Alien
VI
Pàgina 8 de 17
VI
A la infermeria, una taula va brollar de la paret, estenent-se a partir d’una obertura de prop d’un metre quadrat. Van col·locar suaument al Kane sobre la plataforma mèdica ja estesa. Un complex d’instruments i controls, diferents dels altres que hi havia a la nau, decorava la paret, darrera del cap de l’executiu inconscient.
En Dallas va tocar uns controls i va activar el metge automàtic. Va avançar cap a un calaix i del seu interior va extreure un minúscul tub de metall brillant. Després d’assegurar-se que estava carregat, es va tornar a posar al costat del cos del Kane. L’Ash era a prop, disposat a ajudar, mentre la Lambert, el Parker i el Brett observaven des del corredor darrere d’una gruixuda finestra.
Un toc en un costat del tub va produir un curt i intens raig de llum de l’altre extrem. En Dallas va ajustar el raig fins que va fer-lo tan estret i curt com va poder sense reduir la seva energia. Acuradament va aplicar l’extrem del raig a la base del casc del Kane. El metall va començar a separar-se.
Va fer passar el tallador lentament al llarg del costat del casc, sobre la part superior i cap avall per l’altre costat. Arribà a la base del casc del costat oposat i va fer passar el raig sobre el gruixut segell. El casc es va separar netament. Ell i l’Ash es van col·locar un a cada costat, mentre el Dallas tancava el raig i treia el casc.
Excepte una lenta i contínua pulsació, la criatura no donava senyals de vida, ni va mostrar reacció alguna en haver estat retirat el casc, deixant-la exposada a plena vista de tots.
En Dallas va vacil·lar, va estendre la mà, va tocar la criatura i després va retirar la mà. Seguí prement, i no va haver cap reacció a la pressió dels seus dits. El Dallas va tornar a allargar la mà, i va deixar que el seu palmell toqués el dors de la criatura. Era sec i fred. La lenta pulsació li va fer sentir lleugerament malament, i va retirar novament la seva mà. Quan la criatura va seguir sense donar mostres d’oposar-se, el Dallas va aferrar tan fortament com va poder aquell teixit elàstic, i va estirar amb totes les seves forces.
Com podia esperar-se, no va obtenir cap resultat; el ser no es va moure ni va deixar anar la seva presa.
—Deixa’m provar —va dir l’Ash, que es trobava prop d’un prestatge amb eines no mèdiques. Va seleccionar unes gruixudes alicates i va avançar cap a la taula. Empunyant acuradament la criatura, es va inclinar cap a enrere.
—Encara res, prova més fort —va suggerir el Dallas, esperançat.
L’Ash va ajustar les alicates per estrènyer més fortament i va estirar inclinant-se cap a enrere al mateix temps.
En Dallas va aixecar una mà en observar que un filet de sang corria per la galta del Kane.
—Espera! Estàs arrencant-li la pell.
L’Ash es va relaxar.
—Jo no, aquesta criatura.
El Dallas semblava malalt.
—Això no resultarà. No sortirà si no li arrenca tot el rostre al mateix temps.
—Tens raó. Fem-ho amb la màquina. Potser tinguem més sort.
—Fem-ho.
L’Ash va tocar diversos botons seqüèncialment. L’autometge brunzí i l’extrem oposat de la plataforma es va encendre; després la plataforma va penetrar silenciosament a la paret. Va descendir una plata de cristall, aïllant completament al Kane al seu interior. Unes llums van il·luminar el cristall fet clarament visible el cos del Kane. En un tauler proper, un parell de monitors de vidre van donar senyals de vida. L’Ash es va col·locar en un lloc on pogués estudiar les seves dades. L’Ash era el més semblat a un metge humà que hi havia a bord del Nostromo, i n’era conscient del fet i de la seva responsabilitat; per tant estava summament ansiós per aprendre tot el que la màquina pogués dir-li sobre l’estat del Kane… I ja no diguem sobre l’estrany ésser. Una figura va aparèixer al passadís, i es va aproximar als tres que miraven. La Lambert va dirigir a la Ripley una mirada llarga i dura.
