Alien
XIII
Pàgina 15 de 17
XIII
—Un robot…! Un fotut robot! —va murmurar en Parker. El rastrejador penjava, net, d’una de les seves mans.
Pel que sembla, hi havia uns àudio-sensors localitzats en el tors així com en el crani, perquè la poderosa forma es va girar immediatament al sonar la veu del Parker i va començar a avançar cap a ell. Aixecant el rastrejador, l’enginyer el va deixar caure sobre l’espatlla de l’Ash una vegada i una altra… sense cap efecte. Uns braços poderosos van avançar, van anar tancant-se i van agafar al Parker en una abraçada no precisament afectuosa; les mans van anar pujant, van buscar la seva gola i es van contreure amb força sobrehumana.
La Ripley s’havia refet i va buscar alguna cosa, frenèticament, fins que va descobrir un dels vells tubs amb que havien planejat caçar l’alien. El va posar en posició, i va notar que encara tenia una càrrega completa.
La Lambert va tibar de les cames de l’Ash, intentant voltejar al seu contrincant. Del coll del seu enemic brollaven filferros i contactes i la Ripley va tractar d’estirar d’ells. Els ulls del Parker semblaven voler sortir-se de les òrbites, i uns tènues panteixos sortien de la seva gola oprimida.
En trobar tot un nus de cables i circuits, la Ripley va ficar allà la punta de la seva arma, i va prémer el gallet. Els dits de l’Ash a la gola de l’enginyer van semblar afeblir-se una mica. La Ripley va treure l’arma, la va col·locar d’una altra manera i va tornar a disparar.
Unes espurnes blaves van brollar del coll. La Ripley va disparar de nou mantenint contínuament premut el gallet. Va haver-hi una espècie de llampec, i aviat va sorgir una olor d’aïllants cremats.
L’Ash es va desplomar.
Mentre el seu pit pujava i baixava, tractant de recuperar l’alè, en Parker va redolar sobre si mateix, va tossir un parell de vegades i després va expulsar flegmes sobre el pont. Després va parpellejar un parell de vegades, i va contemplar el robot.
—Maleït sigui! Puta màquina de la Companyia!
Després va aconseguir posar-se dempeus, i li va donar una puntada a aquell munt de metall. No va reaccionar; va romandre inert, inofensiu sobre el pont.
La mirada de la Lambert va passar, incrèdula, del Parker a la Ripley.
—Algú pot dir-me què dimonis està passant?
—Només hi ha una manera d’esbrinar-ho —va dir la Ripley, deixant acuradament el tub a un costat, i assegurant-se que quedés al seu abast per si el necessitava amb urgència; després es va apropar al cos.
—Què és això? —va preguntar la Lambert.
La Ripley va mirar al Parker, que estava fregant-se el coll.
—Connecta una altra vegada el cap. Crec que li he cremat el sistema locomotor del dors, però el cap i la memòria encara han de funcionar, si se’ls dóna energia. Ha estat protegint l’alien des del principi. T’ho havia dit.
Amb un posat va assenyalar al cos. Era difícil començar a pensar en un company de la tripulació com si fos una peça més de l’equip.
—Recorda que us va fer entrar a la nau contra tota norma —va dir la Ripley, i la seva expressió es va contreure davant del record—. Es va valer de la vida del Kane com a excusa, però mai li havia interessat. Va deixar que aquest ésser creixés dins del seu cos, i en tot moment va saber el que estava ocorrent. I després va fer sonar la sirena d’emergència per salvar-lo.
—Però per què? —va dir la Lambert, encara lluitant i tractant d’entendre les coses.
—Només estic fent suposicions, però l’única raó que puc imaginar per posar un robot com a membre de la tripulació a bord, junt amb els altres, sense informar-nos des del principi, és que algú volia tenir un observador que li informés de tots els esdeveniments —va dir ella mirant fixament la Lambert—. Qui assigna el personal a les naus, fa canvis d’última hora amb els científics i seria l’única entitat capaç de posar secretament un robot a bord? I a més amb algun obscur propòsit?
La Lambert, aquesta vegada, va respondre al moment:
—La Companyia —va dir sense vacil·lar.
—Per descomptat —va dir la Ripley i va somriure sense alegria—. Els vagarros de la Companyia devien rebre la transmissió de la nau abandonada i com el Nostromo era la següent nau de la companyia que havia de passar per aquell quadrant espacial, van posar l’Ash a bord, per assegurar-se que seguiríem el que Mare anomena l’Ordre Especial 937. Si els resultats de la transmissió no tenien importància, l’Ash en podia informar, sense que nosaltres sabéssim de què anava la cosa; en cas de què fos alguna cosa important, llavors la Companyia s’assabentava del que volia saber sense haver d’enviar un costós equip d’exploració. Senzillament, per a ells, tot és limita a maximitzar els guanys i minimitzar les pèrdues. Guanys seus i pèrdues nostres.
—És molt fort això! —va dir en Parker, irat—. Fins a aquí, les teves suposicions són correctes. Ara bé, digues-me per què hem de tornar a unir a aquest fill de puta.
I va escopir sobre el cos de l’Ash.
La Ripley havia col·locat el cap de l’Ash en una taula i estava tirant un fil de corrent des d’una sortida de la paret, prop de l’auto-xef, per a endollar el cap immòbil.
—Hem de descobrir tot el que hagi estat ocultant-nos. D’acord?
En Parker va assentir, de mala gana.
—D’acord.
Després va avançar.
—A veure. Deixa’m fer això.
L’enginyer va maniobrar amb els cables i les connexions localitzades a la part posterior del cap de l’Ash, a sota el cabell artificial. Quan les parpelles del científic van començar a moure’s, en Parker va grunyir, satisfet, i es va apartar.
