Beatrice
Capítol setè
Pàgina 9 de 24
C
A
P
Í
T
O
L
S
E
T
È
La tia va dir que aniríem a Meadows. Va veure la meva mirada d’incomprensió. Ens havien deixat anar passada la mitja hora justa. Vestides un altre cop, vam seure al jardí i vam beure xampany i llimonada. La Jenny va dir que era un premi perquè no havíem cridat ni protestat quan ens va deslligar i ens va fer tornar a vestir.
—Meadows és el nom d’una casa de camp que el vostre oncle ha comprat —va explicar-nos la tia Maude.
—Podem anar a casa primer? —li vaig preguntar. Em referia a casa nostra. La tia va fer un gest d’assentiment, com si la pregunta l’hagués sorpresa.
—No trigueu… marxem al migdia —ens va advertir.
La Jenny ens hi va acompanyar. Em va semblar que tornar-la a veure l’alegrava i l’encuriosia. Quan vaig començar a agafar vestits em va aturar.
—No te n’enduguis tants, Beatrice. Agafa només vestits senzills. I no t’oblidis el de muntar a cavall.
Només vaig omplir un bagul, igual que la Caroline. Una sensació d’exaltació i curiositat es va apoderar de mi. Els anys tiraven enrere. Tornàvem a ser criatures que es preparen per anar de vacances. Xipollejaríem al mar o baixaríem de les casetes de bany, les escales de les quals arribaven fins a l’aigua. Els ponis les arrossegaven fins allà. No era permès que les senyores s’exhibissin a la platja, tot i que els homes podien banyar-se despullats sempre que fossin prou lluny de les dones.
Sense que la Jenny ho veiés, vaig treure una ampolla de licor i la vaig amagar. Vaig xiuxiuejar a la Caroline que fes el mateix, però va fer que no amb el cap. Tot rosegant una galeta, esperàvem que la Jenny acabés la seva inspecció discreta de la casa. En baixar, duia un adorn que la mare havia deixat.
—Que me’l puc quedar? —em va preguntar. No sé per què m’ho demanava. Potser m’estava posant a prova. Li vaig dir que no. Sense molestar-se, el va donar a la criada i li va dir que tornés a dur-lo al seu lloc—. Ens la passarem bé —ens va dir mentre ens feia sortir.
A la carretera, hi havia un carruatge gran, de sis places, d’un tipus que no es veia gaire sovint fora de Londres o de les ciutats grans amb mercat. Ens hi vam instal·lar. El criat que havia vingut amb la Katherine va col·locar els baguls dalt del cotxe, protegits per una barana. Aleshores van arribar, primer la tia, després l’oncle i la Katherine. S’havia posat un vestit de muntar amb un barret de tres puntes, un capell petit que s’encimbellava als seus cabells de forma molt atractiva. Ens va fer el somriure distant d’un estrany. El carruatge, tirat per quatre cavalls, es va posar en marxa amb un llarg espetec de fuet. El criat, de nom Frederick, seia al costat del cotxer. Era un viatge llarg i calorós. Em sembla que ell no s’ho passava gaire bé. La Katherine jugava sovint amb el seu assot i va copejar un parell de vegades de broma les cuixes de l’oncle. Vaig adonar-me que, en fer-ho, els pantalons d’ell adquirien una projecció considerable.
El trajecte era força agradable, amb els camps que s’estenien als nostres ulls un cop vam travessar la ciutat. La Katherine i la tia Maude parlaven d’obres de teatre que nosaltres no havíem vist. També xerraven d’obres privades on era evident que l’actriu havia intervingut.
—N’hem d’inventar una —va dir l’oncle—. Potser podríem fer-la a l’estable.
—Estic segura que les golfes son el lloc ideal —va replicar-li la tia—. Són molt grans —va explicar a la Katherine. Aleshores ens va ventar una ullada com si estiguéssim a punt de parlar. Vaig decidir ocupar-me a contar arbres. Què sabria ella de golfes? Potser havia mirat amb un telescopi les nostres de les seves estant. Ho havia de dir al pare. Li escriuria missatges en codi, faria servir mots francesos i tinta invisible. Hi havia espies.
Durant el viatge vam parar dos cops a tavernes per prendre un refresc.
