Alien
III
Pàgina 5 de 17
III
Hauria estat millor per a la pau mental de tots ells que l’emergència continués. Novament amb llums i energia i sense res a fer excepte mirar-se les cares, les cinc persones del pont es van posar cada vegada més nervioses. No hi havia espai per a estirar-se i relaxar-se. Un sol passadís hauria ocupat tot el pont. Així doncs, es van quedar en els seus llocs bevent quantitats excessives de cafè servit per l’auto-xef i tractant de pensar en alguna cosa que evités als seus actius cervells concentrar-se en la desagradable situació. Quant al que hi havia fora de la nau, possiblement allà a prop, preferien no fer especulacions en veu alta. De tots ells, només l’Ash semblava relativament content. La seva única preocupació momentània era l’estat mental dels seus companys. No hi havia veritables instal·lacions recreatives a la nau. El Nostromo era un remolcador, una nau de treball, no de plaer. Quan no estava exercint les tasques necessàries, la seva tripulació havia de passar el seu temps lliure en la confortable matriu d’hiperson. Era natural que un temps lliure, de vigília, els posés nerviosos àdhuc en les millors circumstàncies, i les circumstàncies del moment no eren precisament les millors.
L’Ash podia plantejar una vegada i una altra problemes teòrics a les computadores sense avorrir-se mai. Per a ell, el temps de vigília era estimulant.
—Alguna resposta a les nostres trucades? —va preguntar el Dallas inclinant-se en la seva cadira per veure d’a prop a l’oficial en ciències.
—He provat tot tipus de respostes del manual, a més de l’associació lliure. També he fet que Mare provés un codi estrictament mecanològic[6] —va dir l’Ash sacsejant el cap, decebut—. Res, a part d’aquella crida d’emergència, repetida a intervals, tots els altres canals estan en blanc, excepte un continu telerrumor en el 0.3-3.
—Mare diu que aquesta és la descàrrega característica de l’estel central d’aquest món. Hi ha per aquí algú o alguna cosa viva, però no sap fer res més que demanar auxili.
El Dallas va fer un soroll vulgar.
—Bé, ja ha tornat l’energia. A veure on estem.
La Ripley va encendre un interruptor. Per l’ull de bou va poder veure’s una cadena de llums poderoses, com a perles brillants al costat fosc del Nostromo. Ara eren més evidents la pols i el vent que algunes vegades formava petits remolins d’aire i unes altres bufava en línia recta i amb força considerable a través de la seva línia de visió. Roques aïllades, penya-segats i barrancs eren els únics trets d’aquell paisatge desolat. No hi havia senyals de res vivent ni un floc de liquen, ni una mata, ni res. Només vent i pols girant en una nit estranya.
—No era un oasi —va dir el Kane per a si mateix.
Tot era erm, monòton, i inhòspit.
El Dallas es va aixecar, va avançar cap a una finestreta i va contemplar la tempesta que continuava; va veure passar davant del vidre fragments de roca. Es va preguntar si alguna vegada l’atmosfera estaria tranquil·la en aquell petit món. Pel que sabia de les condicions locals, el Nostromo igualment hauria pogut posar-se en meitat d’un tranquil dia d’estiu, però no era probable. Aquell globus no era prou gran com per produir un clima realment violent com, per exemple, el de Júpiter. El va consolar una mica pensar que el temps, allà fora, probablement no podia empitjorar gaire més.
Els rigors del clima local eren el principal tema de conversa.
—No podem anar a enlloc amb això —va dir el Kane, assenyalant la nau— almenys, no en la foscor.
L’Ash va desviar la mirada del tauler. No s’havia mogut, evidentment estava tan tranquil físicament com mental. El Kane no podia comprendre com s’ho feia l’oficial de ciències. Si ell no hagués abandonat el seu lloc de tant en tant per passejar-se una mica, ara ja seria ben foll.
L’Ash va aixecar la mirada i li va oferir una informació útil:
—Mare diu que el sol local sortirà dins de vint minuts; on anem, ja no estarà en la foscor.
