Alien
II
Pàgina 4 de 17
II
Encara que lluny de ser confortable, el menjador era suficientment espaiós com per encabir a tota la tripulació. Però com poques vegades prenien els seus aliments simultàniament (L’auto-xef que funcionava sense pausa, fomentava indirectament l’individualisme en els hàbits alimentaris) no havia estat dissenyat per acollir bé a set persones. Havien de recolzar-se en un i un altre peu, topaven i s’empenyien tractant de no posar-se nerviosos els uns als altres.
El Parker i el Brett no estaven de bon humor i no van intentar dissimular la seva irritació, el seu únic consol era saber que res anava malament a enginyeria i que fos pel que fos que els havien despertat, aquella era responsabilitat d’uns altres. La Ripley ja els havia informat de l’absència desconcertant de la seva presumpta destinació.
El Parker pensava que aviat haurien de tornar a l’hiperson, procés confús i incòmode si més no, i va maleir entre dents. Li molestava tot el que s’interposés entre ell i el xec de la paga que esperava a la fi de cada viatge.
—Sabem que no hem arribat a Sol, capità —va dir en Kane parlant pels altres, que miraven expectants al Dallas—. No estem prop de casa i tanmateix Mare ha considerat necessari treure’ns del son. És hora de què sapiguem per què.
—Ho és —va reconèixer el Dallas, després va comentar, en to important—: Com tots sabeu, Mare està programada per interrompre el nostre viatge i treure’ns de l’hiperson si sorgeixen certes condicions específiques.
Després va fer una pausa per donar major efecte i va afegir:
—Han sorgit.
—Ha de ser alguna cosa força greu —va dir la Lambert, observant al gat Jones jugar amb l’indicador de vigilància—. Ja saps que no és fàcil treure de l’hiperson a tota una tripulació. Sempre hi ha algun risc.
—M’ho dius o m’ho expliques? —va murmurar el Parker en veu tan baixa que només el Brett va poder sentir-ho.
—Us agradarà saber però —va continuar el Dallas— que l’emergència per la qual ens han despertat no afecta al Nostromo. Mare diu que estem en perfectes condicions.
Al voltant de la taula es va sentir un parell de veus que, amb alleujament, deien «Amén».
—L’emergència està en un altre lloc, específicament en el sistema no determinat en el que acabem d’entrar. Precisament ara estem apropant-nos al planeta en qüestió.
Va mirar a l’Ash, qui va assentir amb el cap.
—Hem rebut una transmissió d’una altra font. Està distorsionada i pel que sembla Mare ha necessitat cert temps per desxifrar-la, però definitivament és un senyal de socors.
—Bé, això no té cap sentit —va dir la Lambert que semblava desconcertada—. Entre totes les transmissions estàndard, les trucades de socors són les més directes i menys complexes. Com és que Mare ha tingut problemes per desxifrar-la?
—Mare pensa que això no és una transmissió estàndard. És un senyal lluminós i acústic que es repeteix a intervals de dotze segons. Això no és usual; no obstant això, Mare creu que el senyal no és d’origen humà.
Això va provocar certa sorpresa i comentaris en veu baixa. En passar el primer ensurt, el Dallas va seguir explicant:
—Mare no està segura, i això és el que jo no comprenc. Mai havia vist tanta confusió en una computadora. Ignorància sí, però no confusió. Seria la primera vegada. L’important és que està suficientment segura que és una trucada de socors com per treure’ns de l’hiperson.
—I què? —va dir el Brett, amb supèrbia i insolència.
El Kane va replicar, amb un deix d’irritació:
—Vinga, home! Ja coneixes el manual. D’acord amb la secció B2 de la Companyia sobre les directives de trànsit, estem obligats a prestar tota l’ajuda i assistència que puguem en tals situacions, ja sigui humana o no la trucada.
El Parker, emprenyat, va donar una puntada de peu a la taula.
—Casu’m tot, ja! No m’agrada dir això, però som un remolcador comercial amb un gran carregament difícil de manipular. No som una unitat de rescat. Aquest tipus de treball no està en el nostre contracte —després, les ombres es van dissipar del seu rostre—. Per descomptat, si aquest treball significa uns diners extres…
—Més et val llegir el teu contracte —va dir l’Ash, tan clarament com la computadora principal, de la qual estava orgullós— cal investigar tota transmissió sistemàtica que indiqui un possible origen intel·ligent, sota pena de pèrdua completa de la paga i les primes per terminació de viatge. No es diu ni una paraula sobre bonificacions per ajudar a algú en perill.
El Parker va donar una altra puntada de peu a l’escriptori i va mantenir la boca tancada. Ni ell ni el Brett es consideraven tipus heroics. Qualsevol cosa que pogués obligar a una nau a canviar de ruta en un món estrany podia tractar-los a ells de manera igualment desconsiderada. No tenien cap prova de què aquella trucada desconeguda fos per a ells; però sent un realista en un univers cruel, s’inclinava al pessimisme.