—Una pinta de cervesa! —cridava l’oncle, jovial, en entrar-hi, tot i que no tenia la intenció de beure-se-la. La gent ens mirava amb curiositat. Érem forasters. A la segona parada vam menjar pastís de carn amb unes forquilles gruixudes no gaire netes. La Jenny va seure amb la meva germana i jo vaig menjar en una taula a part.
—Jenny, encarrega’t que les nenes no molestin —li va dir la tia. Vam beure cervesa en gerres d’estany. Em sentia empresonada. Em venia de gust seure fora la taverna i mirar com passaven els treballadors de les granges, vestits amb bruses ordinàries. A través dels gruixuts vidres emplomats que dibuixaven cercles, veia les seves imatges en petit. El pare que surava a l’aigua. La faldilla que se m’inflava. Els peixos em mossegaven les lligacames mentre ens abraçàvem. Deien que Neró tenia esclaus joves que es capbussaven mentre ell es banyava i s’ocupaven del seu penis de la mateixa manera. Ho havia llegit en un llibre que tenia el llom esquinçat. Les tires de pell s’havien desplomat igual que es desplomava el penis de l’Edward damunt la meva cuixa.
La Jenny ens va fer sortir mentre l’oncle pagava. Per la carretera va passar una dona amb un cistell i un nen petit de la mà. El nen ens va mirar i ens va assenyalar amb el dit.
—Shh! Són de ciutat —va dir la dona. Es va esforçar per fer-nos una reverència mentre caminaven. El nen plorava i el va haver d’arrossegar. Anava descalç, igual que la dona.
Vam prosseguir el viatge. El cotxer i en Frederick havien menjat a una taula fora. Sentia com el cotxer eructava sovint i el soroll se sobreposava al que feien les rodes. El carruatge saltava força. Em vaig endormiscar. La xerrada dels oncles i la Katherine era com un zumzeig d’abelles. La Jenny i ells no s’havien dirigit la paraula, tret d’una breu conversa a la taverna.
Em vaig redreçar de cop quan el carruatge va girar de sobte mentre el cotxer cridava als cavalls. Érem enmig de falgueres, de murs de pedra, en un camí més dur. El carruatge trontollava, ens feia anar d’una banda a l’altra, en baixar un pendent pronunciat. Aleshores va aparèixer la casa i les dependències. Era un edifici allargat, de pedra grisa. Vam passar per sota un arc i vam arribar al jardí.
—Vosaltres dues no podeu parlar —ens va advertir la Jenny. Vam esperar que els altres baixessin i aleshores ens va apressar. Una dona amb vestit negre i còfia de masovera ens esperava, plantada a les escales. Va passar un jove corrents i va començar a ajudar el cotxer i en Frederick a baixar els baguls.
—Aneu a les vostres cambres —ens va ordenar la Jenny quan vam entrar al vestíbul de forma circular.
—No podem veure la casa… ni els jardins? —li vaig preguntar. La Jenny em va clavar una ullada. Es va produir una batalla d’ulls.
—Més tard —em va contestar. Vaig buscar suavitat en el seu to però només en vaig trobar un vestigi. L’escala era de cargol i ampla. La pedra de les parets formava ampits a les finestres. M’agradaria que un colom blanc s’hi assegués. Els seus ulls color de rosa em mirarien en passar. Li donaria engrunes. Les espicossaria amb insistència. Jo duria un vestit blanc amb un llaç rosa.
Les veles del vaixell del pare s’inflaven al vent. Amb qui parlava? Peus que recorrien la coberta. Homes que guaitaven l’horitzó. Rere seu, les dones embrunides els deien adéu amb la mà i esperaven.
Les nostres cambres eren juntes, una al costat de l’altra.
La Jenny ens va dir que ens quedéssim en mitges i prou i que reposéssim. Hi havia gerros d’aigua fresca per beure. Vam esperar mentre la Caroline es desvestia i s’estirava.
—Estira’t, de panxa enlaire, i separa les cames —li va ordenar la Jenny. Va obeir. Els ulls blaus parpellejaven. Els braços li penjaven als costats. La falguera suau que envoltava els llavis del seu cony deixava veure l’or, el rosa lluent que amagava. Tancant la porta en sortir, la Jenny em va besar, a la boca. Jo coneixia el seu desig. Les llengües es tocaven. Es fonien.
