Beatrice

Capítol onzè

Pàgina 13 de 23

CAPÍTOL ONZÈ

L’oncle seia, amb les brides dels cavalls a les mans, mirant les portes obertes. Era el mateix carruatge amb què havíem arribat.

La Caroline i jo dúiem canotiers de palla, bruses blanques llises, de coll alt, i faldilles llargues de color negre. Ens havíem recollit els cabells enrere amb llaços. La tia i la Katherine van pujar amb nosaltres.

—I les mans quietes —ens va advertir la tia.

Amb una batzegada, el carruatge va començar a pujar al pendent. Sotraguejava força un altre cop. Arribats al cim, vam girar cap a la dreta —en direcció contrària a la que havíem vingut— i vam prosseguir viatge pels camins. Alguns aixafaterrossos s’apartaven al nostre pas, però no vam trobar cap altre carruatge.

La tia Maude i la Katherine jugaven amb els guants i parlaven de balls, recepcions, festes. Jo envejava aquells plaers. Al meu rostre lluïa una expressió circumspecta. Volia demanar on anàvem però sabia que estava prohibit. Passades unes sis milles, vam arribar a un indret massa petit per ser ciutat i massa gran per ser poble.

Sotraguejàvem per les llambordes dels carrers fins que vam arribar a una casa que donava a un estany i a un prat. Per la gespa corrien dos nens jugant amb un cèrcol. La casa era de pedra, les finestres petites. La voltava un jardí emmurallat.

—Elles també entren? —va preguntar la Katherine. La tia va fer un gest d’assentiment. Elles van baixar primer. L’oncle ens va ajudar. La seva era una expressió molt seriosa. La indumentària també era formal: copalta, jaqueta grisa, armilla i pantalons negres.

Ens va menar, més enllà de la porta, per l’avinguda que duia a la casa. Semblava que ens hi apropéssim just per fer-nos un retrat de família. La porta era negra, amb un requadre de vidre esmerilat. El pom de coure imitava el cap d’un lleó. Hi havia una campana i l’oncle va estirar el cordó. Repicava dins la casa, amb notes trencades. Gairebé tot seguit va contestar una criada. En veure els oncles, va fer una reverència.

En entrar al vestíbul, l’oncle li va donar la seva targeta. La minyona la va col·locar en una safata d’argent i va desaparèixer. Un moment després va tornar i ens va acompanyar a un saló on una parella de mitjana edat seia en cadires de respatller alt. Es van posar dempeus alhora. Com que no hi tocava el sol, una certa malenconia envaïa la cambra.

Desitjava que em presentessin. En lloc d’això, la Katherine va assenyalar un confident petit a un racó.

—Seieu allà —ens va ordenar. Ens vam obrir pas entre els mobles i vam seure com colometes, una al costat de l’altra, amb les mans a la falda.

Van servir porto, un gotet a cadascú. Per sorpresa meva i mentre la Caroline enrogia, la tia va parlar de nosaltres a la senyora, a qui deia Ruby. Li va dir l’edat que teníem i li va proporcionar alguns detalls de la nostra instrucció. Nosaltres sèiem, mudes. Només li va dir els nostres noms de pila.

—Són unes noies d’allò més tranquil·les i molt ben educades —va dir la senyora. Amb la mirada ens va avaluar. Nosaltres manteníem els ulls baixos, la Caroline per timidesa i confusió, jo per discerniment. Tenia la sensació que li agradaria. Li va agradar. El senyor va mostrar més interès per nosaltres. Inclinant-se cap endavant va parlar en veu baixa a la tia. Ella va fer que sí dues vegades amb el cap i ell es va aixecar. Es va apropar, tot jugant amb la cadena del rellotge. No ens vam bellugar.

