Alien
I
Pàgina 3 de 17
I
Set somiadors.
Entengui’s que no eren somiadors professionals. Els somiadors professionals reben bona paga, respecte i són talents molt ben cotitzats. Com gairebé tothom, aquests set somiaven sense esforç ni disciplina. Somiar professionalment, de manera que els propis somnis puguin ser enregistrats i repetits per entretenir a uns altres és molt més difícil: requereix la capacitat de regular els impulsos creadors semi-conscients i d’estratificar la imaginació, combinació extraordinàriament difícil d’aconseguir. Un somiador professional és, simultàniament, el més organitzat de tots els artistes i el més espontani. Trama subtilment la posta en escena, que no és tan directa i maldestra, com la teva o la meva. O la d’aquests set somiadors.
Entre tots, la Ripley va ser la que va arribar més a prop d’aconseguir aquest potencial especial. Tenia cert talent innat per al somni i una imaginació més flexible que els seus companys. Però estava mancada de veritable imaginació i de la poderosa maduresa de pensament característica del pro-somiador.
La Ripley era excel·lent per organitzar magatzems i càrrega, per perforar targetes A en una cambra d’emmagatzematge B, o per organitzar combois. Era en el magatzem de la ment on el seu sistema d’arxius es confonia. Esperances i temors, especulacions i creacions a mig fer passaven lliurement d’un compartiment a un altre.
L’oficial d’autorització Ripley necessitava més domini de si mateixa. Pensaments en brut, exuberants i confusos jeien esperant ser catalogats, amb prou feines sota la superfície de la consciència. Una mica més d’esforç, una major intensitat d’acte-reconeixement i la Ripley seria una excel·lent pro-somiadora. Almenys, així ho creia ella ocasionalment.
En canvi, el capità Dallas semblava mandrós i tanmateix, era el millor organitzat de tots. Tampoc li mancava imaginació. D’això donava prova la seva barba. Ningú portava barba als congeladors. Ningú més que el Dallas. Era part de la seva personalitat, com havia explicat a més d’un curiós company de vol. I no es separaria de l’antiquat borrissol facial com no es separaria de cap altra part de la seva anatomia. En Dallas era capità de dues naus: el remolcador interestel·lar Nostromo, i el seu propi cos. I tots dos romandrien intactes durant el somni, i durant la vigília.
Així doncs, el Dallas era una persona estable, però amb el mínim desitjable d’imaginació. Tanmateix, un somiador professional requereix bastant més que un mínim d’imaginació i aquesta és una deficiència que no pot compensar-se, ja que cal una quantitat desproporcionada de la mateixa. En Dallas no era un pro-somiador gaire més bo que la Ripley.
El Kane controlava menys el seu pensament i la seva acció que el Dallas, i tenia molta menys imaginació. Era un bon funcionari executiu, però mai seria capità. Això requereix cert nervi, combinat amb la capacitat de manar a uns altres, i el Kane no tenia cap d’aquests dons. Els seus somnis eren ombres amorfes, translúcides en comparació als del Dallas, així com el propi Kane era com un ressò més tènue, menys vibrant, del capità. Això no li impedia ser agradable. Però pro-somiar requereix certa energia extra, i el Kane amb prou feines tenia la suficient per a la vida diària.
Els somnis del Parker no eren ofensius, però eren menys pastorals que els del Kane. En ells hi havia poca imaginació. Eren massa especialitzats, i rares vegades es relacionaven amb éssers humans. No podia esperar-se una altra cosa de l’enginyer de la nau.
Els seus somnis eren directes i de tant en tant desagradables. Estant despert, aquest sediment profundament enterrat es mostrava algunes vegades quan l’enginyer estava de mal humor o irritat. La major part del llim i el menyspreu que fermentaven en el més profund de la cisterna de la seva ànima es mantenien ben ocults. Els seus companys de la nau mai veien més enllà del Parker destil·lat que surava a la superfície, mai tenien un besllum del que en les seves profunditats fermentava bombollejant.
La Lambert era més inspiració de somiadors que somiadora en si. A l’hiperson, les seves inquietes meditacions estaven plenes de conspiracions intersistèmiques i factors de càrrega que es cancel·laven en prendre nota del combustible. Ocasionalment, hi havia imaginació en aquelles estructures oníriques, però mai en la manera apropiada per fer bategar el cor d’uns altres.
