Beatrice
Capítol sisè
Pàgina 8 de 24
C
A
P
Í
T
O
L
S
I
S
È
El sol ja escalfava quan vaig obrir els ulls. Algú havia corregut les cortines i havia tret els llums. Era evident que havia dormit força. Em va despertar la Jenny, que somreia de la porta estant. A baix sonava el gong de l’esmorzar.
—Fas tard —em va dir. Duia una faldilla negra llarga amb la cintura molt marcada. La brusa era blanca amb botons de perla. Sota la seda de la brusa es dibuixaven, rosats, els pits. Mugrons que s’aixequen. Fenien la tela. Com un nen que fa tard a escola, em va empènyer cap al bany i me’n fa fer sortir.
—No tinc roba per posar-me —vaig dir. La Jenny em va copejar la mà.
—Fas tard —em va repetir. Ens va arribar l’olor de la cansalada que espetarregava. Tenia gana. Em va fer venir aigua a la boca. Les portes de l’armari rober es van obrir de pressa. Em va donar un vestit de llana, prim, de color marró clar, un color rovellós.
—Sota només has de dur les mitges —em va dir la Jenny. Quan em vaig aixecar la camisa de dormir, va donar-me palmellades al cul i als pits. La sensació era agradable. El vestit em va caure com una cascada damunt les espatlles, tot arrapant-se a les meves corbes. Era com si anés despullada. La Jenny em va indicar que aquell dia volien que dugués botes, les negres de cordons que m’arribaven als genolls. Eren de taló alt. Li vaig dir que tenia por de caure per l’escala.
—Quina ximpleria —em va contestar la Jenny—. Raspalla’t els cabells, de pressa. Ensenya’m les dents. Les tens netes?
Em va acompanyar a baix. En apropar-nos al menjador, caminàvem més a poc a poc. Les botes i el taló alt em feien les cames més llargues. Els oncles i la Caroline ja eren asseguts. Damunt l’aparador massís hi havia soperes de plata. La Caroline em va llançar una ullada fugaç i després es va dedicar a la cansalada. Menjàvem en silenci, com si un destí funest planés sobre nosaltres. Ni la tia ni l’oncle parlaven, ni tan sols entre ells. Potser era una penitència. Jo menjava amb voracitat però amb delicadesa. La meva salut floria. Els ronyons i els bolets eren deliciosos. Les criades que servien eren joves i maques. M’agradaven. Evitaven la meva mirada. Havien fet un bon aprenentatge.
A cada moviment del cos de la Jenny els seus pits movien els mugrons sota la brusa. Sota les tovalles, la mà de l’oncle es va plantar furtivament damunt la seva cuixa. Duia unes lligacames que s’arrissaven una mica sota la faldilla. Les va acariciar. El palmell de l’oncle anava d’una cama a l’altra. La Jenny va separar les cames sota la faldilla i va somriure. Em van venir ganes de xuclar-li la punta de la llengua.
L’oncle va fer un gest, donant-nos permís per retirar-nos. La Caroline i jo ens vam alçar plegades i vam dirigir-nos al saló, perdudes en la nostra retrobada. Ens vam agafar de la mà. Els nostres dits xiuxiuejaven junts. Un moment després, sortint d’una porta lateral, l’oncle va aparèixer al jardí. Semblava que havia arribat un carruatge, però els visitants no van anar al davant de la casa. Van tirar per un cantó i van aparèixer allà on era l’oncle.
La dona que l’oncle saludava deuria tenir trenta i pocs anys. Tenia la vaga impressió d’haver-la vist abans. El barret de flors que duia era gran, de palla pàl·lida i ala ampla. Duia guants de cabritilla que li arribaven fins als braços. Serien els meus? Jo els havia deixat al mar, de nit. Els peixos els havien mossegat. Era bella i elegant. Duia un vestit blanc i blau, amb el coll frunzit, on lluïen les perles. Al seu costat duia un criat vestit de negre, amb una jaqueta de solapes de vellut. Tenia un aire de servilisme insolent.
