Alien
IV
Pàgina 6 de 17
IV
Mentre el sol ocult continuava pujant, el color vermell de l’atmosfera va començar a il·luminar-se. Ara era un groc mústic, brut, en lloc de la coneguda aurora brillant de la Terra; però ja era molt millor que l’anterior color.
La fúria de la tempesta s’havia reduït una mica i la pols omnipresent havia començat a assentar-se. Per primera vegada, els tres exploradors, amb els peus cansats, van poder veure uns quants metres més enllà. Durant un temps havien anat pujant. El terreny seguia sent irregular, però excepte els aïllats pilars de basalt, aquest seguia estant compost per colades de lava. Hi havia unes quantes protuberàncies agudes que en la seva majoria s’havien convertit en suaus corbes i barrancs a causa d’innombrables eons de vent continu i pols a l’aire.
En Kane anava al capdavant, seguit d’a prop per la Lambert. Ara esperava que ella anunciés en qualsevol moment haver recobrat el senyal. Va treure el cap per sobre d’una petita protuberància i va mirar al davant esperant veure més del que fins llavors havia trobat, com per exemple roques llises que conduïssin a un terraplè més alt.
En canvi, la seva mirada va descobrir una cosa completament diferent, tant diferent com per fer que els seus ulls s’engrandissin darrera del visor transparent del casc; Prou diferent perquè cridés davant del micròfon:
—SANT DÉU!
—Què passa? Quin proble…?
La Lambert es va detenir al seu costat, seguida pel Dallas. Tots dos van quedar tan sorpresos per aquella visió inesperada com el propi Kane.
Havien suposat que la trucada d’auxili era generada per maquinària d’algun tipus, però en els seus cervells no s’havien format cap quadre de la font transmissora. Havien estat massa ocupats amb la tempesta i amb la simple necessitat de mantenir-se units. Ara, davant la veritable font, considerablement més impressionant del que cap d’ells s’havia atrevit a pensar, ni temporalment, van perdre la seva objectivitat científica.
Era una nau, gairebé intacta, i més estranya del que cap d’ells hagués pogut imaginar. El Dallas no l’hauria titllat d’horrible, però era inquietant, d’una manera en què la simple tecnologia no ho hauria de ser. Les línies del massís aparell abandonat eren clares, però antinaturals, donant a tot el seu disseny una pertorbadora anormalitat.
S’elevava per sobre d’ells i sobre les roques circumdants. Pel que podien veure d’ella, van pensar que havia aterrat, en certa manera com el Nostromo, sobre la seva panxa. Bàsicament tenia la forma d’una «U» metàl·lica enorme, amb les dues banyes de la U lleugerament apuntant una cap a l’altre. Un dels braços era lleugerament més curt que l’altre, i més tort cap a dins. Si això es devia a danys o a algun concepte alienígena del que constituïa una grata simetria, no tenien manera d’esbrinar-ho.
En apropar-se més van veure que la nau es feia lleugerament més gruixuda a la base de la U, amb una sèrie de protuberàncies concèntriques, com a gruixudes plaques que s’elevaven cap a una cúpula final. El Dallas va arribar a la conclusió que les dues banyes contenien les seccions d’enginyeria i maquinària de la nau, mentre que el front més gruixut albergava les cabines, possiblement l’espai de càrrega i el pont. Pel que ells sabien, podia ser també a l’inrevés.
La nau jeia immòbil, sense donar cap senyal de vida o d’activitat. En aquella proximitat, la transmissió era eixordadora i els tres es van apressar a baixar el volum de les seves escafandres.
El metall del que estava construït el casc, fos quin fos, brillava amb la llum creixent d’una manera estranyament vidriosa, com donant a entendre que no hi havia allà cap aliatge fet per la mà de l’home. El Dallas ni tan sols estava segur que fos metall. La primera inspecció no va revelar res semblat a una juntura, una unió, un segell o algun altre mètode recognoscible d’unió de plaques o seccions separades. L’estranya nau produïa la impressió més aviat d’haver crescut allà que d’haver estat creada.
Per descomptat, tot allò era estrany; Sense tenir en compte quin havia estat el mètode de construcció, l’important era que indiscutiblement, era una nau.