El Brett senzillament veia aquell retard en relació amb el seu xec.
—Anirem a veure que passa. Això és tot el que puc dir —va resumir el Dallas, mirant-los un per un.
El Dallas n’estava fart dels dos. No li agradava aquella dilació ni més ni menys que a ells, i estava tan ansiós per arribar a casa i descarregar el carregament com ho estaven ells, però hi havia moments en què esplaiar-se en el mal humor arribava a ser gairebé una desobediència.
—Correcte —va dir el Brett, sardònicament.
—Què és correcte?
El tècnic d’enginyeria no era cap enze. La combinació del to del Dallas amb l’expressió del seu rostre va indicar a en Brett que calia relaxar la tensió.
—Correcte, veurem què hi ha…
El Dallas va continuar mirant-lo i llavors va afegir amb un somriure:
—«Senyor»…
El capità va tornar els seus ulls irritats cap al Parker, però aquest ja s’havia amansat.
—Podrem aterrar allà? —va preguntar a l’Ash.
—Algú ho va fer.
—Això és al que em referia —va afegir significativament—. «Aterrar» en el sentit estricte de la paraula. Implica una seqüència d’esdeveniments feliçment realitzats que resulten en el suau posar-se d’una nau sobre una superfície dura. Ara ens trobem davant una trucada de socors. Això implica esdeveniments no gaire grats. Primer, vegem què ha passat. Però fem-ho tranquil·lament, amb cura.
Sobre el pont hi havia una taula cartogràfica il·luminada. El Dallas, en Kane, la Ripley i l’Ash es trobaven en punts oposats de la brúixola, mentre la Lambert estava asseguda en el seu lloc.
—Allà està —va dir el Dallas, assenyalant amb el dit un punt brillant de la taula tot estudiant-la—. Hi ha quelcom que vull que sentiu tots.
Van tornar a asseure’s, mentre el Dallas indicava alguna cosa a la Lambert amb el cap. Els seus dits es trobaven sobre un interruptor concret.
—Bé, escoltem-ho. Compte amb el volum.
La navegant va deixar anar l’interruptor. Sons atmosfèrics van omplir el pont. Van cessar de sobte, per ser reemplaçats per un so que va fer esgarrifar al Kane i a la Ripley. Va durar dotze segons i després va ser reemplaçat de nou pels sons atmosfèrics.
—Sant Déu! —va exclamar el Kane amb expressió tibant.
La Lambert va apagar els altaveus. Al pont va tornar a imperar un ambient humà.
—Què dimonis és? —va dir la Ripley, com si acabés de veure una cuca morta a sobre d’un plat—. No sona com cap senyal de socors que jo conegui.
—Així és com l’anomena Mare —els va dir el Dallas—. Dir-li «estranya» resulta el súmmum de la discreció.
—Potser sigui una veu.
La Lambert va fer una pausa, va considerar les paraules que acabava de proferir; després li van semblar desagradables les seves implicacions i va tractar de fer com si no les hagués dit.
—Aviat ho sabrem. Ja l’heu analitzat?
—He trobat la secció del planeta.
Després, la Lambert es va girar agraïda cap al seu tauler, contenta de poder enfrontar-se al fets amb les matemàtiques i no amb pensaments inquietants.
—Estem bastant a prop.
—Mare no ens hagués tret de l’hiperson si no ho estiguéssim —va murmurar la Ripley.
—Descens en sis minuts vint segons; inclinació menys 39 graus, dos segons.
—Mostra-m’ho tot en pantalla.
La navegant va prémer una sèrie de botons. En una de les pantalles del pont alguna cosa va parpellejar, i després va aparèixer allà un punt brillant.
—Albedo.[3] Pots apropar-lo una mica més?
—No. Hauràs de mirar-lo des de lluny. Això és el que jo he fet.
Immediatament, la pantalla es va concentrar, amb un brunzit, en el punt de llum revelant, una forma gens espectacular, lleugerament ovalada, en el buit.
—Saberuda! —va exclamar el Dallas, sense malícia—. Estàs segura de què és aquí? És un sistema ple de gom a gom.
—És exactament aquí; en realitat només és un planetoide. Potser d’uns dotze mil quilòmetres. No més.
—Té alguna rotació?
—Sí. Prop de dues hores, si calculem les xifres inicials. Podré dir-te alguna cosa dintre de deu minuts.
—Amb això n’hi ha prou ara com ara. Quina és la gravetat?
La Lambert va estudiar diferents xifres.
—Punt vuit sis; ha de ser bastant dens.
—No els hi diguis ni al Parker ni al Brett —va implorar la Ripley—. Pensaran que és metall sòlid que es va desprendre d’algun lloc abans de què puguem verificar la nostra trucada desconeguda.
L’observació de l’Ash va ser més prosaica:
—Es pot caminar a sobre.
