Alien
IX
Pàgina 11 de 17
IX
Sobre la taula hi havia ja cafè i te, per servir-se cadascú. Tots menjaven lentament. El seu entusiasme provenia del fet que una vegada més eren una tripulació completa, i no per la mesquina col·lació que els oferia l’auto-xef.
Tan sols en Kane menjava d’una altra manera, donant enormes mossegades a les carns i als llegums artificials. Ja havia devorat dos plats normals i començava amb un tercer, sense donar senyals de calmar la seva fam. Sense fixar-se en aquelles exhibicions de golafreria humana, el gat Jones menjava delicadament del seu plat al centre de la taula.
En Kane va aixecar finalment la mirada, i agitant una cullera va dir amb la boca plena:
—El primer que faré quan tornem és menjar alguna cosa decent; estic fart de coses artificials. No m’importa el que diguin els manuals de la companyia, això fa gust a reciclat. Hi ha un deix en tot allò artificial que no pot eliminar cap espècia ni saó.
—He menjat coses pitjors —va comentar en Parker, pensatiu—, però també millors.
La Lambert va mirar amb l’entrecella frunzida a l’enginyer, amb una cullerada d’un bistec que no ho era de debò, entre el plat i els seus llavis:
—Per no agradar-te l’aliment, Te l’estàs cruspint com si fos el teu últim àpat.
—Vull dir que m’agrada —va explicar el Parker, prenent una altra cullerada.
—De debò? —va preguntar en Kane sense deixar de menjar, però mirant al Parker amb desconfiança, com si pensés que l’enginyer no estava bé del cap.
En Parker va intentar que les seves paraules no semblessin defensives.
—Doncs sí, m’agrada. Sembla que creix dins d’un.
—Ha de créixer —va replicar el Kane—. Tu saps de què està fet?
—Sí, sé de què està fet —va replicar en Parker—. I què? Ara és aliment. A més, tu no et pots queixar. Amb el que estàs endrapant!
—Jo tinc una excusa —va dir el Kane posant-se una enorme cullerada a la boca—. Estic mort de gana.
Després va mirar al voltant de la taula.
—Sap algú si l’amnèsia afecta a la gana?
—Bé —va dir en Dallas recollint les restes del seu cobert—. No tenies res al cos més que el sèrum que et va injectar l’autometge. Sacarosa, dextrosa i coses semblants, per mantenir-te viu, però no precisament saboroses. No és d’estranyar que estiguis tan afamat.
—Sí —va replicar el Kane, donant grans mossades. És gairebé com si jo… com si jo…
Es va interrompre, va somriure forçadament i després va semblar confús i una miqueta intimidat.
La Ripley es va inclinar cap a ell:
—Què et p… et passa? Hi havia alguna cosa al menjar?
—No… crec que no, el sabor era el de sempre. No crec…
Va tornar a detenir-se a mitja frase. La seva expressió era tensa, i va començar a gemegar.
—Llavors, què et passa? —va preguntar la Lambert, preocupada.
—No ho sé.
En Kane va tornar a contreure el rostre, com un boxador que acaba de rebre un fort cop al pit.
—Tinc rampes. Estan empitjorant.
Uns rostres nerviosos van veure a l’executiu contreure’s de dolor i confusió. De sobte va deixar escapar un so gutural, i es va aferrar a la vora de la taula amb ambdues mans. Els seus artells van empal·lidir i els tendons van ressaltar els seus braços. Tot el seu cos tremolava inconteniblement, com de fred, tot i que feia una caloreta agradable a l’habitació.
—Respira profundament; esforça’t —va recomanar l’Ash, quan ningú més va fer cap suggeriment.
En Kane es va esforçar. Però la seva aspiració profunda es va convertir en un crit.
—Déu meu! Fa mal! Fa mal!
Va romandre d’en peus, tremolant, aferrant la taula amb ambdues mans, com si temés deixar-se anar. De sobte:
—Ohhh!
—Què et passa? —va preguntar el Brett, impotent—. Què et fa mal? Alguna cosa t’ha…?
L’expressió de dolor que es va estendre pel rostre del Kane en aquell moment va interrompre al Brett, més efectivament que cap crit. L’executiu va intentar recolzar-se a la taula, però va caure d’esquena. Ja no podia dominar el seu cos. Els ulls se li sortien de les òrbites i va deixar escapar un crit tan agut i perllongat que els va fer estremir a tots. El crit va ressonar per l’habitació.
—La seva camisa… va murmurar la Ripley, tan paralitzada com el propi Kane encara que per diferent motiu. Assenyalava amb un dit el pit de l’oficial.