El Parker i el Brett sovint imaginaven els seus propis sistemes, barrejant les seves trames amb les d’ella. Tots dos consideraven la qüestió dels factors de càrrega i les juxtaposicions espacials d’una manera que hauria enfuriat la Lambert si ella ho hagués sabut. Es guardaven per a ells tals meditacions no autoritzades, en la seguretat del seu somni, diürn i nocturn, per no enfuriar-la. No convenia pertorbar la Lambert; com a navegant del Nostromo, era la principal responsable de portar-los a tots sans i estalvis, i aquesta era la tasca més emocionant i desitjable que qualsevol pogués imaginar.
El Brett només apareixia com a tècnic en enginyeria; que és una curiosa manera de dir que era tan intel·ligent i assabentat com el Parker, però que li faltava antiguitat. I els dos formaven una parella estranya, ja que eren totalment diferents als ulls dels altres; no obstant això, coexistien i treballaven junts a la perfecció. En gran part, el seu triomf com a amics i col·laboradors es devia a què en Brett mai es ficava en els terrenys mentals del Parker. El tècnic era tan solemne i flegmàtic en el seu aspecte i parla, com en Parker voluble i capritxós. El Parker podia parlar durant hores sobre la fallada d’un micro-xip, maleint els seus avantpassats fins a arribar a la mare terra, de la qual originalment havien sortit els seus ancestres; i el Brett comentaria pacientment: «correcte».
Per al Brett, aquesta sola paraula era molt més que una expressió del seu parer; era una expressió de si mateix, i el silenci era la forma més neta de comunicació. En la loquacitat estava la demència.
L’Ash, d’altra banda, era l’oficial de ciències; però no era això el que feia tan curiosos els seus somnis. Curiosos, no còmics. Els seus somnis eren els més professionalment organitzats de tots els de la tripulació; entre tots era ell qui s’atansava més al seu jo despert. En els somnis de l’Ash no hi havia absolutament cap engany.
Això no resultava sorprenent pels que en realitat coneixien l’Ash. Tanmateix, cap dels seus sis companys de tripulació el coneixia. L’Ash sí es coneixia bé. D’haver estat interrogat, hauria pogut contestar per què mai podria arribar a ser un pro-somiador. Ningú va pensar mai a preguntar-li-ho, malgrat que l’oficial en ciències clarament trobava el seu pro-somni més fascinant que qualsevol dels d’ells.
Ah! I també estava el gat. El seu nom era Jones; era un gat corrent de casa, o millor dit, gat de nau. El Jones era un gran mascle groguenc, de pares desconeguts i hàbits independents, acostumat als avatars dels viatges de la nau i la idiosincràsia dels humans que viatjaven per l’espai. També el seu dormir era fred, i somiava simples somnis de llocs càlids i foscos i ratolins subjectes a la gravetat.
De tots els somiadors que hi havia a bord, el Jones era l’únic content, encara que no se l’hauria pogut titllar d’innocent.
Era una vergonya que cap d’ells hagués qualificat com a pro-somiador, ja que cadascun tenia més temps per somiar en el curs de les seves tasques que una dotzena de professionals, malgrat la lentitud del ritme dels seus somnis per obra del son fred. La necessitat havia fet que el somni fos la seva principal vocació. Una tripulació de l’espai sideral no pot fer en els congeladors res més que dormir i somiar. Possiblement seguirien sent per sempre simples aficionats, però des de feia temps eren aficionats competents.
Eren set. Set plàcids somiadors a la recerca d’un malson.
Encara que tenia una espècie de consciència pròpia, el Nostromo no somiava. No ho necessitava, així com no necessitava l’efecte de conservació dels congeladors. Si somiava, tals reflexions sens dubte eren breus i passatgeres, ja que mai dormia. Treballava i es mantenia, i aconseguia que el seu complement humà en hibernació sempre estigués un pas per davant de la mort a l’aguait, que seguia al son fred, com un tauró gris segueix a un vaixell a la mar.
Les proves de la incessant vigilància electrònica del Nostromo es trobaven per onsevulla de la tranquil·la nau. En els tènues brunzits i els llums, que eren el seu alè i també la prova fefaent de la seva sensibilitat instrumental. Tot allò conformava la base estructural de la nau, que estenia sensors per revisar cada circuit i cada detector de compressió. També fora hi havia sensors, palpant el pols del cosmos. I aquells sensors havien descobert una anomalia electromagnètica.
Una part del cervell del Nostromo era peculiarment capaç de descobrir el sentit de tota anomalia. I es diria que ja havia mastegat aquesta anomalia. El seu sabor li havia resultat tan estrany que havia examinat els resultats de l’anàlisi i arribat a una conclusió. Va activar instruments que abans dormien i circuits que poc abans havien estat en repòs van tornar a regular el flux dels electrons. Com per celebrar aquella decisió, bancs sencers de llums brillants van parpellejar, com a senyals de vida d’un alè mecànic i inquiet.
