Beatrice
Capítol catorzè
Pàgina 16 de 24
C
A
P
Í
T
O
L
C
A
T
O
R
Z
È
Les fulles de llorer del clos del jardí eren seques. Hi vaig fregar la galta. La brisa m’inflava la faldilla. Aquell matí, a la Caroline, a l’Amanda i a mi ens van engabiar dues hores. Després la Jenny ens havia fet sortir, una a una, i ens havia donat dotze cops de corretja damunt el cul nu.
—És el vostre exercici matinal… potser aviat us en faran fer de més agradables —va comentar. L’Amanda ploriquejava en silenci. Totes tres vam haver de tornar a les gàbies amb el cul abrusat. Ens havia dit que no podíem parlar.
Em van deixar marxar la primera i, amb un vestit de llana blanca i una cadena d’or a la cintura, em van enviar al jardí. M’entretenia, apàtica. Les meves mans jugaven amb branquetes. La criada Mary va portar llimonada. Em va refrescar el cos, com una onada de fred per dins. Li vaig sostenir la mirada. Sentia, dins meu, indicis de novetat.
El pare navegava per alta mar. Li escriuria. Si li enviava una carta urgent, li arribaria poc després que atraqués. Vaig tornar a la casa, sense saber si m’estava permès, i vaig demanar-ho a la tia. Al lloc que la nit abans havien ocupat els suports dels seients de cuir, ara hi havia una tauleta, amb tot de bibelots i gerros al damunt. Vaig mirar si veia l’empremta de les potes de les cadires a la catifa, però no vaig veure res.
La tia Maude brodava. Li vaig demanar si podia escriure una carta. Va posar cara de sorpresa. Em va dir que ja trobaria paper, ploma i tinta preparats a la meva cambra. Ja sortia quan em va cridar. M’hi vaig atansar. Em va passar la mà per les corbes del vestit… potser per convèncer-se que no duia calces.
—Tens les carns plenes però fermes —va dir, sospirant. El calor que la corretja havia despertat perdurava encara al meu cul i es transmetia a les puntes dels seus dits. Va baixar la mà i, mentre m’acaronava el darrere de les cuixes, em va dir—: Escriu bé i amb bona lletra.
Vaig pujar a la meva cambra. Tot estava preparat com si m’haguessin vist venir. A una de les parets, hi havia un escriptori. M’hi vaig seure i vaig agafar el paper. La tinta era negra. En vaig formar un remolí amb la punta de la ploma, d’acer decorat. Estimat Pare… Un bategament d’ales a la finestra. M’hi vaig apropar, però l’ocell ja no hi era. A l’ampit no hi havia cap missatge. Vaig recolzar el cap al vidre. Estimat Pare…
Vaig fer un bot i em vaig girar en entrar de sobte la Katherine.
—No hi ha res a dir —va exclamar—, el que compta és fer.
—No és veritat —vaig replicar. Em van venir ganes de plorar. Em va abraçar amb suavitat, com qui abraça un nen a punt de partir en un viatge que li fa por.
—És bo que ho sàpigues. De no haver-ho sabut, ara estaries escrivint a tota velocitat. M’equivoco?
La seva veu m’engalipava. Vaig fer un gest d’assentiment, tot recolzant el cap a la seva espatlla. Amb un simple moviment de les seves formes flexibles en va tenir prou per apropar les seves corbes a les meves. Mig desmaiada, vaig fregar el ventre, melosa i sinuosa, contra el d’ella. Em va deixar anar massa de pressa, amb un somriure que em vaig sentir passar pels llavis.
—Anem a una recepció. Raspalla’t els cabells i posa’t el canotier… t’afavoreix —em va indicar. Em va esperar mentre l’obeïa. En baixar, va agafar el barret i els guants que li allargava la Mary. Fora, dos cavalls aixecaven la pols. Aquest cop anàvem amb cabriolé.
—Que no ve la Caroline? —vaig demanar. Van ignorar la meva pregunta. Vaig pujar la primera, seguida de la Katherine, que va seure ben a prop meu.
—Anem a visitar uns amics —em va dir.
