Alien
VII
Pàgina 9 de 17
VII
—Què penses?
En Parker s’ajupia tant com podia i suava tant com en Brett, mentre aquest intentava segellar les darreres delicades connexions dins dels límits estrets del mòdul dotze.
Estaven tractant de realitzar un treball que normalment requeria els serveis d’un traçador automàtic remot i l’ajut d’un rail guia informatitzat. Com no tenien rail guia ni traçador, es veurien obligats a enfrontar-se al problema amb instruments no dissenyats per a tal fi.
«Les eines que no toquen, per al treball equivocat», va pensar el Parker emprenyat; d’alguna manera, s’ho haurien de manegar. Tret que el mòdul dotze quedés apropiadament reparat i en condicions de funcionar, les passarien magres tractant d’enlairar-se. I per allunyar-se d’aquell món el Parker hauria fet les reparacions internes amb les dents, de ser necessari.
Tanmateix, com qualsevol altre instrument que hi hagués a bord del Nostromo, el mòdul utilitzava peces d’assemblatge ja segellades de fàbrica, com a peces de recanvi. El truc consistia a retirar les parts danyades sense interrompre altres funcions crítiques ni causar danys en parts encara més delicades dels controls de la nau. Les noves peces havien d’entrar fàcilment, si no volien generar nous problemes que els que donés el material carbonitzat.
—Crec que ja estic —va dir finalment el seu company—. Prova-ho.
En Parker es va fer enrere, va prémer dos botons d’un tauler per sobre del seu cap i després va mirar, esperançat, al monitor portàtil més proper. Va provar els botons per segona vegada, sense cap èxit. El monitor va romandre silenciós.
—Res.
—Maleït sia! Estava segur de què era aquest mòdul.
—No ho és. Prova el següent. Ja sé que tots semblen estar bé, excepte el número 43, que ja hem reemplaçat. Això és el dolent amb aquestes maleïdes cèl·lules de partícules. Si el regulador se sobrecarrega i crema algunes, cal dedicar-se a trobar les que han perdut el buit.
Va fer una pausa i després va afegir:
—Tant de bo tinguéssim un traçador!
—El mateix dic.
Un so de metall rascant el plàstic cremat, es va sentir dins de la unitat.
—Ha de ser la següent —va dir el Parker, tractant de mostrar-se optimista—. No hem de revisar a mà cada cèl·lula. Mare ens va acotar l’avaria fins a aquí. Cal agrair els petits favors.
—Els agraeixo —va respondre el Brett—. Quedaré molt agraït quan ens enlairem d’aquest roc i estiguem de tornada en estat d’hiperson.
—Deixa de pensar en el Kane.
El Parker va tocar els dos botons i va maleir en silenci.
—Un altre en blanc. Prova la següent, Brett.
—D’acord.
En Brett es va moure per fer-ho mentre retornava la cèl·lula que acabava de revisar al seu lloc. El Parker va ajustar diverses palanques per sobre del seu cap. Potser podríem acotar els dany una mica més. El mòdul contenia cent de les minúscules partícules d’acceleració de la cambra de cèl·lules. La idea de verificar manualment cada una d’elles per trobar la que havia fallat, el posava d’un humor com per trencar coses. Precisament en el moment inoportú, una veu va cridar des de l’altaveu més proper:
—Què està passant?
«Maleïda sigui», va pensar el Parker. «És la Ripley. Aquesta maleïda dona! Jo li diré què està ocorrent».
—Estem treballant —li va informar secament i després va afegir diverses paraules per sota del nivell de so que podia captar l’altaveu—. Segueix treballant —va dir al seu company.
—D’acord.
—Què ha estat això? —va dir la Ripley—. No ho he entès.
El Parker es va apartar del mòdul. Amb un interruptor en forma de palanca va activar l’amplificació del comunicador.
—Vols saber què està passant? El que passa és que estem fent un treball de gossos, veritable treball. Hauries de venir aquí i provar-ho alguna vegada.
La resposta de la Ripley va ser instantània i molt serena.
—Jo tinc el treball més feixuc d’aquesta nau.
El Parker va riure, burleta.
—Escoltar les vostres estupideses —va dir la Ripley.
—Deixa’ns estar.
—Us deixaré en pau quan el mòdul dotze estigui llest, però no abans. Compta-hi amb això.
Va haver-hi un «clic» a l’altre extrem, abans de què el Parker pogués fer cap comentari.
—Què passa? —va dir el Brett, inclinant-se per sortir del mòdul—. Us esteu barallant de nou?
—No. Aquesta tia va de llesta, això és tot.
El Brett va vacil·lar i després va fer una pausa per examinar la cèl·lula oberta en aquell moment:
—Correcte. Provem de nou.
El Parker va prémer els botons i va examinar el monitor; va pensar en clavar-li un cop de puny mentre imaginava que era la cara de certa oficial d’autorització. Per descomptat, no hi havia res de melodramàtic en el gest. Encara que tingués mal caràcter, tenia la sensatesa suficient per comprendre que necessitava el monitor… i a la Ripley.