La Ripley es va inclinar cap a endavant.
—Ash, pots sentir-me?
No va haver-hi resposta. La Ripley va mirar al Parker.
—El circuit està net. El nivell d’energia s’ajusta per si sol. Tret que alguns circuits importants es petessin quan el cap va caure contra el pont, hauria de contestar. I tant les cèl·lules de la memòria com els components verbo-visuals es troben molt atapeïts en aquests models tan complicats; espero que parli.
La Ripley va provar de nou:
—Pots sentir-me?
Una veu familiar, una mica distant, va dir:
—Sí, puc sentir-te.
A la Ripley li va semblar difícil dirigir-se a un cap sense cos, per més que sabés que només era part d’una màquina, com els tubs o el rastrejador. Però ella havia treballat massa hores amb l’Ash.
—Què és l’ordre especial 937?
—Això va contra les regles i contra la meva programació interna. Saps que no puc dir-t’ho.
La Ripley es va tirar cap a enrere.
—Llavors, no té objecte parlar. Parker, desconnecta’l.
L’enginyer va tendir la mà cap als cables, i l’Ash va reaccionar amb velocitat suficient per demostrar que els seus circuits cognoscitius encara estaven intactes:
—En essència, les meves ordres eren les següents:
El Parker va mantenir la mà amenaçadora prop del cable d’alimentació.
—Se’m va ordenar que desviés el Nostromo o bé assegurar-me de què la pròpia tripulació el desviés del seu curs original per tal de què rebés el senyal; programar a Mare per treure’ls a tots de l’hiperson, i programar la seva pròpia memòria per explicar-vos a vosaltres tota aquella història sobre la trucada d’emergència. Els especialistes de la Companyia ja sabien que la transmissió era un advertiment, no un senyal de socors.
Les mans del Parker es van tancar, amenaçadores.
—A la font del senyal —va continuar l’Ash—, havíem d’investigar una forma viva, molt probablement hostil, ha jutjar pel que els experts de la Companyia havien inferit de la transmissió, i portar-la perquè la Companyia fes una avaluació i observació de qualsevol aplicació comercial que tingués. Tot amb discreció, per descomptat.
—Per descomptat —va dir la Ripley, imitant el to indiferent de la màquina—. Això explica bastant per què van decidir enviar-nos a nosaltres, en lloc d’incórrer en les despeses de noliejar primer tota una expedició.
Va semblar satisfeta d’haver descobert el raonament ocult darrera de les paraules de l’Ash.
—Està estrictament prohibida la importació de qualsevol forma de vida perillosa a qualsevol món habitat i no diguem ja a la terra. Fent que tot semblés com si uns simples treballadors d’un remolcador haguessin ensopegat accidentalment amb ella, la Companyia tenia una manera de fer veure que havia arribat «involuntàriament» a la terra. Nosaltres, mentrestant, podríem acabar a la garjola, però la Companyia s’havia d’empescar alguna cosa per fer-se amb la criatura. Segurament, els especialistes de la Companyia estarien allà per rebre magnànimament al perillós nouvingut de mans dels funcionaris de la duana, amb uns ben repartits suborns per facilitar el seu lliurament. I si teníem sort, la Companyia ens trauria sota fiança i s’encarregaria de nosaltres quan les autoritats determinessin que realment som tan estúpids com semblem. I realment, ho hem estat.
—Per què? —va voler saber la Lambert—. Per què no ens van advertir? Per què no ens van advertir en què ens estàvem ficant?
—Perquè potser no hauríeu estat d’acord —va explicar l’Ash, amb freda lògica—. La política de la Companyia requereix la col·laboració a cegues. La Ripley té raó quan parla de la seva honrada ignorància.
—Tu i la maleïda Companyia! —grunyí en Parker.
—I què ens dius de les nostres vides, tio?
—No sóc cap tio —va corregir l’Ash, tranquil·lament—. Quant a les vostres vides, crec que la Companyia les va considerar prescindibles. Era la forma estranya de vida la que els interessava principalment. S’esperava que poguéssiu contenir-la i viure per recollir les vostres bonificacions, però haig de reconèixer que aquesta era una consideració secundària. No és res personal, per part de la Companyia. Tan sols qüestió de sort.
—Molt tranquil·litzador —va dir la Ripley, burleta. Va pensar un moment i després va afegir:
—Ja ens has dit que el propòsit d’enviar-nos a aquest món era investigar una forma de vida de ben segur hostil. I que els experts de la Companyia sabien des del principi que la transmissió era un advertiment, no un senyal de socors.
—Sí —va respondre l’Ash—. Segons el que van determinar els experts, era massa tard perquè la trucada d’auxili servís per a alguna cosa a els que la van enviar. Per altre banda, el senyal era terriblement explícit, molt detallat. La nau abandonada que vam trobar havia aterrat al planeta, pel que sembla en el curs d’una expedició normal. Com el Kane, els seus tripulants van trobar una o més de les espores. La transmissió no deia si els exploradors van tenir temps de determinar si les espores s’havien originat en aquest món en particular, o si havien emigrat allà des d’alguna altra part. Abans de ser anihilats, van aconseguir enviar un advertiment perquè els habitants d’altres naus que volguessin arribar a aquest món no correguessin la seva mateixa sort. Arribessin d’on arribessin, van ser éssers nobles. Esperem que la humanitat torni a trobar-los, en circumstàncies més grates.
—Eren millors que alguns en què estic pensant —va dir la Ripley, molt tensa—. Per exemple, a l’ésser estrany que està a bord; com el matem?