Tan sorpresos s’havien quedat davant d’aquella visió inesperada que cap d’ells va pensar en cap moment en el que allò podia representar, tant pel que feia al salvament, com respecte a la bonificació.
Els tres van cridar al mateix temps davant dels seus micròfons:
—Sí, una espècie de nau! —En Kane ho repetia insensatament una vegada i una altra.
La Lambert estudiava la brillant lluïssor, gairebé humida d’aquells costats arrodonits i l’absència de tot tret exterior conegut i sacsejava el cap sorpresa.
—Estàs segur? Podria ser una estructura local… és fantàstic…
—No —va dir el Kane, l’atenció del qual estava fixa en les banyes bessones que formaven la part posterior del vehicle—. No està fix. Àdhuc suposant certs conceptes arquitectònics estranys, queda clar que no forma part del paisatge. És una nau, amb tota seguretat.
—Ash, pots veure això?
El Dallas va recordar que el científic podia veure clarament per mitjà dels visors dels seus respectius vestits i que probablement havia descobert la nau en el moment en què el Kane havia tret el cap per sobre d’aquella protuberància i va proferir el seu crit de sorpresa.
—Sí puc veure-la. No gaire clarament, però si el suficient com per donar-li la raó al Kane: és una nau.
La veu de l’Ash vibrava d’excitació dins dels seus cascs. De fet, es podria dir que l’oficial de ciències mai n’havia mostrat tanta.
—Mai havia vist una cosa igual. No us retireu, espereu un minut.
Van esperar mentre l’Ash estudiava les dades i feia un parell de ràpides preguntes al cervell de la nau.
—Tampoc Mare sap què és —va informar—. És una cosa completament desconeguda, i no correspon a res que hàgim vist abans. És tan gran com sembla des d’aquí?
—Més gran —va informar el Dallas—. És una construcció massissa i fins ara no hi ha petits detalls visibles. Si ha estat construïda a la mateixa escala que la nostra nau, els constructors han de ser increïblement més grans que nosaltres.
La Lambert va deixar escapar una rialleta nerviosa.
—Ja descobrirem si hi ha algun d’ells a bord per donar-nos la benvinguda.
—Estem a prop i alineats —va dir el Dallas a l’Ash, sense fer cas del comentari de la navegant—. Hauries de rebre el nostre senyal molt més clar. Què hi ha del d’auxili? Algun canvi? Estem massa a prop per saber-ho.
—No. Qui estigui transmetent està aquí dins, estic segur. Així ha de ser. Si estigués més lluny, mai l’hauríem rebut a través d’aquesta massa de metall.
—Si és metall —va dir el Dallas que continuava examinant l’estrany casc—. Gairebé sembla plàstic.
El Kane va frunzir l’entrecella.
—O és os —va suggerir un pensatiu Kane.
—Bé, suposant que la transmissió vingui de dins, què fem ara? —va voler saber la Lambert.
L’executiu va fer un pas endavant:
—Entraré a fer un cop d’ull i us informaré.
—No et retiris, Kane. No siguis tan refotudament imprudent. Un d’aquests dies et fotràs en una de bona.
—Jo vaig dins. Mireu, hem de fer alguna cosa. No podem quedar-nos aquí, esperant a què alguna aparició màgica surti de la nau volant pels aires.
—O esteu suggerint que no entrem?
—No, no. Però no hi ha necessitat d’apressar-se.
Després va afegir, dirigint-se al llunyà oficial de ciències:
—Encara pots veure’ns, Ash?
—Més feblement ara que esteu a sobre del transmissor —va ser la resposta—. Hi ha certa interferència inevitable. Però encara us sento clarament.
—Molt bé. No veig llums ni senyals de vida. Cap moviment com no sigui el de la maleïda pols. Aprofita la nostra posició en aquest angle de visió, a veure que capten els teus sensors a més distància. Potser descobreixes alguna cosa que nosaltres no podem veure.
Va haver-hi una pausa mentre l’Ash s’apressava a obeir l’ordre. Continuaven meravellats davant d’aquelles línies, elegantment corbades, de l’enorme nau.
