—T’odio —vaig exclamar, amb llàgrimes als ulls. Ella sabia que no l’hi explicaria. Es va impacientar.
—Au, surt —em va ordenar. Em va fer sortir a empentes de la banyera i em va eixugar amb la tovallola. Era brusca i ràpida, com la mare quan jo era jove. Una jove més jove. Després em va empolvorar. Núvols de pólvores. Les pólvores em feien esternudar.
Em va acompanyar a la meva cambra. La casa era en silenci. Haurien fugit tots?
—Vull xampany —vaig dir. No sé per què vaig dir-ho. Bombolles. Foutre. La Jenny es va posar a riure.
—T’hauries de posar carmí als mugrons —em va dir. Havia deixat la porta oberta. Del passadís venien sorolls, crits, gemecs.
—Com dius? —li vaig preguntar. Em semblava estar parlant en una llengua estrangera i que només entenia el principi de les frases. Aleshores em vaig refer—. He sentit la Caroline —vaig dir.
La Jenny em va passar una camisa de dormir de lli blanc pel cap. Em va baixar fins al peus. La vora era ampla.
—Ja ho veuràs —em va replicar. Em va agafar de la mà i em va guiar pel passadís. La porta de la cambra de la Caroline era entreoberta.
La Caroline jeia, nua, al llit, de bocaterrosa. Tenia els punys i els turmells emmanillats com els havia tingut jo. Amb suavitat, la tia Maude feia espetegar una vara llarga i prima sobre les natges tibants rosades. La cara de la Caroline era ben vermella. A cada contacte de la vara movia els malucs i gemegava.
—Ara dormireu totes dues —em va dir la Jenny. Em va empènyer un altre cop cap a la meva cambra i va tancar la porta. Vaig sentir el clic del pany. Vaig descórrer les cortines de borles. Vaig recolzar el front sobre el vidre fred i vaig mirar avall, entre la foscor. El carro del forner havia marxat… la donzella… el gat. S’haurien menjat la barra de pa?
El llit era tou i còmode i havien perfumat els llençols amb espígol. Els llums d’oli dibuixaven ombres al sostre. No aconseguia bellugar-me i apagar-los. Al matí vindria un criat i se n’ocuparia.
Surava pel mar blau-verd. L’ombra fosca d’un vaixell grandiós es perfilava damunt meu. Vaig alçar la mà i vaig tocar els taulons de coberta i les pegellides. Tenia algues als cabells. El pare venia, surant, cap a mi. Les faldilles se m’inflaven i em pujaven fins als malucs en les aigües profundes i tranquil·les.
Ningú no ho podia veure.