Una taca vermella havia aparegut a la camisa del Kane. Es va escampar ràpidament i es va convertir en una taca extensa i irregular que cobria la part baixa del tòrax. Va sentir-se un soroll de teixits que s’esquincen, escruixidor i íntim a l’habitació plena de gom a gom. La seva camisa es va estripar com la pela d’un meló, i es va obrir cap a tots dos costats quan un petit cap de la grandària del puny d’un home, va sortir cap a l’exterior. Es debatia i contreia com una serp. El petit cap era gairebé tot dents, aguts i tacats de vermell. La seva pell era d’un blanc pàl·lid i malaltís, tacada de color carmesí. No mostrava cap òrgan extern, ni tan sols ulls. Una olor nauseabunda i intensa, va arribar als nassos de tots ells.
Altres crits van unir-se als del Kane, udols de pànic i terror quan tota la tripulació va retrocedir instintivament. En la retirada, el Jones va guillar més ràpid que ningú i, amb la cua estarrufada i els pèls de punta va esbufegar feroçment, va passar per sobre de la taula, i va abandonar l’habitació de dos salts ben calculats.
Convulsivament, el crani amb dents es va llançar cap a endavant. De sobte va semblar sortir-se del tors del Kane. El cap i el coll estaven units a un cos gruixut i compacte, cobert amb la mateixa pell blanca. Braços i potes amb urpes es van obrir pas cap a endavant amb sorprenent velocitat. La cosa va caure entre els plats i aliments de la taula, tota empastifada amb les restes de les entranyes del Kane, i deixant un rastre de fluids i sang. Al Dallas li va recordar un gall dindi al que li brollessin dents del coll tallat.
Abans que ningú hagués recuperat la capacitat d’actuar, l’ésser estrany havia saltat de la taula, amb la velocitat d’un llangardaix, i va enfilar cap al corredor.
Va haver-hi moltes respiracions entretallades però molt poc moviment al menjador. El Kane va romandre desplomat a la seva cadira, amb el cap cap a enrere i la boca oberta. El Dallas va sentir alleujament en pensar que no haurien de veure els ulls oberts del Kane.
Al pit esquinçat de l’executiu hi havia un enorme forat. Encara a certa distància, el Dallas va poder veure com els òrgans interns havien estat apartats sense dany, formant una cavitat força gran per a la criatura. A la taula i pel terra romanien tot de plats dispersos. Gran part de les sobres d’aliments estaven coberts amb una espessa capa de sang.
—No, no, no…! —repetia la Lambert, una vegada i una altra, mirant amb ulls fixos a la taula.
—Què era això? —va murmurar el Brett contemplant fixament el cadàver del Kane—. Què era això?
El Parker es va sentir malalt; ni tan sols va pensar en ficar-se amb la Ripley quan es va apartar de tots per vomitar.
—Ha estat creixent dins d’ell tot aquest temps, sense que ell ho sabés.
—Es va valer del Kane com a incubadora —teoritzà l’Ash en veu baixa—. Com certes vespes ho fan amb les aranyes allà a la Terra. Primer paralitzen l’aranya i després posen ous dins del seu cos. Quan s’incuben els petits ous, comencen a alimentar-se de…
—Per Déu! —udolà la Lambert, sortint del seu trànsit—. Calla! Vols?
L’Ash va semblar ofès.
—Només estava…
Llavors va veure la mirada del Dallas, va assentir amb el cap gairebé imperceptiblement i va canviar de tema.
—El que ha passat és evident.
—Aquella taca fosca dels monitors mèdics… —va dir el Dallas sense trobar-se bé. Es va preguntar si estava tan sorprès com els seus companys—. Després no va tornar a aparèixer a la lent. Estava dins d’ell. Per què no ho van revelar els aparells?
—No hi havia raó, cap raó per pensar una cosa així —es va apressar a explicar l’Ash—. Quan el vam revisar internament, la taca era massa petita per prendre-se-la seriosament. Semblava un defecte de la lent. En realitat, bé podria haver estat una taca de la lent.
—No t’entenc.
—És possible que la criatura en aquesta etapa generi un camp natural capaç d’interceptar i de bloquejar la radiació. A diferència de la primera forma, la que tenia aparença de mà, que fàcilment vam poder veure. S’ha sabut d’altres criatures que produeixen camps similars. Això suggereix certes característiques biològiques que l’únic que podem fer si més no, és començar a entendre, o bé una defensa produïda deliberadament, per enfrontar-se als nostres avançats aparells. No vull ni pensar-ho.