L’Ash estava fent tota una nova bateria de proves al Kane en estat comatós. Li va donar informació addicional sobre el seu estat, però tot plegat d’escassa utilitat. Tot i això, per al científic, era igualment fascinant.
L’interior del cos del Kane era visible per a qualsevol que entrés a la infermeria i fes un cop d’ull a la pantalla mèdica principal. El Kane no estava en posició d’objectar sobre aquella invasió de la seva intimitat.
La Ripley va entrar i va prendre nota de les dades. L’estat del pacient no havia canviat des que ella el va veure per última vegada. No esperava que hagués canviat. L’alien romania fix a la seva cara. La Ripley va estudiar les dades menors, i després va seure al seient buit contigu al de l’Ash. Ell va saludar la seva arribada amb un lleuger somriure, però no va desviar la mirada del seu tauler.
—Estic fent diferents proves amb ell —la va informar—. Per si passa alguna cosa.
—Com què?
—No tinc ni la més remota idea. Però si alguna cosa passa, vull saber-ho quan comenci.
—Alguna novetat?
—Amb el Kane? —va dir l’Ash, posant en ordre les seves idees—. Segueix sent el mateix, es manté igual; no, millor que això. Es manté fort, no ha canviat per empitjorar.
—I què em dius de la criatura? Ara sabem que pot deixar anar àcid i cicatritzar immediatament. Hi ha alguna cosa que no sapiguem?
L’Ash va semblar complagut amb si mateix quan va respondre:
—Com t’he dit, he estat fent proves. Com no podem fer res pel Kane, em sembla que el més assenyat és aprendre tot el que puguem sobre la criatura. Mai se sap quin descobriment en aparença insignificant pot conduir a un triomf final.
—Això ja ho sé —va dir ella, regirant-se impacient, en el seu seient—. Què has descobert?
—Té una capa superior del que sembla ser polisacàrids proteínics; almenys això és el que em sembla. És difícil de saber sense una mostra per a la seva anàlisi detallada; i intentar extreure la més petita mostra provocaria més vessament d’àcid. No podem arriscar-nos a què dissolgui part de l’autometge.
—No és clar que no —va dir ella, secament—. Ara mateix, aquesta màquina és l’única oportunitat del Kane.
—Exacte. El més interessant d’això és que constantment està mudant de cèl·lules dins d’una dermis secundària i interna, reemplaçant-les per silicats orgànics polaritzats. Deu tenir una pell doble, dividida per l’àcid que corre entre les dues capes, pel que sembla, a alta pressió. Va ser una sort que el Dallas no tallés profundament amb el tallant, o hauria inundat tota la infermeria.
La Ripley va semblar molt impressionada.
—La capa de silicat mostra una estructura molecular única, molt densa; fins i tot, la crec capaç de resistir al raig làser. Ja sé, ja sé —va afegir en resposta a la seva mirada d’incredulitat—, això sembla absurd, però aquest és el material orgànic més dur que hagi vist en la meva vida. La combinació en què estan alineades aquestes cèl·lules juntament amb la seva composició, equival a quelcom que desafia totes les regles de la nostra biologia. Per exemple, aquestes cèl·lules silicades. Són les que li donen tal resistència a les condicions ambientals adverses.
—Alguna cosa més, a part dels silicats i de la doble dermis?
—Bé, encara no tinc idea de què respira, o de si respira, com nosaltres pensem en una respiració normal. Sí sembla estar alterant l’atmosfera que l’envolta, potser absorbint tots els gasos que requereix, per mitjà d’innumerables porus de la pell. Certament, no té res que se sembli a un nas. Com a fàbrica química viva, sobrepassa tot allò del que he sentit parlar; alguns dels seus òrgans interns no semblen funcionar, mentre que uns altres fan coses que jo ni tan sols puc imaginar. És possible que els òrgans visualment passius tinguin funcions defensives. Ja ho descobrirem si hem de tornar a provocar-los.
L’Ash li va dirigir una mirada expectant:
—Amb això en tens prou?
—De sobres.
«No havien d’haver pujat al Kane a bord», va pensar ella. Haurien d’haver-lo deixat fora, amb la criatura. L’Ash era l’únic responsable de què es trobés dins.
Sense ser advertida, va estudiar al científic, observant-lo amb els seus instruments, arxivant resultats i descartant els que no li semblaven útils. Era l’últim membre de la tripulació al que ella hauria cregut capaç d’un gest dramàtic, i no obstant va ser ell qui havia pres la sobtada decisió de deixar que els exploradors tornessin a bord, contra tots els procediments establerts.
Bé, havia de corregir-se. A més de l’Ash, el Dallas i la Lambert també s’havien posat contra els procediments en demanar entrada. I la vida del Kane havia estat en joc. I si l’Ash hagués obeït les seves ordres i deixat als tres fora? Estaria el Kane encara amb vida? O seria ja només una estadística de la nau? No obstant, això hauria significat una cosa: ella no hauria d’enfrontar-se amb el Kane, ni hauria d’explicar-li per què li havia negat l’entrada a ell i als altres.