—Ja ho he provat tot —finalment va informar el científic—. No estem equipats per a aquest tipus de problemes. Som un remolcador comercial, no una nau d’exploració. Necessitaria molts aparells cars, que no portem, per a una lectura apropiada.
—Així doncs… què pots dir-me?
—Des d’aquí, res, senyor. No he obtingut cap resultat i la font està emetent a tanta potència que no aconsegueixo una lectura acceptable. Senzillament, no tenim els instruments necessaris.
En Dallas va intentar dissimular el seu desencantament:
—Comprenc. De tota manera, no té pas gaire importància. Però segueix provant. I quan trobis alguna cosa, sigui el que sigui, ens ho fas saber. Especialment alguna indicació de moviment. No entris en els detalls. Al final ja farem les anàlisis.
—D’acord. Aneu amb compte.
—I ara, què fem, capità?
La mirada del Dallas va recórrer la longitud de l’enorme nau i després, es va girar per descobrir al Kane i a la Lambert observant-lo. L’executiu tenia raó, per descomptat. No bastava amb saber que aquella era la font del senyal. Calia seguir el rastre fins al generador, intentar descobrir la causa del senyal i de la presència de la nau en aquell petit món. No era raonable pensar si més no, que després d’haver arribat fins a allà, no explorarien les entranyes de la nau desconeguda.
Després de tot, la curiositat era el que havia mogut a la humanitat des del seu dessolat i poc important món, cap els abismes que separaven els estels. I també va recordar que la curiositat va matar (figurativament) al gat. Va arribar llavors a una decisió; l’única lògica.
—Des d’aquí, tot sembla força tranquil. Primer ens aproparem a la base de la nau. Després, si no passa res…
La Lambert el va mirar fixament…
—Després… Què…?
—Després… veurem.
Van caminar cap al casc; el rastrejador penjava inútilment del cinturó de la Lambert.
—En aquest punt —va començar a dir el Dallas en apropar-se a la corba de la nau— només puc pensar una cosa…
Lluny, a bord del Nostromo, l’Ash seguia acuradament cada paraula. De sobte, sense advertiment previ, la veu del Dallas es va esvair. Després va tornar, bastant forta, una vegada més, abans de perdre’s per complet. Al mateix temps, l’Ash va perdre el contacte visual.
—Dallas!
Frenèticament, l’Ash va manipular els botons del tauler, va moure interruptors i va donar més potència al ja esgotat micròfon.
—Dallas! Em copies? Us he perdut! Repeteixo, us he perdut…
Tan sols el constant brunzit termonuclear del sol local sonava queixós per la multitud d’altaveus…
Allà a dalt, prop del casc, l’escala colossal de l’estranya nau era més evident que mai. Es corbava sobre els exploradors, elevant-se sobre l’aire carregat de pols i fent l’efecte de ser més sòlida que la roca sobre la qual descansava.
—Encara no hi ha senyals de vida —va murmurar el Dallas, com per a si mateix, observant el casc—. Ni llums ni moviments.
Va fer un gest cap a la suposada proa de la nau.
—I no sé pas com s’entra. Intentem pujar per allà.
Mentre grimpaven acuradament entre roques estranyes i còdols solts, el Dallas va tenir consciència de com de petit el feia sentir l’estranya nau. No petit físicament, tot i que l’arc que cobria als tres humans els feia semblar nans, sinó insignificant a escala còsmica. La humanitat encara coneixia molt poc de l’univers; només havia explorat una fracció d’un dels seus racons. Era emocionant i produïa certa alegria especular sobre el que podia aguaitar allà a l’espera, en els negres abismes, quan algú es trobava a l’altre extrem d’un telescopi; una altra cosa molt diferent era fer-ho aïllat en un món petit i desagradable com aquell, davant una nau de fabricació no humana que, de manera inquietant, semblava una protuberància, no una màquina ordinària feta per manipular i superar les clares lleis de la física.
Va haver de reconèixer que això era el que més li preocupava de la nau. Si hagués estat formada per línies i composicions conegudes, llavors el seu origen no humà no hauria semblat tan amenaçador. Els seus sentiments no es reduïen a simple xenofòbia. Bàsicament, no havia esperat que l’estranya nau fos tan marcadament alienígena.