—Els exploradors que tripulaven la nau abandonada eren més grans i possiblement més intel·ligents que els humans. No crec que vosaltres pugueu matar-lo. Però potser jo ho aconsegueixi. Com jo no sóc de composició orgànica, l’estrany no em considera un perill potencial, ni una font d’aliment. Sóc considerablement més fort que cap de vosaltres. Potser puc enfrontar-me a l’alien. No obstant això, en aquest moment no estic precisament en la meva millor condició. Si recol·loquéssiu…
—Bon intent, Ash —el va interrompre la Ripley, sacsejant el cap de costat a costat—, però això és impossible.
—Idiotes! Encara no us adoneu amb qui us les veieu. Aquest ésser estrany és un organisme perfectament organitzat. Superbament estructurat, astut, essencialment violent. Amb les vostres limitades capacitats no teniu cap possibilitat contra ell.
—Déu meu! —va dir la Lambert, contemplant defallidament el cap—. Tu admires aquella maleïda bèstia!
—Com no admirar la seva senzilla simetria? Un paràsit interespècie, capaç de créixer de qualsevol forma de vida que respiri, sigui quina sigui la seva composició atmosfèrica. Capaç de romandre aletargat durant períodes indefinits en les condicions més adverses. El seu únic propòsit és reproduir la seva pròpia espècie, i compleix amb aquesta tasca amb eficàcia suprema. No hi ha res en l’experiència prèvia de la humanitat que pugui comparar-se amb ell. Els paràsits que els homes estan habituats a combatre són mosquits, artròpodes minúsculs, i coses per l’estil. Aquesta criatura és, per a ells, en barbàrie i eficàcia, el mateix que l’home al cuc en matèria d’intel·ligència. Vostres no teniu ni idea de com enfrontar-vos-hi.
—Bé, ja he sentit prou estupideses —va dir el Parker, baixant la mà cap al cable d’energia.
La Ripley va aixecar una mà per aturar-lo, i va contemplar el cap.
—Se suposa que tu, ets part de la nostra tripulació. Ets oficial en ciència, així com un instrument de la Companyia.
—Els humans em vau donar la intel·ligència. I amb l’intel·lecte ve la inevitabilitat de l’elecció. Jo només sóc lleial al descobriment de la veritat. Una veritat científica exigeix bellesa, harmonia i, sobretot, senzillesa. El vostre problema amb l’alien tindrà una solució senzilla i elegant. Només un sobreviurà.
—Suposo que això ens posa als humans en el nostre lloc veritat? Diga’m una cosa, Ash. La Companyia esperava que el Nostromo arribés a la base terrestre tan sols amb tu i amb l’ésser estrany viu, veritat?
—No. Sincerament esperava que vosaltres aconseguíssiu sobreviure i contenir l’ésser estrany. Els funcionaris de la Companyia senzillament no sabien com de perillós i eficaç és l’alien.
—Què creus que passarà quan arribi la nau, suposant que tots estiguem morts i que l’estrany, en lloc d’estar apropiadament tancat, domini la nau?
—No ho sé. Hi ha la clara possibilitat que el ser aconsegueixi infectar al comitè de recepció i als que entrin en contacte amb ell abans que se n’adonin de la magnitud del perill i puguin prendre mesures per combatre’l. Però aleshores, podria ser ja massa tard. Milers d’anys d’esforços no han capacitat a la humanitat per a eradicar altres paràsits. I mai abans s’havia trobat un de tan avançat. Intenteu imaginar-vos uns quants milers de milions de mosquits actuant coordinadament i amb intel·ligència a l’uníson. Tindria la humanitat alguna oportunitat contra ells?
Per descomptat, si jo estic present i en condicions de funcionar quan arribi el Nostromo, puc informar al comitè de recepció del que els espera i com procedir amb seguretat en contra seva. Si em destruïu, us arrisqueu a desfermar una terrible plaga sobre la humanitat.
El silenci va regnar al voltant de la taula, però no per gaire temps.
En Parker va ser el primer a parlar.
—La humanitat de la Companyia, no sembla preocupar-se gaire per nosaltres. I nosaltres correrem els nostres riscos amb l’enemic. Almenys, sabem on es troba.
Va mirar a la Ripley.
—Per què hauria de preocupar-me per cap plaga si jo no hi sóc i no he de veure-me-les amb ella; tiba de l’endoll.
—D’acord —va dir la Lambert.
La Ripley va envoltar la taula i va començar a desconnectar el cable.
—Una última paraula! —es va apressar a dir l’Ash—. La darrera voluntat, si voleu.
La Ripley va vacil·lar.
—I bé?
—Potser sigui realment intel·ligent. En realitat, hauríeu de intentar comunicar-vos amb ell.
—Ho vas fer tu?
—Si us plau, permeteu que m’emporti alguns secrets a la tomba.
La Ripley va desconnectar el cable.
—Adéu, Ash!
Llavors va dirigir l’atenció als seus companys.
—Quan es tracta d’escollir entre paràsits, prefereixo enfrontar-me al que no menteix. A més, si no podem vèncer a aquesta cosa, podrem morir feliços sabent que els hi clavarà les urpes als experts de la Companyia…
La Ripley s’havia assegut davant del tauler de l’ordinador central a l’annex principal, quan en Parker i la Lambert van anar a unir-se-li.
La Ripley va parlar, descoratjada.
—En una cosa té raó. No tenim gaires oportunitats.
Va indicar llavors unes dades que brillaven a la pantalla.
—Només ens queda oxigen per a dotze hores.
