Beatrice

Capítol dinovè

Pàgina 21 de 24

C

A

P

Í

T

O

L

D

I

N

O

V

È

Van passar gairebé tres quarts d’hora abans que no vaig deslligar la Katherine i la vaig ajudar a alçar-se. Tenia els mugrons rígids, els pits enfonsats. Em seguia la tia, caminant clarament amb dificultat després de les fuetades que acabava d’aplicar-li: va deslligar el Frederick i el va dur a una estança adjacent a vestir-se.

—Quantes vegades, Katherine? —li vaig preguntar amb veu suau tot passant-li la mà per l’entrecuix. S’hi notava l’abundor sabonosa de l’esperma. N’havia vessat una mica i li baixava fent rierols cap a les vores frunzides de les mitges.

La Katherine va amagar la cara, calenta, a la meva espatlla i va murmurar alguna cosa que no vaig entendre. No n’hi havia prou. Vaig alçar-li el rostre reticent, mirant com els audaços missatgers del plaer corrien a amagar-se rere els seus ulls.

—Imagino que, com a mínim, s’haurà escorregut dues vegades, oi? —vaig preguntar, amb actitud ferma. Va voler amagar la cara un altre cop però no li ho vaig permetre.

Va fer un gest d’assentiment. Jo encara no havia après que aquella posició, asseguda, cara a cara, damunt les cames d’un home, és una de les més plaents.

—Sí —va declarar amb veu poc clara—, Beatrice, he de…

—Castigar-lo? És clar que sí… com tu vulguis —la vaig interrompre. Una mitja rialla extremament bonica va sorgir dels seus llavis, seguida d’un «oh» petitó que tenia tot el color i el perfum d’una rosa florida. Li vaig abaixar el vestit, com faria una mare amb el seu fill i l’hi vaig allisar als malucs.

—Oi que no m’ho tornaràs a fer fer? —em va preguntar. La invitació era tan evident que no vaig poder estar-me de riure.

—L’obediència és necessària en tot moment, Katherine —vaig replicar suaument i li vaig fer un petó al front. Encara era suat després de tots els exercicis físics, com suades eren les natges, uns préssecs que encara mantenien una suau humitat entre ells. M’hauria agradat molt haver guiat aleshores un altre membre dins el seu cul mentre la subjectava amb el braç. Potser em va llegir el desig als ulls, perquè va somriure amb afectació i es va prémer contra mi.

—Jo mai no hauria… —va començar. Coneixia les seves intencions. Volia disculpar-se pel que havia succeït. Potser es pensava que jo havia acudit disfressada per posar-la a prova.

—Pots fer servir la Jenny de criada… avui i prou, però, Katherine.

Me’n vaig allunyar i la vaig deixar. Em semblava que s’hauria estimat més que m’hagués quedat, potser per proporcionar-li alguna mena de consol obscur. Malgrat això, s’han de mantenir les distàncies. Jo l’havia capgirada ben bé i l’havia deixada, per dir-ho d’alguna manera, entre el cel i la terra. Ara la que em preocupava era l’Amanda. Havia fet força el ronsa amb la Caroline al jardí. Tot i així, els esforços per complaure’m eren evidents si teníem en compte el munt de flors que hi havia a la taula de la cuina.

La Maria n’estava col·locant unes quantes. Quan vaig entrar em va mirar amb una certa timidesa.

—Ets feliç Maria? —li vaig preguntar. De fet, se la veia plena de salut. Jo tenia una certa tirada cap a la voluptuositat de les seves corbes, que el vestit deliberadament cenyit i escurçat feia ressaltar. Va fer que sí amb el cap.

Tenia els ulls coberts per un vel d’incertesa. Agitava els dits, nerviosa, entre les flors. Hi vaig veure un anell nou, de no massa vàlua. Vaig suposar que l’hi havia regalat l’oncle. En demanar-l’hi, m’ho va confessar.

—T’ha muntat, Maria?

La pregunta era tan directa que no sabia què contestar-me. Una bombolleta de saliva va aparèixer entre els seus llavis, petits però molsuts.

—Igual que et va muntar el Frederick a l’estable, Maria? —vaig insistir. Sota la faldilla negra podia entreveure les natges, madures d’esperar.

—El meu marit no ho sap, senyora —va dir quequejant.

—Contesta el que et demano, Maria —vaig dir, suaument, agafant-li les mans perquè no jugués més amb les tiges de les flors. Les tenia humides.