Va sonar un «bip-bip» característic, encara que fins llavors, només havia estat present un timpà artificial per sentir i reconèixer. Era un so que no s’havia sentit en el Nostromo durant força temps i això indicava que passava quelcom estrany.
Dins d’aquell inquiet cilindre que despertava, ona de sons tènues, de llums i d’aparells que conversaven entre si, hi havia un habitacle especial. I en aquella habitació de metall blanc hi havia set capolls de metall i plàstic, color de neu.
Un nou soroll va omplir la cambra, una exhalació explosiva que va crear una atmosfera nova, fresca i respirable. Els humans es col·locaven voluntàriament en sarcòfags refrigerats, confiant en petits déus de metall, com el Nostromo, per tal d’obtenir l’alè vital quan no podien obtenir-lo per si mateixos.
Les ramificacions d’aquest ésser electrònic semi-conscient van comprovar llavors l’aire recentment traspuat i el van declarar satisfactori per sostenir la vida d’organismes tan fràgils com els dels humans. Van brillar nous llums, es van tancar més circuits. Sense soroll es van obrir les tapes de les set crisàlides i les formes que hi havia dins, semblants a cucs, van començar a sortir, una vegada més, a la llum.
Vists fora dels seus somnis, els set membres de la tripulació del Nostromo eren encara més patètics que durant l’hiperson. D’una banda, els seus cossos degotaven el líquid conservador del son criogènic amb el que s’havien omplert els sarcòfags. Per molt analèptic que sigui el llim de qualsevol classe, no afavoreix la bona presentació.
D’altra banda, estaven nus i el líquid no era un bon substitut d’aquella pell artificial que anomenem roba i que ens confereix tanta elegància i esveltesa.
—Diables! —Va murmurar la Lambert, veient amb repugnància com queien gotes de les seves espatlles i costats—. Tinc fred!
Va sortir llavors del fèretre conservador de la vida, com tornant de la mort, i va començar a remenar un compartiment proper. Valent-se de la tovallola que va trobar allà, va començar a treure’s de les cames aquell xarop transparent.
—Per què diables no pot Mare escalfar la nau abans de treure’ns dels sarcòfags?
La Lambert havia aconseguit posar-se dempeus i tractava de recordar on havia deixat la seva roba.
—Bé saps per què —va dir el Parker, massa ocupat amb el seu cansament i amb el xarop per parar-se a contemplar la navegant nua—. Política de la Companyia; conservació d’energia; que pot traduir-se com vil avarícia. Per a què malgastar l’excés d’energia escalfant la secció dels congeladors fins a l’últim segon possible? A més, en sortir de l’hiperson, sempre fa fred. Ja saps que el congelador també baixa la teva temperatura interna.
—Sí, ho sé. De totes maneres, estic gelada.
La Lambert sabia que el Parker tenia tota la raó, però li va disgustar reconèixer-ho. Mai havia sentit gran simpatia cap a l’enginyer.
«Maleïda siguis, Mare!», va pensar mirant el seu braç amb la pell de gallina. «Generem una mica de calor».
El Dallas estava esbandint-se, netejant-se en sec les restes d’aquell xarop del crio-son i tractant de no fixar-se en certes coses que preferia que els altres de moment no veiessin. Ho havia notat des d’abans de sortir de la congelació. La nau ho havia disposat tot de la manera que ell ho hagués fet.
—El treball ens escalfarà ràpidament —va dir la Lambert en veu alta—. Tots als seus llocs! Suposo que recordeu per a què us paguen, a més de dormir per oblidar les vostres preocupacions.
Ningú va somriure ni es va molestar a fer comentaris. El Parker va fer una ullada al seu company qui encara estava assegut al seu congelador.
—Bon dia. Encara estàs amb nosaltres, Brett?
—Sí.
—Tenim sort —va dir la Ripley, estirant-se i fent uns moviments més estètics que els altres—. M’alegra saber que el nostre millor conversador està tan xerraire com sempre.
El Brett es va limitar a somriure, sense dir res.
El Brett parlava tant com les màquines a les que atenia; és a dir, gens, i aquella era una broma corrent entre la tripulació. En moments com aquests reien amb ell, no d’ell.