—Anaves a deixar-nos allà fora; anaves a deixar al Kane allà fora. Anaves a fer-nos esperar durant vint-i-quatre hores amb aquesta cosa al seu rostre i la nit apropant-se…
La seva expressió va delatar els seus sentiments més clarament que les seves paraules.
En Parker, potser l’últim membre de la tripulació del que s’hauria esperat que sortís a la defensa de la funcionaria, va llançar una mirada ofensiva a la navegant.
—Potser li calia fer-ho. Només estava seguint les regles.
Després va mirar cap a l’interior il·luminat de l’autometge i al seu pacient immòbil.
—Qui collons sap què és això o què pot fer? El Kane és una mica impulsiu, per descomptat, però no és cap ximple i no devia poder evitar-ho. Potser un de nosaltres serà el proper.
—Estic d’acord —va assentir el Brett.
L’atenció de la Ripley va seguir fixa en la Lambert. La navegant no s’havia mogut i li va retornar la mirada.
—Potser he comés un error, potser no; espero que així hagi estat. Sigui com sigui, només volia complir amb el meu deure. Deixem aquí les coses.
La Lambert va vacil·lar buscant el rostre de la Ripley. Després va assentir lleument amb el cap. La Ripley va sospirar, mostrant cert alleujament.
—Què ha passat allà a baix?
—Vam anar a la nau abandonada —li va dir la Lambert, observant als dos homes que treballaven amb l’autometge—. No hi havia senyals de vida. Aquella transmissió es deu estar emetent des de fa segles. Creiem que vam trobar el transmissor.
—I la tripulació de la nau?
—Ni rastre d’ella.
—I en Kane…?
—Es va oferir com a voluntari per anar sol al nivell inferior.
L’expressió de la Lambert va canviar:
—Anava a la recerca de diamants. En canvi, pel que sembla va trobar una mena d’ous. Li vam dir que no els toqués; probablement va ser massa tard. Alguna cosa va ocórrer allà a baix, on no podíem veure el que passava. Quan vam tibar d’ell, tenia això al rostre. D’alguna manera va passar a través del seu casc, i ja saps com n’és de fort el material.
—M’agradaria saber d’on prové originàriament —va dir la Ripley sense apartar la mirada de l’interior de la infermeria—. Aquest planetoide sembla tan mort que suposo que va arribar aquí amb la nau alienígena.
—Això no ho sap ni Déu —va afegir el Parker, en veu baixa—. També jo voldria saber d’on va venir.
—Per què? —va dir la Ripley mirant-lo durament.
—Així coneixeria un altre lloc que haig d’evitar.
—Amén —va dir el Brett.
—El que jo voldria saber —va dir el Dallas lentament—, és com està respirant en Kane. O ja no respira?
L’Ash estava estudiant les dades.
—Físicament, sembla estar bé. No només està viu, malgrat haver estat mancat d’aire normal en tot el retorn a la nau, sinó que tots els seus signes vitals són ferms. Respirar tot aquell nitrogen i metà hauria d’haver-lo matat instantàniament, allà en aquella nau abandonada. Segons el doctor està en coma, però internament el seu estat és normal. Molt més sa del que podíem esperar. Com pot respirar? No puc dir-ho, però la seva sang té una perfecta quantitat d’oxigen.
—Però com? —va dir el Dallas, inclinant-se, intentant veure dins de l’autometge—. Jo he observat aquesta cosa de molt a prop, sembla haver bloquejat completament la seva boca i el seu nas.
L’Ash va prémer tres botons.
—Sabem el que li passa fora. Més val que mirem dins d’ell.
Una gran pantalla es va il·luminar i després les seves dades van aparèixer. Mostrava una imatge de raigs X del cap i la part superior del tòrax del Kane. Un enfocament més precís va mostrar la sang que corria regularment per les seves venes i artèries, la pulsació dels seus pulmons i del seu cor. Però, de moment, tots estaven més interessats en l’esquema intern de la petita forma arrodonida que li cobria el rostre.