L’Ash va advertir la seva expressió i va semblar preocupat:
—Et passa alguna cosa?
—No —va dir ella, asseient-se més dreta—. Resumeix-m’ho tot. Fes-ho tenint en compte que sóc tan ximple com de vegades em veig. Què significa tot això? On estem?
—Una interessant combinació d’elements i d’estructura fan l’alien pràcticament invulnerable, donada la nostra actual situació i recursos.
Ella va assentir amb el cap.
—Així és exactament com jo ho veig, si els teus resultats són precisos.
Ell va semblar avergonyit.
—Ho sento. Molt bé, llavors és invulnerable.
Ella l’observava d’a prop:
—Per això els vas deixar passar?
Com sempre, el científic no es va deixar temptar. No va mostrar res semblat a ressentiment quan va replicar:
—Jo vaig obeir una ordre directa del capità, recordes?
Ella es va obligar a contenir-se per no aixecar la veu, sabent que l’Ash només respectava la raó.
—Quan el Dallas i Kane estan fora de la nau, jo sóc l’oficial de més alta graduació. Sóc la comandant fins que un o l’altre tornin a posar un peu a la nau.
—Sí, per descomptat, se’m va oblidar, això és tot. L’emoció del moment…
—I una merda!
L’atenció de l’Ash va romandre fixa en les diferents dades.
—Les emocions mai et fan oblidar res a tu —li va dir la Ripley; això va fer que l’Ash aixequés el cap.
—Tu creus que ho saps tot respecte a mi, oi? I tot respecte a tu… Estàs segura de saber exactament la classe de persona que sóc. Deixa’m dir-te una cosa, Ripley: Quan vaig obrir la comporta interior, sabia molt bé el que estava fent, és cert. Però això de qui està al comandament… bé, sóc capaç d’oblidar-ho, com qualsevol altre. La meva memòria és bona, però pot fallar, com la de qualsevol. Fins una memòria mecànica com la de Mare pot perdre de vista una informació.
«Un oblit, per descomptat», va pensar ella. La famosa memòria selectiva. No obstant això, el científic podia estar dient la veritat. Més li valdria a ella tenir en compte a quants dels seus companys havia insultat. El Parker i el Brett no sentien precisament amor cap a ella, i ara estava a punt de fer-se enemiga de l’Ash.
Però no podia lliurar-se de la seva desconfiança. Gairebé desitjava que l’Ash s’enfuriés en contra seva.
—Te les vas arreglar per oblidar la bàsica llei de quarantena de la divisió de ciències, una cosa que s’ensenya a tot oficial de nau des de l’escola de vol.
—No.
«Per fi», va pensar la Ripley, una declaració que ella podria creure.
—No ho vaig pas oblidar això —va dir l’Ash.
—Ja veig, no ho vas pas oblidar.
La Ripley va fer una pausa per donar èmfasi.
—Llavors, senzillament vas seguir endavant i la vas violar.
—Creus que ho vaig fer a la lleugera? Que no vaig considerar les possibles conseqüències de la meva acció?
—No, Ash, mai no ho he pensat això.
Una vegada més, ell no va reaccionar a la provocació.
—No em va agradar haver de fer-ho, però em va semblar que no tenia alternativa —va explicar l’Ash suaument.
—Què hauries fet tu amb el Kane? La seva única oportunitat de seguir amb vida passava per entrar a la infermeria, on l’autometge podria atendre’l al més aviat possible. El seu estat s’ha estabilitzat; m’inclino a atribuir l’autoria d’això a la màquina i al seu ràpid tractament, a l’aplicació immediata de antisèptics i a l’alimentació intravenosa.
—T’estàs contradient, Ash. Fa un minut has dit que era la criatura la que el mantenia amb vida, no l’autometge.
—Sí, sembla que la criatura està fent una contribució, però en l’atmosfera i en el medi del Kane. No tenim manera de saber què hauria passat si l’haguéssim deixat amb ella allà fora. Aquí podem observar d’a prop el seu sistema, i estem llestos per compensar el que sigui necessari si la criatura dóna senyals d’actuar hostilment contra ell. No podríem fer-ho si encara estigués fora.
Va fer una pausa, va moure un interruptor i va verificar la seva lectura.
—A més, era una ordre directa.
—Vol dir això que tu obeeixes al Dallas per sobre de mi, sigui quina sigui la situació?
—Vull dir que el capità és el capità, i el fet que estigués un metre fora del corredor en lloc de dins no és raó suficient, al meu parer, per passar per alt les seves decisions.
Ella va apartar la mirada, furiosa contra ell i contra ella mateixa.
—Violant els procediments de quarantena, has posat en perill la vida de tots, no només la del Kane.
L’Ash es va moure tranquil·lament per perforar una tarja al tauler de la computadora, i va contemplar solemnement la informació rebuda. Després va parlar sense mirar a la insistent Ripley.