El Dallas estava fent exercicis calistènics[1] amb els colzes paral·lels al terra i les mans unides enfront de l’estèrnum. Li va semblar sentir retrunyir els seus músculs per haver estat tant temps en repòs. L’enlluernadora llum groga, tan eloqüent com qualsevol veu, monopolitzava els seus pensaments. Aquells petits ciclops eren la manera que la nau tenia de dir-los que els havia despertat per alguna cosa que no era la fi del seu viatge. En Dallas es preguntava per què.
L’Ash es va asseure i va mirar al seu al voltant, sense cap expressió. Per l’animació que denotava el seu rostre, bé hauria pogut estar encara a l’hiperson.
—Em sento com mort —va dir, observant al Kane. L’oficial executiu estava badallant, encara no completament despert. L’opinió professional de l’Ash era que a l’executiu en realitat li agradava l’hiperson i que si l’hi permetessin, es passaria tota la seva vida com un narcolèptic.[2]
Ignorant de l’opinió científica de l’oficial, el Parker se’l va mirar i va parlar en to agradable.
—Sembles mort.
Era conscient que els seus trets probablement no l’afavorien gaire en aquell moment. L’hiperson esgotava la pell, així com els músculs. La seva atenció es va dirigir cap al taüt del Kane. L’executiu finalment estava asseient-se.
—Me n’alegro d’haver tornat —va dir parpellejant.
—Pel que trigues a despertar-te, ben bé que podíem haver tornat.
El Kane semblava ofès.
—Això és una calúmnia, Parker! Simplement, trigo una mica més que vosaltres, això és tot.
—D’acord.
L’enginyer no va insistir en tal punt; es va girar cap al capità que estava esbalaït estudiant alguna cosa per la finestreta.
—Abans d’atracar, potser podríem veure com estan les nostres bonificacions.
El Brett va mostrar certs senyals d’entusiasme, els primers des de què havia despertat.
—Sí.
El Parker va continuar col·locant-se les botes:
—El Brett i jo creiem que ens mereixem una part completa. Bonificació completa per missió complerta, a més del salari i els interessos.
«Almenys, queda clar que el son profund no ha danyat el meu cos d’enginyers» va pensar el Dallas cansadament. No feia ni dos minuts que havien despertat i ja estaven queixant-se.
—Vosaltres dos rebreu allò pel que vàreu ser contractats. Ni més ni menys, com tots nosaltres.
—Tots reben més que nosaltres —va murmurar el Brett suaument.
Per a ell, allò havia estat tot un discurs. No obstant això, no va tenir cap efecte sobre el capità. En Dallas no tenia temps per a trivialitats ni jocs de paraules semi seriosos. Aquella llum parpellejant requeria tota la seva atenció i va coordinar els seus pensaments excloent tota la resta de coses.
—Qualsevol es mereix més que vosaltres dos. Queixa’t, si vols, al pagador de la Companyia. Ara, vés allà a baix.
—Queixar-me a la Companyia —va murmurar el Parker tristament, observant al Brett sortint del seu taüt tot eixugant-se les cames—. Seria el mateix que intentar queixar-me directament a Déu.
—És el mateix —va dir el Brett, observant una feble llum de servei en el seu propi compartiment congelat. Amb prou feines conscient, nu i degotant líquid, ja estava treballant àrduament. Era el tipus de persona que podia caminar durant dies amb una cama trencada, però era incapaç de suportar un vàter que funcionés malament.
En Dallas va començar a caminar cap a la sala central d’ordinadors i va parlar per sobre de la seva espatlla:
—Un de vosaltres dos, bromistes, que porti el gat.
Va ser la Ripley qui va aixecar una forma laxa i groguenca d’un dels congeladors. La seva expressió era d’ofès.
—No has de mostrar-te tan indiferent cap a ell —va dir acaronant afectuosament a l’animal xop—. No és una peça de l’equip. El Jones és tan membre de la tripulació com qualsevol de nosaltres.
—I més que molts —va dir el Dallas, observant al Parker i al Brett ja completament vestits que s’allunyaven en direcció a la sala d’enginyeria—. No ve a fer-me perdre el temps en les meves estones de vigília a bord, per queixar-se dels salaris o de les bonificacions.
La Ripley es va allunyar amb el gat embolicat en una gruixuda tovallola neta. En Jones roncava irregularment mentre es llepava amb gran dignitat. No era la primera vegada que el treien de l’hiperson. De moment, toleraria la ignomínia de ser portat així.
El Dallas havia acabat d’assecar-se; després va prémer un botó que hi havia al costat del seu taüt. Un calaix es va projectar silenciosament cap endavant, sobre motllures gairebé a prova de fricció. Contenia la seva roba i alguns objectes personals.