—Això ja està millor —va reconèixer el Dallas aferrant-se a aquella nova esperança—. Si els que van demanar auxili ja no poden o no volen emetre més, de tota manera haurem d’anar a buscar-los o a buscar-lo, o bé esbrinar si el senyal el produeix una balisa automàtica. A quina distància estem de la font de la transmissió?
L’Ash va estudiar les seves dades i va activar, per a la seva confirmació, un plòter[7] automàtic.
—A uns tres mil metres, en la seva majoria de terreny pla, pel que diuen els exploradors; si fa no fa, al nord-est de la nostra posició actual.
—La composició del terreny?
—Sembla ser la mateixa que hem determinat en descendir. Ara estem posats sobre alguna cosa dura. Basalt sòlid amb variants menors, tot i que no descartem la possibilitat de trobar algunes bosses amigdaloides[8] aquí i allà.
—Llavors, anirem amb compte a l’avançar.
En Kane comparava mentalment la distància amb el temps.
—Almenys està suficientment a prop com per poder anar caminant.
—Sí —va dir la Lambert, pel que sembla complaguda—. No m’agradaria gens haver de moure la nau. Un descens directe de l’òrbita és més fàcil que un canvi de superfície a superfície amb aquest temps.
—Molt bé. Ara sabem que haurem de caminar. Vegem a través de què caldrà avançar. Ash, dóna’ns una anàlisi atmosfèrica preliminar.
L’oficial de ciències va prémer uns botons. Una petita escotilla es va obrir a la pell del Nostromo. Un petit flascó de metall va sorgir al vent durant un minut, va absorbir una porció de l’aire d’aquell món i va tornar a enfonsar-se en la nau.
Aquesta mostra va ser projectada a una càmera al buit. Avançadíssims instruments van procedir a descompondre-la. En molt poc temps, aquelles partícules d’aire van aparèixer en forma de nombres i símbols al tauler de l’Ash.
L’Ash els va estudiar breument, va demanar una doble anàlisi d’un d’ells i després va informar als seus companys:
—És gairebé una barreja primigènia. Molt nitrogen inert, una mica d’oxigen, alta concentració de diòxid de carboni lliure, hi ha metà i amoníac, part d’aquest últim en estat de congelació. Allà fora fa fred. Ara estic treballant sobre els elements, però no espero cap sorpresa. Tot sembla bastant normal, però irrespirable.
—Pressió?
—De deu a la quarta dines[9] per centímetre quadrat. No flotarem, tret que el vent realment ens aixequi.
—Contingut d’humitat? —va voler saber el Kane, i de la seva ment van desaparèixer les imatges d’un suposat oasi terrenal.
—Noranta-vuit doble P. Potser no té gaire bona pinta, però és humit. Hi ha molt vapor d’aigua. És una barreja estranya. Mai hauria cregut que pogués haver tant de vapor coexistint amb el metà. Bé, vaja! No recomanaria beure de cap font, si és que existeixen. Probablement no hi ha aigua.
—Hi ha alguna cosa més que hàgim de saber? —va preguntar el Dallas.
—Només que hi ha una superfície de basalt, amb molta lava endurida. I aire molt fred per sota de zero —els va informar l’Ash—. Necessitarem vestits per enfrontar-nos a aquesta temperatura. Encara que l’aire sigués respirable, no és probable que hi hagi res viu allà.
El Dallas va semblar resignat:
—Suposo que resulta poc enraonat esperar cap altra cosa. M’agradaria creure que hi ha unes fonts eternes. Ja hi ha una atmosfera que fa que la visió sigui dolenta. Hauria preferit que hi hagués aire; en fi, nosaltres no dissenyem aquestes roques.
—Mai se sap —va dir el Kane filosofant de nou—. Potser aquesta és la idea que algú té del paradís.
—No té cap sentit parlar per parlar —els va aconsellar la Lambert—. Hauria pogut ser molt pitjor.
Després va estudiar la tempesta de fora. Tot anava il·luminant-se conforme s’aproximava l’albada.
—Per descomptat, prefereixo això a intentar aterrar en algun gegant gasós, on hauríem tingut vents de tres-cents quilòmetres per hora en períodes de calma, i gravetats de deu a vint vegades majors a les quals fer front. Almenys, podrem passejar-nos sense suport de generador i estabilitzadors. No sabeu com ens ha anat de bé.