Tots es van dedicar a estudiar el procés d’orbitació.
El Nostromo es va apropar a aquell petit món arrossegant el seu vast carregament de tancs i equips de refinat.
—Ens apropem a l’apogeu orbital. Comptant. Vint segons, dinou, divuit…
La Lambert va seguir comptant cap a enrere mentre els seus companys s’afanyaven al seu voltant.
—Hem girat 92 graus a estribord —va anunciar el Kane, completament inexpressiu.
El remolcador i la refineria giraven fent enormes piruetes en la immensitat de l’espai. Una llum va aparèixer a la proa del remolcador, quan es van encendre per uns instants els seus motors secundaris.
—Identificada òrbita equatorial —va declarar l’Ash.
Per sota d’ells, aquell món en miniatura donava voltes despreocupadament.
—Dóna’m una lectura de pressió EC.
L’Ash va examinar controls i va parlar sense mirar al Dallas:
—Tres punt quatre, cinc EN d’obertura EM al quadrat… Prop de cinc PSIA, senyor.
—Fes-me un crit si canvia.
—Estàs preocupat per si l’administrador de redundància deshabilita el control de CMGS quan estiguem ocupats en una altra cosa?
—Sí.
—El control de CMG es desconnecta per DAS/DCS. Augmentarem amb TAC i dirigirem per mitjà d’ATMDC i computadora d’interfase. Et sents millor ara?
—Molt millor.
L’Ash era un tipus estrany, fred i alhora cordial, però sobiranament competent. Res el pertorbava. El Dallas es va sentir confiat amb el suport de l’oficial de ciències, que esperava la seva decisió.
—Prepareu-vos a buidar des de la plataforma.
Va manipular un interruptor i va parlar per un petit micròfon:
—Enginyeria, prepareu-vos a desenganxar.
—Alineació L al port, i a estribord verd —va informar el Parker, sense cap rastre del seu habitual sarcasme.
—Verd en la separació umbilical espinal —va afegir el Brett.
—Estem creuant el llindar —els va informar la Lambert a tots—. Entrem al costat de la nit.
A baix, una línia fosca va separar els densos núvols, deixant-los un reflex brillant en un costat i negre com l’interior d’una tomba en l’altre.
—Ja va pujant, ja va pujant. Mantingues-te —va dir la Lambert maniobrant interruptors en seqüència—. Aguanta. Quinze segons… deu… cinc… quatre… tres… dos… un. Tancament.
—Desenganxeu-lo! —va ordenar el Dallas, taxatiu.
Minúsculs nuvolets de gas van aparèixer entre el Nostromo i la densa massa de la plataforma amb la refineria. Les dues estructures artificials, una petita i habitada, l’altra enorme i deserta, van anar separant-se lentament. El Dallas va observar tensament la separació des de la pantalla número dos.
—Cordó umbilical separat —va anunciar la Ripley, després d’una breu pausa.
—Precessió[4] corregida —va dir el Kane, tirant-se cap a enrere en el seu seient i relaxant-se un moment—. Tot bé i en ordre. S’ha aconseguit la separació. Cap dany.
—Verificat aquí —va afegir la Lambert.
—I també aquí —va dir, alleujada, la Ripley.
El Dallas va mirar a la seva navegant.
—Estàs segura que la deixem en òrbita fixa? No m’agradaria que els dos mil milions de tones caiguessin i s’incendiessin mentre nosaltres estem inspeccionant el que hi hagi allà a baix. L’atmosfera no és suficientment densa per fer d’escut protector.
La Lambert va revisar els nombres.
—Es quedarà allà durant un any si fa no fa, senyor.
—Molt bé. Els diners estan fora de perill, i també els nostres caps. Fem descendir la nau. Prepareu-vos per a un vol atmosfèric.
Cinc éssers humans es van afanyar ordenadament, cadascun segur de la seva tasca. El gat Jones es va estirar sobre un tauler i va estudiar els núvols que s’aproximaven.
—Està baixant —va dir la Lambert, l’atenció de la qual es trobava fixa en un aparell en particular—. Cinquanta mil metres; a baix, a baix. Quaranta-nou mil, entrem a l’atmosfera.
El Dallas observava els seus propis instruments, va intentar avaluar i memoritzar les dotzenes de xifres que canviaven contínuament. Viatjar per l’espai profund consistia en delegar el control als instruments i deixar que Mare fes el treball dur. El vol atmosfèric era una cosa totalment diferent. Per variar, era treball del pilot i no d’una màquina.
Núvols grisos i de color marró van besar la part inferior de la nau.
—Mira, sembla que està fotut per allà a baix.
«Típic del Dallas!», va pensar la Ripley.
Allà a baix, en un infern ombrívol, una altra nau emetia una esborronadora i regular trucada de socors, no humana .