Mentre es vestia, l’Ash es va apropar sense fer soroll. El funcionari de ciències va baixar la veu i va parlar mentre acabava d’ajustar-se una camisa neta.
—Mare vol parlar-te —va xiuxiuejar, i amb el cap va assenyalar en direcció de la llum groga que parpellejava contínuament en un tauler proper.
—Ja ho he vist —va dir el Dallas ficant els braços a la seva camisa—. És d’un groc viu, és una qüestió de seguretat, no d’advertiment. No ho diguis als altres. Si passa alguna cosa greu, ho descobriran molt aviat.
Es va ficar una jaqueta color marró sense planxar i la va deixar oberta.
—No pot ser res gaire greu, sigui el que sigui —va dir l’Ash amb esperança i va tornar a assenyalar cap al llum que no deixava de parpellejar—. És només de color groc, no vermell.
—D’entrada —va respondre el Dallas, no tan optimista— hauria preferit un bonic i tranquil·litzant verd.
Es va encongir d’espatlles i va tractar de mostrar-se tan optimista com l’Ash.
—Potser l’auto-xef estigui parpellejant també. Això seria una benedicció, malgrat el que aquí anomenem menjar.
Va intentar somriure però no ho va aconseguir. El Nostromo no era humà. No feia bromes a la seva tripulació, i no l’hauria despertat de l’hiperson amb un llum groc d’advertiment si no hagués tingut una raó perfectament vàlida. Un auto-xef de cuina que funcionés malament no hauria estat una bona raó.
Bé, vaja!, després de diversos mesos de no fer més que dormir, no tenia dret a queixar-se si ara calia que esmercés algunes hores de veritable i honrada suor…
La sala central d’ordinadors es diferenciava poc de les altres sales de vigília que hi havia a bord del Nostromo. Un desconcertant calidoscopi de llums i pantalles, aparells i palanques que feia l’efecte d’una enorme sala de festes guarnida amb una dotzena d’arbres de Nadal embriacs.
Acomodant-se en una butaca rodona confortablement encoixinada, el Dallas va pensar com procedir. L’Ash es va asseure enfront del banc mental, manipulant controls amb més velocitat i eficiència del que hauria pogut esperar-se d’un home que acabava de sortir de l’hiperson. L’habilitat de l’oficial en ciències no tenia rival en l’operació de màquines.
Tenia una harmonia especial que el Dallas sovint envejava. Encara marejat pels efectes de l’hiperson, va entrar una pregunta inicial; pautes de distorsió semblaven perseguir-se a la pantalla i després es van assentar fins a formar paraules recognoscibles. En Dallas va revisar la redacció i la va trobar normal:
ALERTA FUNCIÓ HIPERMONITORIZACIÓ PER A MOSTRA I INVESTIGACIÓ DE MATRIU
També la nau la va considerar acceptable i la resposta de Mare va ser immediata:
HIPERMONITOR ES DIRIGEIX A MATRIU
Columnes de categoritzacions d’informació es van alinear per a la seva inspecció sota aquest rètol.
El Dallas va examinar la llarga llista de fines lletres, va localitzar la secció que buscava i va teclejar:
ALERTA ORDRE DE PRIORITAT
FUNCIÓ D’HIPERMONITOR LLESTA PER A INVESTIGACIÓ, va respondre Mare. Les ments de computadora no havien estat programades per tenir gran eloqüència i, Mare no era l’excepció de la regla.
Allò li venia bé al Dallas. No estava d’humor per parlar bé. Va picar, concisament, QUÈ PASSA, MARE?, i va esperar…
No podia dir-se que el pont del Nostromo fos espaiós; tan sols, que era una mica menys claustrofòbic que les altres sales i càmeres de la nau, però no gaire. Cinc seients rodons esperaven als seus respectius ocupants. Les llums brillaven pacientment, encenent-se i apagant-se en taulers múltiples, mentre incomptables pantalles de diverses formes i grandàries també esperaven l’arribada d’humans que estiguessin capacitats per demanar-les-hi la informació que havien de mostrar. Un gran pont hauria estat una frivolitat molt costosa, doncs la tripulació passava immòbil en els congeladors la major part del temps de vol. Estava dissenyat estrictament per al treball, no per al descans ni l’entreteniment. I els que treballaven allà sabien allò tan bé com les pròpies màquines.
Una comporta estanca va lliscar silenciosament dins de la paret. Va entrar el Kane, seguit d’a prop per la Ripley, la Lambert i l’Ash. Van avançar fins als seus llocs respectius i es van acomodar davant dels taulers, amb la familiaritat de vells amics que se saluden després d’una llarga separació.