—Total, la cosa es redueix —va intervenir la Ripley, netejant-se la boca amb un tovalló— a que ara tenim un altre ésser estrany. Probablement no menys hostil i doblement perillós.
Mirà provocativament a l’Ash, però aquesta vegada el científic no va poder disputar amb ella.
—Sí… i està solt per la nau —va dir en Dallas, avançant de mala gana cap al cos del Kane.
Els altres se li van unir lentament. La inspecció era necessària, per desagradable que fos. Mirades eloqüents van passar del Parker a la Lambert, de la Lambert a l’Ash i al voltant del petit cercle. Fora l’univers, vast i amenaçador, semblava oprimir al Nostromo mentre l’olor dens i madur de la mort omplia els corredors que conduïen al menjador ple de gom a gom.
En Parker i en Brett van descendir per l’escala que conduïa al pont de servei, i es van unir al grup, cansat i descoratjat, que tractaria de caçar al ser estrany.
—Algun senyal? —va preguntar en Dallas als altres—. Qualsevol olor estranya o sang —després va vacil·lar momentàniament i va acabar— o restes del Kane…
—Res —li va dir la Lambert.
—Res —va repetir l’Ash, amb òbvia decepció.
El Parker es va espolsar els braços.
—No he vist absolutament res. Sap amagar-se.
—Jo tampoc he vist res —va confirmar el Brett—. No puc imaginar on s’ha ficat. Encara que hi ha parts de la nau en què pot ficar-se on jo no puc. No crec que res pugui sobreviure en algun d’aquells conductes sobreescalfats.
—No oblidis la classe de mitjà que el seu… —El Dallas va mirar a l’Ash—, com anomenaries la seva primera etapa?
—Prelarval. Només per donar-li un nom. No puc imaginar-me les seves etapes de desenvolupament.
—Exacte. Bé, no oblidem on va viure quan la seva primera encarnació. Així que, sabem que és resistent i terriblement adaptable. No em sorprendria descobrir que ha fet el seu niu sobre les cambres de reacció.
—Si és allà on s’ha ficat, no podrem pas apropar-nos —va observar el Parker.
—Llavors, esperem que hagi anat a algun altre lloc on puguem empaitar-lo.
—Abans haurem de trobar-lo —va dir la Ripley, amb expressió que reflectia la preocupació general.
—Per què no tornem a l’hiperson? —va suggerir el Brett—. Tornem a bombar l’aire als tancs i l’ofeguem…
—En primer lloc, no sabem quant de temps pot viure aquesta cosa sense aire —va dir la Ripley, encesa—. Potser no necessiti ni aire. Només vam veure-li una boca, però cap nas.
—Res pot existir sense algun tipus d’atmosfera —va dir en Brett, tractant de sonar molt convençut.
La Ripley va inclinar el cap per mirar-lo:
—Hi apostaries la teva vida?
En Brett no va respondre.
—A més, només ha de viure sense aire durant un temps. Potser pugui obtenir dels aliments els gasos que necessiti. I nosaltres estaríem adormits als congeladors. Recordes com de fàcilment va passar la primera cosa a través del casc del Kane? Qui pot assegurar que aquesta no podrà fer el mateix amb els sarcòfags?
La Ripley va sacsejar el cap, resignada.
—Ningú em farà allitar-me fins que hàgim trobat aquella cosa i l’hàgim matat.
—Però no podem matar-la! —va dir la Lambert donant una puntada contra el pont, plena d’ira—. Pel que fa a la seva composició interna, probablement és idèntica a la primera versió. Si ho és i intentem disparar-li el làser, probablement vessarà fluids àcids per tota la nau. És molt més gran que aquella mà. Si emet la mateixa substància, faria un forat tan enorme que no el podríem tapar. Tots sabeu com n’és de crítica la integritat del casc en un viatge més ràpid que la llum, per no parlar dels circuits que corren pel casc.
—Fill de puta! —va dir entre dents en Brett—. Si no podem matar-lo, què farem quan el trobem?
—D’alguna manera hem de seguir-li la pista. Capturar-lo i expulsar-lo de la nau —va dir la Ripley, i després va mirar al Dallas a la recerca de confirmació.
En Dallas va pensar durant un moment.
—No veig quina altra cosa podríem fer; cal intentar-ho.
—Bé, si seguim parlant sense fer res, no importarà a quina decisió s’arribi —va dir l’Ash—. Els nostres proveïments estan calculats perquè passem una quantitat limitada de temps fora de l’hiperson. Estrictament limitada. Suggereixo que organitzem immediatament la recerca.