—No us mogueu —ens va indicar la Katherine—. I alceu la vista! —Vam alçar els ulls. Era un home robust, a la flor de la vida. La Caroline va fer un bot quan ell es va inclinar, li va posar les mans damunt la brusa i li va agafar els pits. Jo sentia la calor i el pes, com si les mans fossin les meves. Tot seguit va fer el mateix amb mi, giravoltant els dits grossos al voltant dels mugrons, que es van endurir i apuntaven a través del cotó de la brusa. Les mans li tremolaven molt i la protuberància als pantalons indicava una amenaça considerable.

Va tornar a la seva cadira, amb la respiració agitada. Els ulls de la Katherine es van adonar de l’estat en què estava, n’estic segura. La dona, en seure ell al seu costat, li va prémer la mà. La mirada de l’home va tornar a nosaltres.

—Podem endur-nos-les a dalt? —va demanar la senyora.

La tia va abaixar el cap.

—Em sap molt de greu però… —El to de veu era prou formal, com si estigués escrivint les paraules en un pergamí—. Hauríem de veure l’Amanda, no els sembla?

Assentiment. Van cridar la minyona i li van dir que demanés a la senyoreta Amanda que baixés. Vam esperar. Des del relleix, el rellotge llençava petites fletxes de so a la catifa. Se’m van tornar a endurir els mugrons; després es van estovar. Passes. Es va obrir la porta i va aparèixer una noia d’uns vint-i-tres anys, vestida amb senzillesa: un vestit blau que cobria les seves formes admirablement. A la cintura, un cordó amb borles frunzia la roba. Era esvelta, camallarga. Els pits, alts, quedaven prou visibles a través de la roba. Duia els cabells recollits rere les orelles i s’adornava amb un collaret de perles i arracades a joc. Als ulls grossos hi havia una lleugera interrogació i la boca tenia un aire petulant.

Es van produir les presentacions a les quals, un altre cop, no hi vam figurar ni jo ni la meva germana. L’Amanda ens va mirar. Vam evitar la seva mirada per una mena d’educació invertida. Va romandre entre les cadires com un cervató atrapat.

—No vull anar-hi —va dir en veu baixa i distant. Els ulls de la Katherine absorbien les corbes delicades del cul de la noia.

—Caldrà un mes i prou, potser menys —va explicar la tia, que parlava com si l’Amanda no fos present. Semblava que la sessió havia arribat a la fi. Ens vam posar dempeus com si fóssim titelles.

—Agafa la capa —va dir la senyora a l’Amanda, que es mossegava el llavi amb unes dentetes blanques.

—Però si us prometo… —va començar a replicar l’Amanda.

—Això no té sentit… ni tan sols aconseguireu estovar-li el cul —va exclamar la senyora dirigint-se a la meva tia. En aquell mateix moment la Katherine va agafar l’Amanda pel canell.

—Vine! —li va ordenar bruscament. Sabíem que l’ordre també es dirigia a nosaltres. Enrenou, fru-fru, portes que s’obrien i es tancaven… vam marxar. En partir, el carruatge va aixecar tot de pols fina. Els nens dels cèrcols ens miraven mentre passàvem. L’Amanda seia, pàl·lida i immòbil, entre la Caroline i jo.

—Amanda, no t’has d’espantar, et tractarem bé —li va dir la tia—. Amb el te, menjarem maduixes amb nata.

La Caroline i jo vam somriure perquè se suposava que era el que havíem de fer. De lluny, el paisatge que recorríem semblava pintat en una tela. Jo tenia ganes de tornar a la meva cambra i jaure. Em va sorprendre que, en arribar, a la Caroline i a mi ens enviessin a dalt, soles.

Ningú no ens va seguir. Les portes de les nostres cambres eren obertes. Vam quedar-nos al passadís, dubtoses.

—Era massa gran per a tu? —li vaig preguntar. Em va llegir el pensament: sabia que li parlava de la quadra. Als ulls li van baixar un parell de persianes transparents.

—Això no es fa —va dir la Caroline. Entre els llavis es veien les dents, com les llavors d’una magrana—. Per què ho ha fet? —em va preguntar, com una criatura, sense alè, en un to que ella deuria considerar de súplica.