—Allà hi ha alguna cosa.
El Dallas va veure que el Kane assenyalava el casc davant d’ells. Es va dir a si mateix que era hora de deixar de costat tota especulació ociosa i enfrontar-se a la realitat.
Aquella estranya forma amb banyes era una nau espacial que, després de tot, només de manera superficial es distingia del Nostromo. No hi havia res maligne en el material del que estava feta, res sinistre en el seu disseny. Era resultat d’una tecnologia diferent, o possiblement d’ideals estètics diferents, o de qualsevol altra cosa. Vista de tal manera, la nau adquiria una espècie de bellesa exòtica. Sens dubte, l’Ash ja estaria morint-se de curiositat per l’estrany disseny de la nau i desitjant estar allà entre els seus companys.
En Dallas va advertir l’expressió fixa de la Lambert i va saber que almenys hi havia un membre de la tripulació que, sense vacil·lar, hauria canviat el seu lloc pel del científic.
El Kane havia assenyalat un trio de taques negres al costat del casc. En apropar-se, grimpant sobre les roques, les taques es van convertir en obertures ovals exhibint profunditat, a més d’alçada i amplada.
Finalment, es van trobar dempeus exactament a sota de les tres marques que es destacaven en el metall (o plàstic)… o quina cosa? De més a prop, es podien veure altres obertures secundàries, encara més fosques, sota els ovals exteriors. El vent llançava pols i grava cap a dins i fora de les obertures, senyal de què aquells buits portaven cert temps oberts.
—Sembla una entrada —va murmurar el Kane, amb les mans als malucs, mentre observava els orificis—. Potser aquesta sigui la idea que algú té d’una escotilla. Veieu les obertures internes darrere?
—Si són escotilles, per què tres tan juntes? —va dir la Lambert, mirant aquelles obertures amb desconfiança—. I per què obertes les tres?
—Potser als constructors els hi agrada fer les coses per trios —va dir el Kane encongint-se d’espatlles—. Si puc trobar algun, et prometo que li preguntaré.
—Molt foteta! —va dir la Lambert sense somriure—. D’acord, però per què deixar obertes les tres?
—No podem estar segurs que estiguin obertes —va dir el Dallas, fascinat pels ovals tersos, tan diferents a les protuberants entrades quadrades del Nostromo. En canvi, aquestes semblaven integrades a la textura del casc en lloc d’haver estat posteriorment obertes sobre la construcció mitjançant soldadures i segells.
—Quant a perquè estan obertes, si en realitat ho estan —va continuar el Dallas—, potser la tripulació va haver de sortir cames ajudeu-me.
—Però per a què calen tres escotilles?
El Dallas la va interrompre irritat.
—Com collons vols que ho sàpiga?
Immediatament va afegir:
—Ho sento… No ho havia d’haver dit això.
—Ho comprenc —va respondre ella i una altra vegada va somriure lleugerament—. Ha estat una pregunta ximple.
—És hora d’esbrinar algunes respostes.
Mantenint la mirada fixa en el pis, vigilant amb els còdols solts, el Dallas va avançar sobre una lleugera inclinació que conduïa a les obertures.
—Ja hem esperat bastant. Entrem… si podem.
—Potser aquesta sigui la idea que algú té d’un tancament —va dir Kane estudiant l’interior de l’obertura per la qual estaven entrant—. No és la meva idea.
El Dallas ja es trobava a l’interior.
—La superfície és ferma. La porta secundària o escotilla o el que sigui també està oberta.
Després, va fer una pausa:
—Aquí a l’interior hi ha una gran sala.
—Com és la llum? —va preguntar la Lambert, palpant la seva pròpia barra de llum col·locada en el seu cinturó a l’altre costat del de la pistola.
—Sembla que és suficient ara com ara. Estalvieu energia mentre pugueu. Entreu.
En Kane i la Lambert el van seguir, van entrar per un breu passadís i van sortir a una sala de sostre alt. Si hi havia màquines, controls o algun tipus d’instruments en aquella secció de la nau, segurament estarien ocults darrera de les seves parets grises. Allò s’assemblava notablement a l’interior d’una caixa toràcica humana; unes arrodonides abraçadores de metall abastaven el sostre, el pis i les parets. Una llum fantasmal arribava de l’exterior i dansava en les partícules de pols suspeses a l’aire gairebé immòbil d’aquell saló misteriós.