—No sóc biòleg —va dir l’Ash en veu baixa—, però aquests són els òrgans més estranys que jo hagi vist mai dins d’un animal.
Va fer una altra ullada sorprès, a la intricada xarxa de formes i tubs.
—No tinc la menor idea de què pot ser tot això.
—No sembla gaire més bufó per dins que per fora —va ser l’únic comentari del Dallas.
—Mira la musculatura d’aquests dits, d’aquesta cua —va insistir l’Ash—; potser sembla fràgil, però d’això no en té res. No em sorprèn que no poguéssim arrencar-li-ho. Ni que ell no pogués arrencar-se’l. Suposant que tingués temps d’intentar-ho abans de desmaiar-se.
Estava clar el que la criatura li estava fent al Kane, però no per què. Li havia obert per la força les mandíbules. Un tub llarg i flexible que sortia del palmell d’aquella mà descendia per la seva gola, i acabava al final del seu esòfag. El tub no es movia. Més que cap altra cosa, aquella part de la visió interna va causar repugnància al Dallas.
—Li ha obturat la gola —va murmurar.
Les seves mans es tancaven i s’obrien amb agressiva regularitat.
—Quina manera és aquesta d’atacar a una persona? No és una manera neta de lluitar… Maleït sia, Ash! Això no és just.
—No sabem si està lluitant amb ell ni si li està fent mal —va dir l’Ash, reconeixent estar confús davant aquella situació—. Segons els monitors mèdics, en Kane està bé. Senzillament, no pot reaccionar. Sé que sembla ximple, però pensa un minut; potser la criatura és una mena d’ésser simbiòtic benigne. Potser a la seva manera ha fet això per tractar d’ajudar-lo.
El Dallas va riure, sense alegria.
—Molt amable de la seva part, per descomptat. Però no el deixa anar.
—Aquest tub o el que sigui deu estar donant-li oxigen —va dir l’Ash, manipulant un control per engrandir la imatge i ajustar la pixelització. La pantalla va mostrar els pulmons del Kane, que treballaven regularment, al seu ritme normal, i pel que sembla sense cap esforç malgrat l’obstrucció que hi havia a la seva gola. L’Ash va canviar a la vista anterior.
—D’on prové l’oxigen? —va voler saber el Dallas—. Va venir fins aquí des de la nau amb el nas i la boca tapats. La criatura no està connectada de cap manera als tancs del seu vestit, així que tot l’aire devia sortir pel regulador obert en els primers dos o tres minuts.
L’Ash semblava pensatiu:
—Puc imaginar algunes possibilitats. A l’atmosfera d’aquí hi ha una mica d’oxigen lliure. No gaire, però sí alguna cosa. I hi ha molt més unit al nitrogen en diversos òxids. Sospito que aquesta criatura té la capacitat de descompondre aquests òxids i d’extreure’n l’oxigen. I certament, té la capacitat de passar-los-hi al Kane, potser a través de si mateixa. Un bon simbiont podria determinar ràpidament els requeriments de la seva parella. Algunes plantes tenen la mateixa capacitat d’extreure oxigen, unes altres prefereixen diferents gasos. No és impossible.
Després va desviar la seva atenció cap a la pantalla.
—Potser són els nostres prejudicis terrestres els que ens impedeixen veure que és en realitat una planta i no un animal. O potser tingui característiques i capacitats de tots dos.
—Això no té sentit.
L’Ash va aixecar la vista:
—Què és el que no té sentit?
—El paralitza i el posa en coma, i després treballa amb desfici per mantenir-lo amb vida.
Va aixecar la seva mirada cap a la pantalla:
—He pensat que podria ser… bé, que està alimentant-lo d’alguna manera. La posició en què està ara és la típica d’alimentació. Però, segons els instruments, està fent exactament el contrari. No ho entenc.
—Sigui com sigui, no podem deixar-lo amb aquest maleït ésser. Pot estar fent-li tota classe de coses, potser bones, potser dolentes. Però podem estar segurs d’una cosa: res d’això és natural per al sistema humà.