—Llavors, tot s’acabarà —va dir el Parker, mirant al terra—. Reconnectar a l’Ash seria una forma més ràpida de suïcidi. Oh! Estic segur que ell podria enfrontar-se a l’alien, però no ens deixaria amb vida. Aquesta va ser una ordre de la Companyia, que no ha volgut revelar-nos però havent-nos dit tot la resta, no podria deixar-nos amb vida per informar dels plans de la Companyia a les autoritats del port.
Després va riure.
—L’Ash va ser una màquina lleial a la Companyia.
—Jo no sé què opineu vosaltres —va dir la Lambert, seriosa—. Però crec que prefereixo una mort sense dolor i pacífica, a les altres alternatives que se’ns ofereixen.
—Encara no estem en aquestes.
La Lambert va mostrar un petit flascó amb càpsules. La Ripley va reconèixer les càpsules per al suïcidi, pel color vermell i pel crani i les tíbies en miniatura impreses en cadascuna.
—Encara no? Uf!
La Ripley va giravoltar la seva cadira.
—Dic que encara no. Heu permès que l’Ash us convenci. Va afirmar que era l’únic capaç d’enfrontar-se a l’alien, però ell és qui jeu allà desconnectat, i nosaltres no. Encara tenim una altra alternativa. Crec que podríem volar la nau.
—Aquesta és la teva alternativa? —va dir la Lambert, suaument—. Jo prefereixo els fàrmacs, si no et sap greu.
—No, no. Recordes el que vas proposar, Lambert? Ens en anem amb la nau petita i fem esclatar el Nostromo. Ens podem emportar l’aire sobrant en tancs portàtils. La naveta té el seu propi proveïment d’aire. Amb l’aire extra, podríem portar-la de tornada a l’espai que solquen les naus, i esperar a que alguna ens reculli. Per llavors, potser estarem respirant només restes, però és una oportunitat. I ens desfaríem de l’alien.
Van quedar tots en silenci, pensant. El Parker va aixecar la mirada cap a la Ripley i va assentir amb el cap.
—Això m’agrada més que la química; a més, m’agradarà veure feta miques una propietat de la Companyia.
Es va aixecar per sortir.
—Començarem a ficar l’aire en ampolles.
L’enginyer va supervisar la transferència d’aire comprimit dels grans tancs del Nostromo a uns recipients més petits, portàtils, que poguessin portar-se en la naveta.
—És tot? —va replicar la Ripley quan el Parker es va recolzar cansadament contra la paret.
—Tot el que podem portar.
Amb un posat, va indicar els recipients.
—Potser no sembla gaire, però està molt comprimit. Suficient aire extra per donar-nos un bon marge.
Després va somriure.
—Magnífic. Una mica de menjar artificial, els motors en marxa i sortim d’aquí.
Després es va detenir, davant un pensament sobtat:
—Jones! On és el Jones?
—Qui sap? —va respondre el Parker, indubtablement poc interessat en el parador del gat.
—L’última vegada que el vaig veure estava ensumant el cos de l’Ash —va dir la Lambert.
—Vés a veure si el trobes. No vull deixar-lo. Encara som massa humans per a això.
La Lambert va llançar una dura mirada a la seva companya.
—Ni ho somiïs. No vull anar sola a cap lloc d’aquesta nau.
—Sempre m’ha desagradat aquell maleït gat —va remugar en Parker.
—No importa —els va dir la Ripley—. Jo aniré. Vosaltres carregueu l’aire i els aliments.
—Em sembla bé —va assentir la Lambert.
Ella i en Parker van aixecar els recipients d’oxigen i es van encaminar cap a la naveta de rescat.
La Ripley va avançar cap al menjador. No va haver de buscar gaire el gat. Després de donar la volta al menjador i d’assegurar-se que no havia tocat el cos decapitat de l’Ash, enfilà cap al pont. Allà va trobar al Jones. S’havia estirat sobre el tauler del Dallas, on estava rentant-se, amb aire avorrit.
La Ripley li va dedicar un somriure.
—Jones, ets afortunat.
Pel que sembla, el gat no va estar d’acord. En estendre la mà cap a ell, el Jones va saltar àgilment del tauler i es va allunyar llepant-se. Ella es va inclinar i va anar darrera d’ell, amb veu i posats acaronadors.
—Vine, Jonsy! No ho facis difícil. Ara no toca. Els altres no t’esperaran.
—Quanta teca creus que ens hem d’endur? —va dir la Lambert deixant d’apilar caixes, contemplant al Parker i passant-se una mà pel rostre per retirar-se els cabells.
—Tota la que puguem. Seria contraproduent fer dos viatges.
—Per descomptat.
Llavors es va girar per arranjar la pila que havia fet. Una veu va sonar pel comunicador obert.
—Som-hi, Jonsy, vine aquí! Vine, moix, vine amb la mama, gatet.
El to de la Ripley era suau i acaronador, però la Lambert va poder notar la seva exasperació continguda.
En Parker va sortir tambalejant-se de l’armari del rebost número 2, ocult sota una doble braçada d’aliments. La Lambert continuava triant caixes, i a voltes canviava una per una altra. La idea de menjar aliments artificials crus no processats resultava molt poc encoratjadora: a la minúscula nau no hi havia auto-xef. Aquell aliment cru podia mantenir-los amb vida, però això era tot, i ella volia seleccionar el millor que hi hagués.
La Lambert no va notar una feble llum vermella en el rastrejador que hi havia allà a prop.
—Va home! Jonsy.
El Jones, indignat, es resistia, però la Ripley l’havia atrapat fermament pel coll. I les seves manotades no li van evitar pas ser aixecat sense cerimònies, i introduït en la seva caixa de viatge pressuritzada.
La Ripley la va engegar.
—Així. Ara respira la teva olor reciclada durant una estona.