—És curiós, però no em trobo gaire bé —va replicar la Ripley—. Preferiria estar a l’hiperson.
Un cos va frisar els seus turmells i ella es va ajupir per acaronar el llom del Jones. El gat roncà agraït.
El Kane va dir animat:
—Oasi o no, jo m’ofereixo per sortir primer. Vull tenir oportunitat de veure d’a prop al de la trucada misteriosa. Mai se sap què es pot trobar.
—Joies i diners? —va dir el Dallas, sense poder contenir un somriure; el Kane era un notable somiador.
Es va encongir d’espatlles.
—Per què no?
—Bé, ja ho he captat . D’acord.
Va quedar acceptat que el Dallas seria membre de la petita expedició. Va fer un cop d’ull al voltant del pont a la recerca d’un candidat que completés el grup:
—Véns tu també, Lambert?
La Lambert no va semblar gaire contenta.
—Bé. Però per què jo?
—Per què no tu? Ets la nostra especialista en orientació. A veure què tal ho fas sense els teus instruments.
Va engegar a caminar pel corredor i després es va detenir i va dir en to objectiu:
—Ah! Una altra cosa. Segurament ens trobarem davant un cadàver atrotinat i una balisa repetidor, o si no en aquests moments ja hauríem sentit a alguns supervivents. Però encara no podem estar segurs del que veurem. Aquest món no sembla pul·lular de vida, hostil o no, però no correrem riscos innecessaris. Traguem algunes armes.
Després va vacil·lar quan la Ripley es va apressar per reunir-se a ells.
—Tres és el màxim que poden sortir de la nau, Ripley. Tu hauràs d’esperar torn.
—No anava a sortir —li va dir la Ripley—. M’agrada estar aquí. Simplement, he fet ja tot el que calia. El Parker i el Brett necessitaran ajuda amb el treball delicat quan intentin arreglar aquells conductes.
Allà a la sala de màquines, feia massa calor malgrat els esforços de la unitat de refredament del remolcador. El problema es devia a la quantitat de soldadures que el Parker i el Brett havien de fer i al minúscul espai en què havien de treballar. L’aire prop dels termòstats romania comparativament fred, mentre que al voltant de la pròpia soldadura tot s’escalfava ràpidament.
El fonedor làser no era el problema. Generava un raig relativament fred. Però on el metall es fonia per formar un segell nou, generava calor, com a efecte secundari. Tots dos treballaven sense camisa i la suor corria pels seus torsos nus.
Per allà a prop, la Ripley es va recolzar contra una paret i es va valer d’una estranya eina per treure un panell protector. Complexos feixos de fils de colors i minúscules formes geomètriques van sortir a la llum. Dues petites seccions s’havien carbonitzat. Amb una altra eina, la Ripley va treure els components danyats i va buscar al sarronet que portava a sota d’una espatlla els recanvis adequats.
En el moment en què col·locava el primer d’ells en el seu lloc, el Parker va tancar el raig làser. Després, amb ull crític, va examinar la fusió.
—M’atreveixo a dir que no està malament. —Després es va girar per examinar la Ripley. La suor feia que la túnica se li apegués als pits.
—Eh! Ripley, tinc una pregunta per a tu.
Ella no va aixecar la mirada del seu treball. Un segon mòdul nou va entrar en el seu lloc, amb un espetec, al costat del primer, com una dent que es col·loca en la seva cavitat.
—Sí? Estic escoltant.
—Hem d’anar amb l’expedició o ens quedarem aquí fins que tot passi? Ja hem arreglat l’energia. La resta d’aquestes coses —i va indicar amb un ampli posat la desordenada cambra de màquines— són estètiques. Res que no pugui esperar uns quants dies.
—Els dos coneixeu la resposta —va dir la Ripley tornant a asseure’s i fregant-se les mans mentre els mirava—. El capità ha escollit a un parell, i això és tot. Ningú més podrà sortir fins que tornin a informar. Tres fora, quatre dins. Aquesta és la regla.
