Beatrice
Capítol primer
Página 3 de 24
C
A
P
Í
T
O
L
P
R
I
M
E
R
No m’agraden les cambres antigues, embrunides per l’olor del temps.
A cal meu marit, els sostres eren massa alts. Fugien de mi. De nit, alçava les mans però no aconseguia tocar-los. Quan l’Edward em va demanar què feia, li vaig dir que alçava les mans per tal de tocar el cel. No em va entendre. No seria que ens vam ajuntar massa joves?
Un cop per setmana, ell em treia la camisa de dormir i em feia l’amor. De vegades jo em movia, d’altres no. De vegades li parlava, d’altres no. No sabia quines paraules emprar. Ens barallàvem. La seva madrastra ens renyava. Ens sentia. En aquelles cambres grans, de sostre alt, les veus s’escampaven igual que vola el paper cremat: ara s’alçaven, ara voleiaven, ara queien. A la deriva.
Les portes sempre eren entreobertes. De vegades, ajaguda damunt el llit com si fos un núvol immens, jugava amb la seva polla, la seva cigala, la seva pixa. Pixa —no m’agrada la ics que té—. De vegades em girava de bocaterrosa i me la fregava pel forat del cul. M’agradava jeure amb la camisa arromangada, donant-li l’esquena, i somiar. Aquella fregamenta em resultava agradable. Amb les natges li premia fort la cigala.
La nit abans que jo marxés ens vam barallar. Les nostres paraules suraven arreu, com bombolles. S’esmunyien per la porta. La seva madrastra les va enxampar. Va entrar i ens va parlar. Els llums d’oli encara cremaven.
—Us duré vi… heu d’animar-vos —ens va dir. Duia una camisa de dormir pàl·lida i transparent. Se li veien els pits, com globus. Se li veia l’ombra fosca del pubis, el pèl púbic, pervers.
—Ai, sí, vi… fantàstic —li va respondre l’Edward. Era un home pàl·lid i prim. Com el seu membre, que jo havia acaronat amb la mà fins i tot mentre renyíem. Era com el coll calent d’un ocell. I jo no el volia rebre al niu.
Vaig sentir la madrastra parlant al pis de sota amb la criada. La criada sempre era desperta. Se sentia una dringadissa d’ampolles, de copes. Jèiem immòbils, un al costat de l’altre. La madrastra va tornar i va tancar la porta. Duia una safata. Va servir el vi. Vam seure com aquell que es disposa a prendre la medecina.
—Estimada Àngela, estireu-vos —va dir-li l’Edward. El seu pare s’hi havia casat quan ell tenia catorze anys. Aquells darrers mesos, mentre el pare era a l’índia, ella li havia demanat que la cridés pel nom de pila. Jo li feia uns quaranta anys. Era una dona en tota la seva esplendor.
El vi va vessar i va tacar els llençols quan ella va ficar-se al llit. L’Edward era entre nosaltres, entre el nostre entremig. El sostre es va fer més alt. Es sentia el soroll que fèiem bevent. Havien refredat el vi com cal. El meu estómac l’escalfava. Érem passatgers d’un carruatge que no anava enlloc. Ens vam lliurar a la conversa. L’ampolla es va buidar de pressa.
L’Àngela va dir que havíem de dormir, que havíem de jeure.
—Em quedaré aquí fins que us adormiu.
Vaig sentir la seva veu que ho deia. El sostre es va abaixar. Mai no s’havia apropat abans. Hi vaig passar la mà: estava fet de núvol. Jèiem, cara enlaire, l’un al costat de l’altre. Se sentia com respiràvem. Feia calor. L’Edward em va plantar la mà a la cuixa. Em va aixecar la camisa polzada a polzada. Em va tocar. Em va tocar el niu folrat de pell. Els llavis eren sucosos i tous. No em vaig moure. L’altra mà de l’Edward també es movia, a l’altre costat… sentia com hi tremolaven els llençols.
Tots teníem els ulls oberts. Encara que no mirava, ho sabia. Sorolls suaus, humits. Mirava de no moure el cul. Els dits de l’Edward van trobar el botó. Em sentia rica, abandonada, perduda. Vaig estirar les cames i les vaig obrir. Els dits dels peus em ballaven. A l’altre cantó, els llençols encara tremolaven.
L’Edward es va moure. Tenia el dit oliós del meu oli. Es va posar de costat, de cara a mi. Sentia la seva punxa. Amb la mà em tapava el niu.
—Fes-me un petó de bona nit, Beatrice.
La veu era damunt meu i, tot i així, llunyana… un xiuxiueig que el vent s’emportà. Vaig apropar el rostre al seu.
—Sí, feu-li un petó —va repetir l’Angela.
La veu m’arribava de lluny, com una fulla surant al mar. La boca d’ell va trobar la meva. El cabiró tremolava damunt la meva cuixa nua. Uns dits que no eren els meus li encerclaven el tronc del membre. El seu dit em va penetrar. No em vaig moure. Teníem les boques enganxades, immòbils. Jo corria pel camp i el pare mirava d’enxampar-me. La mare i la meva germana Caroline reien. Jo cridava. Les seves veus volaven cap a l’horitzó llunyà on onejaven com banderetes.