—D’acord —es va apressar a convenir la Ripley—. El primer que hem de fer és trobar-lo.
—No —va dir el Dallas amb veu estranya; tots el van mirar—. Abans hi ha una altra cosa a fer.
Va mirar des del corredor, cap al lloc en què el cos del Kane romania encara visible enmig del desordre.
Diversos teixits combinats van aportar amb prou feines material suficient per fer un bast sudari, que el Parker va segellar amb rajos làser per manca de fils. Era una labor improvisada, i la informalitat de la mateixa, quan tots van sortir del pont principal, va irritar a alguns. Però van tenir el consol de saber que havien fet tot el possible.
Hauríem pogut congelar el cadàver per a un enterrament més decent allà a la Terra, però el compartiment transparent del congelador hauria deixat el perforat cos del Kane exposat a les mirades de tots, quan despertessin. Millor seria desfer-se d’ell neta i ràpidament, per tal de què poguessin oblidar-lo al més aviat possible.
Allà al pont, van tornar als seus llocs; la depressió general feia que l’atmosfera semblés densa com la vaselina.
En Dallas va llegir els instruments i va dir de mal humor:
—Comporta interior tancada.
La Ripley va confirmar amb un moviment de cap.
—El compartiment encara està pressuritzat?
Un altre moviment de cap. En Dallas va vacil·lar, i va mirar d’un rostre a un altre. Ningú li va retornar la mirada.
—Voleu dir alguna cosa?
Naturalment no hi havia res a dir. El Kane era mort. Havia viscut i ara havia mort. Cap membre de la tripulació era particularment eloqüent.
Només la Lambert va parlar.
—Acabeu ja amb això.
El Dallas va pensar que aquell no era un gran epitafi, però no podia pensar en res més, tret que estaven perdent temps. Va fer un senyal a la Ripley, que esperava.
Va accionar un control. La coberta exterior de l’enclusa va saltar. L’aire que quedava dins va llançar al Kane al somni del no-res.
Va ser un enterrament misericordiós i breu (en Dallas no va poder deixar de pensar «ens desfem d’ell»). La partença del Kane va ser més neta que la seva mort. El seu últim crit de dolor encara voltava pel cervell del Dallas, com una pedreta en una sabata.
Van tornar a reunir-se al menjador. Era més fàcil discutir les coses quan cadascú podia veure a tots els altres sense esforç. També els donava una excusa per fer que tots els altres ajudessin a netejar aquella horrible brutor.
—He revisat els nostres proveïments —va dir la Ripley—. Amb estimulants, podrem resistir prop d’una setmana, potser un dia més, però això és tot.
—I després què? —va dir el Brett, prement-se la barbeta.
—Després ens quedarem sense aliments i sense oxigen. Podem prescindir del menjar, però no de l’oxigen. Aquest últim factor planteja la interessant qüestió de si, arribat el moment, podem o no viure de substàncies artificials reciclades.
La Lambert va fer una ganyota davant d’aquella perspectiva tan poc afalagadora.
—Gràcies, crec que preferiria morir.
—Molt bé —va dir en Dallas tractant de semblar confiat—. Això és, llavors el que tenim; una setmana plena d’activitat. És força temps. Més que suficient per trobar al petit ésser estrany.
El Brett va contemplar el terra.
—Segueixo dient que podríem intentar treure l’aire. Això podria matar-lo. A mi em sembla la manera més segura. Ens evita la necessitat d’enfrontar-nos-hi directament. No sabem quins problemes pot crear aquest ésser.
—Ja vam passar per tot això, recordes? —va protestar la Ripley.
—Això suposa que passem el temps sense aire dins dels congeladors. Suposem que ens posem els vestits pressuritzats, i després traiem l’aire. No podrà esmunyir-se fins a nosaltres si estem desperts i amb els vestits posats.
—Quina bona idea! —va exclamar la Lambert, indicant amb el to que pensava tot el contrari.
—Què té de dolenta?
—Tenim aire per a quaranta-vuit hores als vestits pressuritzats i necessitem deu mesos per tornar a casa —va explicar l’Ash—. Si la criatura pot viure quaranta-nou hores sense aire, estarem allà mateix, però haurem perdut dos dies.
—Vaja una idea! —va exclamar la Lambert—. Au va, Parker! Penseu en alguna cosa més innovadora, parelleta!
Els enginyers no tenien intenció d’abandonar tan fàcilment la idea.
—Potser podríem instal·lar alguna mena de manegues especials des dels tancs del vestit al tanc principal. En Brett i jo som uns enginyers pràctics. Les connexions de les vàlvules serien difícils, però estic segur que podríem fer-ho. Hauríeu de recolzar-nos, no?