El Dallas va mirar interrogant al funcionari executiu.
—Què creus?
—No sé què pensar. Serà una sala pel carregament? O part d’un complicat sistema de seguretat? Sí, això ha de ser. Acabem de passar per una doble porta i aquest és l’autèntic clos.
—És massa gran per ser una cambra d’aire —va dir la veu de la Lambert, opaca darrera del casc.
—És només una suposició. Si els habitants d’aquesta nau són de la mateixa escala que nosaltres en proporció al nostre Nostromo, probablement necessitaran una cambra d’aquesta grandària. Però reconec que la idea d’un dipòsit de càrrega sembla tenir més sentit. Podria explicar la necessitat de les tres entrades.
Es va girar llavors i va veure al Dallas que s’inclinava sobre un forat negre al terra.
—Eh! Mira allà, Dallas! No pot veure’s què hi ha allà a baix, ni fins a on arriba.
—La nau segueix oberta a l’exterior i res sembla haver-se assabentat de la nostra entrada. No crec que hi hagi aquí ningú viu.
El Dallas es va llevar de la cintura la seva barra de llum, la va encendre i va dirigir cap avall el raig brillant.
—Veus alguna cosa? —va preguntar la Lambert.
—Sí, és clar —va respondre el Kane somrient—. Què vols que vegi, un conill amb un rellotge? —La seva veu era sarcàstica.
—No puc veure una merda —va dir el Dallas passejant la llum lentament d’un costat a un altre. Era un raig estret però poderós, capaç de mostrar qualsevol cosa que estigués a una distància raonable sota d’ells.
—Què és? —va dir la Lambert que s’havia quedat a una distància raonable de l’abisme—. Un altre dipòsit de càrrega?
—Des d’aquí no pot saber-se. Senzillament, descendeix. Veig parets llises fins a on arriba el meu raig de llum. No hi ha rastre d’abraçadores, d’un ascensor, d’alguna escala o d’algun mitjà per on descendir. No puc veure el fons; El meu llum no hi arriba. Ha de ser un passadís d’accés d’algun tipus.
Va apagar llavors el seu llum i es va apartar un metre del forat; després va començar a treure aparells del seu cinturó i de la seva motxilla. Els va deixar al terra, es redreçà i va fer un cop d’ull al voltant de la cambra grisa tènuement il·luminada.
—Bé, el que hi hagi a baix pot esperar. Primer mirarem per aquí. Vull assegurar-me que no hi haurà sorpreses. Potser trobarem una manera fàcil de baixar.
Va tornar a encendre el seu llum i va il·luminar les parets properes. Malgrat la seva semblança amb l’interior d’una balena, les parets romanien tranquil·litzadorament immòbils.
—Això s’estén… però no massa lluny. No us separeu per cap motiu fins a perdre el contacte visual. Per recórrer això ens caldran un parell de minuts.
En Kane i la Lambert van activar les seves barres de llum. Avançant en filera, van començar a explorar el vast saló.
Per onsevulla jeien dispersos fragments d’un material gris. Gran part es trobava enterrat sota minúscules dunes de pols i pedra tosca esmicolada que havia envaït la nau. En Kane no va fer cas a aquell material; buscava alguna cosa que estigués intacta.
La llum del Dallas es va posar inesperadament en una forma que no era part de les parets ni del sòl. Apropant-se, es va valer del seu raig per veure els seus contorns. Semblava un petit vas o àmfora de color marró i aspecte llefiscós. En apropar-se es va inclinar sobre la tapa trencada i esberlada i va il·luminar l’interior.
Buit.
Decebut, el Dallas es va apartar sorprès de què alguna cosa, pel que semblava, hagués romàs gairebé intacta, mentre altres substàncies més duradores s’havien desfet o esmicolat. Encara que, pel que sabia, la composició d’aquell vas podia posar a prova la capacitat de la seva pistola fonedora.
