Beatrice
Capítol vuitè
Pàgina 10 de 24
C
A
P
Í
T
O
L
V
U
I
T
È
Tenia engrunes al voltant de la boca. Em vaig eixugar delicadament els llavis amb el tovalló i vaig badallar. Després de menjar el que la criada m’havia dut a la cambra, vaig beure un xic de licor. No se l’havien emportat. La criada que m’havia dut la safata era la noia que ens havia fet la reverència quan ens duien a l’estable, al matí. Es deia Mary. No era culta però sí eixerida. Li agradava esperar-me. Tenia les galtes enrogides pel plaer.
No semblava sorpresa que jo dugués només les mitges i les botes. En tornar a recollir els plats, l’ampolla de vi, els gots, la vaig agafar pel canell i vaig seure, eixancarrada damunt el llit.
—Senyora? —em va preguntar. La masovera no m’havia tractat de senyora. Percebia rangs, classes dins les classes, iniciacions. Vaig fer seure la Mary al meu costat—. No goso quedar-me —va dir—. Em castigaran.
—Amb el fuet? —li vaig preguntar.
Va mirar el terra. Calçava unes botes negres molt polides. Tenia els peus petits. Potser li lleparia els dits. No. Entremig hi havia engrunes de brutícia. Vaig arrufar el nas, de fàstic. Del puny vaig passar a agafar-li la mà. La seva tremolor era evident. Tenia la boca com una poncella dolça. Aquests gests són funestos. Tenen significat, com les paraules, les exclamacions i les interrogants. He caminat entre paraules i conec els perills que s’amaguen als espais que les separen.
Li vaig passar la mà pel clatell i vaig tocar-li els cabells. No tenien el tacte sedós dels meus, però els duia nets.
La vaig fer girar cap a mi i vaig moure els llavis damunt els seus. Va saltar com un cervatell. La vaig subjectar. La seva boca tenia gust de pa acabat de fer.
—Contesta —li vaig ordenar.
—No hi ha resposta —va dir una veu. Era la Jenny. Havia entrat sense fer soroll. Potser hauria volgut que em mogués o m’alcés d’un bot. No vaig fer cap de les dues coses sinó que vaig tornar a prémer la boca contra la de la noia, que tremolava, fresca, amb la rosada salada entre les cuixes. Vaig notar una insinuació audaç. La Jenny em va posar la mà a l’espatlla.
Va allunyar la Mary dels meus braços. La noia va girar cua i va marxar, deixant-se els plats. Vaig fer el gest d’aixecar-me però la Jenny em va saltar damunt i em va fer obrir les cames posant les seves al mig. A través del vestit de llana prima que duia, percebia l’elasticitat del pèl del seu pubis damunt el meu. Era un vestit nou, amb floretes color malva sobre fons blau. El volia per a mi.
—Ets una salvatge —em va dir. De sobte em va ficar la llengua a la boca i després la va treure.
—Deixa’m que et besi les cuixes —li vaig pregar. Es va posar a riure i es va alçar, sostenint-se sobre els colzes, a poc a poc, de manera que els pits remenessin, com turons sucosos, damunt els meus.
Me’n vaig veure privada. Buscaria les meves llàgrimes… per besar-ne les gotes salades? La nit de Nadal em van pujar a la cambra, sense calces. El plor del mar, el plor del vent. La Jenny es va girar cap a la finestra i va mirar avall, a la foscor… la boca de la nit.
—Totes les estacions són tancades… la gent ha marxat. Els vaixells ja naveguen —em va dir. Em vaig posar a plorar. Es va girar i em va sacsejar amb força—. Beatrice, la recepció començarà aviat… vesteix-te. Alça’t!
Quequejava, no aconseguia articular cap paraula. Volia que els llavis de la Jenny em brunyissin els mugrons. Tot i així, quan em va ordenar que em tragués les mitges i les botes, la vaig obeir en silenci. Em va fer posar mitges d’una sola peça, com les que duen els ballarins al teatre. Eren de color carn i deixaven veure els rínxols del pubis. Molt ajustades; les meves formes les van omplir. Em va passar per les espatlles una camisa del mateix material. Em tibava a la cintura i al malucs; els mugrons sortien d’aquella xarxa fina.
—Posa’t les botes més altes —va dir la Jenny, assenyalant l’armari. M’hi vaig acostar en silenci. Me les havien preparades i enllustrades. Me les vaig posar. M’anaven bé. Els talons eren estrets i acabaven en punta—. Raspalla’t els cabells i posa’t presentable —va afegir—. Vindré a buscar-te de seguida.
L’únic que havia vist de la casa eren les escales del darrere i el vestíbul d’entrada. Quan vaig baixar junt amb la Caroline, vestida igual que jo, se sentia una remor de veus. A través del calat se’m veia el solc entre les galtes del cul. Sonava un piano, però va emmudir en entrar nosaltres. Els convidats, vestits de etiqueta, ens van donar un cop d’ull i després es van girar. A la paret hi havia miralls daurats, separats per quadres, tot al voltant de la cambra. La Mary i una altra noia es movien entre els visitants servint xampany. Els bufets eren plens de canapès de molts colors, bonics com flors, en safates de plata.
Va tornar a sonar el piano. Em va semblar que tocaven Mozart. Els homes em miraven els pits i el cul i acaronaven amb els ulls les corbes de la Caroline. Els talons alts ens feien caminar d’una manera estranya, rígidament, balancejant les natges.
La Jenny, agafant-nos pel colze, ens va acompanyar a la paret que quedava a l’altra banda de la porta. Hi havia abraçadores, cadenes, corretges.