Els dos llançaflames estaven fora del rebost. En Parker es va agenollar amb cura i va intentar plegar el seu. Es va inclinar massa i una bona part de les caixes alineades va caure dels seus braços.
—Casu’m l’olla!
La Lambert va deixar d’arrenglerar caixes i va mirar des de darrere de les portes de l’armari del rebost.
—Què et passa?
—Res. He volgut carregar massa d’un sol cop, això és tot.
—Tu, afanya’t.
—Ja vaig. Conserva la sang freda.
La llum vermella del rastrejador es va tornar de sobte d’un carmesí brillant, i simultàniament va començar a sonar. El Parker va deixar caure els seus paquets, va contemplar el rastrejador i va aixecar el seu llançaflames. Va cridar precipitadament a la Lambert.
—Sortim d’aquí!
També ella havia sentit el soroll.
—Ara mateix.
Alguna cosa va produir un so diferent, darrere d’ella. Es va girar i va proferir un crit quan una mà la va agafar sobtadament. L’ésser estrany encara estava sortint del respirador.
La Ripley va sentir el crit pel comunicador obert al pont, i es va quedar glaçada.
En Parker va tornar a mirar dins de l’armari del rebost, i va estar a punt de tornar-se boig quan va veure el que l’alien estava fent. En Parker no podia atacar-lo amb el llançaflames sense cremar la Lambert. Brandant l’incinerador com una massa, va carregar cap a dins de l’armari del rebost.
—Maleït…!
L’alien va deixar caure la Lambert. Ella va quedar immòbil al terra, en el moment en què el Parker li descarregava a l’estrany ésser un sòlid cop amb el llançaflames. L’alien no va parpellejar. L’enginyer hauria pogut esquerdar la paret del cop.
Va intentar ajupir-se per evitar el contraatac, però va fallar. D’un sol cop, l’alien li va trencar el clatell, matant-lo instantàniament. L’alien es va girar llavors cap a la Lambert. La Ripley encara no s’havia mogut. Apagats crits li arribaven pel comunicador. Eren de la Lambert, i aviat van cessar. Després, va regnar el silenci.
La Ripley va parlar davant del seu micròfon:
—Parker! Lambert!
Va esperar una resposta, gairebé sabent que no li arribaria cap. I així va ser; el significat del continu silenci aviat va entrar en el seu cervell. Estava sola. Probablement hi havia tres éssers vius a la nau: l’alien, en Jones i ella mateixa. Però havia d’assegurar-se.
Això significava deixar sol al Jones. Volia fer-ho, però el gat havia sentit els crits i estava miolant frenèticament. Feia massa soroll.
La Ripley va arribar sense dificultats al pont B, agafant el seu llançaflames amb ambdues mans. Davant es trobava l’armari del rebost. Hi havia certa possibilitat de què l’alien hagués deixat enrere un dels companys, incapaç de maniobrar amb dos cossos pels estrets conductes. També cabia la possibilitat de què algú encara estigués amb vida.
La Ripley va espiar pel brancal del rebost. Pel que quedava, va comprendre que l’alien havia aconseguit ficar per la força a les seves dues víctimes pel respirador.
De sobte es va trobar corrent, corrent. A cegues, gairebé bojament, sense pensar en res. Les parets semblaven allargar-se tractant de detenir-la, de fer més lenta la seva carrera, però res podia detenir la seva boja fugida. Va córrer fins que va sentir rebentar els seus pulmons. Es va recordar del Kane i de la criatura que havia madurat dins d’ell, prop dels seus pulmons. Això, al seu torn, li va fer pensar en el seu enemic.
Totes aquestes idees li van retornar la capacitat de pensar. Tractant de prendre aire, gairebé es va detenir i va contemplar el que l’envoltava. Havia corregut al llarg de la nau. Ara es trobava sola, al mig de la sala de màquines.
Va sentir alguna cosa, i va deixar de respirar. El so es va repetir i ella va deixar escapar un cautelós sospir. Era un so familiar, humà. Era un so de plor.
Encara abraçant el llançaflames, va caminar lentament al voltant de la cambra fins a arribar a la font del so. Es va trobar sobre la tapa d’una escala, un disc rodó de metall. Sense apartar la seva atenció de la cambra ben il·luminada al seu voltant es va agenollar i va obrir l’escotilla. Una escala descendia, gairebé en mig de les tenebres.
La Ripley va descendir, temptejant les parets, fins que va posar els peus en un lloc ferm. Llavors va activar la seva barra de llum: es trobava en una petita cambra de manteniment. La seva llum va il·luminar recipients de plàstic i eines rarament fetes servir. També va trobar ossos, amb trossos de carn encara units.
Va sentir que se li posava la carn de gallina en caminar sobre fragments de roba, sang coagulada i les restes d’una bota. Al llarg de les parets hi havien coses estranyes.
Alguna cosa es va moure en la tenebra. La Ripley es va donar la volta i va aixecar el canó del llançaflames, mentre la seva llum buscava el que s’havia mogut.
Un gegantesc capoll penjava del sostre, una mica a la seva dreta; semblava una hamaca transparent teixida amb un material blanc sedós. I es gronxava.
Amb el dit tibant al gallet del llançaflames, la Ripley es va apropar; el raig de llum li va mostrar al capoll gairebé transparent. Dins hi havia un cos: en Dallas.
De sobte, els ulls es van obrir i van enfocar la Ripley. Els llavis es van separar, formant paraules. Ella es va apropar, al mateix temps horroritzada i fascinada.
—Mata’m… —va murmurar-li a la Ripley.
—…Què t’ha fet?