Es disposava ja a tornar al forat del terra, quan el seu llum es va posar en alguna cosa complexa i pel que sembla mecànica. Dins dels límits semi-orgànics de l’estranya nau, la seva aparença, tranquil·litzadorament funcional, va constituir un alleujament tot i que el disseny mateix fos totalment inexplicable.
—Aquí!
—Alguna cosa dolenta? —es va sentir la veu del Kane.
—No. He descobert un mecanisme.
La Lambert i el Kane van córrer per apropar-se-li; les seves botes van aixecar boirines de pols. Van unir els seus llums al del Dallas; tot semblava tranquil i somort, encara que el Dallas va tenir la impressió de què una lleu energia estava subtilment present darrera d’aquells panells de tan estranys contorns. I la vista d’una sola barra de metall que es movia contínuament d’un costat a un altre va ser la prova irrefutable de què hi havia vida mecànica, tot i que els sensors dels seus vestits no captaven cap so.
—Sembla que encara funciona. M’agradaria saber quant de temps porta treballant així —va dir el Kane mentre examinava fascinat, aquell aparell—. I també saber què fa.
—Jo puc dir-t’ho —va dir la veu de la Lambert.
La Lambert va confirmar el que el Dallas ja havia suposat. La Lambert empunyava el seu rastrejador, el mateix instrument que els havia conduït aquí des del Nostromo.
—És el transmissor. Una trucada automàtica de socors, tal com imaginàvem. Sembla net, per la qual cosa podria ser nou, tot i que jo diria que ha estat emetent aquest senyal durant anys —va dir encongint-se d’espatlles—, o potser dècades, o més temps encara.
El Dallas va fer passar un petit instrument sobre la superfície de l’estrany aparell.
—Repulsió electrostàtica. Això explica l’absència de pols. Llàstima! Aquí no entra gaire vent i l’altura de la pols ens hauria donat una clau sobre el temps que porta aquí la nau. Sembla portàtil.
Després va apagar el raig i va tornar a col·locar-se’l a la cintura.
—Algú més ha trobat res?
Tots dos van negar amb el cap.
—Simplement unes parets amb abraçadores i molta pols —va dir la veu del Kane, descoratjada.
—Cap indicació de cap altra obertura que condueixi a una altra part diferent de la nau? Cap altre forat al terra?
De nou, la doble resposta negativa.
—Aixi ens queda el primer forat; o intentar fer un clot a la paret més propera… Provem el primer, abans de començar a trencar coses.
Després, el Dallas va notar l’expressió del Kane:
—Vols abandonar?
—Encara no; voldré abandonar quan recorrem fins a l’últim centímetre d’aquesta cosa grisa sense trobar res més que parets nues i màquines segellades.
—Això no em preocuparia gens —va dir la Lambert amb accent sincer.
Van tornar sobre les seves passes i es van col·locar acuradament prop de la vora d’aquella obertura circular que hi havia al terra. El Dallas es va agenollar movent-se lentament amb el seu vestit, i va passar la seva mà per la vora de l’obertura.
—No puc tocar bé amb aquests maleïts guants, però tot sembla normal. Aquesta obertura sembla ser una part integrant de la nau. Havia pensat que potser havia estat fruit d’una explosió. Que aquesta era la causa de la trucada d’auxili.
La Lambert va estudiar el forat.
—Una descàrrega no hauria pogut fer un forat tan net com aquest.
—Fas el que sigui perquè els altres se sentin bé, veritat? —va dir el Dallas, descoratjat—. Segueixo pensant que és una part normal d’aquesta nau. Els costats són massa regulars àdhuc per a una detonació controlada, per potent que fos—. Tan sols donava la meva opinió.
—De totes maneres, hem d’anar a baix, ja sigui fent un forat a la paret o anant cap a enrere, per buscar una altra entrada.
Mirà cap al Kane, des de l’altre costat de l’avenc.
—Aquesta és la teva gran oportunitat.
L’executiu es va quedar indiferent.
—Si així ho vols… A mi em convé. Si em sento generós, fins i tot et parlaré dels diamants.
—Quins diamants?
—Els que trobaré brollant d’uns estranys cràters allà a baix.