—Em feia vergonya, senyora —va dir, sufocada. L’expressió dels seus ulls era mal dissimulada. No seguia els moviments dels llavis. Vaig adonar-me que es prestaria a tot allò que jo volgués.

—Et vas resistir o oposar, Maria? —la vaig agafar per la castanya del cabell, que s’aguantava amb agulles de ganxo. Una em va caure entre els dits.

—No, senyora. No gosava. A l’estable, la senyoreta Katherine tenia el fuet i la Senyora, quan era a la taula del menjador, em va advertir que no em mogués.

Jo no me l’escoltava del tot. No era una dona indolent, però estava descobrint els seus plaers en la manera astuta que ho fan les que ho són. Es pensava que, protestant de tant en tant, ja tenia la consciència tranquil·la. Em va dir que el seu marit era un bon home, un home tranquil, prop dels trenta anys, com ella. Treballava a una granja.

La vaig deixar anar.

—Aviat entraràs al meu servei, Maria… i el teu marit també. Tindrà feina a fer per la casa. Vull desembarassar un solar per fer-hi els estables. Si em ve bé, et faré Senyora dels Estables. Ja has après una mica a tractar femelles i ets aquiescent. Sota les meves instruccions, aprendràs.

Dubtava que entengués el significat d’«aquiescent», igual que no hauria reconegut un bitllet de cinc lliures. D’aleshores ençà sempre dono a les noies de poble una guineà pels seus serveis i veig que se la miren meravellades.

Tot de paraules no dites ballaven als llavis de la Maria. De la breu descripció que m’havia fet del marit, Ned, vaig deduir que seria força capaç d’atendre la Caroline i la Jenny quan fos necessari. La Maria —lliurada als plaers que ocasionalment li permetria— aviat s’hi acostumaria.

Vaig dir a l’Amanda que vingués. Eixarrancada damunt un parrac a la gespa, la Caroline em va mirar una mica intrigada. Li vaig dedicar un somriure.

—Més tard —li vaig dir. La consolaria una estona. En la meva ascensió raïa la seva seguretat i ella ho sabia. El record del dia que ens va lligar nues, juntes, era encara un dels meus records més dolços. Potser jugaríem a recordar. Jo trobaria la manera. Ella esdevindria la meva criada favorita, l’adorada. Les golfes es tornarien a omplir de rialles. Li raspallaria els cabells, li acaronaria i li escalfaria el cul, la persuadiria. Quan la penetressin, emetria el xiuxiueig de la luxúria envoltada per la llum del sol. Les ales de mosca que hi havia a l’ampit de la finestra es mourien. Jo li faria colors per enlluernar-li els ulls. Plena i satisfeta, la faria anar escales avall, les cames esveltes i dolces sense cobrir encara. L’or del seu entrecuix llambrejaria d’esperma. En la seva riquesa.

—Creus que hi ha riquesa, Amanda? —li vaig preguntar. Com que no ho sabia, no va respondre. La vaig fer pujar: els seus andamis eren estranys. S’encarregaven del seu cul, petit i dur, cada dia i tot i així encara el bellugava en rebre el primer cop del cuir o del fuet.

Un cop a la meva cambra, vaig aturar l’Amanda amb una mà i la vaig fer quedar dreta, amb les cames juntes, mentre jo seia al llit.

—Aquest serà el teu primer exercici nou: quadrar-se a les meves ordres. Si no et poso més a la gàbia ni et fuetejo, ho faràs, oi Amanda?

Va assentir, amb una punta d’esperança als ulls.

—Que és el que busques? —li vaig preguntar—. Encara tenim la corretja.

—No ho sé —va murmurar. Jo intuïa que era una persona relativament simple, tot i que no sabia per què. Em vaig posar dempeus, la vaig voltar i li vaig passar la mà per sota la faldilla per veure si mostrava dolor o fàstic. No en va demostrar. Li vaig ficar el dit gros dins el forat del cul. Ara la tia Maude la penetrava amb el consolador dos cops per dia. Vaig adonar-me que allò l’havia millorada. Vaig notar un petit moviment d’assentiment del seu cul contra el meu dit.

—Tant t’és la corretja? —li vaig demanar mentre feia anar el dit amunt i avall entre les natges elàstiques.

L’Amanda va moure el cap d’una manera si més no insegura. Potser tenia por de dir que no, o potser era l’orgull que la frenava. Cabia la possibilitat que hagués començat a acceptar-la amb una sensació sorprenent de plaer… la coïssor d’un repte.