—Tot això va d’engrandir els vostres egos veritat? —va dir la Ripley, sense molestar-se en moderar el seu sarcasme.
—Això no és pràctic —va dir l’Ash, parlant amb simpatia als dos homes—. Recordeu que ja hem discutit la possibilitat de què la criatura pugui viure sense aire. El problema és més greu. No podem romandre enganxats als tancs principals mitjançant uns cordons umbilicals i al mateix temps caçar a la criatura. Àdhuc si la vostra idea funciona, haurem consumit tant aire als vestits que no ens en quedarà per quan sortim de l’hiperson. Els congeladors s’obririen automàticament… a un buit.
—I si deixem alguna espècie de missatge, o transmetem de manera que puguin trobar-nos i proveir-nos amb aire fresc quan ens trobin? —va preguntar en Parker, pensatiu.
L’Ash no va semblar gaire convençut.
—Massa arriscat. En primer lloc, la nostra transmissió pot arribar un o dos minuts abans que nosaltres. Que un equip d’emergència ens trobi en el moment en què sortim de l’hiperson, s’acobli des de l’exterior i ens ompli d’aire sense danyar la integritat de la nau… No; crec que no és factible… I encara que es pogués, estic d’acord amb la Ripley en un punt crític. No podem arriscar-nos a tornar als congeladors fins a estar segurs de què la criatura està morta, o tancada. I no podrem assegurar-nos de què està morta si passem un parell de dies en els nostres vestits i després tornem corrent cap als congeladors.
En Parker remugà.
—Segueixo pensant que era una bona idea.
—Anem al veritable problema —va interrompre la Ripley, impacient—. Com l’enxampem? Podem provar una dotzena de coses per agafar-lo, però només quan sapiguem on està. No hi ha vídeo als ponts B i C. Recordeu que totes les pantalles estan fora de servei.
—Així doncs, haurem de fer-lo sortir.
En Dallas es va sorprendre de com n’era de fàcil prendre la decisió òbvia però aterridora. Una vegada presa, es va resignar a tirar-la endavant.
—Això sembla raonable —va reconèixer l’Ash—. Tanmateix, és més fàcil dir-ho que fer-ho. Com hem de procedir?
El Dallas va entreveure que ells haurien preferit que ell no tirés endavant amb l’inevitable. Però era l’única manera.
—No hi ha res senzill a fer que pagui la pena. Només hi ha una manera de què puguem estar segurs de no perdre’l i al mateix temps aprofitar al màxim el nostre temps amb aire. Haurem de revisar habitació per habitació i corredor per corredor.
—Pot ser podríem muntar una mena de congelador portàtil —va suggerir la Ripley, de mala gana—. Congelar cada saló i corredor des de certa…
Es va interrompre, en veure que en Dallas bellugava el cap tristament.
Mirà cap a un altre costat.
—No és que tingui molta por, sabeu? Només intentava ser pràctica. Com en Parker, crec que seria bona idea tractar d’evitar una confrontació directa.
—Deixa-ho estar, Ripley —va dir el Dallas, tocant-se el pit amb el polze—. Jo tinc una por horrible. Tots en tenim. Però no podem complicar les coses fent adaptacions. Ja vam perdre massa temps deixant que una màquina intentés ajudar al Kane. És l’hora d’ajudar-nos nosaltres mateixos. Això és el que fem a bord d’aquesta nau bàsicament, recordeu? Quan les màquines no poden amb un problema, aquest esdevé tasca nostra. A més, vull tenir el plaer de veure explotar al petit monstre quan el trobem.
Aquell discurs no va inspirar a ningú. Certament estava molt lluny de les veritables intencions del Dallas. Però sí va tenir l’efecte de reanimar a la tripulació. Van veure que podien tornar a mirar-se a la cara els uns als altres, en lloc de a les parets o al pis, i va haver-hi un cert murmuri de determinació.
—Molt bé —va dir la Lambert—. El traurem d’on estigui amagat, i després el farem esclatar. El que vull saber és: Com anem del punt A a el punt C?
—Cal atrapar-lo d’alguna manera —va dir la Ripley, que li donava voltes al cap tot valorant diverses idees. La capacitat del ser estrany per expel·lir àcids feia que totes aquelles idees fossin inútils.
—Ha d’haver-hi substàncies, a part del metall, que no pugui corroir tan ràpidament —va dir el Brett pensant en veu alta i mostrant que les seves idees seguien la mateixa línia que les de la Ripley—.