—Creus que aquesta decisió va ser fàcil per a mi. Conec bé les regles respecte a la quarantena i les formes estranyes de vida. Possiblement millor que tu. Vaig haver de contraposar-les amb la vida d’un home. Potser l’havia d’haver deixat morir a fora, potser he posat en perill a tots els altres. Però sé una cosa: els que fan les regles sempre les redacten amb seguretat i amb comoditat, fora del camp on aquests preceptes absoluts suposadament hauran d’aplicar-se. Però aquí hem de dependre de la nostra intel·ligència, dels nostres sentiments. I això va ser el que vaig fer. Fins ara la criatura no ha fet cap gest amenaçador cap a ell o cap a cap de nosaltres. Potser ho faci més endavant i llavors s’enfrontarà a un grup de sis, preparat i ja disposat i no a un sol home desprevingut, en una cambra fosca d’una nau desconeguda. Estic disposat a córrer aquest risc per la vida del Kane.
Els dits de l’Ash van dansar pel tauler.
—No dubto dels teus sentiments personals —va dir la Ripley, canviant el seu pes sobre la seva cama esquerra i després aixecant-se—. Estic dient, senzillament, que no tens dret ni autoritat per imposar-los als altres. Potser els altres no estavem disposats a córrer el mateix risc.
—Això ja no importa. El Kane està a bord… i viu. Els esdeveniments partiran ara d’aquesta realitat, no d’alternatives passades. És perdre el temps discutir-les.
—Llavors, és aquesta la teva posició oficial com a home de ciència? No és exactament la que prescriu el manual.
—Estàs repetint-te, Ripley. Per què? Per provocar-me? Ja he anotat els meus actes al quadern de bitàcola oficial, i em sotmetré a qualsevol decisió que la Companyia prengui sobre l’assumpte. Sí, és la meva posició oficial. Recorda que la primera consideració de la ciència és la protecció i el millorament de la vida humana. Això és una cosa que mai he contravingut.
—No, però la teva idea del que millora la vida humana pot diferir de la d’uns altres.
Per alguna raó, això va fer que l’Ash es girés i la mirés obertament, quan altres preguntes no havien obtingut resposta.
—Jo em prenc la meva responsabilitat d’oficial en ciències tan seriosament com tu el teu càrrec. Això hauria de bastar-te. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Si tens alguna acusació específica que fer, vés a dir-li al Dallas —l’Ash es va tornar llavors als seus estimats instruments—. Si no, fes el teu treball, i jo faré el meu.
La Ripley va assentir amb el cap.
—Em sembla just.
Donant-se volta, es va encaminar cap al corredor encara insatisfeta, sense saber ja ben bé per què. Les respostes de l’Ash tenien el segell de la validesa i eren difícils de rebatre. Això no era el que li preocupava.
Era el fet de què l’Ash, obrís la comporta per deixar entrar als exploradors, violava molt més que les regles: anava contra tota faceta de la personalitat del científic i contradeia directament la seva professionalitat, sobradament demostrada en altres qüestions. La Ripley no el coneixia des de feia gaire, però fins a aquell incident, l’Ash havia actuat com si per a ell, no hi hagués res per sobre del manual de l’oficial en ciències.
L’Ash afirmava que havia fet allò per salvar la vida d’un home. Ella s’havia posat del costat oficial. Estava ella en un error? Estaria el Kane d’acord amb ella?
La Ripley es va dirigir al pont, molt preocupada. Petites coincidències li voltaven pel cap, ofegant tots els seus pensaments. I hi havia alguna cosa que faltava, que feia impossible unir totes aquelles coincidències.
Ara no quedava altra al Nostromo més que esperar. Esperar a què el Parker i el Brett acabessin el seu treball i esperar un canvi en l’estat del Kane.
Al pont, la Lambert estava fent jugar al gat Jones amb uns fils. Se suposava que aquells fils tan sols estaven a bord per divertir al Jones, però el gat se la sabia llarga. Ocasionalment li tocava a ell entretenir als humans. Semblaven obtenir considerable diversió amb les plantofades i les giragonses que feia, mentre manipulava el cordill blanc amb les seves potes maldestres.
La Lambert anomenava aquell joc «l’embolicagats» i en Jonsy «l’embolicamans» dels humans.[12]
Era un gat molt trempat i feia tot el que podia per mantenir de bon humor a la navegant. De vegades es posava solemne. Era una tasca difícil per a un gat. Però en Jones era conscienciós. Continuava treballant per complaure als humans, pensant en la teca i en ratolins càlids i grossos.
—En què penses? —va dir el Brett, aixecant la mirada per sobre del seu tauler.
En Parker va ajustar un control i s’eixugà la suor del front.
—Per poc… un altre mig grau i hauria quedat llest. Potser això satisfaria a la Ripley.
El tècnic en enginyeria va fer un soroll insolent.
—No ho sabies? És impossible satisfer a la Ripley.