Després es va detenir en pensar sobtadament en alguna cosa i els va mirar intencionadament:
—Ah! A tu el que et porta de cap és una altra cosa, veritat? El que et preocupa és el que puguin trobar. O bé tots t’hem jutjat malament i realment ets un cercador de coneixements. Un veritable devot dedicat a eixamplar les fronteres de l’univers conegut.
—Diables, no! —va dir el Parker que no semblava ofès gens ni mica pel sarcasme de la Ripley—. Estic veritablement dedicat a eixamplar les fronteres del meu compte bancari. Així doncs… Què em dius d’un repartiment en cas de què trobin alguna cosa valuosa?
La Ripley semblava avorrida.
—No et preocupis. Els dos rebreu el que us correspongui.
Després va començar a buscar a la bossa d’eines cert mòdul en estat sòlid, per omplir l’última secció danyada de la paret de la nau.
—No treballo més —va anunciar el Brett sobtadament— fins que se’ns garanteixin parts iguals.
La Ripley va trobar la peça que buscava per col·locar-la a la paret.
—A cadascun de vosaltres el contracte us garanteix que rebreu una part de tot el que trobem. Tots dos ho sabeu. Ara, deixeu-vos d’històries i torneu a treballar.
Després es va donar la volta i va començar a assegurar-se de què els mòduls acabats de fixar funcionessin bé.
El Parker la va mirar durament i va obrir la boca per dir alguna cosa, però s’ho va pensar millor. Ella era l’oficial d’autoritzacions de la nau. Posar-se-la en contra no serviria de res. Li havia plantejat els seus arguments sense èxit. Més valia deixar les coses allà, per molta ràbia que sentís. Sabia procedir lògicament quan la situació ho exigia.
Amb violència va encendre el raig làser i va començar a segellar una altra secció del conducte trencat.
Brett, encarregat de l’energia de la soldadura, va dir sense dirigir-se a ningú en particular:
—Correcte.
En Dallas, el Kane i la Lambert van avançar per un estret corredor. Ara portaven botes, jaquetes i guants, a més dels seus pantalons aïllants de treball. Portaven pistoles làser, versions en miniatura del fonedor que estaven usant en Parker i en Brett.
Es van detenir davant una massissa porta, marcada amb símbols i paraules:
CÀMERA DE DESCOMPRESSIÓ: NOMÉS PERSONAL AUTORITZAT
Al Dallas sempre li resultava divertidament redundant l’advertiment, doncs a bord de la nau no podia haver-hi més que personal autoritzat, així que qualsevol autoritzat per estar a bord podia penetrar a la càmera de pressió.
El Kane va tocar un interruptor. Una petita tapa protectora va lliscar dins de la paret i va revelar tres botons ocults a sota. Els va prémer successivament.
Va haver-hi un grinyol i la porta es va obrir. Tots van entrar.
Set vestits hermètics es trobaven disposats a les parets. Eren voluminosos, incòmodes i absolutament necessaris per a aquell passeig si els càlculs de l’Ash sobre el que podia haver a l’exterior eren si més no aproximats. Es van ajudar els uns als altres a entrar en aquelles pells artificials i van revisar-se mútuament els aparells dels vestits.
Després, va arribar el moment de posar-se els cascs; això es va fer amb la deguda solemnitat i cura; cadascun, al seu torn, es va assegurar que tant ell com el seu vestit, estiguessin hermèticament segellats.
En acabat, el Dallas va revisar el casc del Kane, en Kane va revisar el de la Lambert i ella va revisar el del capità. Van dur a terme aquell joc amb la major serietat; els viatgers de l’espai semblaven tres simis que s’imitessin els uns als altres. Finalment es van ajustar els reguladors automàtics. Aviat els tres van estar respirant l’aire inert, però saludable, dels seus respectius tancs.
Amb una mà enguantada, el Dallas va activar el comunicador intern del casc:
—Estic transmetent. Em sentiu?
—Estem rebent —va anunciar el Kane, i després va fer una pausa per adaptar el volum del seu micròfon—. Em sents?
El Dallas va assentir amb el cap i es va dirigir cap a la Lambert que encara no havia parlat.
—Estic rebent —va dir, sense tractar d’ocultar el seu descontentament. No s’havia reconciliat amb l’idea de formar part de l’expedició.