En Dallas va provar de parlar novament, i no ho va aconseguir. El seu cap es va inclinar lleugerament cap a la seva dreta. La Ripley va fer girar la seva llum i la va aixecar lleugerament. Allà penjava un segon capoll, diferent del primer en textura i en color. Era més petit i fosc. La cara semblava haver format una petxina gegant. Encara que la Ripley no ho sabés, semblava l’urna trencada i buida de la nau abandonada.
—Aquest és en Brett.
La Ripley va tornar la llum als llavis del Dallas.
—Et trauré d’aquí —va prometre la Ripley plorant—. Farem funcionar l’autometge, et portarem…
Es va interrompre, incapaç de continuar. Estava recordant l’analogia feta per l’Ash, d’una vespa i una aranya. Les cries vives alimentant-se del cos paralitzat de l’aranya, creixent, conscient del que estava ocorrent però…
D’alguna manera, va aconseguir treure’s del damunt aquella horrible línia de pensaments que la conduïa a la bogeria.
—Què puc fer?
El mateix murmuri enfollit:
—Mata’m.
La Ripley el va contemplar; per fortuna, els ulls s’havien tancat, però els llavis encara tremolaven, com preparant un crit. La Ripley pensava que no podria pas suportar aquell crit.
El canó del llançaflames es va aixecar, i la Ripley va prémer convulsivament el gallet. Una descàrrega va embolicar el capoll i al que havia estat el Dallas. Tot es va quedar mut. Després la Ripley va llançar una altra descàrrega contra tot el compartiment, que es va omplir de flames.
En aquell moment, la Ripley ja estava pujant per l’escala, sentint la calor abrasar les seves cames.
La Ripley va treure el cap a la cambra de màquines. Encara estava desert. El fum va envoltar-la, fent-la tossir. Va sortir d’allà; amb el peu va tornar a posar la tapa en el seu lloc, deixant una escletxa per tal de què l’aire arribés al foc. Després va avançar resoltament cap al cubicle de control de la sala de màquines.
Aparells i controls funcionaven pacientment de manera interna, tot esperant que se’ls ordenés què fer. En un tauler en particular, els interruptors estaven en vermell. La Ripley els va estudiar, va recordar certes freqüències i va començar a desconnectar els interruptors, d’un en un.
Un interruptor doble jeia protegit sota una coberta. Ella el va contemplar un moment, després va retrocedir i el va deixar anar, amb la culata del llançaflames el va moure tot encenent el doble control.
Va haver d’esperar una eternitat fins que les sirenes van començar a udolar. Una veu va cridar des d’intercomunicació i la Ripley va fer un salt, fins que va reconèixer la veu de Mare.
ATENCIÓ! ATENCIÓ!
«Les unitats de refredament dels motors d’hiper-impuls no estan funcionant. Les cobertes no estan funcionant. Els motors se sobrecarregaran en quatre minuts, cinquanta segons; quatre minuts, cinquanta segons».
La Ripley estava a la meitat del corredor B quan es va recordar del Jones. El va trobar miolant contínuament enfront del micròfon, tranquil i solitari a la seva caixa pressuritzada, entre el pont i el nivell B. La Ripley el va aixecar i va córrer amb la caixa picant-li a les cames rumb de la naveta, amb el llançaflames assegurat a sota de l’altre braç.
Va donar la volta a l’última corba que conduïa a la naveta de salvament. De sobte dins de la seva caixa el Jones va esbufegar i els pèls del seu llom es van posar de punta. La Ripley es va detenir i va contemplar fascinada el pany obert. Uns sons de metall destrossat van arribar fins a les seves oïdes.
L’alien estava dins de la naveta.
Deixant al Jones fora de perill a l’escala del nivell B, la Ripley va córrer de tornada a la sala de màquines. El gat va protestar amb totes les seves forces pel seu nou abandó.
Mentre ella corria fins a l’allotjament del motor, una veu pacient i tranquil·la va omplir l’habitació:
—Atenció! Les màquines estaran sobrecarregades en tres minuts vint segons.
En entrar al cubicle, una paret ardent la va fer enrere. El fum dificultava la visió. La maquinària semblava queixar-se grinyolant agudament al seu al voltant; ella va intentar eixugar-se la suor que perlava el seu front. D’alguna manera va aconseguir localitzar el tauler de control a través del fum; es va obligar a recordar la seqüència apropiada i tornar a apagar els interruptors que havia encès uns moments abans. Les sirenes continuaven amb el seu lament.
—Atenció! Les màquines es sobreescalfaran en tres minuts. Les màquines es sobreescalfaran en tres minuts.
Badant la boca a la recerca d’aire, la Ripley es va recolzar contra la paret calenta, en oprimir un botó.
—Mare, he posat a tota potencia les unitats refrigerants!
—Massa tard per a acció correctiva! El nucli d’impuls ha començat a fondre’s. Reacció irreversible en aquest punt. Esclat intern incipient, seguit per sobreescalfament incontenible i subsegüent detonació. Les màquines esclataran en dos minuts cinquanta-cinc segons.
A la Ripley Mare sempre li havia semblat reconfortant. Ara la veu de la computadora estava buida d’antropomorfismes, implacable com el temps que anava comptant.
Ofegant-se i amb la gola cremant, la Ripley va sortir fent tentines del cubicle; les sirenes semblaven riure histèricament dins del seu cervell. «Atenció! Les màquines esclataran en dos minuts!», va anunciar Mare per un altaveu de la paret.
El Jones estava esperant-la a l’escala. Ara estava tranquil; s’havia esplaiat miolant. La Ripley va avançar mig entrebancant-se cap a la naveta de socors, arrossegant la caixa amb el gat, d’una manera que ni ella mateixa hauria pogut explicar, mantenint llest el llançaflames. Per un moment va pensar que una ombra s’havia mogut darrere, i es va donar volta, però aquesta vegada era una ombra i res més.