En moure la mà, vaig trobar la de l’Àngela… els anells dels dits que encerclaven el membre. Vaig separar la boca de la de l’Edward mentre alçava els ulls. El sostre havia tornat a enlairar-se, molt amunt. Hi voletejaven ocells. La mà de l’Edward em va separar encara més les cuixes. Jo jeia afeblida, mullada per la meva pròpia humitat. El llit tremolava com si tingués un motor en marxa a sota.
Vaig recobrar la veu.
—Fes-me un petó de bona nit —vaig dir. No tenia la ment en blanc. Estava entapissada de paper de colors. Un calidoscopi. Em mirava els giravolts, els dibuixos. Arribaria l’amor?
L’Edward es va girar. En girar-se, el seu paquet cremava contra la meva cuixa. S’havia arromangat del tot la camisa de dormir. Va cobrir amb els llavis els de l’Angela, la mà de la qual immobilitzava el membre. Al principi ella jeia inerta. Els llençols es movien, tremolaven, s’arrissaven amunt i avall. La respiració d’ella contenia els secrets dels passadissos de nit.
L’Edward no parava de gemegar. Llavis que s’unien. Sentia les llengües. Veus.
—Edward… no, ara no!
Parlaven en llenguatge ordinari.
—Au, no siguis dolent!
El llençol va esdevenir una tenda. Sentia com ella s’obria de cames… el calor que li sorgia del niu, de folre atapeït. Movia el cul, arrugant els llençols, palmellada vital de la carn a la carn. Va doblegar els genolls. L’abastava, tot ell, entre les cuixes. Sorolls petits i humits, sorolls relliscosos. Jo mantenia les cames obertes. Ignorada, perduda. No em coneixien. El llit s’enlairava, s’estremia. Vaig girar el cap, mirant com qui va a la platja i es mira els altres banyistes.
I jo, els coneixia?
Els seus mugrons sobresortien com espelmetes en platets de cafè, que la llengua de l’Edward rentava. Les mans d’ella aferraven les espatlles d’ell. Tenia els ulls i els llavis tancats, com si estigués combregant. Entre les cuixes, els ronyons d’ell treballaven amb espasmes febrils. Sorollets d’esquitxos. El cul d’ella es va començar a moure, el sacsejava al compàs dels espasmes.
Inexpressiva, vaig tirar avall els llençols a cops de peu. S’arrugaven, cruixien, relliscaven i deixaven veure les corbes dels panxells d’ella. La boca d’ell enterrava la d’ella. Les mans d’ella li esgarrapaven l’esquena. Els moviments s’anaven fent més i més frenètics. El membre avançava com un èmbol pàl·lid.
Gemecs en la nit. Felicitat. Hi havia felicitat? Volia que m’abracessin. Volia una palla per mastegar o un tros d’herba, llarga i dolça, d’arrel blanca.
L’Angela panteixava. Era un so groller. El xipolleig que feia ell entrant i sortint. Amb els collons li copejava el cul. Feia un soroll que m’agradava. A través de les galtes que esbufegaven, el moviment de les llengües.
—Ai, estimat, m’escorro!
L’Edward es va alçar sobre els colzes, els ronyons lluents. Les mans d’ella li aferraven els braços. Jo els mirava. Des de l’altra banda del núvol, de la platja. Els llums encara cremaven. Potser s’havien oblidat dels llums.
—Oh, Edward!
—
Fes-me un petó de bona nit.
Ell es va deixar caure, s’estremí, tremolant. Ella va alçar els panxells i li va envoltar les natges. L’estocada final, fins a l’arrel. Ell traspuava, ja havent descarregat. Van caure com globus desinflats. No es movien. Podia sentir el sostre. El terra cruixia. S’estaria desfent el llit?
L’Edward es va girar i es va instal·lar entre les dues, sense moure’s. La nit s’havia acabat. El cuc inerme del seu fal·lus penjava, moll, prop de la meva cuixa. Enganxós. Rajava. Ara era massa petit per al meu niu.
Durant la nit, va trempar i em va pujar a sobre. Jo, ensopida en espirals de son, no em vaig resistir. Els llums d’oli aletejaven. Em demanava si ella ens mirava. A cada moment jo empenyia amb el cul, perduda en records i més records. Als meus somnis, duia calces. M’estaven atonyant el cul. I me l’estovaven perquè tenia una cigala dintre meu. Durant aquelles suaus sacsejades, vaig obrir bé les cames. El meu turmell va tocar el d’ella. No es va moure. Els nostres peus es fregaven, plegats, suaument. Els dits es van fer íntims.
L’Edward va fer la seva feina damunt meu i va acabar. Els raigs van venir com vibracions, llargues i fortes, de calor.
Càlides i humides. L’esperma em regalimava cuixes avall. Jo jeia, inerta. No m’havia escorregut. No m’havia donat plaer. No m’havia tocat els mugrons.
Al matí, vaig marxar. Era aquell el motiu? No. No ho sé. L’Angela em va somriure i em va dir:
—Va ser el vi. L’hem de fer feliç, l’Edward.
Sota la bata s’endevinava un culàs rodó. L’Edward ens va besar. Vam esmorzar amb les finestres obertes.
Els vaig fer un petó a tots dos quan vaig marxar. Vaig ser amable amb ells.