—Amanda, aixeca’t el vestit i cargola-te’l a la cintura. Els peus junts, els braços als costats. Molt bé. T’estaràs així sempre que jo t’ho digui. Serà un altre exercici. Les anelles que et subjecten les mitges… haurien de ser d’argent ja, oi? Oi que te les has guanyades?

—M’he portat bé. —Li tremolaven els llavis, s’adonava del que havia contestat? Vaig pensar en la casa d’on havia sortit. La foscor de les estances… aquelles finestres enreixades, massa petites. Unes mans d’home que ens havien palpat, un moment, tremoloses, els pits.

—D’argent —vaig repetir, mentre els meus dits recorrien les anelles de metall—. Es joier, oi? No t’agradaria més que fossin d’argent?

—Suposo que sí —el to esmorteït de la seva veu tenia un tacte apagat com el revés d’una cullera seca quan te la passes per la llengua.

—Doncs, les farem d’argent —li vaig dir. Els seus ulls no es van moure. Em preguntava si la tia Maude la podia haver tractat diferent, si en podia haver tret més profit. Estava segura que no. Al pubis, els rínxols eren tibants i definits, retallats igual que havien fet amb mi. La corba de la panxa era molt suau, els pits gelatinosos i ferms. Li hauria escrit missatges al pensament, però, en llegir-los, no els hauria entès. Potser d’aquí a dos o tres anys es prometria. Els seus ulls vagarien pels seus dies. Els homes la besarien i se l’endurien al llit. Ella respondria amb una vacuïtat que els descoratjaria tots, tret d’aquells que només busquessin lascívia.

El qui l’havia de muntar i li havia de fer les amples anelles d’argent per a les cuixes n’era un. Eren poca cosa, gent sense importància. D’haver estat ella si més no astuta, hauria pogut emprar aquesta qualitat, encarrilar-la, facilitar-li el camí de la descoberta.

A les set del vespre, després d’enviar el Frederick com a missatger, va arribar el joier. Tenia la mirada extraviada per l’expectació.

—Tan aviat? —em va preguntar. Els seus ulls mostraven una consternació gemegosa pel fet que jo, que havia permès que ell em toqués els pits, estigués ara a càrrec de la situació.

—L’Amanda us espera a dalt —vaig replicar. Es va treure el barret i l’abric i em va acompanyar, intrigat sens dubte, mentre jo no proferia cap paraula que l’orientés. Al replà de l’escala que donava a la cambra de les gàbies em vaig aturar un moment—. Heu de fer el que us digui. Heu de fer tot allò que jo us digui. No parleu tret que jo us ho demani. Si no, trencarem un equilibri força delicat. Després us la podeu endur. Observareu que s’ha tornat dòcil. Una cosa més i prou —vaig afegir mentre el feia entrant.

En veure la perspectiva es va aturar en sec. L’Amanda era inclinada damunt la barra, amb el cos banyat i perfumat de nou. M’havia semblat necessari lligar-la de mans de manera que no es pogués alçar. Les cames, llargues, juntes. Nu, el cul oferia la seva forma de poma perfecta. Vaig tancar la porta darrere nostre.

—Recordeu el que us he dit… l’equilibrí delicat —vaig repetir-li, xiuxiuejant. Va fer un senyal d’acceptació… pensant-se potser que era el Paradís. Els seus ulls eren com tentacles al voltant de la silueta d’ella. Vaig afegir en veu alta perquè l’Amanda ho sentís—: La setmana que ve canviarem aquestes anelles de metall per unes d’argent. Estic segura que ja pensareu en un disseny adient per gravar-les-hi. I ara despulleu-vos i mireu.

—Que… em… em despulli? —va quequejar.

—Si no, no la posseireu. Li hem inculcat unes regles —vaig dir, amb molta facilitat. Tota aquella escena no em feia gaire gràcia però tenia la intenció de dur-la a terme. Es tractava del meu primer experiment amb un mascle no condicionat—. Esteu d’acord a regalar-li unes anelles sòlides d’argent perquè se subjecti les mitges?

—Sí això és el que voleu —va grunyir. Sota els meus ulls expectants els seus dits s’apressaven a descordar l’armilla.

—Això és el que volem —vaig replicar.

Si haguessin estat uns altres, ja hauríem arribat a la fi de la comèdia, però allà, en aquella cambra estranya, amb l’Amanda perfectament preparada per satisfer-lo, aquell beneit estava disposat a creure’s tot el que li digués. I el silenci d’ella ho ratificava.