Per exemple, un cordó de triló.[14] aquí i allà.
Si féssim una xarxa amb aquesta substància, podríem capturar-lo sense fer-li mal. Potser no se senti tan amenaçat per una prima xarxa com per una sòlida barra de metall.
Va dirigir una mirada interrogant a tots els de la taula.
—Jo podria unir-la ràpidament, fonent-la.
—Aquest es pensa que anem a caçar papallones —va dir burleta la Lambert.
—Com el faríem anar cap a la xarxa? —va preguntar el Dallas en veu baixa.
En Brett va reflexionar.
—Caldrà emprar alguna cosa que no el faci sagnar, per descomptat. Res de navalles o instruments aguts. Tampoc pistoles. Jo podria fer un muntatge amb tubs de metall amb bateria. En tenim bastants al magatzem. Només em calen unes quantes hores.
—I els corrons i la xarxa?
—Cap problema. No cal res excessivament complicat.
La Lambert gairebé no podia suportar-ho.
—Primer papallones, ara llances per a bestiar! Per què escolteu a aquest estúpid?
En Dallas va donar-li voltes a la idea dins del cap, visualitzant-la des d’un punt de vista positiu. L’ésser estrany acorralat, amenaçant amb dents i urpes. Descàrregues elèctriques, d’un costat prou fortes per irritar, però no per ferir. Dos el ficaven a la xarxa i després el mantenien ocupat, mentre els altres l’arrossegaven al pont principal. Potser l’ésser estrany cremés la xarxa per deslliurar-se, potser no. Caldria una segona i una tercera xarxa a mà, per si això succeïa.
El monstre embolicat, cap a l’enclusa; el pany tancat i l’emergència resolta. Adéu, monstre; fins a Arcturus! Adéu malson! Hola, terra i salut!
Va recordar l’últim comentari foteta de la Lambert i va dir, sense dirigir-se a ningú en particular:
—L’escoltem perquè, aquesta vegada, pot tenir raó…
El Nostromo, indiferent a l’activitat febril d’alguns dels seus passatgers i no menys indiferent a la resignada espera d’uns altres, continuava cap a la Terra, a un múltiple de la velocitat de la llum. En Brett havia tingut diverses hores per a completar la xarxa i els tubs, però ell i el Parker van treballar com si només disposessin d’alguns minuts. De sobte, en Parker es va adonar de què li hagués agradat que aquell treball fos més complex. Li hauria evitat estar mirant contínuament els racons, gabinets i passadissos foscos.
Mentrestant, la resta de la tripulació només podia ocupar-se en altres coses, esperant que estiguessin llests els seus atuells de caça. En els seus cervells el pensament inicial, «On s’ha ficat aquest ésser?», començava a ser reemplaçat per pensaments com «Què està fent?».
Només un membre de la tripulació focalitzava els seus pensaments en una altra cosa. Ja portava cert temps aferrat a una idea i l’havia portat al seu punt de maduresa. Ara tenia dues alternatives. Podia discutir-ho amb tota la tripulació, ho fer-s’ho tot i atenir-se a les conseqüències. Si feia el primer i es demostrava que estava equivocat, com veritablement desitjava, podia minar irreparablement la moral de la tripulació. Per no esmentar el risc de ser processat per la Companyia.
Si tenia raó, els altres aviat ho descobririen.
L’Ash es trobava assegut davant el gran tauler central de la infermeria, plantejant qüestions a la computadora mèdica i ocasionalment rebent una o dues respostes. En entrar el Dallas, va aixecar la mirada i li va somriure amablement; després va tornar al seu treball.
En Dallas va romandre al seu costat, tranquil; els seus ulls passaven de les dades de vegades incomprensibles del tauler, al seu oficial en ciències. Els nombres, paraules i diagrames que brillaven a les pantalles eren més fàcils d’interpretar que aquell home.
—Jugant o treballant?
—No hi ha temps per jugar —va replicar l’Ash, amb rostre impassible.
Va tocar un botó i davant ell va aparèixer una llarga llista de cadenes moleculars per a un aminoàcid hipotètic especial. Un toc a un altre botó va fer que dos de les cadenes seleccionades comencessin una lenta rotació en tres dimensions.
—Vaig prendre algunes mostres dels costats del primer forat que aquella mà va fer al pont.
Va fer després un gest indicant el petit cràter que hi havia al costat dret de la plataforma mèdica on s’havia dessagnat la criatura.