Veig que no se t’ha passat l’emprenyada, Lambert —va dir el Dallas, provant d’animar-la—. Et vaig escollir per les teves habilitats, no pel teu alegre caràcter.
—Gràcies pel compliment —va dir ella secament—. Per què no has escollit a l’Ash o al Parker? Probablement a ells els hauria encantat venir.
—L’Ash ha de romandre a bord; ja ho saps. El Parker té feina a la sala de màquines i no podria orientar-se sense instruments ni en una bossa de paper. No m’importa si maleeixes cada pas que donis. Simplement assegura’t que trobem la font d’aquest maleït senyal.
—Sí, serà divertidíssim.
—Molt bé, entesos, llavors. Mantén-te lluny de les armes tret que jo et digui el contrari.
—Esperes trobar tipus amistosos? —va preguntar el Kane, dubtant.
—Hem de pensar positivament, i no negativament —va dir el Dallas, i després tocant-se els controls externs del vestit, va obrir un altre canal—. Ash què hi ets?
Va ser la Ripley la que va respondre:
—Va camí a la càmera de ciències. Dóna-li un parell de minuts.
—Amb cura —va dir el Dallas girant-se cap al Kane—. Tanca l’escotilla interna.
L’executiu va tocar els controls necessaris i la porta va lliscar darrera d’ells, fins a quedar tancada.
—Ara, obre l’exterior.
El Kane va repetir el procediment que els havia donat entrada a la resclosa. Després de prémer l’últim botó, va romandre dempeus juntament amb els altres i va esperar. Inconscientment, la Lambert es va arrambar contra la porta interna de la càmera, en reacció instintiva a tot allò desconegut que els esperava fora.
La comporta exterior va lliscar fins a quedar oberta. Núvols de pols i de vapor van aparèixer girant davant els tres éssers humans. La llum de la preaurora era del color d’una taronja cremada. No era el joliu i reconfortant color groc del sol, però el Dallas tenia esperances de què la cosa millorés quan el sol pugés més. Els donava llum suficient per veure, encara que no hi havia gran cosa a veure en aquell aire dens i ple de partícules.
Van sortir a la plataforma d’un ascensor que corria entre quatre xanques de suport. El Kane va tocar un altre interruptor. La plataforma va descendir, i uns sensors col·locats en el seu interior van indicar on estava el terra. Va computar la distància, i es va detenir quan la seva base semblava besar el punt més alt d’una pedra negra.
Encapçalats pel Dallas, més per hàbit que per un procediment formal, van avançar acuradament fins a arribar a la superfície mateixa. La lava era dura sota les seves botes. Vents amb força huracanada els assotaven mentre observaven el panorama escombrat pel vent.
De moment no van poder veure res més que el que passava entre les seves botes, formant part d’una boirina de color ataronjat i marró.
«Quin lloc tan depriment!», va pensar la Lambert. No era precisament aterridor, encara que la incapacitat de veure lluny sí resultava desconcertant. Li va fer pensar en una capbussada nocturna en aigües infestades de taurons. Mai se sabia el que podia sortir-li a un de les tenebres.
Potser estava prejutjant, però no li ho va semblar. En tota aquella terra no hi havia ni un sol color viu. Ni un blau, ni un verd; tan sols una contínua barreja de groc, ataronjat i marrons i grisos cansins. Res per animar l’ull mental que, al seu torn, pot tranquil·litzar els propis pensaments. L’atmosfera era del color gris d’un experiment fallit, el terreny del dels residus compactes d’una nau. Va sentir llàstima de tot el que pogués viure allà. Malgrat la falta de proves de cap mena, tenia la sensació de que res vivia aleshores en aquell món.
Potser no tingués raó. Potser aquell fos el concepte del paradís que pogués tenir alguna criatura desconeguda. Si aquest era el cas, va pensar que no li agradaria gaire la companyia de semblant criatura.
—En quina direcció anem?
—Què? —La boirina i els núvols s’havien barrejat amb els seus pensaments, però va aconseguir desfer-se d’ells.
—Per on tirem, Lambert? —va dir el Dallas, contemplant-la fixament.