—Es preciosa —vaig comentar a la Caroline—, saps qui és?
La veu de la Jenny va sonar darrere nostre.
—Què feu? —ens va preguntar amb aspror. Era un to que gratava.
—Li preguntava una cosa —vaig contestar.
La Caroline es va moure. Notava la seva mà humida dins la meva.
—Ja sé qui és. Es la Katherine Hayton, l’actriu. L’hem vista a l’Adelphi —va dir. Els seus ulls eren com platets que rebien la mirada de la Jenny.
—Se suposa que no us podeu agafar de la mà —ens va dir la Jenny. Es va girar cap a mi i em va dir—: Vine, Beatrice, vine.
Abandonada, vaig deixar anar la mà de la Caroline. Encara ens separava tot un mar de casa nostra. A les cambres, hi jauen dones de pell bruna i malucs flexibles. Es posarien la meva roba i em robarien les joies.
La Jenny em va acompanyar al vestíbul. Per sorpresa meva, vam entrar a la llenceria. Feia olor de midó i res més.
—Has d’aprendre… totes dues heu d’aprendre, Beatrice. Que no ho saps? —em va preguntar la Jenny.
Vaig parpellejar. No sabia qui era jo. Potser el pare havia mentit. No havia anat a Madràs. Era amb aquelles dones a les cambres. Beurien a la francesa. Els seus llavis tindrien gust de pebre. I entre les cuixes, mesc. Vaig dir que sí a la Jenny. La meva veu va dir que sí. Les mans em penjaven als costats.
—Agenolla’t davant meu, Beatrice.
Em vaig agenollar. Amb el cap inclinat i les mans entrellaçades resava, demanant bondat. La mare de l’Edward solia despullar-se amb la porta entreoberta. En passar-hi, la vèiem. Tenia el cul gros. Vaig dir a l’Edward que hauria de tancar la porta. Va somriure. Tenia els ulls petits i ben fets. Com la seva cigala quan no trempava.
—Besa’m les cuixes —em va ordenar la Jenny. Es va arromangar la faldilla, agafant-se els plecs. Jo no veia res. Sensació de llet, perfum. Tenia les calces obertes, un tall al davant i un altre al darrere. Aleshores era moda. Les dones podien fer les funcions naturals sense treure-se-les. Quan la mare era jove, les dones mai no duien calces.
El lli blanc li emmarcava els rínxols del cony, la fenedura de l’amor, el pot de mel. Les meves mans buscaven el darrere de les seves cuixes. Els seus genolls es van plegar una mica. Li notava el somriure. La meva llengua llepava, recorria els voltants de les lligacames estretes i tibants de les mitges negres. La seva pell… blanca com la meva blancor. Tenia gust de mesc, de perfum i dels olors de les flors. Els meus llavis faronejaven contra les seves cuixes.
—Mira com llepes! Llepes com un gosset! —va exclamar la Jenny rient. Passat un moment em va allunyar amb un cop de genoll—. Es massa aviat —va dir. Tenia ganes de plorar però no em deixava. Em va fer aixecar mentre la porta s’obria i la Jenny s’arreglava el vestit. La tia va fer passar la Caroline i va arrufar les celles davant la Jenny, o això em va semblar. La finestra de la llenceria era a molta altura, a l’altra banda de la cambra. Entrava la llum suau del matí. La Caroline duia, com jo, un vestit de llana de cabdell fi.
—Fes-te càrrec d’elles, Jenny —va dir la tia. D’allà on érem, vaig sentir que l’oncle i la Katherine entraven a casa. Se sentia dringadissa de copes, rialles. Es va tancar la porta i ens vam quedar les tres soles.