—Vaig pensar que hi havia suficients residus d’àcid per fer-hi un cop d’ull. Químicament parlant, si aconsegueixo descompondre l’estructura, Mare potser m’indica una fórmula per fer un antídot capaç d’anul·lar-ho. Llavors el nostre nou visitant podrà dessagnar-se per tot, si el ferim, i nosaltres aconseguirem neutralitzar qualsevol àcid.
—Em sembla magnífic —va reconèixer en Dallas, observant d’a prop l’Ash—. Si hi ha algú a bord que pugui fer-ho, aquest ets tu.
L’Ash es va encongir d’espatlles, indiferent.
—És la meva feina.
Van transcórrer diversos minuts en silenci. L’Ash no veia cap raó per reprendre la conversa. En Dallas continuava estudiant les dades i finalment va dir amb veu profunda:
—Vull parlar amb tu.
—T’informaré en el moment en què trobi alguna cosa —va assegurar l’Ash.
—No és això del que vull parlar-te.
L’Ash va aixecar la mirada amb curiositat, i després va mirar cap als seus instruments, just quan nous informes van il·luminar dues petites pantalles.
—Considero vital descompondre l’estructura d’aquest àcid. Pensava que tu també ho creies així. Parlem més tard. De moment estic ocupat.
En Dallas va fer una pausa abans de replicar, i després va dir en veu baixa però ferma:
—No m’importa, desitjo parlar amb tu ara.
L’Ash va moure diversos interruptors, va veure posar-se a zero diversos marcadors i després va aixecar la mirada cap al capità.
—També és el teu cap el que estic intentant salvar. Però si és tan important, parlem.
—Per què vas deixar que l’ésser estrany visqués dins del Kane?
El científic es va encongir d’espatlles.
—No estic segur d’haver-te entès. Ningú «va deixar» que res visqués dins del seu cos; senzillament, va passar.
—Mentida!
L’Ash va dir secament, sense deixar-se impressionar:
—No pot dir-se que aquesta sigui una avaluació racional de la situació, de cap de les maneres.
—Bé saps del que estic parlant. Mare estava analitzant el seu cos i tu estaves dirigint a Mare. Així havia de ser, perquè tu ets el millor qualificat per fer-ho. Per força havies de tenir alguna idea del que estava ocorrent.
—Tu vas veure la taca negra a la pantalla del monitor al mateix temps que jo.
—Esperes que cregui que l’autometge no té potència suficient per penetrar un cos?
—No és qüestió de potència, sinó de longitud d’ona. L’ésser estrany va aconseguir detectar les longituds d’ona que utilitzen els rastrejadors de l’autometge. Ja hem parlat de com i per què pot fer això.
—Suposant que em cregui això de què l’ésser estrany va poder generar un camp defensiu per prevenir ser detectat… I no m’ho crec… Mare trobaria altres indicacions del que estava ocorrent. Abans de morir, el Kane es va queixar de tenir una gana de llop. I ho va demostrar a taula. No és òbvia la raó d’aquest atac de fam?
—Ho és?
—El nou ser estrany estava alimentant-se de les reserves de proteïnes i nutrients del cos del Kane, i de greix del seu cos per formar el seu propi cos. No va arribar a aquesta grandària metabolitzant aire.
—Estic d’acord. Això és obvi.
—Aquesta classe d’activitat metabòlica generaria unes dades proporcionals en els instruments de l’autometge, per la simple reducció del pes del cos del Kane, entre altres coses.
—Quant a una possible reducció del pes —va replicar l’Ash amb calma—, no va aparèixer tal dada. El pes del Kane simplement va ser transferit a l’ésser estrany. El rastrejador de l’autometge el devia atribuir tot al Kane. I a quines altres coses t’estàs referint?
En Dallas va tractar d’ocultar la seva frustració per haver demostrat les seves afirmacions només parcialment.
—No ho sé, no puc donar detalls; només sóc un pilot. L’anàlisi mèdica no és cosa del meu departament.
—No —va dir l’Ash, significativament—, és cosa del meu.
—Tanmateix, tampoc sóc idiota del tot —va contestar en Dallas, tallant—. Potser no conec les paraules apropiades per demostrar el que vull dir, però no estic cec; puc veure el que passa.
L’Ash va creuar els braços i es va apartar del tauler empenyent-lo amb les cames i va dir durament al Dallas:
—Exactament què em vols dir?
En Dallas va atacar de front:
—Tu vols que l’ésser estrany segueixi amb vida. T’interessa tant que no et va importar la mort del Kane. Suposo que has de tenir alguna raó. Et conec des de fa poc, però fins ara mai has fet res sense cap raó. No crec que comencis a fer-ho ara.
—Dius que tinc una raó per fer aquesta bogeria de la qual m’estàs acusant. Quina?