Primer va tocar el torn a la Caroline. La van fer obrir de cames i li van emmanillar els turmells, tot posant-li els braços damunt el cap.
—Tira el cap enrere… que el cul surti ben enfora! —la va renyar la Jenny. Tant de bo m’embenessin els ulls. Seria millor. Unes tires de vellut negre ens aixafaven els ulls. Vam romandre a la foscor, sentint el calor de les nostres espatlles, una al costat de l’altra. Les manilles premien fort.
Havia vist l’oncle. Vigilava que obeíssim. Vaig sentir la seva veu. A la cambra es va fer silenci. Els últims acords del piano van cascavellejar i es van esvanir, com el parpelleig d’una cua de peix.
Primer va tocar el torn a la Caroline. Vaig notar com aguantava la respiració mentre l’oncle li passava les mans per darrere les cuixes i li grapejava les natges.
—Colometes —va xiuxiuejar mentre posava les mans, amples i calentes, sobre el cul de totes dues. Els convidats van aplaudir. La cambra es va tornar a bellugar, va tornar a la vida.
Ens van deixar soles. De tant en tant uns artells ens copejaven d’amagat el cul. Haurien prohibit de tocar-nos? Els dits de dona palpaven amb més delicadesa. Amb el cul enfora i les cames ben obertes, era fàcil saquejar la figa. La meva va començar a suquejar a través de la malla de les mitges quan uns dits prims en van buscar els llavis. I els van trobar. Jo m’esforçava a no remenar les anques.
Copes que no vèiem ens abocaven xampany als llavis. Jo absorbia el líquid amb avidesa. Sentia llepar la llengua de la Caroline. Ballaven. Se sentia el soroll dels peus. El crit planyívol de l’oboè que acompanyava el piano. Si el toqués una noia, ho sabria per la seva delicadesa; la boca petita i estreta només deixaria entrar la llengüeta d’un oboè. Tindria el rostre oval i pàl·lid i els pits lleugers i elàstics. Parlaria poc, paraules de panís sec; passaria els dies en cambres silencioses. Amb les notes altes me la imaginava estirada al llit en una cel·la blanca. No oposaria resistència. Duria mitges blanques, tindria les cuixes esveltes.
Panxa enlaire, respiraria a poc a poc, fluixet, a ratxes, pel nas. Li aixecarien el vestit. Uns genolls s’agenollarien al llit entre les seves cames; els d’ella vacil·larien, es bellugarien, es doblegarien. Unes mans li agafarien i aixecarien el cul, petit i ple. Duria guants de cabritilla, blancs. Gairebé m’havia oblidat dels guants. Uns guants adornats de perletes, separades mitja polzada una de l’altra.
Cap paraula. Tindria la boca seca. Una boca petita i seca. El conyet sec. Un cony petit i sec. Una llengua l’humiteja… els dits d’ella es corben. Tancaria els ulls. Tindria les pestanyes color de palla.
L’agafarien pels genolls. La lluentor protuberant d’un penis tres vegades més gros que el oboè provaria d’entrar dins la clivella. Gemecs. Tremolor en la sequedat. Entrant, entrant fins al fons. Clavada. Allotjada fins al fons. L’estretor. Es mouria rítmicament i els llavis s’eixamplarien al voltant de la tija.
Ell es bellugaria en silenci, alçant-se sobre els colzes nus, mirant la pal·lidesa del rostre d’ella.
Les natges es crisparien i s’enduririen. Un corb s’encandila a la finestra. Espicassaria la pedra i se n’aniria.
El penis movent-se, rígid. En els llavis d’ella, una bombolleta de so, desfeta. Tancant les natges, ella comprimiria les parets de pell de foca que envolten la cigala. Escorrent-se, ell gemegaria. Un gemec molt profund. S’ajupiria i mouria els llavis damunt les pestanyes, seques, d’ella.
Ella no es bellugaria. No tindria paraules a dir. A la cel·la blanca, una nina de drap somriuria, penjada de la paret. Ara, la respiració d’ella xiularia en sortir del nas. Al cap li ballarien partitures, mentre l’oboè de carn tocaria dins seu.
—Pmmffff! —La respiració d’ella esclata, la boca s’obre. Ell li destrossa la boca, ella es resisteix i es cargola. El llom d’ell llambrega encara més de pressa. Se sent un xipolleig de vellut entre els estómacs. Els llavis del cony l’estrenyen com una cloïssa. Ell li agafa el cul, li separa les natges. Ella continua rebel·lant-se i retira la llengua, que ja no busca la d’ell.
L’esperma bull. Ella el rep a dolls, raigs llargs i prims.
Esquitxades d’esperma. Llur respiració s’accelera. L’últim doll arriba i vessa. Les últimes tremolors. Les panxes suades. Una feblesa que els fa caure. Els lloms forts que empenyen s’han tornat de paper. Jau, inerme, i després surt d’ella.
Pàl·lida, espera que ell se’n vagi i s’aixeca. S’allisa el vestit i es retoca els cabells. Baixa en silenci, com un espectre.
—Heu acabat la lliçó? Doncs ara prendreu te, oi estimada? —li pregunten. Assenteix. Li tremolen els genolls, un regalim calent li baixa entre les cuixes. Sí, l’oboè. El vaixell de veles altes que navega.
Vaig sortir del meus somnis. Ens van deslligar, ens van fer dar la volta i van tornar a emmanillar-nos. El cul em tocava a la paret. Esperava.