Uns brunzits van sorgir darrera de la pantalla en que estava treballant.
El Parker va mirar al silenciós altaveu de comunicació i va dir:
—Si no ens donen la bonificació completa, presentaré una queixa. Ens hem guanyat paga doble. Probablement titllaran el nostres problemes com a «fruit de l’atzar». Aquesta vegada, més li valdrà a la Companyia posar-se a l’altura, o presentarem la nostra queixa al gremi. No aguantarem més.
—D’acord —va dir el Brett.
Una mà es va endinsar pel tub on estava assegurada la pantalla.
—El segellador Nº 3 hauria d’haver tapat això.
El Parker va ficar la mà en una caixa de plàstic ben segellada, però bruta, va estendre al seu company un petit patró fet amb plantilla, quadrat, pintat de gris i de vermell i va tornar a mirar l’intercomunicador.
El ritme era primitiu, senzill, i l’enregistrament havia perdut qualitat amb el temps i l’ús, però el Dallas es va tirar cap a enrere i va gaudir de la música com si hagués estat present en l’antiga sessió d’enregistrament. Un peu portava el compàs silenciosament, en increïble contrapunt amb la melodia.
El comunicador va demanar pas amb un «bip», ho va fer tres vegades, abans que el capità se n’adonés. Exhalant un sospir de resignació, va allargar la mà i va apagar la música; després va prémer un interruptor.
—Aquí Dallas.
—Aquí Ash. Crec que hauries de fer-li un cop d’ull al Kane. Ha passat una cosa.
El Dallas va fer girar les seves cames per sobre del seient i es va redreçar ràpidament. La veu de l’Ash no era de preocupació, la qual cosa era encoratjadora. Però semblava confús, la qual cosa no ho era.
—És greu?
—És interessant.
—Vaig ara mateix.
El Dallas es va posar dempeus i va apagar el reproductor; amb tristesa va veure apagar-se la llum verda del seu costat.
L’Ash havia dit «interessant». Això podia significar que alguna cosa, no necessàriament bona, havia passat.
Va sentir cert alleujament pensant que l’Ash hauria dit quelcom diferent si en Kane hagués mort.
Allò significava que l’executiu encara estava viu… En un estat «interessant».
Tal com sabria una mica més tard, l’Ash ni tan sols estava referint-se al Kane. Havia cridat al Dallas en descobrir una altra cosa.
En Dallas va trobar al científic al corredor davant de la infermeria amb el nas enganxat contra el vidre. Es va donar la volta en apropar-se el capità.
—Què passa? —va dir la Ripley apareixent sobtadament a l’altre extrem del corredor; la seva mirada va passar ràpidament de l’Ash al Dallas alternativament—. He sentit la conversa per un monitor obert.
—Tafanejant? —va dir el Dallas, mirant-la sorprès.
Ella va fer un gest.
—No hi ha una altra cosa a fer en aquesta nau. Per què? Alguna objecció?
—No. Simple curiositat.
El Dallas va mirar a través del gruixut vidre de la infermeria i va adreçar-se a l’Ash al no notar res estrany.
—I bé?
—En Kane —va dir el científic, assenyalant-lo amb el dit—. Mira’l bé. Tot el seu cos.
El Dallas va mirar, aclucant els ulls i després va veure que estava passant; o millor dit, no ho va veure.
—S’ha anat.
Una ràpida inspecció de la infermeria no va mostrar senyals de l’alien. Entre tant, en Kane romania immòbil a la plataforma mèdica. El seu pit pujava i baixava tranquil·lament. Pel que sembla estava respirant amb normalitat i sense esforç, malgrat l’absència de la criatura. Una inspecció més detallada va revelar uns petits punts negres dispersos per la vora del seu rostre.
—Haurà plantat alguna cosa en ell —va dir el Dallas, gairebé retrocedint davant aquell pensament repulsiu.
—No —va respondre l’Ash, amb seguretat i el Dallas va voler creure-se’l; havia de creure-se’l. De tota manera, els documents personals deien que la visió del científic d’a bord era la més aguda de la nau.
—Són indentacions, no protuberàncies. M’inclino a creure que són marques que li van deixar les ventoses.
Va fer una pausa, i després va afegir:
—D’altra banda, el Kane sembla il·lès.
—Potser encara no hagi acabat tot —va intervenir la Ripley—. La porta està segellada. L’ésser deu estar dins encara.
La seva veu va semblar confiada, però en realitat ocultava els seus veritables sentiments. Només pensar que aquella espècie d’aranya-mà, amb el seu ull fix que no parpellejava, estigués arrossegant-se per allà dins, l’atemoria més del que volia mostrar.
—No podem obrir la porta —va dir l’Ash, pensatiu—. No podem deixar escapar l’ésser. L’últim que necessitem és tenir-lo lliure per la nau.
—No podria estar més d’acord —va dir la Ripley, mirant al terra de la infermeria, i no veient res més que el seu metall brillant i pintat.