—Estic bé. Estava encapficada. —En la seva ment havia visualitzat el seu lloc a bord del Nostromo. Aquell seient amb els seus instruments de navegació, tan sufocant i limitat en condicions normals, i ara li semblava un tros del paradís.
Va verificar una línia que hi havia en la pantalla d’un petit aparell que tenia subjecte a la seva cintura.
—Cap allà. En aquesta direcció —va dir, assenyalant.
—Et seguim —va dir el Dallas col·locant-se darrere d’ella.
Seguida pel capità i pel Kane, va tirar en mig de la tempesta. Quan van abandonar la massa protectora del Nostromo, la tempesta els va envoltar per tots costats.
Ella es va detenir, molesta, i va manipular els instruments del seu vestit.
—Ara no puc veure res.
La veu de l’Ash va sonar, inesperadament, al seu casc.
—Encén el cercador. Està sintonitzat amb la trucada d’auxili. Deixa’t guiar, i no interfereixis. Jo ja ho he arranjat tot.
—Ja està encès i sintonitzat —va respondre ella amb violència—. Creus que no sé fer la meva feina?
—No volia ofendre’t —va respondre el científic.
Ella remugà i començà a caminar entre la boirina.
En Dallas va parlar orientant-se al micròfon del seu casc:
—El rastrejador està treballant bé. Segur que ens sents bé, Ash?
Dins de la cambra de ciència a la part baixa de la nau, l’Ash va desviar la seva mirada de les figures enfosquides per la pols que s’allunyaven lentament i va contemplar el tauler brillantment il·luminat que tenia enfront. A la pantalla apareixien clares i nítides les imatges estilitzades. Va tocar un control i va sentir-se un lleu soroll quan la cadira va córrer lleugerament sobre els seus rails, alineant-se precisament amb la pantalla il·luminada.
—Et veig clarament fora de la bombolla.
Et rebo alt i clar. Tinc bona imatge aquí a la pantalla. No crec que et perdi. La boira no és prou espessa, i no sembla que hi hagi gaires interferències aquí en superfície. A més, el senyal d’auxili està en una freqüència diferent, per la qual cosa no hi ha perill d’interferència.
—Em sembla perfecte —va dir la veu del Dallas, deformada pel micròfon—. T’estem rebent clarament. Cal que t’asseguris de què no es talla el canal. No volem perdre’ns aquí.
—El verificaré. Si és necessari us donaré instruccions a tots a cada pas. No es preocupeu, mentre no passi res.
—Bé, Dallas. Canvi i fora. —El Dallas va deixar obert el canal de la nau i va veure que la Lambert l’observava des del visor del seu vestit.
—Estem perdent el temps. Cal moure’s.
La Lambert es va girar sense dir ni una paraula, la seva atenció va tornar a concentrar-se en el rastrejador, i va engegar a caminar per fang tou. La gravetat lleugerament inferior eliminava el pes dels vestits i els tancs tot i que tots seguien preguntant-se per la composició d’un món tan petit que, tanmateix, podia generar tanta gravitació. Mentalment, El Dallas es va reservar temps per fer una anàlisi geològica profunda. Potser fos la influència del Parker, però la possibilitat de què aquell món contingués grans dipòsits de valuosíssims metalls pesants no podia passar-se per alt.
Per descomptat, la Companyia s’arrogaria tot el descobriment, doncs l’expedició s’havia fet amb equip de la Companyia i amb el temps de la Companyia. Però podria significar alguna generosa bonificació. La seva parada no intencional podia resultar profitosa, després de tot. El vent els empenyia, fustigant-los amb pols i pedretes com una pluja sòlida.
—No puc veure més enllà de tres metres en qualsevol direcció —va murmurar la Lambert.
—Deixa de queixar-te —es va sentir la veu del Kane.
—M’agrada queixar-me.
—Au va! Deixeu de portar-vos com canalla. Aquest no és el lloc.
—No obstant això, és un bonic llogarret —va dir la Lambert, sense deixar-se intimidar—. No espatllat per l’home ni per la naturalesa. Molt bon lloc per estar-s’hi… si fossis un roc.
—He dit que prou.
La Lambert va callar, però no va deixar de queixar-se entre dents. El Dallas podia ordenar-li deixar de parlar, però no deixar de rondinar.