Tot aquell món no apareixia a les llistes, la qual cosa significava que haurien de començar des del principi, per qüestions com peculiaritats atmosfèriques, terreny i similars. I no obstant això, per al Dallas, allò simplement «no pintava bé». Sovint ella s’havia preguntat què feia un home tan competent com el seu capità en una banyera sense cap importància, com el Nostromo, per tot el cosmos.
La resposta, en el cas de què la Ripley hagués pogut llegir en el cervell del Dallas, l’hauria sorprès. A ell li agradava.
—Descens vertical computat i realitzat. Lleugera correcció de curs —va informar la Lambert—. Ara entrem en curs, apropant-nos. Anem directes.
—Revisió. Com ens anirà amb la propulsió secundària en aquest clima?
—Fins ara anem bé, senyor. No puc assegurar res fins que estem per sota d’aquells núvols. Si és que podem posar-nos sota d’ells.
—Em basta —va dir el Dallas, mirant amb l’entrecella frunzida certes xifres; després va prémer un botó. Les xifres van canviar i el seu rostre es va il·luminar.
—Fes-m’ho saber si creus que la perdrem.
—Ho faré.
El remolcador va tocar alguna cosa invisible, invisible per a l’ull, no per als instruments. Va vibrar una, tres vegades, després es va acomodar millor en el dens jaç d’un núvol obscur. La facilitat de l’entrada era tot un tribut a la perícia de la Lambert per planejar i del Dallas com a pilot.
Però no va durar. Dins de l’oceà d’aire aviat es van deixar sentir enormes corrents. Van començar a ensopegar-se dins de la nau que descendia.
—Turbulències —va murmurar la Ripley, lluitant amb els seus propis controls.
—Dóna els llums de navegació i aterratge —va dir el Dallas, intentant trobar algun sentit en el remolí que enfosquia la pantalla—. Potser descobrirem alguna cosa visualment.
—No hi ha substitut per als instruments —va comentar l’Ash—. No en això.
—Tampoc hi ha substitut per a la màxima potència. De totes maneres, vull veure.
Unes llums poderoses van sorgir de sota del Nostromo, però amb prou feines si van perforar les onades de núvols i no els van donar el clar camp de visió que tant desitjava el Dallas, però sí van il·luminar les pantalles fosques així com el pont i l’atmosfera. La Lambert ja no va sentir que estaven travessant un mar de tinta.
El Parker i el Brett no podien veure la coberta de núvols de l’exterior, però sí podien sentir-la. La sala de màquines es va estremir, després es va inclinar cap al costat oposat i va tornar a vibrar bruscament.
El Parker va maleir entre dents.
—Què ha estat això? Ho has sentit?
—Sí —va contestar el Brett examinant nerviosament unes xifres—. La pressió ha baixat a la presa número tres. Segurament hem perdut un blindatge.
Després va prémer alguns botons.
—Sí, la tres ha volat. Està entrant pols per aquella presa.
—Tanca-la! Tanca-la!
—Què creus que estic fent?
—El que ens faltava… Així que ara tenim una dosi extra de pols.
—Espero que no hi hagi dificultats —va murmurar el Brett ajustant un control—. Prescindirem del número tres i llançaré aquesta pols quan intentem entrar.
—De tota manera hi ha danys —va dir el Parker, a qui no li agradava pensar en el que la presència d’abrasius regirats pel vent podria fer al revestiment—. A través de què dimonis estem volant? De núvols o de roques? Si no ens estavellem, t’aposto dòlars contra centaus a què en algun circuit tindrem un incendi elèctric.
Sense assabentar-se de les malediccions que no cessaven de sentir-se a la cambra d’enginyers, els cinc que es trobaven al pont seguien tractant de fer que el remolcador s’aproximés intacte a la font dels senyals.
—Ens aproximem al punt d’origen de la transmissió —va dir la Lambert estudiant uns controls—. Ens apropem a 25 quilòmetres. Vint, deu, cinc…
—Més lent i gira cua —va murmurar el Dallas inclinat sobre el timó manual.
—Corregeix el curs en tres graus, quatre minuts a la dreta.
Va obeir les indicacions.
—Ara t’escolto. Cinc quilòmetres fins al centre del cercle giratori, i mantenint-nos ferms.
—Estem apropant-nos —va dir el Dallas manipulant novament el timó.
—Tres quilòmetres, dos —va dir la Lambert que semblava una miqueta excitada, tot i que En Dallas no podia dir si era pel perill o per la proximitat de la font dels senyals—. Pràcticament estem circumval·lant-la per a dalt.
—Bon treball, Lambert. La Ripley, com veus el terreny? Busca un lloc per aterrar.
—Estic treballant, senyor.
La Ripley va comprovar diversos panells; la seva expressió de disgust es va fer més profunda en trobar xifres inacceptables. El Dallas continuava assegurant-se de què la nau conservés el seu blanc en el centre del cercle de vol, mentre la Ripley intentava descobrir la textura d’aquella superfície invisible.