La Ripley va vacil·lar al corredor, sense saber què fer i terriblement esgotada, però una veu es va negar a deixar-la descansar:
«ATENCIÓ! LES MÀQUINES EXPLOTARAN DINS DE NORANTA SEGONS!»
Deixant al terra la caixa del Jones, la Ripley va abraçar el llançaflames amb ambdues mans, i va córrer cap a la naveta.
Estava buida.
La Ripley es va girar, va tornar a córrer pel corredor i va agafar la caixa del gat. No es va materialitzar res per desafiar-la.
«ATENCIÓ LES MÀQUINES EXPLOTARAN DINS DE SEIXANTA SEGONS!»
Va anunciar Mare amb tota calma. L’irat Jones va anar a espetegar prop del tauler principal quan la Ripley es va deixar caure en el seient del pilot. No hi havia temps de planejar minúcies com la trajectòria o l’angle d’enlairament. Es va concentrar a oprimir un sol botó, que tenia una paraula vermella gravada a sobre:
ENLAIRAMENT.
Els suports de contenció van volar amb petites i còmiques explosions, i va haver-hi un rugit dels motors secundaris, quan la petita nau es va apartar del Nostromo.
Les forces G van semblar estripar a la Ripley mentre lluitava per asseure’s. Les forces G aviat s’esvairien, quan la naveta de socors hagués sortit del camp d’hiperatracció del Nostromo i s’apartés en diagonal, prenent la seva pròpia ruta, per l’espai.
La Ripley va acabar de lligar-se; després es va permetre respirar profundament l’aire net de la nau. Veritables udols van penetrar en el seu cervell esgotat. Des del seu lloc, amb prou feines va poder tocar la caixa amb el gat. El seu cap es va inclinar sobre la caixa i les llàgrimes van brollar dels seus ulls enrogits pel fum en estrènyer-la contra el seu pit.
La seva mirada es va fixar en la pantalla que donava cap a enrere. Un minúscul punt de llum va convertint-se silenciosament en una majestuosa bola de foc que anava creixent, traient tentacles de metall retorçat i plàstic estripat. Va anar esvaint-se, i llavors va ser seguida per una bola de foc molt més gran, en explotar la refineria. Dos mil milions de tones de gas i maquinària vaporitzada van omplir el cosmos enfosquint la visió de la Ripley fins que, per fi, van començar a esvair-se.
La sacsejada va arribar a la naveta poc després, quan el gas sobreescalfat va passar per sobre d’ella. Quan la nau va haver recobrat l’equilibri, la Ripley es va deslligar i va anar a la part posterior de la petita cabina. Des d’allà va mirar per una escotilla posterior. El seu rostre es va banyar amb una llum ataronjada fins que es va esvair l’últim dels globus de foc.
Finalment, la Ripley es va donar la volta. El Nostromo, els seus companys, tot havia deixat d’existir, eren no res, en aquell moment de quietud i solitud, això la va afectar més del que mai hauria pensat. La condició definitiva d’allò era difícil d’acceptar, el coneixement de què ja no existien com a components, per molt insignificants que fossin, d’un gran univers. Ni tan sols com a cadàvers, senzillament eren un NO.
La Ripley no va veure l’enorme mà que s’estirava cap a ella sortint de l’amagatall de les ombres profundes, però el Jones sí la va veure. I va proferir un fort miol. La Ripley va girar sobre si mateixa, i es va trobar al davant la criatura, que havia estat a la naveta tot aquell temps.
El seu primer pensament va ser el llançaflames. Jeia a sobre del pont al costat de l’alien acotat. Desesperadament, la Ripley va buscar espai per retrocedir. Al seu costat hi havia un minúscul armari. La seva porta s’havia obert amb la vibració del gas en expansió. La Ripley va començar a avançar, de costat, cap a ell.
La criatura va començar a aixecar-se quan la Ripley es va moure. La Ripley va saltar cap a l’armari i es va llançar cap a l’interior, mentre la seva mà buscava desesperadament el pestell. En caure dins, el seu pes va fer que la porta es tanqués darrera d’ella amb estrèpit.
Hi havia una llumenera a la porta. La Ripley es va trobar pràcticament de nassos contra ella dins l’armari buit. Fora, l’alien va posar el seu cap al costat de la finestreta, mirant a l’interior gairebé amb curiositat, com si la Ripley estigués exhibint-se en una gàbia. La Ripley volia cridar, però no va ser pas capaç. El crit va morir a la seva gola. Tot el que va poder fer va ser contemplar amb ulls desorbitats l’aparició que, al seu torn, la mirava. L’armari no estava segellat, i un so característic va arribar a la Ripley des de fora. Sorprès, l’ésser estrany va deixar l’escotilla per inspeccionar la causa de l’estrany soroll. Es va ajupir i va aixecar la caixa del gat, fent que el Jones esbufegués en un to més alt.
La Ripley va picar amb tots dos punys el vidre, tractant de distreure l’atenció de la criatura, per què deixés l’indefens animalet. La seva tàctica va resultar. En un segon, l’ésser estrany va estar de tornada davant del vidre. La Ripley es va quedar gelada, i el ser va tornar a la seva tranquil·la inspecció de la caixa del Jones.
La Ripley va iniciar una recerca frenètica en aquell lloc confinat. Poca cosa hi havia allà dins, excepte el seu propi vestit pressuritzat. Movent-se ràpidament malgrat que les seves mans tremolaven, la Ripley va aconseguir posar-se’l.