L’Ash semblava dubtar:
—No sé si aquesta és realment una bona idea.
—Per què no? —va dir el Dallas, mirant interrogativament al seu oficial de ciències.
—De moment —va explicar l’Ash, sense deixar-se ofendre pel to reptador de la veu del Dallas—, la criatura està mantenint-lo viu; si la traiem, correm el risc de matar-lo.
—Hem de córrer aquest risc.
—Què proposes fer? És impossible arrencar-la.
—Haurem de provar tallant-la, com més aviat possible li traiem millor serà pel Kane… O així m’ho sembla.
L’Ash semblava disposat a discutir més, però després va canviar d’opinió.
—No m’agrada la idea, però la comprenc. Prendràs tu la responsabilitat? És una decisió científica, i me l’estàs prenent de les mans.
—D’acord; jo assumeixo tota la responsabilitat.
En Dallas ja estava posant-se un parell de guants de cirurgià. Una ràpida revisió li va indicar que l’autometge no estava connectat de cap manera al cos, i no passaria res si se li treia temporalment. Només prement un botó, el Kane va sortir de la màquina.
Una succinta inspecció va ser suficient per mostrar que la criatura no s’havia mogut, ni havia deixat anar el rostre del Kane.
—El tallador?
L’Ash va indicar l’aparell làser que el Dallas havia utilitzat per treure el casc al Kane.
—No. Procediré tan lentament com pugui. Mira si em pots trobar un làser normal.
L’Ash es va dirigir a una capsa d’atuells i va buscar en ella breument. Va tornar amb una versió més prima del tallador, i li va donar curosament al Dallas.
En Dallas va inspeccionar el petit instrument, se’l va col·locar a la mà fins que va sentir que l’empunyava perfectament. Llavors, el va connectar. Va aparèixer una versió en miniatura del raig que el gran tallador havia generat, brillant a l’extrem de l’instrument quirúrgic.
El Dallas es va avançar per quedar enfront del cap del Kane. Treballant amb tota la precisió que va poder, va moure la barra de llum cap a la criatura. Havia d’estar preparat per retirar-se ràpidament i amb cura, si reaccionava. Un mal moviment podia separar el cap del Kane de les seves espatlles, tan fàcilment com un informe equivocat podia acabar amb la pensió d’un home.
La criatura no es va moure. El Dallas va tocar aquella pell grisenca amb el raig, i el va moure un mil·límetre o dos cap avall, fins a estar segur que realment estava tallant carn. El raig va travessar sense esforç el dors de la criatura.
Tot i que el subjecte d’aquella biòpsia preliminar no es movia ni mostrava cap senyal de dolor per aquell tall continu, de la part superior de la ferida va començar a degotar un líquid groguenc, xopant el suau costat de la criatura.
—Comença a sagnar —va observar l’Ash, professionalment.
El líquid va mullar el jaç en què jeia el cap del Kane. Una boirina de la que el Dallas va pensar primer que seria vapor, va sorgir de la llitera. Aquell gas negre no li era gens familiar. Però sí ho va ser el xiulet que va començar a sortir del jaç.
En Dallas es va detenir, va aixecar la fulla làser i va contemplar el lloc que espetegava . El so va augmentar en intensitat i es va fer més gutural. En Dallas va mirar cap avall.
El líquid ja havia consumit els llençols i la plataforma mèdica de metall. Estava formant un toll, espurnejant com un infern en miniatura, prop dels seus peus, on havia començat ja a corroir el metall del pont. El metall s’aixecava entre bombolles. Un gas alliberat com a subproducte va començar a omplir la infermeria. Va bloquejar la gola del Dallas, recordant-li el gas antiavalots de la policia, que amb prou feines era dolorós, però impossible d’empassar. Va sentir pànic pensant en el que allò podia estar fent als seus propis pulmons.