Les seves faccions van envermellir mentre es començava a despullar davant meu amb una reluctància ridícula. Vaig fer veure que no el mirava. La seva figura tenia una certa musculatura que potser exercia una mena d’atracció animal. Tenia el cos ample i les cames com troncs d’arbre. En els primers moments de nuesa el penis li penjava, inert, però se li va aixecar amb anticipació quan el vaig dur cap a ella. Ja havia greixat el cul de l’Amanda per preparar-lo.

Inclinada, se la veia mig marejada. Només la traïa una lleugera tremolor de genolls.

Ell també semblava estar en trànsit. Vaig posar-li la mà a l’esquena i el vaig fer avançar un altre pas. Enlairat, el penis —de bon gruix i bona llargària— premia la seva columna bategant contra la fenedura de les natges. Immediatament l’Amanda va proferir un petit crit, movent-se com una poltra nerviosa. Aquell moviment només va servir perquè el seu cul es projectés escara més contra els collons de l’altre.

—Si us plau, guardeu silenci i poseu-vos les mans a l’esquena —li vaig ordenar.

En sentir aquestes paraules es va quedar bocabadat, cosa que li donava un aire de força estupidesa. Tot i així, va obeir. El vaig agafar per sorpresa mentre movia els lloms amb preocupació i impaciència i el vaig emmanillar. El rostre se li va tornat morat.

—Silenci! —el vaig advertir—. Aquest primer acte està concebut com un cerimonial. Després us donaré instruccions per tractar-la les primeres setmanes.

L’Amanda va començar a moure el cap d’una banda a l’altra. Tibava dels canells lligats. Se li van escapar tot de llàgrimes de protesta. Semblava que havia despertat de la comoditat enfarfegadora dels seus lligams. M’ho esperava. En conseqüència, el que vaig fer a continuació la va sorprendre: vaig anar a la part de davant de la barra, on li penjaven les espatlles i li vaig deslligar les mans.

—No et moguis —la vaig advertir.

—Encara tens elecció. Accepta per fi la seva cigala o et quedaràs aquí tres mesos més. M’entens?

—Si… si us plau, no vull.

Ho va dir amb una veueta patètica, una súplica indici-ble. No em va commoure perquè no la va acompanyar cap moviment d’esquena. Finalment va mostrar algun indici d’aquella astúcia que jo havia buscat abans en va en ella ja que es va agafar a la barra —tot i nerviosa— i va mantenir el cul prou quiet, amb els cabells caient-li damunt la cara.

Vaig tornar al semental, que tenia els ulls vidriosos de desesperació mentre, privat de l’ús dels braços, s’esforçava a maniobrar aquella fava inflada contra l’ull del cul de la noia.

—Permeteu —li vaig dir i vaig agafar el membre, que bategava fort a la meva mà.

El vaig tirar enrere —aquella era sens dubte la primera vegada en sa vida que gaudia de les atencions íntimes de dues dones alhora— vaig inclinar el membre rígid avall i vaig col·locar la maça rubicunda davant la ullera ben greixada de l’Amanda—.

—Penetreu-la poc a poc —vaig murmurar.

Li tremolaven violentament els genolls i la barbeta quan l’esfínter elàstic va cedir, amb tot de gemecs i crits petulants per part de l’Amanda. En menys d’un segon, s’havia empassat la fava; faltava, orgullós, el tronc. L’ànsia feia bategar les venes. El vaig agafant pel clatell i li vaig tibar els cabells, obtenint d’ell un gruny de sorpresa. La sodomització —tot i que els homes no ho saben— és un acte d’adoració del sexe superior. Siguin quins siguin els lligams o les aparents humiliacions que han de patir les dones, aquestes —com m’havia explicat la tia Maude— sempre en surten victorioses. Són capaces de rebre un seguit de penis bategants i en aparença dominants, però són els homes els qui acaben vençuts i exhausts.

Així vaig dirigir l’acte. Lliscant la mà entre els dos, vaig col·locar els collons d’ell damunt la meva mà i vaig restringir la seva entrada, mitja polzada a mitja polzada, ignorant —sabia que podia ignorar-los— els crits i el ploriqueig d’angoixa de l’Amanda i els estremiments febrils d’ell, que tenia pressa a embeinar l’espasa.

—

Auuuu! Uuuuu! No!

Noooo! Ai! Atureu-lo, si us plau! —gemegava l’Amanda sense parar. A mig camí, però, el tronc pesat d’ell s’havia inclinat més damunt la noia i ja la cobria del tot, amb la respiració ronca. Ara jo li agafava els collons per darrere. Amb la pressió dels dits n’hi havia prou per avisar-lo que procedís amb cautela endinsant-se en l’ullet frunzit.