Li vaig apartar alguns cabells daurats del front. Li vaig treure el canotier, em vaig llevar el meu i la vaig menar a la meva cambra. Una mena d’atreviment es va apoderar de mi. Vaig tancar la porta.

—T’has de instruir —li vaig dir. Coneixia aquelles paraules. Em sentia més vella. La flaire del més enllà m’omplia el nas. L’aire era net als meus ulls.

—Per què?

Li vaig ser sincera.

—No ho sé, Caroline… —Ens vam mirar—. I quan la tia Maude et passava aquella vara…? —li vaig preguntar. Volia saber-ho.

—M’estrenyia i em coïa —em va respondre. L’esbalaïment que li envoltava la boca semblava restes de nata. Li vaig besar el llavi de sota, el vaig xuclar. Com el bes d’una abella. Les puntes de les llengües es tocaven i jugaven. Li vaig agafar els malucs amb suavitat. Totes dues pensàvem en l’Amanda. Em constava.

—I a la llenceria… —li vaig dir.

Els ulls li cremaven.

—Ja sé…

El seu cos no va oposar resistència quan vaig començar a aixecar-li la faldilla. Les meves mans buscaven les lligacames, la carn calenta que hi havia al damunt. La Caroline em va posar les mans a les espatlles.

—Em va agradar… —va dir, espessa. Una gota de luxúria es fonia dintre meu. Vaig arribar al cordó de les calces i vaig desfer-ne el nus. Es van afluixar, li van caure als genolls. Jo era conscient de la meva perversió. Els rínxols del seu cony em feien pessigolles a la mà. Vaig palpar-ne la humitat.

—Vas estar-te força estona a l’hivernacle… —vaig continuar. No ho havia oblidat. Els llavis de la seva figa suquejaven—. Va estar bé?

La Caroline es va abraçar al meu coll. Semblava a punt de desmaiar-se. Va obrir les cames de manera que els genolls mantinguessin les calces tibants.

—Sí —em va confessar. Em va envair una mena de mareig dolç. Les ones del mar ens llepaven.

—Està bé —va dir una veu. Vam fer un bot i ens vam abraçar l’una a l’altra. No volia mirar. Era la veu de la Katherine—. Però us hem dit que no heu de fer aquestes coses… oi que us ho hem dit? —ens va preguntar. Vaig deixar caure les mans. La faldilla de la Caroline va començar a caure però se li va embolicar als genolls. Se li veien els camals de les calces caigudes.

La Katherine em va cridar.

—Conec la teva malifeta —em va dir i em va clavar una bona palmellada al cul. Vaig saltar i cridar igual que sovint cridava la Caroline. Aquella mà era tan forta com la del pare. Hi havia velles fotografies al meu cap, cobertes de pols. A la màniga em penjava l’ala d’una mosca morta.

La Caroline seia, abandonada. Em va agafar pel canell. Va deixar la porta de la cambra ben oberta. Em va dur escales amunt.

—A la segona porta —em va ordenar la Katherine. La va obrir i em va empènyer endins. Era una cambra ampla i buida, nua. Hi havia gàbies, amb barrots de ferro colat prim: tres gàbies, de la mida d’un armari petit, que formaven un triangle. Hi havia bancs folrats de cuir. Al mig, hi havia una barra de fusta penjada entre dos cavallets. Dues lluernes plenes de pols permetien l’entrada de la llum del dia.

La Katherine em va treure el vestit i les calces d’una revolada i em fa ficar, amb mitges i botes, a la gàbia que hi havia més a prop. Quan la porta es va tancar, se’m va escapar un gemec. Al reduït espai davant els meus peus hi havia un bol amb maduixes i nata, un plat amb pa de sègol i mantega i una ampolla de vi.

La Katherine es va dirigir cap a la porta. En obrir-la, es va girar, em va mirar i va dir:

—Tens sort, Beatrice. Ets l’escollida. —Després d’un moment de silenci, va marxar.