El viatge va durar una hora. Vam passar davant la casa de l’Amanda. Els nens dels cèrcols no hi eren. Deurien ser a una escola petita, aprenent les direccions dels rius i els vents del comerç. La Katherine només em va dirigir la paraula per preguntar-me si tenia set. En dir-li que sí, ens vam aturar a una taverna. El mosso ens va dur gerres de cervesa. Se sentia com la xarrupava el cotxer. Amb un rot i un espetec del fuet vam tornar a fer via.
La casa on vam arribar era, igual que la de l’oncle, en ple aïllament rural. A l’entrada s’arrengueraven tot de columnes de pedra adornades amb Cupidos. L’avinguda era llarga i recta. Tot d’una el cabriolé va frenar, va aparèixer un majordom i ens va acompanyar, amb el posat seriós de qui ha d’anunciar l’arribada de persones importants. Vam entrar a un saló on, amb gran sorpresa meva, seia l’Arabella agafant punts de ganxet. A la cadira del davant seia l’home de mostatxo militar que ja havia vist abans amb ella; es va posar dempeus i ens va saludar. L’Arabella va inclinar, tota educada, el cap, i va dedicar un somriure a la Katherine. Els dits, llargs, treballaven amb elegància.
El senyor, que es deia Rupert, va portar la Katherine a un racó. Només vaig poder caçar algunes paraules del què xiuxiuejaven.
—Així progressarà —vaig sentir que deia ell. Vaig llançar una ullada a l’Arabella. Premia amb força els llavis. Vaig adonar-me que els dits li tremolaven una mica.
La Katherine es va girar cap a mi.
—Anem cap dalt —em va dir. Em demanava què passaria, m’interrogava. La cambra era molt ben arreglada. Hi havia una llar de foc, estil Adams, resplendent. A cada cantó de la gran pantalla de coure hi havia un lleó petit de pedra. Abundaven les cortines de vellut blaves. Els mobles feien olor de nous.
La veu de la Katherine semblava abastar també l’Arabella. Les mans d’ella jugaven amb el tros de ganxet, després el va deixar. El senyor la va cridar. Es va alçar, amb la incertesa pintada als ulls. La tela de ganxet va caure a terra. Tot precedint-nos, ell va anar cap al vestíbul i va pujar l’ampla escala de cargol. Al primer replà vam trobar diverses portes i també tres noietes, vestides de criades, que semblaven esperar-nos. Eren una al costat de l’altra, amb l’esquena a la paret. Els havien lligat les mans al darrere i emmordassat. Els vestits negres, els davantals blancs i les còfies eren d’allò més nets.
—Aquesta —va dir la Katherine. Va escollir la noia més jove. Deuria tenir uns disset anys, i el vestit que se li arrapava a les corbes mostrava la seva plenitud.
En Rupert va fer un gest amb el cap i la noia es va separar de les altres i ens va seguir. En dur els canells lligats, caminava d’una manera una mica estranya.
Vam continuar pujant. Al segon pis, una dona de singular bellesa i edat mitjana va aparèixer, com si baixés l’escala. Es va aturar i ens va repassar.
—Sí, farà progressos —va repetir, després que el senyor parlés amb ella—. Li anirà bé. Arabella, estimada, sigues obedient. Li va fer un petó a la galta i va marxar escales avall. Em vaig imaginar que anava a deslligar les altres dues criades. Coneixia la seva actitud, la recerca interior dels seus pensaments, com premien les galtes del cul. Els tremolarien les cuixes en el misteri dels seus sers.
Es va obrir una porta. Vam entrar a una cambra més gran que el saló de la planta baixa. A la paret del davant, hi havia quatre finestres, amb les cortines corregudes. Les portes dobles, pesades, es van tancar. A l’Arabella, a la criada i a mi ens van dur al centre de la cambra.
Aleshores vaig veure les pintures penjades a l’altra banda de la cambra. Representaven homes i noies lligats. Els homes exhibien membres bé embolicats amb cuir, bé desvergonyidament erectes en la seva nuesa. Les benes estaven tan ben pintades que gairebé es podien tocar, palpar-ne la lleugera protuberància. Les dones jeien, lligades, nues o vestides de manera curiosa, una damunt l’altra. Els homes, lligats de mans i amb els ulls embenats, s’ajupien, amb el penis expectant, entre les cuixes eixarrancades de les senyores nues.