—B… b… b… b…! —gemegava, incoherent, l’Amanda. Coneixia el frenesí que li ballava al cap, les onades que s’hi alçaven, l’expulsió de l’aire en respirar. Tenia els ulls inflats. Per un moment va treure les mans de la barra inferior i vaig témer que es rebel·lés. Vaig deixar anar els testicles i li vaig ventar un cop fort al cul; el resultat immediat fou que la cigala s’acabà de clavar a la força dins la ullera de l’Amanda.

Ai, quin xiscle més agut, més salvatge va fer ella!

—

Na… aa… aaaaaaaal —cridava, però, com que estava clavada del tot, no podia moure les anques, i els sanglots queien al terra, que la mirava sense veure-la.

Vaig agafar unes corretges, amb un propòsit que ell no captava, ràpidament. Tot grunyint, va notar l’escalfor del cul d’ella a la panxa quan els vaig passar la corretja dalt de tot de les cuixes i els vaig lligar plegats. Ara ell gairebé no es podia moure. Podia imaginar-me l’èxtasi de sensacions que experimentava. Fermats d’aquella manera tan peculiar, les mans d’ell lluitaven en va contra les manilles i les natges se li contreien quan l’Amanda va comprimir el cul primer per relaxar-se després.

Em vaig agenollar davant d’ella, apropant el seu rostre, enrogit, al meu. Teniu els ulls entretancats i les pestanyes li bategaven, encisadores. Vaig alçar les mans obertes i les hi vaig col·locar sota els pits. Tal i com m’esperava, els mugrons s’havien endurit com espines. Els seus llavis es van obrir, humits, sentint el meu bes fugaç. No calia parlar. No em podia transmetre els seus pensaments.

—De… de… deslligueu-me! —va gemegar ell.

No vaig veure per què. Calia que el cul d’ella acabés d’acostumar-se al membre. Els vaig deixar en aquella posició, vaig baixar i vaig trobar la Caroline que bevia llimonada al menjador. Pel que es veia, la tia Maude havia sortit amb la Jenny i la Katherine. De tota manera, només veure’m, la Caroline es va aixecar i es va llançar als meus braços.

—Per què no tornem a casa? —em va demanar.

Després de fer-li un petó, la vaig agafar per la mà i la vaig dur al sofà.

—Seràs obedient, Caroline?

Va fer que sí amb el cap. La felicitat li ennuvolava un xic els ulls i la seva galta contra la meva era sedosa i càlida. Li vaig tocar el pits. Aquells turons forts eren blancs com la neu i ferms; els mugrons semblaven cireretes. Potser passats dos anys la casaria. No era una experiència que jo tingués la intenció de repetir. Mentrestant la criaria i la desenvoluparia fins al punt que la seva utilitat no tingués límits.

—Espera’m a la meva cambra —li vaig ordenar.

—Que tardaràs molt, Beatrice? —Tenia els mateixos ulls de cadell que el pare quan m’allisava la faldilla, em tocava les cuixes, quan estirava la mà per acaronar-me.

—Es clar que no —vaig somriure. La meva veu no podia ser més suau. En un moment em vaig plantar a la cambra de les gàbies i vaig contemplar un instant el quadre que encara hi havia exposat. L’Amanda respirava a poc a poc: quan vaig entrar es va empassar una mica els mocs. Amb rapidesa i eficàcia els vaig deslligar. Va sortir el membre, regalimant per la punta. La succió del cul havia provocat que l’esperma sortís amb força. També vaig deixar anar ràpidament l’Amanda. Encara que s’esforçava d’amagar amb timidesa la cara, no podia evitar que els ulls li anessin cap al penis, gairebé penjant ara, que l’havia penetrada i l’havia injectada.

—Vesteix-te i baixa, Amanda. Prepara’t per marxar —va ser l’únic que li vaig dir. Com que només s’havia de posar el vestit, va estar llesta en un moment; quan va passar pel costat d’ell, que s’estava posant els pantalons, tenia les galtes color rosa esmorteït.

—Ah, Amanda… —vaig dir quan ja sortia.

Es va girar de la porta estant, esforçant-se sense massa èxit a adoptar un aire de llunyania.