—No podem agafar-lo ni matar-lo des de lluny. Així que, què podem fer?
—Quan vam provar de treure’l del rostre del Kane —va dir el Dallas—, el vam tallar i li vam fer una ferida. Potser si no l’haguéssim amenaçat tan clarament no hauria oposat resistència. Potser hauríem pogut retirar-lo simplement.
Visions d’espectaculars elogis de la Companyia, potser un ascens, certament una bonificació, van passar pel seu cap. Després va tornar a veure el cos inconscient del Kane, i es va sentir culpable.
La Ripley s’estremia només de pensar-ho.
—Pots intentar agafar-lo; jo vigilaré la porta.
—Crec que la idea no és dolenta —va dir l’Ash, apartant-se del vidre. És un espècimen de valor incalculable. Certament, hem de capturar-lo viu i sa.
Va prémer l’interruptor que controlava la porta. La infermeria era un bon lloc per provar d’atrapar a l’intrús. Tenia parets dobles i, excepte les entrades d’aire, era el compartiment millor segellat del Nostromo.
La porta va lliscar lleugerament. L’Ash va mirar al Dallas, qui va assentir amb el cap. Novament algú va tocar el control i la porta es va desplaçar uns quants centímetres més. Ara hi havia espai perquè un home hi llisqués amb cura. En Dallas va ser el primer a entrar, cautelosament seguit per la Ripley. L’Ash va entrar l’últim; ràpidament va accionar una palanca i va fer que la porta es tanqués darrera d’ells.
Van romandre molt units enfront de la porta, escodrinyant l’habitació. Ni el menor senyal de la criatura. El Dallas es va mossegar els llavis i després va emetre una lleugera xiulada. Això no va afectar a la criatura, però va fer que la Ripley rigués nerviosament.
Examinant els llocs ocults, el Dallas va anar cap a un armariet. Aquell semblava un amagatall excel·lent. Però una inspecció minuciosa de l’interior només va mostrar proveïments mèdics, ben col·locats, intactes.
Si volien atrapar a la criatura, els hi caldria quelcom més que les seves mans nues. Necessitaven alguna cosa sòlida. El Dallas va escollir el primer objecte de grandària suficient que va veure, una safata d’acer inoxidable. En girar-se per començar a caminar, va tenir plena consciència de què si la criatura se sentia amenaçada, podia escapolir-se a través d’aquella safata tan fàcilment com de les seves mans. Però el seu pes li donava confiança.
L’Ash estava inspeccionant el racó oposat de la infermeria. La Ripley va començar a avorrir-se al costat de la porta. La va tancar, va entrar i va mirar a sota de la plataforma que sostenia al Kane, pensant si la criatura per ventura s’hauria aferrat a la part de sota. Cada múscul del cos de la Ripley estava tibant, disposat a saltar al menor albir del petit invasor. No va sentir més que alleujament quan va veure que la part de sota de la plataforma estava buida.
Redreçant-se, va pensar en on podia buscar. En fer-ho, va fregar una mampara. Una cosa sòlida va aterrar sobre la seva espatlla. La Ripley es va girar i es va trobar, a uns quants mil·límetres, uns llargs dits esquelètics, i un ull gris amb la forma d’una gemma tallada en caboixó.
D’alguna manera, va aconseguir emetre un sol crit. Els seus músculs es van tensar, i ella es va contreure terriblement. En fer-ho, la criatura va caure pesadament al terra. Allà va romandre, immòbil.
En Dallas i l’Ash havien acudit a tot córrer en sentir el seu crit. Ara, els tres contemplaven aquella forma inert, als seus peus. Els dits s’havien contret, i semblaven, de manera horrible, la mà d’un cadàver. Tan sols els dits extres, la cua i l’ull mort, sense parpelles, trencaven aquella il·lusió.
La mà dreta de la Ripley jeia sobre la seva espatlla, on aquella cosa s’havia posat. Estava inhalant aire; l’adrenalina li brollava per tots els porus del seu cos. Encara podia sentir a sobre seu el pes de l’ésser estrany.
Va estirar llavors la seva cama i amb la bota, va tocar l’alien, que no es va moure ni va oposar resistència.
A més de la lluentor de l’ull, la pell, com de cuir, semblava encongida i seca. La Ripley va tornar a empènyer-lo amb el peu i li va donar volta. El tub es destacava enmig del palmell, gairebé encongit del tot.
—Crec que està mort —va dir el Dallas, estudiant aquell cadàver imprevist moments abans. Després va aixecar la mirada cap a la Ripley—. Estàs bé?
La llengua i la laringe de la Ripley van tornar a la vida.
—Sí. No m’ha fet res. Crec que ja estava mort quan ha caigut a sobre meu.
La Ripley va avançar cap a un armariet obert i va escollir un llarg fòrceps de metall. Un toc als dits encongits no va provocar cap reacció, tampoc picar-li a l’ull. El Dallas sostenia la safata. Amb el fòrceps, van col·locar en ella a l’estrany ésser petrificat i ràpidament van tancar la brillant tapadora.