—Línia de visió impossible.
—Ja ho podem veure això —va murmurar en Kane— o més aviat, podem no veure-ho.
Els estranys i escadussers indicis que els instruments li havien donat del terreny no l’havien posat de gaire bon humor. Les dades ocasionals semblaven indicar una desolació immensa, un món desert i hostil.
—El radar revela sorolls —va dir la Ripley, a qui hauria agradat que els aparells electrònics poguessin reaccionar als precs talment com la gent—. El sonar també té soroll. Infraroig, però soroll. No us retireu, vaig a provar els ultraviolats. L’espectre és prou elevat com perquè no hi hagi interferències.
En un moment, van aparèixer en pantalla dades decisives i algunes línies tranquil·litzadores. Per fi, l’ordinador va mostrar unes paraules brillantment il·luminades acompanyades d’un esquema.
—Ara sí.
—I on podem aterrar?
La Ripley semblava completament tranquil·litzada.
—Pel que puc veure, on vulguem. Les dades diuen que a sota nostre tot és pla, totalment pla.
En el seu cervell, en Dallas va visualitzar la lava tersa, amb una crosta freda però enganyosament prima, que amb prou feines ocultava una destrucció total.
—Sí, però què és el que és pla? Aigua, lava, sorra? Hauríem de esbrinar-ho, Kane. Descendiré el necessari per tal de desfer-nos al màxim possible d’aquesta interferència. Si és pla, podrem apropar-nos força sense problemes.
El Kane va manipular diversos interruptors.
—Monitor. Activació d’anàlisi. Seguim sentint massa soroll.
Amb cura, el Dallas va aproximar el remolcador a la superfície.
—Encara sento sorolls, però comença a millorar.
Una vegada més, el Dallas va perdre altura. La Lambert observava els aparells. Tenia altura més que suficient per elevar-se amb seguretat, però a la velocitat que avançaven, allò podria canviar immediatament si alguna cosa anava malament amb els motors de la nau o si arribava a aparèixer algun corrent descendent. I també es podia ralentir més el descens; amb aquell temps, això significaria una crítica pèrdua de control.
—Està net, està net… Ho tenim!
El Dallas va estudiar les dades i les línies que li donava la pantalla d’imatges de la nau.
—Havia estat material fos no feia gaire temps, però ja no, segons les anàlisis.
—En la seva major part és basalt amb alguna riolita[5] i ocasionals estrats de lava. Ara tot és fred i sòlid. No hi ha senyals d’activitat tectònica.
Després, el Dallas va utilitzar altres instruments per sondejar més profundament els secrets de la pell d’aquell minúscul món.
—No hi ha falles importants ni a sota nostre ni a les rodalies. Pot ser un bon lloc per aterrar.
En Dallas va pensar ràpidament.
—Estàs segura de què les dades de la superfície són correctes?
—Pel temps que fa que es va dipositar la colada, no pot ser d’una altra manera —va dir l’oficial executiva una miqueta irritada—. Sé el que cal per recollir dades cronològiques juntament amb la composició. Creus que correria el risc de ficar-me amb tots vosaltres en un volcà?
—Molt bé, molt bé. Ho sento, només m’estava assegurant. Des que vaig estar a l’escola mai he fet un sol aterratge sense mapes i sense balisa. Estic una mica nerviós.
—No ho estem tots? —es va apressar a afegir la Lambert.
—I si ho intentem?
Ningú va oposar cap objecció.
—Descendim. Entraré en espiral el millor que pugui amb aquest vent i intentaré apropar-me al més possible. Però tu, Lambert, mantingues activat el senyal d’alerta. No vull topar contra la part superior de la nau que està emetent; avisa’m de la distància si m’apropo massa.
El seu to era sever dins del compartiment ple de gom a gom.
Es van fer ajustos i es van donar ordres que van ser executades pels fidels servidors electrònics. El Nostromo va començar a seguir una línia espiral sobre la superfície, lluitant contra el vent i contra ràfegues de pols negra en cada metre de camí.
—Quinze quilòmetres i descendint —va anunciar la Ripley amb veu neutra—. Vint… deu… vuit…
El Dallas va tocar un control.
—Taxa de pèrdua de velocitat. Cinc… tres… dos. Un quilòmetre.
El mateix control va ser manipulat novament.
—Cada vegada més lent. Estic activant els motors de descens.
—Tot tancat —va dir el Kane, que treballava confiat davant dels seus controls—. El descens està monitoritzat per ordinador.
Un brunzit tibant i cada vegada més alt va omplir el pont quan Mare va prendre el control de la nau regulant els últims metres del descens amb major precisió que cap pilot humà.
—Estem descendint sobre esquís —va dir el Kane—. Apagueu els motors.
El Dallas va efectuar una última revisió abans d’aterrar i va apagar diversos interruptors.
—Motors apagats. Els aparells d’elevació estan treballant bé.