De sobte, als seus ulls va arribar una informació que momentàniament va apartar les seves idees de les queixes sobre el lloc. Alguna cosa havia desaparegut de la pantalla del rastrejador.
—Què passa? —va preguntar el Dallas.
—Espera.
La Lambert va realitzar un lleuger ajust de l’aparell, amb dificultat, per causa dels guants voluminosos. La línia que havia desaparegut al rastrejador va tornar a aparèixer.
—L’havia perdut, ja la tinc de nou.
—Dificultats? —va sonar en el seu casc una veu llunyana. L’Ash manifestava la seva preocupació.
—Res important —li va informar el Dallas.
Lentament es va donar la volta, intentant localitzar alguna cosa sòlida a la tempesta.
—Segueix havent-hi molta pols i vent. Comença a fer-se borrosa la imatge del rastrejador. Per un segon, hem perdut la transmissió.
—Doncs aquí encara és clara —va dir l’Ash revisant els seus instruments—. No crec que sigui la tempesta. Potser esteu entrant en un gual. Això podria bloquejar els senyals. Aneu amb compte. Si la perdeu i no poden recuperar-la, feu que el rastrejador busqui el meu canal fins a la nau mentre recupereu la transmissió. Llavors tractaré de dirigir-vos fins a aquí.
—Ho tindrem present; però fins ara no és necessari. Et farem saber el que passi.
—D’acord. Fora.
De nou va regnar el silenci. Avançaven sense parlar a través d’un fang ataronjat carregat de pols.
Després d’una estona, la Lambert es va detenir.
—L’has perdut una altra volta? —va preguntar el Kane.
—No, però hem de canviar de direcció —va dir la Lambert fent un gest senyalant a la seva esquerra—. Ara per aquí.
Van seguir avançant per la nova ruta; tota l’atenció de la Lambert estava fixa en la pantalla del rastrejador, el Dallas i el Kane observaven la Lambert. Al seu voltant la tempesta va cobrar, momentàniament, major intensitat. Les partícules de pols feien sorolls insistents quan el vent les llançava contra el visor dels seus cascos, formant pautes mentals en els seus cervells:
—Tic, tic… deixeu-nos entrar… clic, cloc… deixeu-nos entrar, deixeu-nos entrar…
En Dallas es va estremir. Silenci, la desolació d’aquells núvols, l’halo ataronjat, tot començava a afectar-lo.
—Queda a prop —va dir la Lambert; els monitors del seu vestit momentàniament van informar al llunyà Ash d’una sobtada intensificació del seu pols—. Molt a prop.
Van seguir avançant. Alguna cosa va aparèixer en la llunyania, al capdavant, per sobre d’ells. L’alè del Dallas es va fer audible ara en breus panteixos, tant per l’emoció com pel cansament.
Desil·lusió… tan sols era una gran formació rocosa, grotesca i protuberant. Estava resultant atinat el diagnòstic de l’Ash sobre la possibilitat de què arribessin a un terreny més alt. Per un moment es van refugiar al costat del monòlit petri. Al mateix temps, la línia es va esvair del rastrejador de la Lambert.
—L’he perdut de nou —va informar als altres.
—Ens ho hem passat? —va preguntar el Kane estudiant les roques i tractant de veure per sobre d’elles.
—No, tret que el senyal sigui subterrani —va dir el Dallas, recolzant-se en la paret de pedra—. Podria estar darrera d’això.
I va colpejar la pedra amb el seu puny enguantat.
—Potser és tan sols un esvaïment temporal a causa de la tempesta. Quedem-nos aquí a l’aguait.
Van esperar en aquell lloc mentre descansaven recolzats contra la paret de pedra. Pols i boira udolaven al seu voltant.
—Ens hem quedat a cegues —va dir en Kane.
—Aviat clarejarà —va dir el Dallas ajustant-se el micròfon—. Ash, escolta’m. Quant falta per a l’albada?
La veu de l’oficial de ciències va arribar tènue, distorsionada pels sons atmosfèrics:
—El sol acabarà de sortir aproximadament en deu minuts.
—Podrem veure alguna cosa llavors.