Els vaig mirar com si fossin miralls. Tret d’un quadre. Representava una noia amb botes altes i mitges negres, que li havien baixat a l’alçada dels genolls. Cada pèl dels rínxols públics havia estat pintat per separat, amb el pinzell més fi. Estava lligada a un pal, plantat al mig d’un terra empostissat. No l’havien emmordassada. Tenia el cap ben alt i els ulls plens d’orgull. Els seus cabells, llargs i daurats, eren com els meus. Els mugrons de cirera als seus pits s’erigien orgullosos.
La Katherine va venir al meu costat.
—Es millor que et lliguin que no veure els altres lligats, oi? —em va preguntar. Jo buscava els ulls de l’Arabella, però no em mirava. Duia un vestit blanc tan senzill com el meu. Vaig endevinar la seva nuesa.
—No ho sé —vaig murmurar.
—Vine… ara sabrem la resposta —em va replicar la Katherine. Prop de la paret que teníem al davant, hi havia plantat un pal fort, llis com el del quadre. Tenia lligades al darrere quatre peces de fusta en forma de quadrat, que sortien per les bandes. Em va fer avançar i fer la volta de manera que l’esquena em toqués al pal.
—Aixeca els braços —em va indicar la Katherine. Els vaig alçar: els canells tocaven les fustes. Va agafar una corda i em va lligar igual que un crucificat—. Ell no t’haurà vist abans —em va dir, dirigint un somriure al Rupert, que s’havia apropat per darrere l’Arabella. Vaig notar que aquesta movia, nerviosa, el cap mentre ell li tocava el cul.
La Katherine es va ajupir i em va aixecar el vestit i el va cargolar fins enrotllar-me la roba ben fort a la cintura. Amb el pubis a la vista, vaig parpellejar, tot esforçant-me a mirar més enllà de la parella que tenia al davant, però no podia treure els ulls del moviment cada cop més intens dels malucs de l’Arabella.
Tot seguit em va separar bé les cames i em va lligar els turmells. Els llavis de la meva figa s’obrien, enganxosos, calents i sucosos pel viatge. L’Arabella murmurava; va emetre un gemec. En Rupert li estava aixecant a poc a poc el vestit pel darrere. La criada romania immòbil, com un arbre, a l’espera.
La Katherine la va cridar. Va acudir amb aquell posat estrany. La Katherine la va fer agenollar-se d’un cop al meu davant i li va treure la mordassa.
—Li heu ensenyat a llepar? —va demanar al Rupert, que ara tenia les mans ocupades sota el vestit de l’Arabella. La jove havia enrogit del tot: semblava ha-ver-se quedat glaçada. Ara se li veien les natges, exuberants i plenes en llur pal·lidesa orgullosa. Pel davant, la roba del vestit es cargolava, modesta, i amagava el conillet.
El Rupert va fer un gest amb el cap. Tot i els tresors de carn ferma que tenia a les mans, en veure’m va quedar extasiat.
—
Estimat pare…
La carta romania, abandonada, allà on l’havia deixada. Cap senyal no volava. El primer contacte del nas de la criada amb la meva panxa em va fer tremolar, ansiosa. La Katherine li va ventar un cop i ella es va ajupir més, com qui vol beure de l’aixeta.
Em va petonejar els genolls. Amb la boca em va dibuixar un cercle al voltant de les mitges. Els llavis joguinejaven amb les lligacames estretes. La llengua buscava la carn, suau i ferma, de l’entrecuix. Vaig doblegar una mica els genolls, oferint, buscant. Mirava, com si travessés un vidre esquerdat, com les mans del Rupert abandonaven el cul de l’Arabella i li passaven per sota les aixelles per tal de descordar-li el vestit per davant.
La desitjava. En desitjava la boca, la llengua. Vaig mirar de tocar-la amb els ulls però els seus eren coberts de boira. En quedar-li els pits nus va fer un bot i va oposar resistència. Amb la cara vermella, ell l’agafava. Els mugrons se li esmunyien entre els dits. Aquelles carabasses de gelatina es bellugaven quan ell les buscava.