Una vibració contínua va omplir el pont.
—Nou-cents metres i baixant —va dir la Ripley observant el seu tauler.
—Vuit-cents, set-cents, sis-cents.
Va seguir comptant la taxa de descens en centenars de metres. En instants, estava comptant per desenes.
A cinc metres, el remolcador va vacil·lar tentinejant damunt dels seus esquís sobre la superfície assotada per una tempesta i embolcallada per la foscor de la nit.
—Cap avall.
El Kane ja estava en acció per executar el moviment requerit mentre el Dallas donava l’ordre. Un brunzit agut va omplir el pont. Diverses potes gruixudes de metall, semblants a les d’un immens escarabat, van sortir per sota de la panxa de la nau, i van començar a moure’s angoixosament prop de la roca encara invisible sota d’elles.
—Quatre metres… Ufff!
La Ripley es va detenir. I així mateix el Nostromo quan els puntals d’aterratge van fer contacte amb la duríssima roca. Uns enormes amortidors van suavitzar el contacte.
—Hem arribat.
Alguna cosa va semblar saltar del seu lloc. Probablement un circuit petit o potser la càrrega no estava ben compensada i no s’havia calculat la desviació amb suficient rapidesa. Un xoc terrorífic va recórrer el Nostromo. El metall del casc va vibrar arrencant un terrible gemec metàl·lic a tota la nau.
—L’he perdut! L’he perdut! —va cridar el Kane, quan les llums del pont es van apagar.
Tots els aparells va xerricar, demanant atenció, quan la fallada mecànica va anar recorrent els extrems dels nervis metàl·lics interdependents del Nostromo.
Quan el xoc va arribar a enginyeria, el Parker i el Brett es preparaven a destapar altres dues cerveses.
Una filera de tubs alineats al sostre va fer explosió. Tres panells del cubicle de control es van incendiar, mentre una vàlvula de pressió propera es va disparar i després va fer explosió.
La llum es van apagar mentre el Parker i el Brett buscaven a les palpentes les seves lots de mà i el Parker intentava trobar el botó que controlava el generador de retroalimentació que donava energia d’emergència i servei directe als motors.
Al pont va regnar una confusió controlada. Quan van cessar els crits i les preguntes, va ser la Lambert la que va expressar el pensament comú.
—El generador secundari ja havia d’haver entrat en acció —va dir; després va fer un pas i un dels seus genolls va xocar brutalment contra un tauler.
—Per què no ha entrat en acció? —va dir el Kane, apropant-se a la paret a les palpentes.
—Els controls d’aterratge… aquí. —Va fer córrer els seus dits sobre diverses palanques conegudes—. El pern del pont de popa… allà. Havia d’estar a prop… —La seva mà es va aferrar a una barra de llum d’emergència i la va encendre. Una llum somorta va revelar diverses siluetes fantasmals. Amb el llum del Kane servint de guia, el Dallas i la Lambert van localitzar les seves pròpies barres de llum. Els tres rajos es van combinar, donant il·luminació suficient per treballar.
—Què ha passat? Per què no s’ha encès el generador secundari? I què ha causat l’apagada?
La Ripley va palpar el botó d’intercomunicació.
—Sala de màquines, què ha passat? Quina és la nostra situació?
—Pèssima —va dir la veu del Parker, atrafegada, frenètica i preocupada alhora.
Un brunzit llunyà, com el so de les ales d’un insecte colossal, va emmarcar les seves paraules. Aquestes, es van elevar i es van esvair com si el que parlava tingués dificultats per mantenir-se prop del micròfon d’intercomunicació omnidireccional.
—La maleïda pols a entrat a les màquines, això és el que ha passat. Ha entrat quan hem descendit. Crec que no hem tancat a temps. Hi ha un incendi elèctric.
—És gran —va ser l’única cosa que el Brett va afegir a la conversa. La distància feia feble la seva veu. Va haver-hi una pausa durant la qual només van poder percebre el buf dels extintors químics per sobre de l’altaveu.
—Les entrades s’han embussat —va poder dir finalment el Brett als seus ansiosos oïdors—. Sobreescalfament greu, ha cremat tota una cel·la. Maleït sia, tot està solt aquí…!
El Dallas va mirar a la Ripley.
—Aquests dos semblen bastant atrafegats. Que em faci algú l’informe de danys . Alguna cosa ha esclatat. Vull pensar que ha estat només allà en el seu departament, però podria ser pitjor. No s’ha esquerdat el casc?
Després va aspirar profundament.
—En aquest cas, on i amb quina gravetat?
La Ripley va efectuar una ràpida inspecció dels calibradors de pressurització d’emergència, després va estudiar ràpidament els diagrames de cada cabina abans de sentir confiança per contestar amb certesa:
—No veig res. Encara tenim tota la pressió als compartiments. Si hi ha un forat, és massa petit i l’autosegellat el taparà.