Una cinquena butaca va romandre buida i seguiria així fins que el Dallas retornés de la seva conferència amb Mare, la computadora del Banc Mental del Nostromo. Aquell malnom li esqueia, no li havien posat de broma. La gent es posava molt seriosa en parlar de les màquines responsables de mantenir la vida. Per la seva banda, la màquina acceptava la designació amb idèntica solemnitat, encara que no amb els mateixos tons emocionals.
La roba de tots era tan laxa com els seus cossos, imitacions lliures d’uniformes d’una tripulació. Cada peça revelava la personalitat del seu portador.
Camises i bombatxos, tot arrugat i desgastat per anys d’emmagatzematge. Així també eren els cossos que embolicaven.
Els primers sons parlats al pont en molts anys van resumir els sentiments de tots els allà presents, tot i que no poguessin entendre’ls. El Jones estava miolant quan la Ripley el va posar sobre l’escriptori. Va canviar després a un ronc, i es va fregar voluptuosament contra els seus turmells tot escolant-se subreptíciament fins al seient de respatller alt.
—Connecta’ns.
En Kane estava revisant el seu propi tauler, acariciant els controls automàtics amb la mirada a la recerca de contrastos i incerteses, mentre la Ripley i la Lambert començaven a manipular els controls necessaris.
Va haver-hi un sotrac d’excitació visual quan noves llums i colors van recórrer panells i pantalles. Va fer l’efecte de què els instruments estaven complaguts per la reaparició dels seus equivalents orgànics, i es mostraven ansiosos de provar les seves habilitats a la primera oportunitat.
Nombres i paraules noves van aparèixer enfront del Kane; ell els va relacionar amb altres dades ben recordades, que estaven ja fixades al seu cervell.
—Fins aquí tot sembla estar bé; doneu-nos alguna cosa digna de mirar.
Els dits de la Lambert van ballar sobre tota una gamma de controls. Pantalles de visió van sorgir, vives, per tot el pont, la seva majoria suspeses del sostre per facilitar la seva lectura. La navegant va examinar els ulls quadrats que es trobaven prop del seu seient i immediatament va frunzir l’entrecella. Molt del que va veure ja s’ho esperava, però no del tot. El més important, la forma prevista que havia de dominar la seva visió, estava absent. Era tan important que negava la normalitat de tota la resta.
—On és la Terra?
Examinant acuradament la seva pròpia pantalla, el Kane va notar una negror esquitxada d’estels, i poca cosa més. Concedint la possibilitat de què haguessin sortit de l’hiperespai massa aviat, almenys el sistema del que provenien, hauria de veure’s clar a la pantalla. Però Sol era tan invisible com l’esperada Terra.
—Tu ets la navegant, Lambert. Digues-m’ho tu.
Sí, hi havia un sol central, fix en les pantalles múltiples, però no era Sol. No era el color, i la visió millorada per ordinador d’uns punts que giraven al voltant de la seva òrbita era si cap més reveladora encara. Eren d’una altra forma, un altre color, hi havia un nombre diferent.
—Aquest no és el nostre sistema —va observar la Ripley sorrudament expressant el que era obvi.
—Potser el que no esta bé sigui la nostra orientació, no la dels estels —va dir el Kane, encara que la seva veu no sonava gaire convincent, ni tan sols per a ell—. Se sap que algunes naus han sortit de l’hiperespai en sentit oposat al de la seva destinació; allò podria ser Centauri, en una gran amplificació, i Sol pot estar darrere de nosaltres. Fem un cop d’ull abans de deixar-nos dominar pel pànic.
Es va guardar d’afegir que el sistema visible en la pantalla s’assemblava tant al de Centauri com al de Sol.
Les càmeres hermètiques de la maltractada superfície del Nostromo van començar a moure’s silenciosament en el buit de l’espai, buscant a través de l’infinit algun indici de la càlida Terra.
Les estructures secundàries de carregament del Nostromo, un monstruós conglomerat de compactes formes de metall, van aparèixer mostrant la seva pròpia perspectiva. Els éssers vius d’una època anterior s’haurien sorprès de saber que el Nostromo remolcava una considerable quantitat de petroli cru a través del buit entre els estels, amb la seva pròpia refineria automàtica que mai deixava de funcionar. Aquell petroli seria ja productes petroquímics refinats quan el Nostromo arribés a la seva òrbita al voltant de la Terra; aquests productes eren necessaris. Encara que la humanitat havia creat des de feia molt meravellosos i eficaços substituts del petroli per impel·lir la seva civilització, només ho havia aconseguit després de què uns àvids individus haguessin extret fins a l’última gota de petroli de l’esgotada Terra.