—Sigues obedient. Et visitaré per seguir els teus progressos —li vaig dir. Em van venir unes ganes immenses de fer-ne una de bona. Coneixia els pensaments que, com papallones, li voltaven pel cap… El brogit i el zumzeig de paraules que se li escapaven abans que les pogués dir—. Se t’augmentarà l’assignació, m’equivoco? —em vaig girar cap a ell, en to de repte. No pensava actuar així amb tothom, però com he dit abans, ells dos eren persones peculiars.

—Què? —va exclamar. La fredor dels meus ulls era evident. Mentre l’home mirava de cobrir-se, el penis, ridícul, penjava, pàl·lid per la bragueta dels pantalons que encara no s’havia cordat. Un ocell cansat que ha volat i torna al niu—. Ah… ah, sí… —va dir quequejant.

Vaig fer un gest a l’Amanda, l’expressió de la qual era un quadre. No sabia si li havia fet venir o fet passar les ganes de parlar. La porta es va tancar rere seu amb el silenci de qui deixa una nota sense llegir al darrere.

—La meva tia voldria un braçalet. Estic convençuda que li’n fareu un de bonic —li vaig dir.

—Ah, sí —de moment, semblava incapaç de dir altra cosa. El vaig fer sortir una mica malgirbat. Al replà, em vaig aturar i vaig tancar la porta de la cambra de les gàbies amb la solemnitat que em va semblar que l’ocasió requeria.

—Es clar que la posseireu aquesta nit —li vaig dir— i de la mateixa manera. Però no la lligueu. Amb el braç del sofà n’hi haurà prou. Pel que fa a la corretja…

—Sí? —els llavis humits li tremolaven. Em va fer fàstic.

—La copegeu un cop a la setmana, al matí, just després que es desperti. També li heu de donar algunes camises de dormir boniques… transparents, és clar. El rosa salmó i el blau pàl·lid li escauen. La penetrareu pel cul formalment, sense carícies o petons previs. És el que desitgem —vaig dir amb posat regi. El coneixia prou bé per adonar-me que era massa insensible per copsar que jo m’estava rebentant de riure per dins. Més mimada que mai i amb la perspectiva segura que li regalessin un carruatge petit per a ella sola, l’Amanda s’hi avindria amb menys dificultat de les que ell s’imaginava. Amb els dies, ella en trauria més plaer que no es pensava.

Va assentir amb el cap com si estiguéssim escoltant algun discurs d’Estat solemne. Les nostres passes ressonaven, fluixes, a les escales. L’Amanda esperava pacientment al vestíbul, amb les faccions un xic tibades. Davant la seva sorpresa, li vaig fer un petó a la galta. A fora, els cavalls del cotxe del joier rascaven el terra, impacients, i movien el cap.

—Les ordres han quedat enteses —vaig dir a la noia.

Sense saber de què li parlava, va assentir, es va mossegar el llavi, va ventar un cop d’ull al joier i va abaixar la mirada. Ell, òbviament convençut que totes dues ja havien parlat del tema que jo li havia tramès, la va agafar pel braç amb un gest més suplicant que no s’esperava.

Vaig obrir la porta jo mateixa. No vull que els criats siguin presents en moments com aquell. Va inclinar-se i em va deixar que els passés davant. Vaig avançar cap al carruatge, fent un gest perquè el cotxer, que hi havia pujat corrents, no baixés. Els vaig obrir la porta.

—Aixeca’t la faldilla fins dalt de tot de les mitges quan siguis asseguda, Amanda, i deixa-la així fins a la fi del viatge —li vaig ordenar. Es va enrojolar del tot. Per un moment, els seus ulls van lluitar contra els meus i després van mostrar que es rendien—. No t’acariciarà —vaig afegir quan hi entraven—. Tots dos us heu de reprimir. Cotxer, en marxa!

Tibant de l’arnès, els quatre cavalls van avançar. L’última imatge de moment de l’Amanda fou unes cuixes que llambrejaven i uns llavis entreoberts en una O d’interrogació.

Una cascada de rialles se’m va escapar. Els meus dits jugaven amb les flors, plenes i riques, dels matolls de rododendres que s’alineaven als costat de l’avinguda mentre tornava cap a la casa. M’havien obeït… i sens dubte m’obeirien uns quants mesos més, fins que un desig major de luxúria s’apoderés d’ella.

No tenia importància, però, amb la insolència que dóna el poder, els pensava visitar més endavant. L’altra senyora de la casa, la que seia tan complaguda quan els vam anar a veure, potser també se l’hauria d’atendre. No preveia que ni el seu marit ni l’Amanda s’hi oposessin. Seria l’ocasió perquè la Maria fes la primera pràctica.

Anar a la pàgina següent