L’Ash va estudiar el seu propi tauler. Com els altres, tenia energia independent per funcionar en cas d’una enorme falla com la que estaven sofrint en aquell moment.
—L’aire en tots els compartiments no mostra senyals de contaminació de l’atmosfera interior. Crec que encara tenim pressió, senyor.
—És la millor notícia que he tingut en els darrers seixanta segons. Kane, demana al servidor que comprovi que les pantalles exteriors encara tinguin energia.
L’oficial executiu va ajustar tres manetes. Va haver-hi un parpelleig perceptible, la visió vaga de tènues formes geològiques, després la foscor completa.
—Res. Estem tan cecs fora, com aquí dins. Haurem d’aconseguir almenys energia secundària, abans de poder fer un cop d’ull al terreny. Amb les bateries no hi ha suficient energia ni tan sols per a fer servir la baixa qualitat d’imatge.
Els sensors auditius requerien menys energia. Portaven la veu d’aquell món a la cabina. Els sons de la tempesta i el vent van pujar i van baixar pels receptors immòbils omplint el pont amb sons semblants als de dos peixos discutint sota l’aigua.
—Tant de bo haguéssim arribat amb la llum del dia —va dir la Lambert contemplant la foscor—. Hauríem pogut veure sense necessitat d’instruments.
—Què et passa Lambert? —li va preguntar el Kane, per emprenyar-la—. Tens por a la foscor?
La Lambert no va somriure.
—No em fa por la foscor que conec, la que m’aterreix és la que no conec. Especialment quan està plena de sorolls com aquella trucada d’auxili.
Després va dedicar tota la seva atenció a l’escotilla que estava coberta de pols.
La seva disposició a expressar els temors més profunds de tots no va millorar l’atmosfera mental dins del pont. Massa atapeïda àdhuc en els seus millors moments, s’havia tornat sufocant en la foscor gairebé total, empitjorada pel continu silenci de tots. Va ser un alleujament quan la Ripley va anunciar:
—Novament tenim intercomunicació amb enginyeria.
En Dallas i els altres la van mirar expectants mentre ella ajustava l’amplificador:
—Ets tu, Parker?
—Sí, sóc jo.
Ha jutjar pel to, l’enginyer estava massa cansat com per parlar sarcàsticament, que era l’habitual en ell.
—Com esteu allà? —va preguntar el Dallas, creuant els dits mentalment—. Què em dius d’aquest incendi?
—Finalment l’hem apagat.
Un sospir d’alleujament va sonar com una ventada per l’intercomunicador.
—Ha començat en aquell vell lineal de lubrificants que hi ha al llarg de les parets del corredor del nivell C. Per un moment he cregut que ens havíem socarrat els pulmons. No obstant, el combustible tenia menys cos del que jo creia i s’ha consumit abans d’acabar amb el nostre aire. Els sumidors estan extraient bé el diòxid de carboni.
En Dallas es va passar la llengua pels llavis.
—Quins danys hi ha? No et preocupis per les coses superficials. L’única cosa que em preocupa és el funcionament d’emergència i les dificultats d’arranjament del mateix .
—Vejam… hi ha quatre panells totalment inutilitzats.
El Dallas va poder imaginar a l’enginyer assenyalant les coses amb els dits abans d’informar.
—La unitat de càrrega secundària està espatllada; almenys tres cel·les del mòdul dotze han desaparegut.
Va deixar que aquest pensament fos ben captat, i després va afegir:
—També voleu saber sobre la menudalla? Doneu-me una hora i tindré una llista.
—Oblida’t d’això. No et retiris ni un segon.
Es va girar llavors cap a la Ripley:
—Torna a intentar-ho amb les pantalles.
I així ho va fer la Ripley, sense èxit.
Van romandre tan a cegues com la ment del comptable de la Companyia.
—Haurem de prescindir d’elles algun temps més —va dir el Dallas a la Ripley.
—Estàs segur que això és tot? —va contestar ella davant del micròfon. La Ripley va descobrir que estava sentint llàstima del Parker i el Brett per primera vegada des de que havien entrat a formar part de la tripulació. O des de que havia entrat ella, ja que el Parker havia entrat abans, com a membre complementari del Nostromo.
—Fins ara sí.
En Dallas va tossir davant del micròfon.
—Estem intentant recobrar tota l’energia de la nau. El mòdul dotze, en fondre’s, va espatllar tot el d’aquí cap enrere.
—Us informaré sobre l’energia quan sapiguem tot el que ha consumit el foc.
—Què hi ha de les reparacions? Podeu reparar-les tot sols?
Mentalment, el Dallas estava repassant els breus informes de l’enginyer. Havien de reparar els danys inicials, però el problema de la cel·la requeria temps. No volia ni pensar en el que hi hagués espatllat al mòdul dotze.
—No ho podem reparar tot d’aquí cap enrere, hagi el que hi hagi —va replicar el Parker.