I amb un posat va assenyalar el fons.
La Lambert li va ajudar a assegurar-se la baga del pit, va veure que l’arnés estava ferm sobre les seves espatlles i la seva esquena. Va tocar un pern de verificació, i va ser recompensada per un tènue «bip» a l’altaveu del seu casc.
Una llum verda es va encendre i després es va apagar al front de la seva unitat.
—Tenim energia. Estic llest —va dir, fent un cop d’ull al Dallas—. I tu?
—Un moment.
El capità havia assemblat un trípode de metall, traient-lo d’unes curtes potes. L’aparell semblava fràgil, massa prim per suportar el pes d’un home. En realitat, podia sostenir als tres sense ni doblegar-se.
Quan va estar muntat, el Dallas el va moure de manera que el seu vèrtex va quedar col·locat en el centre de l’avenc. Unes abraçadores van subjectar les tres potes al pont. De la petita corriola d’un cabrestant subjecte al vèrtex, sortia un prim cable. El Dallas manualment va desenrotllar un o dos metres de la brillant línia salvavides i va allargar-li un extrem al Kane. L’executiu va fixar el cable amb un mosquetó al pit del seu vestit, li va donar dues voltes per assegurar-lo i va deixar que la Lambert li ho revisés, penjant-se amb tot el seu pes. Es va sostenir fermament.
—No et desenganxis del cable per cap motiu —va dir el Dallas severament—. Àdhuc si veus piles de diamants brillant gairebé al teu abast.
Després va revisar la unitat de cable. En Kane era un bon oficial. La gravetat d’allà era inferior a la de la Terra, però més que suficient per acabar amb Kane en cas d’una caiguda. No tenia la menor idea de quant tros de xemeneia hi havia fins a les entranyes de la nau. O potser la xemeneia descendís passant per sota del casc, fins al terra. Aquell pensament va conduir a un altre i va fer somriure al Dallas. Potser, després de tot, en Kane trobarà els seus diamants.
—Has de sortir en menys de deu minuts —va dir, en el seu to més autoritari—. M’entens?
—Sí.
El Kane es va asseure acuradament, de tal manera que les cames li van quedar penjant dins del forat. Agafant el cable amb ambdues mans, es va empènyer i va quedar penjat del cable, a la meitat de l’obertura. El seu cos semblava embolicat en aire negre.
—Si no puges en deu minuts, jo tibaré de tu.
—Calma’t. Em portaré bé. A més, sé tenir cura de mi mateix.
En Kane havia deixat de balancejar-se de costat a costat, i ara penjava immòbil en el buit.
—Molt bé. Mantingues-nos informats durant el descens.
—D’acord.
En Kane va activar la unitat de descens. El cable es va desenrotllar silenciosament, fent-lo baixar per l’obertura. Balancejant les cames, va aconseguir fer contacte amb els costats llisos. Inclinant-se cap a enrere i impulsant els seus peus contra la muralla vertical, podia caminar cap avall.
Mantenint-se immòbil, va encendre la seva barra de llum i la va apuntar cap avall. Va veure deu metres de metall fosc abans de dissoldre’s en el no-res.
—Aquí fa més calor —va informar després d’una breu inspecció a l’equip sensorial del seu vestit—. Ha de ser aire calent que puja. Podria ser part del complex de màquines, si encara està funcionant. Ja sabem que alguna cosa està donant energia a aquest transmissor.
Impulsant-se amb els peus, es va apartar del mur i, estirant del cable, va començar a descendir ja de seguit.
Després de diversos minuts de baixar arrambant-se a la xemeneia es va detenir per recobrar l’alè. Feia cada vegada més calor conforme descendia. El sobtat canvi era tota una prova per al sistema de refredament del seu vestit, tot i que la unitat del seu casc mantenia clar el visor. La seva respiració li sonava més alta dins del casc, i es va preocupar pel que poguessin sentir la Lambert i el Dallas. No volia que li ordenessin pujar.
Inclinant-se cap a enrere, va mirar cap amunt per veure la boca del forat, un rodó cercle de llum emmarcat de negre. Va aparèixer un punt també negre, que va enfosquir el marc negre. Una llum llunyana dins del punt, li va semblar el reflex de quelcom brillant i llis.