Mentre els seus ulls s’omplien de llàgrimes ardents i el seu nas rajava, el Dallas va intentar frenèticament tancar la ferida, unint amb les seves mans els dos llavis. En fer-ho, part del líquid que encara degotava va caure sobre els seus guants, que van començar a fumejar.
En retrocedir vacil·lant pel corredor, el Dallas va lluitar per treure-se’ls abans que el resistent material fos totalment consumit i el líquid arribés a la seva pell. Els va llençar sobre el pont. Les gotes, encara actives, van caure dels guants i van començar a fer altres forats al metall.
El Brett mirava, atònit i no poc espantat:
—La mare del Tano! Travessarà el pont i corroirà el casc!
Es va donar la volta i va córrer cap a l’escala més propera. El Dallas va arrencar un llum d’emergència dels seu suport i va seguir al tècnic, mentre els altres els seguien d’a prop.
Al corredor del pont B, a baix, hi havia una munió d’instruments i conductes alineats. El Brett ja estava observant el sostre per sota de la infermeria. El líquid encara havia de penetrar diversos nivells intermedis.
En Dallas va encendre el llum del sostre, va buscar i després va mantenir fix el seu llum:
—Allà!
Damunt d’ells va començar a sortir fum.
Va aparèixer una taca groga, mentre el metall bombollejava al seu voltant. Es va començar a escórrer, va formar una gota i va caure. Immediatament va començar a bombollejar al pont. El Dallas i el Brett veien augmentar impotents, el petit toll que s’obria pas a través de la mampara.
—Què hi ha sota?
—El corredor C —va respondre el Parker—. No hi ha instruments.
Ell i la Ripley es van precipitar per la següent escala cap avall, mentre els altres romanien mirant el forat que s’eixamplava al pont.
—Què podem posar sota? —va dir l’Ash, que estava ja considerant el problema amb la seva habitual objectivitat, encara que plenament conscient que en uns quants minuts el casc del Nostromo podia perforar-se. Això significaria haver de segellar tots els compartiments fins que es pogués reparar tot allò destruït i la cosa encara podia ser pitjor. Grans quantitats de circuits d’hiperimpuls corrien a través del casc. Si el líquid els malmetia, era molt possible que el dany resultant no pogués ser reparat pels enginyers de la nau. Molts d’aquells circuits eren part integral de la construcció de la nau i no havien estat dissenyats per a la seva reparació fora d’una drassana.
Ningú feia cap suggeriment sobre que calia fer per contenir el degoteig.
A baix, el Parker i la Ripley van avançar cautelosament al llarg dels confins estrets i foscos del corredor C. La seva atenció seguia fixa en el sostre.
—No et posis a sota —va advertir al Parker—. Si pot corroir així la superfície del metall, no vull pensar què podria fer-li a la teva cara.
—No et preocupis. Jo cuidaré de la meva cara, cuida tu de la teva.
—Sembla estar perdent força —va dir el Dallas, observant el forat del terra, gairebé sense esperar gran cosa.
El Brett i l’Ash es van detenir enfront, i es van inclinar a sobre del fosc forat que hi havia al pont. L’Ash va agafar una estilogràfica d’un de les butxaques de la seva camisa i amb ella va tocar el forat. El metall exterior de la mateixa va bombollejar feblement, amb aparença d’argent viu carbonatat. El bombolleig es va detenir i va desaparèixer després d’haver danyat molt escassament el metall. El científic va continuar picant la vora del forat. En lloc de menjar-se l’estilogràfica l’àcid va tenir un efecte molt moderat.
—No ha entrat més d’uns tres mil·límetres. El líquid ha deixat de penetrar.
A baix, en Parker va mirar a la Ripley, entre la llum somorta.
—Veus alguna cosa?
Ella continuava contemplant el sostre. Sota els seus peus hi havia una petita escala de servei, i sota d’ella el casc del Nostromo. I a l’altra banda, l’atmosfera d’un planeta estrany.
—Res —va replicar finalment la Ripley—. Segueix vigilant; aniré a veure què passa a dalt.
Es va girar i va arrencar a córrer pel corredor cap a les escales.