Es van dirigir a una taula propera. L’ésser estrany va ser acuradament tret de la safata i col·locat a sobre de la superfície llisa. L’Ash el va enfocar amb una llum brillant. La il·luminació va intensificar la pal·lidesa repugnant de la cosa. L’Ash va escollir una petita sonda i amb ella va empènyer i va picar a la cosa, que no va oposar resistència.
—Mireu aquestes ventoses.
Amb la sonda va indicar la sèrie de petits i profunds forats alineats a l’interior del palmell de la criatura. Es distribuïen per tot arreu sense excepció.
—No em sorprèn que no poguéssim treure-li al Kane; entre això, els dits i aquesta cua que tenia al voltant del coll…
—On està la boca? —va dir el Dallas, que va haver d’apartar la seva mirada de l’ull. Àdhuc en la mort, l’òrbita posseïa una espècie d’atracció hipnòtica.
—Ha de ser aquest òrgan en forma de tub. Això és el que li havia ficat al Kane per la gola. Però mai va donar cap senyal fefaent d’alimentar-lo.
Amb la sonda, l’Ash va giravoltar l’alien sobre el seu dors. Amb els fòrceps va agafar el tub, i per la força el va arrencar parcialment del palmell. En extreure’l, la major part del tub va canviar de color, tornant-se d’un color uniforme amb la resta del cos.
—S’endureix quan entra en contacte amb l’aire —va dir l’Ash, que després va posar la minúscula forma a sobre d’un vidre, la va col·locar a sota de la lent i va ajustar els controls. En unes petites pantalles van aparèixer tot de nombres i paraules, quan l’Ash va prémer un botó.
—Això és tot —va informar als altres—. S’ha acabat, és mort. Cap senyal de vida. Potser no en sabem gaire sobre ell, però no és tan estrany com per què no puguem determinar si és viu o mort.
La Ripley va sentir un pessigolleig a l’espatlla.
—Molt bé, lliurem-nos d’ell —va dir.
L’Ash va aixecar la mirada i la va contemplar, incrèdul.
—Estàs de broma, és clar; molt graciosa.
Ella va sacsejar el cap.
—És clar que no!
—Però… ens l’hem d’emportar —va dir l’Ash, amb veu excitada—. És el nostre primer contacte amb una criatura com aquesta. No hi ha res semblant als nostres catàlegs, ni tan sols en els hipotètics. S’ha de fer amb ell tota classe de proves.
—Molt bé —va dir la Ripley—. Llavors fes les teves proves i després ens desfarem d’ell.
—Requereix totes les instal·lacions d’un laboratori biològic completament equipat. Jo només puc registrar els detalls més succints de la seva construcció i composició. Encara no puc començar a fer suposicions sobre coses tan crítiques com la seva història evolutiva. No podem llançar un dels més grans descobriments xenològics[13] de l’última dècada aquí i allà com si fos una deixalla. Jo, personalment i des de la meva capacitació com a oficial en ciència, protesto. I en Kane faria el mateix.
—Aquesta cosa va supurar àcid i gairebé va fer un forat a través de la nau —va dir la Ripley, assenyalant-la amb un moviment del cap—. Ni Déu sap què pot fer ara que ha mort!
—No farà res —va replicar l’Ash—. El fluid àcid probablement ha estat absorbit per les cèl·lules mortes i ha perdut tota força. No ha fet res.
—Encara no.
L’Ash va dirigir una mirada implorant al Dallas:
—No s’ha mogut, ni s’ha resistit quan l’hem picat per tot arreu, àdhuc a l’ull. Els nostres instruments diuen que està mort, i al meu entendre es pot suposar que no és un zombi. Dallas, hem de conservar aquest espècimen.
Quan el Dallas no va respondre, l’Ash va seguir parlant.
—D’una banda, si no podem treure del coma al Kane, l’equip mèdic que haurà de tractar-lo necessitarà la criatura que li va induir aquest estat. Si la llencem, també estarem llençant el secret per reanimar al Kane.
Finalment, el Dallas va parlar:
—Tu ets el científic. És el teu departament, i la decisió depèn de tu.
—Llavors, està presa —va dir l’Ash, mirant amb cobdícia la seva adquisició—. La segellaré en un tub d’estasi.
Això anul·larà tota possibilitat de què reviscoli. Podem encarregar-nos d’ell.
—Això va ser probablement el que va pensar en Kane —va murmurar la Ripley.
El Dallas li va dirigir una mirada, i ella va apartar la vista.
—Suposo que aquí hem acabat amb el monstre —va dir ella indicant la plataforma—. I què em dieu del Kane?
L’Ash va girar el cap per mirar la llitera. Després d’un breu examen de l’executiu i un estudi del seu rostre marcat per les ventoses, el científic va activar diversos instruments en el tauler mèdic. L’autometge va fer diversos sorolls, i van començar a aparèixer dades.
—Té febre.
—Molt alta?