La fusió i l’energia solar movien totes les màquines de l’home. Però no podien substituir els productes químics. Un motor de fusió no podia produir plàstic, per exemple. Els mons moderns, abans podrien existir sense energia que sense plàstics. Heus aquí el perquè del carregament del Nostromo, i del fètid líquid negre que processava pacientment. Encara que històricament incongruent, comercialment era molt lucratiu.
L’únic sistema que les càmeres mostraven era el que es trobava netament col·locat en el centre de diverses pantalles, el qual tenia un desconcertant collaret de planetes circumdant un estel de color estrany. Ara no hi havia dubte en el cervell del Kane, i menys encara en el de la Lambert, que el Nostromo havia pres aquest sistema per la seva destinació immediata.
No obstant, encara podia ser un error de temps, i no d’espai. Sol podia estar a prop, a dreta o esquerra d’aquells estels. Hi havia una manera segura d’esbrinar-ho.
—Posa’t en contacte amb el control de trànsit —va dir el Kane, mossegant-se el llavi inferior—, si podem connectar, sabrem que estem en el quadrant correcte; si Sol està als voltants, rebrem una resposta d’una de les estacions repetidores del sistema exterior.
Els dits de la Lambert van tocar diferents controls.
—Parla el remolcador comercial Nostromo de l’espai profund, registre nº u vuit zero, dos quatre sis, de camí a la Terra amb carregament de petroli cru i refineria pròpia. Trucant al control de tràfic de l’Antàrtida. Em copieu? Canvi.
Tan sols es va sentir el tènue i continu murmuri de sols distants pels altaveus. Prop dels peus de la Ripley, el gat Jones roncava en harmonia amb els estels.
La Lambert ho va intentar de nou.
—Remolcador comercial Nostromo de l’espai exterior trucant a control de trànsit Sol/Antàrtida. Tenim dificultats de navegació automàtica. Trucada prioritària; si us plau, responguin.
Una vegada més, tan sols el nerviós murmuri dels estels. La Lambert va semblar preocupada.
—SOS, SOS. Aquí el remolcador Nostromo trucant a control de trànsit de Sol, o a qualsevol nau que ens senti. SOS, responguin.
La injustificada trucada d’auxili ( la Lambert sabia que no estaven en perill immediat) no va rebre cap resposta. Descoratjada, va apagar el transmissor, però va deixar el receptor obert en tots els canals, per si alguna altra nau passava prop d’allà transmetent.
—Sabia que no podíem estar prop del nostre sistema —va murmurar la Ripley—. Conec la zona.
Amb el cap va assenyalar la pantalla que penjava damunt de la seva pròpia estació.
—Això no queda prop de Sol, i nosaltres tampoc.
—Segueix intentant-ho —li va ordenar el Kane, que després es va girar per encarar-se a la Lambert—. Llavors, on estem? Has agafat una lectura?
—Dóna’m un minut vols? No és fàcil. Estem molt lluny.
—Segueix intentant-ho.
—Hi estic a sobre.
Diversos minuts d’intensa recerca i cooperació d’ordinadors van produir un somriure de satisfacció en el seu rostre.
—Ja ho he trobat… i a nosaltres. Estem gairebé en els Reticles de Zeta II. Encara no hem arribat a l’anell exterior poblat. Estem massa lluny per detectar cap balisa de navegació, i ja no diguem una retransmissió de trànsit de Sol.
—Llavors, què dimonis fem aquí? —Es va preguntar el Kane, en veu alta—. Si tot està bé a la nau i no estem a casa, per què ens ha descongelat Mare?
Va ser només coincidència, no resposta directa a la meditació de l’executiu, però una botzina «d’alerta a l’estació» va disparar-se, amb el seu sonor i imperatiu «bip, bip…».
Prop de la proa del Nostromo hi havia una vasta cambra, gairebé plena de maquinària complexa i poderosa. Allà vivia el cor de la nau, l’extens sistema de propulsió que capacitava al navili per a distorsionar l’espai, a oblidar-se del temps i a fer pam i pipa amb el seu nas metàl·lic a Einstein… I només incidentalment a moure les màquines que mantenien amb vida a la seva fràgil tripulació humana.
En aquell complex, massís i vibrant, hi havia un cubicle de vidre com una gota transparent a l’extrem d’aquell iceberg d’hiperimpuls. A l’interior, acomodats en seients rodons, descansaven dos homes. Eren els responsables de la salut i del benestar del guiatge de la nau, tasca amb la qual tots dos estaven molt cofois. Ells en tenien cura de la nau, i ella d’ells.