—L’estimes? —em va preguntar la Jenny. No tenia necessitat de contestar-li—. La posseirem plegades —em va dir—. No deixis la roba per terra. Sigues endreçada.
La ximpleria d’aquelles paraules em va fer enrogir. Desitjava ser la seva còmplice, escriure missatges als arbres. Em seguiria i els llegiria. Jo muntaria un cavall blanc amb els cabells al vent. Un arquer correria al meu costat.
Era una cambra despullada i la pedra no havia estat emblanquinada, contràriament al que m’esperava. Al mig hi havia un llit gran. Els peus del llit miraven cap a la porta. Al capçal hi havia tres miralls ovalats amb marcs daurats. A cada costat del llit, un armari. Només hi havia un armari rober, d’aspecte massís, amb les portes amb miralls, com el capçal. L’única comoditat era una catifa gruixuda.
Em vaig treure la toca i el vestit a poc a poc i després la camisa i les calces. La Jenny em va dir que no m’havia de treure aquelles botes que m’arribaven als genolls i que havia de dur sempre les mitges llises i ben tibades. I en tot moment havia d’entreobrir lleugerament els llavis.
—Per què som aquí? —li vaig demanar. M’havia estirat igual que la Caroline, amb els braços als costats. La Jenny em va ventar un cop als turmells per tal que separés les cames encara més. La humitat del llarg viatge m’envoltava i es ficava dins el meu conillet. La Jenny es va situar als peus del llit i em va mirar.
—Posa’t els mugrons erectes —em va ordenar. Em vaig passar la llengua pels llavis i vaig passar les mans pel damunt dels pits, donant copets als mugrons fins que es van dreçar. Els botonets guaitaven al mig de cercles de carn arrugada.
—T’has d’educar —em va dir—. No et passarà res de dolent si obeeixes. —Es va dirigir a l’armari que em quedava a l’esquerra, on també hi havia una finestra gran, de vidre emplomat, amb un rebaix de pedra. Al damunt, un gerro amb una sola flor, pansida. Va ficar els dits dins el gerro d’aigua i em va esquitxar els pits. El fred sobtat em va sobresaltar. Els mugrons van tremolar i es van endurir encara més.
Li vaig demanar quin era l’objecte de la nostra formació, però la pregunta se’m va quedar al cap com una abella en un pot de mel. Zumzejava i giravoltava. La Jenny es va girar i va mirar per la finestra els prats que s’estenien més enllà.
—Volies besar la Katherine? —em va demanar—. Respon, de pressa!
No la vaig mirar. Sabia que no ho havia de fer. Vaig dir que sí. Em va caure una pluja de preguntes. Vaig dir que sí. Vaig dir que sí que m’agradaria veure els seus pits, besar-li les cuixes, llepar-li el tall. Odiava la Jenny. Ella sabia que deia la veritat.
S’havia tornat a girar. Semblava que les meves sinuositats ja no la divertien.
—Beatrice, aquesta nit es celebrarà una recepció. T’informaré sobre el que has de dur. D’aquí a una hora, vindrà a buscar-te una criada. Obeeix-la.
Va marxar. Una clau que girava al pany. Vaig fer el gest d’alçar-me. Hi hauria esquerdes a la pedra? Vigilants? Buscadors? Potser vindria la tia. Vaig tancar els ulls i vaig recórrer els passadissos del pensament. Tornaria la mare? Havia marxat amb un home a Biarritz o això deien. Recordava que el carruatge d’ell havia arribat una tarda i que la mare mirava a través de les cortines. Ell ens havia clissat, pàl·lidament.
—No tardaré gaire —havia dit la mare. Una serventa li havia obert la porta amb aire greu. Les seves passes havien ressonat per l’avinguda, segures, insegures. Amb l’espetec d’un fuet el carruatge va partir. Es va aixecar pols al camí. Vaig pensar a ficar-la en un gerro i mirar com s’arremolinava per sempre més. La Caroline em va dir que no funcionaria, quan li ho vaig explicar. Havíem romàs assegudes, en silenci, fins que el pare va tornar aquell dia. No va fer cap comentari respecte de l’absència de la mare. Aquell vespre vaig caçar una papallona que volava cap al sol.
M’havia adormit. Una criada em sacsejava l’espatlla. Era la masovera que havia vist a les escales. Vaig buscar el vestit, la camisa, les calces, però havien desaparegut. Em va tirar una capa grisa als peus.