—O a l’inrevés —va intervenir la Lambert que no tractava d’ocultar la seva falta d’entusiasme. Estava cansada i encara havien de localitzar la font del senyal. La seva debilitat no era física. La desolació i l’estranya coloració del lloc estaven afectant-la. Anhelava la neta i brillant familiaritat del seu tauler.
La claredat creixent no ajudava; en lloc d’aixecar el seu esperit, la sortida del sol els va alarmar en canviar el color ataronjat de l’aire per un vermell sang. Potser seria menys intimidador quan els febles estels estiguessin al capdamunt…
La Ripley es va passar una mà pel front i va deixar escapar un sospir de cansament. Va tancar l’últim panell de la paret en la que havia estat treballant després d’assegurar-se de què els nous components funcionaven bé i va deixar les eines en els compartiments de la seva bossa.
—Heu de poder arreglar la resta. Jo ja he acabat amb el treball delicat.
—No et preocupis. Ho aconseguirem —la va tranquil·litzar el Parker, mantenint un to acuradament objectiu. No va mirar en la seva direcció i va continuar concentrat en el seu propi treball. Encara estava pensant en la possibilitat de què ell i el Brett fossin deixats al marge del que es descobrís a l’expedició.
La Ripley va anar cap a l’escala més propera:
—Si trobeu dificultats i necessiteu ajuda, jo estaré al pont.
—D’acord —va dir el Brett en veu baixa.
El Parker la va veure allunyar-se i va observar la seva esvelta figura desaparèixer cap a dalt.
—Barjaula! —va murmurar.
L’Ash va prémer un control. Un trio de formes que es movien es van fer nítides i regulars, perdent el seu halo, quan el control de contrast va complir amb la seva funció. L’Ash va revisar els altres monitors. Els tres senyals dels vestits continuaven arribant-li clarament.
—Com van les coses? —va voler saber una veu per l’intercomunicador.
Ràpidament l’Ash va apagar la pantalla i va donar la seva resposta:
—Fins ara, tot bé.
—On estan? —va preguntar la Ripley.
—Apropant-se a la font d’emissió. Han arribat a un terreny rocós i el senyal de vegades es perd, però estan tan a prop que no veig com podrien despistar-se. Aviat tindrem notícies seves.
—I a propòsit d’aquest senyal, no hem rebut res nou encara?
—Encara no.
—Has tractat de transmetre per ECIU, per fer una anàlisi detallada? —va dir la Ripley, i en la seva veu va haver-hi un deix d’impaciència.
—Mira, estic tan ansiós de conèixer els detalls com tu. Però Mare encara no els ha identificat; així, per quins set sous cal que jo em capfiqui en això?
—T’importa si faig un cop d’ull?
—Estàs a casa teva —va dir l’Ash—. No hi farà cap mal, i ja saps què fer. Només informa’m en el moment en què trobis alguna cosa, si tens sort.
—D’acord. Si tinc sort.
I la Ripley va tallar.
Es va enfonsar una mica més profundament a la seva cadira del pont. Ara semblava estranyament espaiós, doncs la resta de la tripulació del pont era fora, i l’Ash a la seva cambra. En realitat, era la primera vegada que ella recordava haver estat sola al pont. Se sentia estranya, i no del tot tranquil·la.
Bé, si anava a prendre’s la molèstia de fer una anàlisi amb ECIU, havia de començar immediatament. En tocar un interruptor va omplir el pont amb els estranys gemecs de la tempesta. Es va apressar a baixar el volum; ja era prou pertorbador sentir allò a baix volum.
Fàcilment la Ripley podia assumir que allò fos una veu, com havia suggerit la Lambert; no obstant això, aquesta era una apreciació més fantàstica que científica. «Domina’t, dona! Mira què pot dir-te la màquina i deixa de costat les teves reaccions emocionals».
Conscient de com era d’improbable aconseguir alguna cosa allà on Mare no trobava res, va activar un panell que es feia servir poc. Però, com havia dit l’Ash, calia fer alguna cosa. No podia suportar estar asseguda, ociosa, en el pont buit. Els seus pensaments es tornaven incontrolables. Era millor fer alguna cosa inútil que no fer res.