La major part del temps, la nau sabia tenir cura de si mateixa, la qual cosa els permetia dedicar el seu temps a coses més elevades i dignes d’atenció, com beure cervesa o explicar-se histories porques.
En aquell moment, li tocava divagar al Parker, que per centèsima vegada estava explicant la història de l’aprenent d’enginyer que va anar a un prostíbul barat. Era una bona facècia que mai deixava de provocar un o dos somriures al silenciós Brett i una bona riallada al propi narrador.
—…I va la madame i es llança contra mi, preocupada i furiosa al mateix temps —deia l’enginyer— insistint en que anéssim a rescatar al pobre estúpid. Suposo que no sabia en el que s’havia ficat.
Com de costum, va riure de bona gana.
—Ja recordes el lloc. Quatre parets, sostre i pis totalment emmirallats i sense llit. Només una xarxa de vellut suspesa al sostre de la cambra per a emmarcar les activitats i per a evitar xocs contra les parets per la gravetat zero.
Va sacsejar el cap, com desaprovant el seu record.
—Aquell no és lloc per a aficionats, És clar que no! Suposo que aquell pobre, va ser portat allà enganyat pels seus companys de tripulació; pel que després em va explicar la meuca, mentre s’estava netejant, tot va començar bé. Però després van començar a girar, i a ell li va entrar el pànic. No aconseguien controlar la càpsula. Ella ho va intentar, però es necessiten dos per detenir-la, així com per començar la caiguda lliure. I amb els miralls confonent el seu sentit de la posició i la caiguda, ell no podia deixar de vomitar.
El Parker va prendre una altra glop de cervesa.
—En ma vida havia vist un desastre igual. Crec que hores d’ara encara segueixen netejant aquells miralls.
—Sí —va dir el Brett, somrient per mostrar la seva aprovació.
El Parker seguia assegut, tranquil, deixant que els últims vestigis del record es dissipessin en la seva memòria. Li havien deixat un residu gratament lasciu. Distret, va manipular un commutador sobre el seu tauler. Una afable llum verda va aparèixer a sobre i es va mantenir encesa.
—Com està el teu llum?
—Verd —va dir el Brett, després de repetir el procediment d’encendre i revisar la seva pròpia instrumentació.
—El meu també —va dir el Parker estudiant les bombolles de la cervesa.
Algunes hores després de l’hiperson ja estava avorrit. La sala de màquines es mantenia a si mateixa amb tranquil·la eficiència, i no perdia el temps, fen-li sentir que ell sobrava. No hi havia ningú amb qui discutir, excepte el Brett, i era difícil engegar un debat veritablement interessant amb un home que només pronunciava monosíl·labs i per qui una frase completa era una veritable tortura.
—Segueixo creient que el Dallas està passant per alt deliberadament les nostres queixes —es va aventurar a dir—. Potser no depèn d’ell que rebem la bonificació completa, però ell és el capità. Si volgués, podria passar una sol·licitud, o almenys una recomanació de pagament amb els nostres noms. Això seria d’ajuda.
Va estudiar llavors unes xifres. Els nombres anaven del signe menys al signe més, de dreta a esquerra. La línia vermella fluorescent mirava cap avall des del centre i es va detenir precisament al zero, dividint netament en dos l’indicador, assenyalant la desitjable neutralitat.
El Parker hauria continuat les seves meditacions alternades amb facècies i queixes de no haver estat perquè un «bip, bip» va començar sobtadament la seva monòtona crida.
—Diables! Què passa ara? No pot un ni posar-se còmode abans que algú s’hi cagui al mig?
—Exacte.
El Brett es va inclinar cap a endavant per sentir millor, mentre el locutor s’aclaria la gola llunyana.
Era la veu de la Ripley:
—Informe general. Tothom a la central.
—No pot ser el menjar, no és hora —va dir el Parker confús—. O bé portem el carregament desnivellat o bé…
Va llançar una mirada interrogadora als seu company.
—Aviat ho esbrinarem —va dir el Brett.
Conforme avançaven cap al control, el Parker va observar les parets no gaire netes i mancades d’asèpsia del corredor «C», amb cert disgust.
—M’agradaria saber per què mai baixen aquí. Aquí és on es fa el veritable treball.
—Per la mateixa raó que hem de participar en el seu. El nostre temps és seu. Ells ho veuen així.
—Bé, et diré una cosa: això fot fàstic.
El to del Parker no va deixar cap dubte de què no es referia pas a la pudor que enllardava les parets del corredor.