—No he dit que poguéssiu. No espero això. Què podeu fer?
—Necessitem reparar un parell d’aquests conductes i realinear les preses danyades. Hem de treballar en els danys realment greus. No podem col·locar bé aquests conductes sense portar la nau a un dic sec. Farem el que puguem, amb els nostres recursos.
—D’acord. Què més?
—Ja t’ho he dit. El mòdul dotze. T’ho diré d’una vegada per totes, hem perdut una cel·la principal.
—Com? Per la pols?
—En part, sí.
El Parker va fer una pausa mentre intercanviava paraules inaudibles amb el el Brett i després va tornar a posar-se en front del micròfon:
—Alguns terrossos s’han aglutinat dins de les preses, s’han solidificat i han causat un sobreescalfament que hi ha calat foc. Ja saps com són de sensibles aquestes coses. Han passat directament perforant el blindatge i han incendiat tot el sistema.
—Hi ha alguna cosa que puguis fer? —va preguntar el Dallas. D’alguna manera calia reparar el sistema. No podien reemplaçar-lo.
—Crec que sí. I el Brett creu que sí. Hem de netejar-ho tot i tornar a crear el buit i després veurem si aguanta. Si roman sencer, després de netejar-lo tot anirà bé; si no, podem intentar de fer un pegat de metall. Si resulta que hi ha alguna esquerda al llarg del conducte, llavors…
La seva veu es va esvair.
—No parlem encara dels problemes darrers —va suggerir el Dallas—. Dediquem-nos als immediats i esperem que no hi hagi res més.
—Per nosaltres, d’acord.
—Correcte —va afegir el Brett, i la seva veu va sonar com si estigués treballant a l’esquerra de l’enginyer.
—Pont, canvi i fora.
—Enginyeria, Canvi i fora. Mantingueu calent el cafè.
La Ripley va desconnectar la intercomunicació i va mirar expectant al Dallas que estava assegut, pensant, immòbil.
—Quant trigarem abans de funcionar, Ripley? Suposem que el Parker té raó sobre els danys i que ell i el Brett poden fer les reparacions.
La Ripley va estudiar les dades i va pensar durant un moment.
—Si ells poden realinear aquests conductes i fixar el mòdul dotze fins al punt de què suporti la seva part de la càrrega d’energia, calculo que entre quinze i vint hores.
—No està malament. Suposem divuit —va dir el Dallas sense somriure, però sentia ja renéixer la seva esperança—. I què em dius dels circuits auxiliars? Més valdrà que estiguin llestos quan recobrem l’energia.
—Estic treballant en això —va dir la Lambert fent adaptacions en els instruments ocults—. Quan hagin acabat a enginyeria, estarem llestos.
Deu minuts després, un minúscul altaveu a l’estació del Kane va deixar escapar una sèrie d’aguts «bips». El Kane va estudiar un aparell i després va encendre la comunicació:
—Pont, aquí Kane.
Amb veu esgotada però sense poder ocultar la seva satisfacció, el Parker va parlar des de l’altre extrem de la nau:
—No sé quant temps aguantarà això. Alguns dels forats que tenim són bastant fondos. Si tot funciona com cal, refarem el segellat amb més cura i el farem permanent. Ara, ja haurieu de tenir energia vosaltres.
L’executiu va prémer un botó; la llum va tornar al pont i certs instruments depenents van parpellejar fins quedar encesos; va haver-hi murmuris i sons dispersos d’aprovació entre els altres.
—Una altra vegada tenim energia i llum —va informar el Kane—. Bon treball, parell de dos.
—Tot el nostre treball és bo —va replicar el Parker.
—Molt bé.
El Brett devia estar parlant des del micròfon d’intercomunicació, al costat dels motors, ja que se sentia un brunzit continu que formava un elegant contrapunt amb la seva habitual resposta monosil·làbica.
—No us entusiasmeu massa —deia el Parker—. Els nous nexes han de mantenir-se, però no faig promeses. Simplement, aquí unim coses. Alguna novetat per allà?
El Kane va bellugar el cap i es va recordar a si mateix que el Parker no podia veure el gest.
—Absolutament res.
Després va fer una ullada per l’ull de bou més proper. Les llums del pont llançaven el seu pàl·lid reflex sobre un quadre de terreny desert, sense cap tret notable; ocasionalment, la tempesta que assotava aquell paratge llançava algun fragment de sorra o de roca que passava enfront de l’ull de bou i podia veure’s un breu llampec produït pels reflexos. Però això era tot.
—Tan sols roca. No es pot veure gaire lluny. Pel que veig, podríem estar a cinc metres de l’oasi local.
—Aquest somia truites —li va cridar en Parker al Brett i després va afegir en to objectiu—: Manteniu-vos en contacte. Si hi ha algun problema, ens ho feu saber.
—Ja t’enviaré una postal —va dir el Kane, i va tallar la comunicació.