Vaig notar que la punta de la llengua de la criada em tocava la vulva. No volia gemegar. No havia de gemegar. Uns dits em van separar els llavis i em buscaven cl clítoris, el botó, la provocació. La punta de la llengua giravoltava. Coneixia la seva astúcia. Ai, aquella mossa en sabia! Tot de closques d’estrella em van esclatar a la panxa. Vaig fer un bot, movia els malucs. No em ficava la llengua dins, que era el que jo volia.
Vaig cridar? Al caire de la ruixada salada, a punt de vessar, tremolava en un núvol de desig.
«No hi ha res a dir, el que compta és fer», havia dit la Katherine. L’Arabella semblava a punt de desmaiar-se. Els braços del Rupert la sostenien. Li havia aixecat el davant del vestit… les cuixes, l’ànsia. Tenia el matoll grassó… un mont de Venus perfecte. Hi hauria passat la crema, o només li havia mullat el cul encara? Aviat obtindria resposta.
—Prou! —va exclamar la Katherine. Va espantar la noia amb una puntada de peu. La criada va caure cap enrere, de costat, copejant el terra amb l’espatlla. La llengua, petita i rosa, llepava els llavis.
En girar-se la Katherine, l’Arabella va tornar a la lluita. Tenia els ulls alterats, com si fossin cervatells perseguits. Traïdorencs, els mugrons brillaven, erectes. Premia, juntes, les cuixes. Les vores de les mitges, de suau seda grisa, es fregaven i feien un soroll de xiulet elèctric. Que no sabia que allò era senyal d’invitació?
Jo continuava clavada a la creu. Als meus peus, la criada només es movia per donar una ullada tímida al meu entrecuix. Vaig utilitzar la fredor dels meus ulls. Va enrogir i es va tapar els ulls. Eren ulls que de nit es movien, s’agitaven per la gespa. De nit, segur que jeia en un llit baix, sota un llençol bast. Esperant unes passes fortes. En la petitesa de la casa pairal. Llocs atapeïts de luxúria. Uns membres que pugen i baixen, impulsos de desig. Glòbuls d’esperma damunt els pèls de la seva figa. Sota la faldilla, es movien dues cametes, molt ben formades.
Potser la compraria.
—No!
L’Arabella cridava com una boja mentre la duien a un sofà de vellut porpra, amb el vestit cargolat ben amunt per tal que se li veiés la panxa.
—
Aha…aaaaah!
Els crits de bogeria van arribar a la histèria quan la Katherine va ajudar a fer-la jaure, pujant-li damunt les espatlles igual que m’havia pujat a mi damunt la cara. Tot i que l’Arabella ventava cops a tort i a dret, no podia evitar que la Katherine li subjectés els genolls. Se li veia el cony, pulpós i ple.
Ara era Rupert qui es preparava per a la batalla, traient-se la jaqueta i tirant-se avall els pantalons. La punta de la cigala culminava una llargària de ben bé nou polzades. La fava era porpra, inflada. Les mans de l’home ajudaven les de la Katherine a separar les cuixes, llargues i lletoses, de l’Arabella. Aquesta bellugava, frenètica, les espatlles. La van subjectar. Els seus crits d’angoixa van mig extingir-se entre els plecs de la faldilla de la Katherine.
—Només l’heu posseïda pel cul? —va demanar la Katherine.
—Tres vegades… incloent-hi la de penitència, damunt la taula, quan la van fuetejar. Quin aspecte més magnífic té!
Durant una bona estona, mentre l’Arabella bellugava convulsivament els malucs, a cegues, ell girava la font del seu desig. Jo tenia ganes que vingués la criada un altre cop, volia la seva llengua. Però no vaig demanar-ho per orgull. L’únic que implorava era el batec silenciós del meu cony.
La va penetrar amb un gruny.
—A poc a poc —va dir la Katherine en veu baixa. Com una àguila, es mirava la presa… els llavis vorejats de rínxols que s’obrien, suculents, per rebre la punta de la cigala. Les cuixes de l’Arabella tremolaven, presoneres. Unes mans li agafaven el cul, la força d’ell l’enlairava.
Quan aquella estaca farcida de venes es va enfonsar dins d’ella, vaig percebre clarícies de rendició. Clarícies. Es una paraula bonica. Música escrita amb tinta. L’aquiescència del cul d’ella em va commoure. No el remenava gaire un cop la va tenir clavada fins l’arrel.