—Vingui! —No em va dir «senyora». Em vaig embolicar amb la capa. Vam pujar al pis de dalt i, seguint un passadís estret, vam arribar a una segona escala de cargol, més estreta. Allà ens esperava la Caroline. Anava vestida amb una capa, igual que jo. Sota només duia les mitges i les botes.
—Endavant! —va dir la dona. Una minyona jove, que ens va fer una reverència, va obrir el baldó de ferro d’una porta lateral. Vam passar per les lloses de pedra, entre les quals creixien la gespa i la brossa. Se sentia olor de pollastres, porcs i fenc.
—Aneu fins l’estable —ens va dir la dona, assenyalant-lo amb el dit. Les meves espatlles copejaven les de la Caroline. Els artells de les mans es tocaven sota les capes. Els peus entropessaven a la brossa. Es dibuixaven les portes, àmplies, de l’estable, obertes de bat a bat. Ja érem dins.
Les persianes obertes permetien que els raigs de sol entressin a l’estable. Vam passar per les franges de llum en direcció a la paret més allunyada, on hi havia anells de ferro i cadenes. Vam haver de romandre immòbils, una al costat de l’altra, mentre la dona ens treia les capes. Ens va alçar i separar els braços, tot lligant els punys als anells. La punta del meu nas gairebé tocava la paret recoberta de fusta, i, a la Caroline, li passava el mateix.
Ens van fer obrir les cames, grollerament, ben bé un metre, de manera que, amb mitges i botes, quedaven ben tibades. Clics metàl·lics. Ens havien emmanillat els turmells. La nostra respiració era tremolosa. No gosàvem mirar-nos. Les bales de fenc que ens envoltaven somiaven estius ja passats.
Se sentien veus rere nostre. Vaig sentir que la dona tornava. Em va tirar el cap enrere i em va ficar una mordassa de cuir entre els llavis, lligant-me-la al clatell. Els llavis de la Caroline es resistien a la mordassa. Va rebre una sorollosa bufetada. El seu crit va borbollar darrere la mordassa.
—Renta-les —va ordenar una veu. Ens van lligar uns trossos de tela basta al voltant de les lligacames per evitar que l’aigua hi regalimés. Aleshores va venir l’aigua, la humitat, el fred. Em vaig estremir. Se’m va corbar l’esquena. L’esponja insistia. Em va passar per sota el cul i em va refrescar el tall. En moure l’esponja, els dits em buscaven els llavis de la figa. Em van fer posar de puntetes. L’esponja em va passar pels rínxols de les aixelles. Recorria els turons dels meus pits. L’aigua, en baixar-me per la panxa, em feia pessigolles. Em vaig cargolar i vaig sentir rialles. Les veus no m’eren conegudes.
A continuació va tocar el torn a la Caroline. L’esponja es va arrossegar més estona sota el seu parrús o això em va semblar. Estaria gelosa? Els seus llavis d’amor eren igual de tibants que els meus. Ens va eixugar una tovallola basta. Els mugrons apuntaven cap al mur. Els anells de ferro, les manilles i les cadenes dels turmells dringaven.
—Sis —va dir una veu. Vaig percebre un nou moviment… un so suau i insinuant com del cuir fregant el palmell d’una mà.
Cra-aaaac! Una corretjada em va espetegar al cul.
—Ah! —em va sotragar; vaig esclafar la panxa contra el mur. Les natges em tremolaven, es tibaven. En vaig rebre una altra. La coïssor, dolça, s’escampava per tot el cul.
Un gemec que zumzejava darrere la mordassa. Era jo o la Caroline? Pare… no! El pare no permetria una cosa així. De segur que el seu vaixell tornaria, amb les veles, altes, ben tibades. Ordres. Peus que corren per la coberta. Vaig aclucar els ulls ben fort. El següent espetec em va abrasar el cul.
—Més fort! —havia exclamat la mare la nit que es va quedar la Jenny.
—Niing! —Els crits se m’ofegaven a la gola. La corretja, abrusadora, tornà a copejar-me. Una vegada i una altra. Els arbres no em veien. La gespa m’ignorava. Les llàgrimes em baixaven com perles per les galtes. Indecent, vaig prémer encara més les natges abrasades.