Fora, l’alien estava sacsejant la caixa del gat, com si es tractés d’un experiment. El Jones xisclava pel diafragma de la caixa. La Ripley havia entrat a mitges dins del vestit estanc quan l’alien va llançar la caixa al terra. Va rebotar, però va romandre d’una peça. Recollint-la de nou, l’alien la va llançar contra una paret. Fora de si, en Jones udolava contínuament. Per la força, l’ésser va ficar la caixa en una escletxa entre dos conductes exposats i va començar a colpejar-la, mentre el Jones lluitava per escapar, esbufegant i escopint.
Col·locant-se el casc, la Ripley va aconseguir assegurar-lo. No hi havia ningú allà per ajudar-la a verificar. Si els segells havien quedat mal fixats, aviat ho descobriria. D’un toc va activar el respirador, i el vestit es va omplir de vida.
La Ripley va lluitar per fer una última recerca dins de la guixeta. No hi havia res semblat a un làser, i de tota manera no l’hauria pogut usar. En un llarg corró de metall, en llevar-li la seva capa protectora de cautxú, va veure un extrem agut. No era una gran arma, però li va donar una mica de confiança, que era més important encara.
Respirant profundament, va ajustar amb lentitud la porta i després d’una puntada de peu la va acabar d’obrir. L’alien es va girar per encarar-se amb l’armari, i va rebre l’atac de la llança de metall al bell mig del cos. La Ripley havia corregut amb tot el seu pes darrera de l’arma, que va penetrar profundament. L’ésser estrany va aferrar el corró, mentre un fluid groc començava a brollar, borbollejant violentament en fer contacte amb el metall.
La Ripley va fer un bot cap a enrere, i va aconseguir aferrar-se a un suport mentre que amb l’altra mà buscava una sortida d’emergència.
Va obrir l’escotilla posterior. Instantàniament, tot l’aire de la nau i tot el que no estigués assegurat per cables va ser absorbit per l’espai exterior. L’ésser estrany va passar volant al costat d’ella; amb reflexos inhumans, va buscar alguna cosa que sobresortís i va agafar-se a la cama de la Ripley, per sobre del turmell.
La Ripley es va trobar penjant parcialment de l’escotilla, mentre donava desesperades puntades de peu a aquell ésser que s’aferrava la seva cama. No la deixaria anar. Hi havia una palanca propera a la sortida d’emergència, i ella la va baixar. L’escotilla es va tancar amb estrèpit, deixant-la dins amb l’estrany fora.
L’àcid va començar a fer escuma al llarg de l’escotilla, brollant del membre aixafat del ser que aferrava el seu turmell.
Lluitant per avançar, la Ripley va examinar el tauler, va trobar els interruptors que activaven els motors secundaris, i va prémer diversos botons.
Prop de la proa de la naveta de socors, una energia incolora va brollar cap a endavant. Incendiat, l’ésser estrany va caure de la nau. En el moment en què es va deixar anar, l’àcid va deixar de fluir.
La Ripley va observar nerviosament les bombolles que continuaven, però hi havia hagut poca emissió, i finalment es va detenir. Va maniobrar amb el petit tauler de l’ordinador i va esperar les dades:
DANYS A L’ESCOTILLA POSTERIOR: DUBTOSOS.
ANÀLISI: PETITA REDUCCIÓ DEL CASC.
INTEGRITAT DE LA NAU NO COMPROMESA.
CAPACITAT DE CONTINGUT ATMOSFÈRIC NO REDUÏDA.
SEGELLADOR SUFICIENT PER COMPENSAR.
OBSERVACIÓ: REPARI LA SECCIÓ DANYADA QUAN ARRIBI A DESTINACIÓ.
L’ESTAT DEL CASC SERÀ INSPECCIONAT.
La Ripley va deixar escapar un crit, i després va retrocedir per veure l’escotilla posterior. Una forma fumejant que es debatia anava allunyant-se de la nau. Trossos de carn calcinada s’escampaven al seu voltant. Per fi l’organisme increïblement resistent va sucumbir a les lleis de la pressió diferencial i l’ésser estrany va anar inflant-se fins a esclatar, enviant petites partícules en totes direccions. Per fi inofensius, els fragments van anar perdent-se de vista.
La Ripley no hauria pogut dir que estava alegre. Hi havia arrugues al seu rostre, i un lloc buit en el seu cervell que anul·lava aquesta possibilitat. Va aconseguir relaxar el seu cos, i reclinar-se al seient del pilot.
Un toc a diversos botons repressuritzà la cabina. La Ripley va obrir la caixa del Jones. Amb aquesta meravellosa facilitat comuna a tots els gats, el Jones ja havia oblidat l’atac. Es va arraulir a la falda de la Ripley i després va tornar a asseure’s. Finalment es va enroscar, satisfet i va començar a roncar. La Ripley li va donar copets amb la mà, mentre dictava a la gravadora de la nau.
«Haig d’arribar a la frontera, d'aquí a quatre mesos, si fa o no fa. Amb una mica de sort, la xarxa de balisses recollirà el meu S.O.S. i donarà l’alarma. Tindré una declaració preparada per als mitjans de comunicació, i lliuraré una còpia triplicada oculta en aquest lloc amb alguns comentaris de cert interès per a les autoritats, concernents a certes mesures de la Companyia».
«Parla Ellen Ripley, nombre d’identitat W5645022460H, funcionaria, única supervivent del remolcador comercial Nostromo, que signa la present».
Amb el polze, la Ripley va apagar la gravadora. Hi havia quietud a la cabina, per primera vegada en molts dies. Li va semblar gairebé impossible poder descansar. Va tenir esperances de no somiar.
La mà de la Ripley va acariciar la pell ataronjada del Jones, i després va somriure:
—Vine, gatet… anem-nos a dormir…
FI