El primer que va veure va ser a tots els altres a la gatzoneta sobre el forat que hi havia al pont.
—Què passa? No ha travessat encara.
—Crec que ha perdut força —va dir l’Ash, de genolls sobre el metall corroït—. O bé les reaccions contínues amb aliatges han disminuït el seu poder, o senzillament perd el seu potencial càustic després d’un període de temps. Sigui com sigui, ja no sembla estar actiu.
La Ripley es va acostar per veure per si mateixa el forat encara fumejant que hi havia al pont.
—Podria l’aliatge ser més dur al pont que allà a dalt? Potser aquesta matèria està corroint el pont horitzontalment, a la recerca d’un altre lloc feble per on pugui passar.
L’Ash va negar amb el cap:
—No ho crec. Pel poc que recordo de la construcció de naus, les cobertes principals i el casc del Nostromo estan fets del mateix material. No trobo raonable suposar que el fluid encara és perillós.
L’Ash va començar a col·locar-se l’estilogràfica de nou a la butxaca, sostenint-la per l’extrem no danyat. En l’últim moment s’ho va pensar millor i va continuar sostenint-la, balancejant-la a la seva mà.
La Ripley va notar la seva vacil·lació i li va dedicar un somriure:
—Si ja no és perillós, per què no tornes a posar-la a la teva camisa?
—No hi ha necessitat d’actuar impulsivament. Ens sobra temps per fer proves i assegurar-nos que la substància ja no està activa. Que ja no pugui corroir l’aliatge del pont no significa que no pugui fer-me una tremenda cremada.
—Quina classe de matèria creus que és? —va dir el Dallas, la mirada del qual es va passejar del minúscul cràter que hi havia al pont fins al forat del sostre, sobre el seu cap—. Mai he vist res que pogués foradar així un aliatge. Almenys, no amb aquesta velocitat.
—Jo mai he vist res semblat —va reconèixer el científic—. Certes varietats molt refinades d’àcid molecular són enormement perilloses, però generalment només actuen sobre certs materials específics. Les seves aplicacions generals són restringides. D’altra banda, aquest material sembla ser un corrosiu universal. Ja l’hem vist demostrar la seva capacitat de corroir diverses substàncies diferents amb la mateixa facilitat. O potser en podríem dir indiferenciat, si tu vols. L’Aliatge del casc de la nau, guants quirúrgics, instrumental mèdic, les mantes de la infermeria… Ho ha travessat tot amb igual facilitat.
—I és la sang d’aquesta maleïda cosa, d’aquest maleït petit monstre —va dir el Brett, parlant amb respecte de l’estrany ésser en forma de mà, malgrat la seva hostilitat.
—No podem estar segurs que sigui la seva sang —va dir l’Ash la ment del qual estava treballant a tota velocitat, sota la pressió del moment—. Pot ser un component d’un sistema circulatori separat, per lubricar l’interior de la criatura. O pot ser una part d’una capa interna protectora, una espècie de líquid, endoteli defensiu. O pot no ser més que l’equivalent del nostre líquid limfàtic.
—No obstant això, quin mecanisme de defensa! —va observar el Dallas—. Ningú s’atreviria a matar-lo.
—Almenys, no a bord d’una nau segellada —va dir la Ripley, quedament.
—Així és —va respondre l’Ash—. Podem treure al Kane on els fluids de la criatura no puguin danyar al Nostromo, i intentar tallar-la, però estem gairebé segurs que és l’única cosa que el manté amb vida.
—Quan l’hi hàgim arrencat traient-li aquest tub de la gola, podrem donar-li oxigen —va dir la Ripley—. Una coberta tèrmica el mantindria calent; pel cas, podríem aixecar una tenda d’aire, amb un segell. I deixar que el líquid degoti al terra de sota.
—No és mala idea —va dir l’Ash—, però hi ha dos obstacles.
La Ripley va esperar, impacient.