—Mira, els dos treballem per a la Companyia.
Després en Dallas va canviar d’enfocament. Com l’acusació no havia donat resultat, intentaria explotar el sentit d’afinitat de l’Ash. En Dallas va pensar si no s’estava tornant paranoic allà mateix a la infermeria. Era més fàcil culpar del problema a algú capaç de resoldre’l, com l’Ash, que a qui l’havia generat: l’alienígena.
L’Ash era un tipus estrany, però no estava actuant com un assassí.
—Simplement vull saber —va concloure amb veu implorant—, què està passant.
El científic desencreuà els seus braços i va mirar momentàniament al seu tauler abans de respondre.
—No sé de què estàs parlant. I no m’importen aquestes insinuacions. Aquest ésser estrany és una perillosa forma de vida. Per descomptat, és admirable en molts aspectes. Això no ho nego. Com a científic, em sembla fascinant. Però després del que ha fet desitjo més que tu que no segueixi amb vida.
—Estàs segur?
—Sí, estic segur —va dir l’Ash i la seva veu era d’irritació—. Si no haguessis estat sota tanta pressió últimament, tu també ho estaries. Oblida-ho i jo ho oblidaré.
—Sí —va dir el Dallas donant-se la volta ràpidament, i encaminant-se cap a la porta oberta.
Pel corredor va pujar fins al pont. L’Ash el va observar mentre marxava, i després va tornar als seus propis pensaments i va dirigir la seva atenció als seus instruments, més pacients i fàcils de comprendre.
«Estàs treballant massa. Massa», es va dir el Dallas, sentint palpitacions al cap.
Probablement l’Ash tenia raó, havia estat treballant sota massa pressió. Estava preocupat per tots, i a més per l’ésser estrany. Quant de temps podria suportar aquella càrrega mental? Quant de temps més hauria de suportar-la? Només era un pilot.
«En Kane hauria estat un millor capità», va pensar el Dallas. El Kane portava amb més desimboltura aquest tipus de preocupació. No deixava que els problemes s’endinsessin gaire profundament dins seu. Però en Kane ja no estava allà per ajudar.
Amb el polze, el Dallas va pitjar el botó d’un intercomunicador del corredor. Una veu va respondre immediatament.
—Enginyeria.
—Parla en Dallas. Com van les coses?
La veu del Parker va sonar com la de qui no vol comprometre’s.
—Anem avançant…
—Maleït sia! Parla més clar!
—Eh, pren-t’ho amb calma, Dallas! Estem treballant tan ràpid com podem. En Brett només pot completar circuits a aquesta velocitat. Vols acorralar aquesta cosa i enrampar-la amb un tub de metall de dos mil volts, o no?
—Ho sento —va dir en Dallas, sincerament—. Feu el que pugueu.
—Ho estem fent per tots. Enginyeria, canvi i fora.
L’intercomunicador va quedar en blanc.
Allò havia estat completament innecessari, es va dir en Dallas, irat. També havia estat emprenyador. Si ell no es dominava, com esperava que ho fessin els altres?
En aquell precís moment no se sentia capaç d’enfrontar-se a ningú; no, després d’aquella trobada pertorbadora amb l’Ash, que no li havia aportat a res. Encara havia de decidir per si mateix si havia tingut raó sobre el científic o si s’estava comportant com un sonat. Donada la manca de motivacions de l’Ash, suposava, irritat, això últim. Si l’Ash estava mentint, ho feia molt bé. En Dallas mai havia vist a ningú dominar així les seves emocions.
Hi havia un lloc al Nostromo on el Dallas ocasionalment trobava alguns moments de completa intimitat i al mateix temps se sentia raonablement segur. Era com una matriu artificial. Va prendre el corredor B, ja no tan preocupat pels seus propis pensaments com per deixar de buscar constantment alguna forma o algun moviment, pels racons foscos. Però res es va deixar veure.
Finalment, el Dallas va arribar al lloc en què el casc es corbava lleugerament cap a fora. Allà una petita escotilla estava oberta. Era massa petita per tenir pany. El Dallas va entrar allà acuradament, i es va asseure.
La seva mà va cobrir un botó vermell del panell de control de la nau auxiliar, i va passar sense tocar-la. Activar la comporta del corredor es notaria immediatament al pont. Això no alarmaria a ningú si ho notés, però tancar l’escotilla alarmaria a qualsevol. Així doncs, en Dallas la va deixar oberta cap al corredor, sentint-se lleugera però gratament apartat del Nostromo i dels seus actuals horrors i incerteses.