Semblava que no era jo l’única que se n’havia adonat. De sobte, la Katherine va desmuntar la bella núbil que ara tenia dins tota la cigala, ben rígida. L’Arabella movia, però poc, les natges inflades i lluents per l’humitat. L’estómac d’ell premia el d’ella. Els pèls púbics de tots dos es barrejaven. El sentia bategar com si fos dins meu. El suau pessigolleig del desig.
L’Arabella va sucumbir. Elegants en la seva plenitud, les cames van lliscar avall, escapant a l’estreta d’ell. Movia els talons de les botes damunt el vellut del sofà. Les cames li tremolaven, es tibaven. Els seus pits grossos van sortir del vestit descordat, donant-li un aire de voluptuositat perfecta.
Els pantalons d’ell van caure encara més. Em va semblar que li xiuxiuejava alguna cosa. La cara d’ella era d’allò més roja. Va moure els llavis. Li agafava, amb mans tímides, la camisa.
—La llengua —va dir ell amb veu ronca—, vull la teva llengua ara, Arabella.
Ella es va empassar la respiració com si xuclés coll endins.
—No t’escorris! Oh, no t’escorris!
El sofà cruixia, es bellugava. El tren del plaer s’havia posat en marxa.
Va treure la llengua, la va clavar a la boca d’ell. Boques que es mengen. Lluenta, la cigala d’ell va emergir, es va tornar a enfonsar. Sotracs, cruixits. Ell va accelerar el ritme. Ella va doblegar els genolls, amb timidesa al principi. Alçava les anques, insegures. Un moment després, mentre el membre la llaurava amb força viril, el va envoltar amb les cames. Un xipolleig. Les llengües es movien. Cargolaven braços i cames, tot gemegant.
Als meus peus, la criada es va moure. D’allà estant no els podia veure. Desmanyotadament, es va agenollar.
La Katherine, tot i que estava tan absorta en la luxuriosa escena com jo, es va girar de cop.
—No! —li va ordenar, brusca—. Ves a la porta, d’esquena a nosaltres.
La noia la va obeir. En passar prop del sofà va mirar de reüll com batia el desig. Ell s’hi va passar força estona… més que jo no m’hauria pensat que pogués reprimir l’excitació. Finalment es va sentir un crit com un sotrac d’ell, ella va prémer ràpidament les cames. Tenia els pits a punt de saqueig. Ell els va xuclar amb avarícia mentre ejaculava, s’escorria. Agitació, tremolor, una última estreta dels llavis del cony. Després, silenci.
L’Arabella jeia amb el cap enrere, els ulls i la boca oberts. Va deixar caure les cames, fluixes. Semblava que tot el cos li tremolés quan ell va retirar la cigala, que va deixar una marca com de baba de cargol damunt la cuixa d’ella. El rostre de l’Arabella tenia una expressió de sorpresa absent. Finalment ell la va aixecar i, amb el vestit arromangat, ella es va recolzar en ell com una ximple.
—Aquesta nit hi tornarem —li va dir ell, copejant-li el cul. Els ulls d’ella evitaven els meus. Es va girar, es va toquetejar, desventurada, els cabells i es va tapar. Jo sabia que estava humida.
—Els teus silencis et salvaran, Beatrice —va murmurar la Katherine. La seva mirada era d’aprovació. Em va deslligar i es va preocupar d’endreçar-me com si fos una infermera.
Havien deixat la criada, ignorada, ocupant-se dels seus afers. Vam baixar, assossegats, caminant en silenci com si entréssim en un teatre on la funció ja hagués començat. Al saló vam trobar la senyora que havíem vist abans, bevent vi. Va entrar una criada i va omplir les copes que ens esperaven damunt l’aparador.
—Arabella, t’havia caigut la feina de ganxet a terra —va dir la senyora en to de retret. Vaig adonar-me que Rupert no havia vingut amb nosaltres. Hauria tingut un orgasme excessiu en aquell primer combat.
—Ho sento —va replicar l’Arabella en veu baixa. La va agafar i se la va tornar a posar a la falda. Tret del rubor a les galtes, el seu aspecte tornava a ser de circumspecció.
Vam seure, vam beure vi i vam parlar de coses mundanes.