—Primer, com ja hem dit, treure la criatura per la força podria causar una interrupció fatal del que sosté la vida del Kane. El simple xoc podria matar-lo. I segon, no hi ha cap garantia de què, en ser greument ferida, la criatura no reaccioni vessant aquest líquid sobre si mateixa i sobre tot allò que tingui a la vista. Aquesta seria una reacció defensiva molt en harmonia amb les qualitats destructives i protectores del fluid.
Va fer una pausa, perquè la imatge que havia dibuixat s’assentés en la ment dels altres.
—Encara que qui estigués fent el tall es lliurés d’una ferida greu, no m’agradaria ser responsable del que quedés del rostre del Kane o del seu cap.
—Tens raó —va dir la Ripley, i en la seva veu hi havia una mica de ressentiment—. Potser no ha estat una idea gaire brillant. En canvi, tu que suggereixes?
I amb el polze va assenyalar cap a la infermeria:
—Provar de portar-lo de tornada fins allà amb aquest monstre a sobre del seu cap?
—No hi veig cap perill —va dir l’Ash, sense deixar-se impressionar pel seu sarcasme—. Mentre els seus signes vitals segueixin estables, considero aquesta alternativa com a viable. Si comencen a flaquejar, naturalment haurem de provar una altra cosa; però de moment haig de dir que, al meu entendre, treure-li aquesta criatura per la força representa més perillós pel Kane que deixar-la allà.
Un nou rostre va aparèixer a la part superior de l’escala propera.
—Aquí no hi ha cap rastre del líquid. Ha deixat de sagnar? —va dir el Parker, passejant la seva mirada de la sorruda Ripley al Dallas.
—Sí. Després de traspassar dos nivells —va respondre el Dallas, encara sorprès per la potència del fluid estrany.
La Ripley va semblar tornar a la vida i va mirar al seu voltant.
—Estem tots aquí sota. I qui està amb en Kane? Crec que ningú està observant-lo, ni a ell, ni a l’ésser estrany.
Van sortir a la carrera precipitadament cap a les escales.
El Dallas va ser el primer a entrar a la infermeria. Una ràpida mirada li va mostrar que res havia canviat. En Kane encara jeia com l’havien deixat, immòbil sobre la plataforma, amb l’alien sobre el seu rostre.
El Dallas va sentir ràbia contra si mateix. Havia actuat com un nen. El líquid havia demostrat, per descomptat, propietats inesperades i perilloses, però no justificaven l’enorme pànic que els havia envaït. El Dallas va haver de designar a un o dos membres de la tripulació per quedar-se i mantenir sota vigilància a la criatura.
Per fortuna, gens havia canviat durant la seva absència. La cosa no s’havia mogut ni, pel que semblava, en Kane. D’ara endavant, sorgissin els problemes que sorgissin en qualsevol lloc, algú estaria assignat a la infermeria en tot moment. La situació ja era ja suficientment greu com per oferir-li a l’alien l’oportunitat de fer coses inadvertides.
—L’ha tocat l’àcid? —va preguntar el Parker, encorbant-se per veure al Kane.
En Dallas va avançar fins a col·locar-se al costat de la plataforma. Va inspeccionar acuradament el cap de l’executiu.
—No ho crec, sembla estar bé. El fluid va córrer per sobre de la criatura, sense fer contacte amb la seva pell.
El Brett va aparèixer pel passadís.
—Segueix degotant això? Allà als proveïments d’enginyeria tenim certs materials de ceràmica per tapar els forats. No conec aquest àcid, però ho podem provar.
—No et molestis —li va contestar el Dallas—. Ha deixat d’escorre’s.
L’Ash estava examinant la secció tallada pel ganivet làser.
—Ha cicatritzat. Ni senyal de la ferida. Quina capacitat regenerativa més sorprenent! Es diria que mai l’han tocat.
—Ha d’haver alguna manera de —treure’l va dir la Lambert amb una esgarrifança—. M’emmalalteix veure’l allà com si res, amb aquest tub o el que sigui dins de la seva gola.
—Estaries bastant més malalta si ho tinguessis tu al damunt —va dir la Ripley.