Em vaig ajupir per tal de menjar i beure. No hi havia cullera per menjar les maduixes. Tenia els dits plens de nata. Me’ls vaig llepar. Me n’havia caigut una goteta damunt els rínxols esponjosos de la figa. L’ampolla de vi era destapada. Vaig xarrupar del coll de l’ampolla: un borbolleig fresc. El pa, no el volia.

Rere meu, la porta em mirava. Estava folrada de pell negra gruixuda, i els voltants eren reblats amb claus de metall. M’agradava. La porta seria la meva amiga.

Va passar mitja hora. Em vaig recolzar als barrots de la gàbia i vaig notar-ne la fredor d’un entre les natges. Era una sensació desagradable. Vaig esclafar-hi el cul però el contacte no va ser com desitjava. No podia inclinar-me endavant.

Es va obrir la porta. La tia Maude va fer passar l’Amanda. Solts, els cabells foscos eren tan llargs com els meus. Al pubis, el triangle de rínxols era arrissat i polit. Les puntes de les mitges eren rematades per argolles de metall. Les cames llargues també li trontollaven dins unes botes altes de taló alt semblant a les que ens feien dur a mi i a la Caroline. Els pits eren com globus pàl·lids d’esplendor gelatinosa. Duia el cap ben alt malgrat la seva nuesa, amb l’orgull ferit per la vergonya.

—Jo no volia venir —va dir tot d’una. La tia la va ignorar. La porta de la gàbia que hi havia al costat de la meva es va obrir de cop. Al terra l’esperava el mateix menú que jo hi havia trobat.

—No ets obedient… ja saps que no —va dir la tia. Es va sentir el clic del pany—. Beatrice, no et moguis i acaba’t el vi. T’anirà bé.

Els talons de la tia ressonaven al terra. La porta reblada es va tancar. Tot era en silenci. Em vaig veure el vi. Si n’hagués tingut dues ampolles, m’hauria mullat una mica els pits i hauria fet passar els mugrons pels barrots perquè l’Amanda els llepés. Tenia un cul deliciós, estret i petit. Sobresortia com mig préssec. L’haurien estrenada, l’haurien trepitjada, l’haurien muntada? Què ingènua que era jo aleshores… hauria d’haver sabut que la resposta era no.

L’Amanda va provar de mirar-me. No podia. Amb una mà s’aferrava als barrots, l’altra li penjava. En deixar-se caure va mostrar la dolça corba dels malucs.

—Ho trobo odiós —em va dir. No em va preguntar qui era jo. M’hauria agradat que ho fes.

—No t’han estovat mai el cul, oi? —li vaig demanar.

Va parpellejar. Tenia una veu fluixa i delicada.

—I a tu?

—Sovint. —Vaig abocar un rajolí de vi damunt del dit i me’l vaig llepar. No m’agradava que la gàbia ens separés. Ens hauríem pogut besar. Tenia el rostre oval i fred. No hi havia miralls als seus ulls. Vaig rossegar un tros de pa, oblidant que no em venia de gust.

—Què em faran? —em va preguntar. Tenia la boca petita. Exercint una mica de pressió, es podria fer que besés amb suculència. M’agrada la paraula suculència. Es com foutre.

—T’ensinistraran —li vaig dir. Em va mirar, bocabadada. Les argolles de metall que li encerclaven les cuixes em fascinaven. Se les deuria posar fent-les lliscar cama amunt: a la part més grossa de la cuixa, s’aturaven i s’aferraven com un anella. Em va dir que les hi havien fet a mida. Que la primera vegada que les hi van posar, feia un mes, no havia parat de clavar puntades de peu. L’havien immobilitzada i d’ençà d’aleshores, les havia hagut de portar posades sempre.

—I qui te les posa? —li vaig preguntar. Va enrogir i no em va contestar. Em vaig impacientar una mica—. Beu-te el vi —li vaig dir.

Aquella noia se l’havia de deixar anar, amansir, fer més dòcil.

La idea em va trasbalsar. Fou la meva primera revelació.

Anar a la pàgina següent