—Ai, que plena està… les cuixes, les natges. Quina gras-sor més deliciosa! —va dir una veu. Era la Katherine? Sentia els crits, silenciosos, de la Caroline. Ara la corretja es feia càrrec d’ella.
—Deixeu-me sentir el calor —va demanar una veu. Era la mateixa veu de dona educada. Unes mans van palmellar-me el cul, serpentejant, amb tendresa femenina. En palpaven la plenitud, el batec. En retorçar-me, el flanc de la Caroline copejava el meu. Sonava l’espetec fort del cuir. Les puntes d’uns dits que s’enfonsaven, insistents, en la meva protuberància abrasada. Agafada, sostinguda, vaig deixar-me caure sobre els palmells. La meva pruna grossa, la meva panera.
Un últim espetec de cuir.
—Deixeu-me que la toqui —va dir una veu. Va venir una altra, amb el mateix perfum que duia la Katherine. Plantades una al costat de l’altra, darrere nostre, controlaven amb les mans que no ens cargoléssim. Vaig sentir petons. Podia sentir les llengües. Una sacsejada impulsiva de la Caroline em va copejar fort. Una rialleta, ronca, íntima.
—Ara no, encara no —va dir la dona darrere meu. Va treure els dits, reluctants, de sota el meu cul.
—Està molla? Digues-m’ho —va afegir—. Ai, dóna’m la llengua!
Parlava de la Caroline. Era perversa. Jo no podia aturar el moviment de malucs. Unes llengües llargues de foc encara em llepaven entremig de les natges. Uns dits càlids de criatura es movien dins la meva clivella. El meu conillet bategava suaument. Tenia els mugrons tibants.
—Deixem-les… has estat ben servides. Quines eugues més dolces. Ara cal que les remullin.
Era la seva veu. Ara vaig reconèixer la Katherine. Ens van afluixar la mordassa. Entre la paret i la meva boca va passar una gerreta que es va inclinar just perquè l’aigua em caigués entre els llavis. No en volia. Volia vi. Si la serventa havia desfet el bagul, hauria trobat el flascó de licor.
Com que ploriquejava, l’aigua regalimava per la barbeta de la Caroline. Ho sentia. Glòbuls d’aigua que queien i li decoraven els mugrons. Aleshores es van tancar les portes, portalons que es tanquen. Ens havien deixat soles.
Volia parlar. No sabia què dir. La Caroline havia abaixat el cap i recolzava el front a la paret.
—T’estimo —li vaig dir. La carnositat dels nostres llavis que es tocaven. No em contestava. Feia uns sorollets ximples, infantils. Ben oberta de cames, vaig aclucar els ulls un altre cop mentre somiava cigales que esdevenien tiges, amb el cap rubicund damunt el penis impacient… l’estocada definitiva entre els meus llavis oberts. Quan el meu cul copejava la cua del cavall de cartró, el cotó tibant dibuixava els llavis del meu pot de mel i jo el fregava contra les anques de l’animal per sentir-ne el plaer.
—Em fa mal —gemegava la Caroline. La vaig fer callar. No ens havien de sentir.
—Prem fort les natges —li vaig dir. Volia tocar-li el cul, rodó i llustrós. Se sentien passes… peus que s’esborraven al terra, manats de fenc.
—Què heu fet fins ara? —ens va demanar la Jenny—. Heu estat dolentes? —Ens va deixar anar. La Caroline es va tapar la cara. La va ignorar—. Vestiu-vos… no us poden veure així. Hi ha treballadors per aquí… homes grollers —ens va advertir la Jenny.
Ens vam posar les capes. Les lligacames de les meves mitges eren molles. Era una sensació que m’agradava. La coïssor encara es bellugava pel meu cul, però ara era més dolça. Em feia caminar diferent. Movia més les anques.
—Molt bé —va dir la Jenny. Ho podia veure perquè caminava rere nostre. Les portes tornaven a ser obertes, immenses en llur immensitat. Hi havia dos homes amb la forca a la mà. En passar nosaltres, van tocar-se la gorra. No els vam mirar. Les veus eren de camperol. L’alè els pudia a llet calenta en gerres de pedra, que hom deixa massa dies a l’ampit de la finestra. Formatge ranci… engrunes de pa sec. Eren homes ordinaris. El meu cul es movia… com un bulb sedós de calor sota la capa.