—Traieu-vos els vestits —va ordenar la Jenny. Les meves mans van anar de dret cap als botons però la Caroline dubtava. La Jenny la va bufetejar i ella va fer un crit—. De pressa —la va renyar la Jenny. Ens vam quedar nues, tret de les mitges i les botes.
La Jenny ens va col·locar cara a cara, cuixa a cuixa.
Va treure cordill d’un calaix i ens va lligar ben fort juntes: els turmells, les cuixes, la cintura. No ens podíem moure. Les galtes ben juntes una contra l’altra. Amb les mans sota el cul de la Caroline, ens va dur a poc a poc cap a un racó. Jo tenia l’esquena en un racó. L’alè de la Caroline fluïa damunt el meu.
—Els vostres cossos encaixen bé —va observar la Jenny—. Els pits es toquen de ple? Moveu els pits. Els mugrons s’han de tocar.
—Sí —vaig dir—. Sí, Jenny.
Els nostres mugrons semblaven polsadors de campaneta units. Els meus creixien i s’estremien. Els de la Caroline creixien. Els dits dels peus d’ella es corbaven sobre els meus.
—No, si us plau —va xiuxiuejar la Caroline. Jo sabia que no em parlava a mi sinó que parlava sola. Vaig apropar els llavis a la seva orella. La Jenny era fora.
—T’agrada oi? —vaig dir-li.
Volia fer-la feliç. Vaig estirar-li la llengua. Havia tastat la vara. Era agradable?
—T’agrada? —vaig demanar-li, posant veu com si anéssim de vacances. Si li agradava seríem felices.
—No ho sé —em va contestar. La seva veu que quequejava. El contacte dels nostres ventres era sedós. Podia sentir la seva figa, que bategava, calenta. M’agradava estar-me així. Vaig moure la boca, molt a poc a poc, de la seva orella a la seva galta. Vaig notar que tremolava. Hauria xuclat la cigala d’ell? No li ho preguntaria encara. Ho faria més tard. Li vaig resseguir amb la punta de la llengua la plenitud del llavi inferior, la corba de Cupido. La Caroline va girar la cara. Li cremaven les galtes. Els nostres mugrons eren com espines embullades.
—No —va dir, ennuegant-se.
—La Jenny vindrà —vaig dir. La Caroline va tornar la boca cap a la meva. La plenitud bulbosa dels seus pits contra els meus m’excitava. Les boques es cercaven, suaus. La meva llengua buscava la seva. Em retirava, cargolant-me dins la seva boca. Xuclant-li els llavis li vaig fer sortir la llengua. El calfred ens va fer tremolar. Els mugrons es movien, imploraven. Vaig prémer la panxa amb més força contra la seva.
De sobte es va obrir la porta d’una revolada. Era la Jenny. Ens va renyar i va dir que ens havíem estat petonejant. Va passar la mà entre nosaltres per tocar les nostres boques d’amor, callades, a l’entrecuix. Eren xopes. La mà va retrocedir i els dits van buscar els nostres culs.
—Heu de practicar… us estimeu. Caroline, posa-li la llengua a la boca.
Trontollàvem. La llengua de la Carolina era petita, apressada, punxeguda en el seu aleteig. Amagades pels llavis, les llengües es llepaven. Era un secret. Ho desitjava.
—Obriu la boca… deixeu-me veure la llengua —va ordenar la Jenny. La vam obeir.
—Mitja hora —ens va dir. Va dirigir-se cap a la porta. Tornàvem a estar soles. Els ocells regaven amb cançons les fulles de fora. Jo era feliç. La riquesa dels nostres cossos, carn a carn, em resultava dolça. Les pestanyes de la Caroline, davant les meves, voleiaven i em feien pessigolles. Sentia com onejava la seva panxa.
Les nostres llengües es movien alhora com serps calentes. Ens tremolaven les cuixes. Les lligacames de les mitges es fregaven.
Potser la porta romandria tancada per sempre.
Les nostres ments murmuraven plegades com els homes a les cavernes.