—No, res que el seu cos no pugui absorbir. La màquina li reduirà la temperatura. Encara està inconscient.
—Això ja ho podem veure.
L’Ash va aixecar la mirada cap a la Ripley.
—No necessàriament; podria estar adormit, que és diferent.
La Ripley anava a contestar, però va ser interrompuda per una airada resposta del Dallas:
—Vosaltres dos, ja n’hi ha prou de baralles.
Com si no tingués prous problemes, ara havia d’enfrontar-se a la tensió entre membres de la tripulació. Considerant la tensió mental que tots havien patit recentment, podien esperar-se tals conflictes, però el Dallas només toleraria els mínims necessaris. Un antagonisme obert era una cosa a evitar costés el que costés. No tenia temps d’enfrontar-se amb la manca de cohesió grupal.
Perquè l’Ash deixés de pensar en la Ripley i viceversa, va desviar la conversa cap al Kane.
—Inconscient i amb febre lleugera. Alguna cosa més?
L’Ash va estudiar les seves dades:
—Res que aparegui aquí; els seus signes vitals segueixen sent forts.
—El teu pronòstic a llarg termini?
El científic va vacil·lar.
—Jo no sóc metge; el Nostromo no és suficientment gran com per portar un.
—O suficientment important. Això ja ho sé. Però tu ets el més semblat a un metge que tenim. Simplement, vull la teva opinió. No passarà al quadern de bitàcola i, certament, no et faré responsable.
La seva mirada es va girar cap al Kane, company de tripulació i amic.
—No vull semblar massa optimista —va dir l’Ash lentament—, però basant-me en el seu estat actual i en el que em diuen els monitors, m’atreveixo a dir que tirarà endavant.
El Dallas va somriure, i després va assentir amb el cap lentament:
—Déu n’hi do. No goso demanar res més.
—Espero que tinguis raó —va afegir la Ripley—. De vegades estem en desacord, però aquesta vegada espero que tinguis raó.
L’Ash es va encongir d’espatlles.
—Voldria fer més per ell; però, com he dit, no estic preparat. Queda en mans de l’autometge. Precisament ara estava rebent algunes dades estranyes, però no hi ha cap precedent perquè la màquina pugui atacar el seu mal. Tot el que podem fer és esperar fins que desxifri el que li va fer la criatura estranya. Llavors podrà prescriure i començar un tractament.
Sobtadament va semblar desanimat.
—Desitjaria estar més qualificat en l’aspecte mèdic. No m’agrada esperar els resultats de les màquines.
La Ripley es va sorprendre.
—És la primera vegada que et sento dir alguna cosa contra les màquines, Ash.
—Cap màquina és perfecta; haurien de ser més flexibles. Necessitem aquí un hospital complet, no simplement aquest petit autometge. No ha estat dissenyat per enfrontar-se a una cosa com… bé, com aquest ésser estrany. El problema pot estar per sobre de la seva capacitat. Com qualsevol màquina, simplement és tan eficaç com la informació programada en ella. Voldria saber més de medicina.
—Aquesta també és la primera vegada que t’he sentit expressar sentiments d’inadaptació —li va contestar la Ripley.
—Si no se sap tot, un sempre se sent incompetent. No veig com podria un sentir-se d’una altra manera —va dir l’Ash, contemplant de nou al Kane.
—Aquest sentiment s’amplifica quan l’univers ens posa davant d’alguna cosa que està totalment fora de la nostra experiència. Si no tinc coneixements per afrontar-lo de la manera adequada, llavors em sento impotent.
Maniobrant acuradament amb el fòrceps, va aixecar el ser estrany i el va transferir a un llarg tub transparent. Va prémer llavors un control col·locat a l’interruptor del tub, i el va segellar. Una resplendor groga va omplir el tub.
La Ripley havia observat amb mirada intensa tot el procediment. Gairebé esperava que la criatura de sobte es dissolgués per escapar del tub d’estasi i els amenacés a tots. Finalment convençuda de què ja no l’amenaçaria més enllà dels seus malsons, va donar-se la volta i es va encaminar a la sortida de la infermeria.
—No sé què opineu vosaltres —va dir per sobre d’una espatlla—. Però a mi em vindria bé una mica de cafè.
—Bona idea —va dir el Dallas, i després va mirar a l’Ash.
—Et quedaràs aquí sol?
—Vols dir sol amb això? —va respondre l’Ash, assenyalant amb un polze en direcció al recipient segellat, i va respondre—: Sóc un home de ciència. Aquestes coses acceleren la meva curiositat, no el meu pols. Estaré bé, gràcies. Si alguna cosa ocorre o si l’estat del Kane mostra senyals de canvi, us avisaré immediatament.
—Fet.
En Dallas va mirar a la Ripley, que esperava.
—Fem aquest cafè.
La porta de la infermeria va lliscar silenciosament darrera d’ells i es van encaminar cap al pont, deixant que l’autometge s’encarregués del Kane, i que l’Ash treballés amb l’autometge.