La Lambert es va mantenir a distància.
—Això no té gràcia.
—Torno a dir-te que no em sembla bona idea treure-li del damunt aquesta criatura —va dir l’Ash, sense mirar-lo—. L’últim intent no ha resultat bé.
El Dallas va fer una ràpida mirada al seu oficial en ciències, i després es va relaxar. Com sempre, l’Ash només estava sent objectiu. No estava en el seu caràcter mostrar-se sarcàstic.
—Llavors, què fem? —va voler saber la Lambert.
—No farem res —va dir el Dallas, finalment—. No podem fer res. Ja ho hem intentat i, com ha fet notar l’Ash, gairebé ens ha costat la perforació de la nau. Així doncs… tornarem a ficar-lo a l’autometge, i esperarem que se’ns ocorri una idea millor.
Va tocar un botó de control; va sentir-se un suau brunzit, mentre la plataforma amb en Kane lliscava dins de la màquina. En Dallas va maniobrar amb altres interruptors addicionals, i va rebre noves vistes internes de l’executiu en coma, a més de diagrames i esquemes relacionats. No li van oferir cap informació nova ni cap solució.
L’Ash estava relacionant diverses dades.
—Les seves funcions internes continuen normals, però hi ha certa informació nova sobre generació de teixits.
—Llavors, sí està fent-li mal —va dir la Lambert.
—No necessàriament. Porta cert temps sense aigua i sense aliment. Aquestes dades han de reflectir una reducció natural de pes. No hi ha indicacions que estigui afeblint-se marcadament, ni per culpa de la criatura ni de les circumstàncies.
—No obstant això, hem de mantenir-lo en el millor estat possible. Més val que jo iniciï una alimentació intravenosa amb sèrum fins que pugui determinar amb seguretat si l’ésser estrany està absorbint proteïnes del seu sistema.
L’Ash va activar tot un bloc de controls. Nous sons van sorgir en tota la infermeria quan l’autometge va començar a assumir, eficientment, la labor d’alimentar a l’indefens Kane i a processar les deixalles resultants.
—Què és això? —va dir la Ripley, assenyalant una part de la gràfica interna, que canviava lentament—. Aquesta taca en els seus pulmons.
—No veig cap taca.
En Dallas va estudiar la gràfica:
—Crec que ja sé què diu ella; augmenta l’amplificació del sistema respiratori, Ash.
El científic va obeir.
Llavors, el minúscul punt que havia captat l’atenció de la Ripley es va destacar clarament: una taca irregular, fosca, sobre la cavitat del pit del Kane. Era completament opaca.
—No sabem si està als seus pulmons —va dir l’Ash, manipulant els controls—. També podria ser una falla de l’aparell, o una secció danyada de la lent d’irradiació. Passa sovint.
—Augmenta la potència —va exigir el Dallas—. A veure si podem millorar la resolució.
L’Ash va ajustar els instruments; malgrat els seus esforços, la taca negra va romandre igual: un punt d’absoluta negror.
—No puc augmentar la intensitat, o començarem a irradiar-nos.
—Ja ho sé —va dir el Dallas contemplant la taca enigmàtica—. Però si ara perdem potència, no sabrem què li passa dins.
—Jo puc encarregar-me de tot —li va assegurar el científic—. Crec que aconseguiré netejar les lents. Senzillament, cal polir-les una mica.
—Però això ens deixaria a cegues!
L’Ash va semblar voler disculpar-se:
—No puc treure la taca sense desmuntar l’aparell.
—Llavors, oblida-ho fins que la taca creixi tant que impedeixi veure bé…
—A les ordres —va dir l’Ash, i es va dedicar als seus aparells.
El Brett semblava confús i una miqueta frustrat.
—Què fem ara, eh? Simplement ens asseiem a esperar?
—No —li va respondre el Dallas, recordant que havia de dirigir una nau, i no només preocupar-se pel Kane—. Nosaltres ens asseurem i esperarem, però vosaltres dos torneu a la feina.