—Estàs bé allà a baix?
—Molt bé, No obstant això, fa calor. Puc veure’t. Encara no he arribat al fons.
Va aspirar una profunda alenada d’aire i després una altre, hiperventilant-se. El regulador del tanc va xerricar, com protestant.
—Aquesta tasca és feixuga. No puc xerrar més.
Doblegant els genolls, amb els peus es va apartar novament de la paret, desenrotllant més cable; ja havia guanyat certa confiança pel que feia al medi. La xemeneia seguia baixant contínuament. Fins ara no havia mostrat cap inclinació ni canvi de sentit. No li preocupava que arribés a eixamplar-se.
La següent vegada es va impulsar més fortament amb els peus i va començar a girar més i més ràpid tot penjant de la corda, caient cada vegada amb major velocitat a les tenebres. La seva barra de llum il·luminava a baix. Seguia sense revelar res més que la mateixa nit monòtona i invariable, sota d’ell.
Sense alè, va fer una pausa en el seu descens per inspeccionar els instruments del seu vestit.
—És interessant —va dir davant el micròfon—. Estic per sota del nivell del terra.
—Et captem —va replicar el Dallas. Pensant en mines, va preguntar:
—Algun canvi al teu al voltant? Les mateixes parets?
—Fins a on puc veure, sí. Quant cable em queda?
Va haver-hi una breu pausa mentre el Dallas revisava el cable que quedava al rodet.
—Encara bastant. Més de cinquanta metres. Si la xemeneia segueix descendint, haurem d’ajornar això fins a què puguem portar més material de la nau. No m’ho pensava pas que descendís tant.
—Per què?
La veu del Dallas va ser la d’un home pensatiu.
—La nau deu estar totalment desproporcionada.
—En comparació a què? I respecte a quina idea de la proporció?
En Dallas no va tenir resposta per a això.
La Ripley hauria abandonat la investigació si hagués tingut alguna cosa millor a fer. Però no la tenia. Treballar davant el tauler d’ECIU era millor que passejar-se per una nau buida o contemplar els seients que l’envoltaven.
Inesperadament, una realineació de prioritats en les seves preguntes va provocar algun efecte en el dipòsit brobdingnagià[10] automàtic d’informació de la nau. El resultat va aparèixer tan sobtadament que ella va estar a punt d’esborrar-lo i continuar amb la següent sèrie abans d’adonar-se de què havia rebut una resposta amb sentit. Va pensar: «El dolent de les computadores és que no tenen sentit de la intuïció, tan sols sentit deductiu». Calia plantejar la pregunta exacta.
La Ripley va estudiar la resposta àvidament, va arronsar l’entrecella i va buscar amb més profunditat. De vegades, Mare podia ser evasiva sense proposar-s’ho. Calia saber destriar subtilment les confusions.
No obstant això, aquella vegada la lectura era suficient i clara; no deixava lloc a equívocs. Tot i que a la Ripley li hagués agradat que n’hi hagués. Va donar un copet a l’aparell d’intercomunicació. Una veu li va respondre immediatament.
—Sala de ciències. Què passa, Ripley?
—Això és urgent, Ash.
La Ripley parlava entretalladament:
—Finalment he obtingut alguna cosa del Banc, per via d’ECIU. Pot haver sortit espontàniament. No ho sé, però això no importa.
—Felicitats.
—Oblida’t d’això —va tallar la Ripley, preocupada—. Pel que sembla, Mare ha desxifrat una part de la transmissió estranya. No està segura, però ha jutjar pel que he vist, molt em temo que aquesta transmissió no és un S.O.S.
Allò va fer emmudir a l’Ash, però només per un moment. Quan va contestar, la seva veu era tan controlada com sempre, malgrat la importància de l’anunci de la Ripley. Ella es feia creus de l’autocontrol de l’Ash.
—Si no és una crida d’auxili, llavors, què és? —va preguntar l’Ash quedament—. I per què estàs tan nerviosa? Estàs nerviosa, veritat?
—Pots apostar el que vulguis! Pitjor que nerviosa, si Mare té raó; ja que com t’he dit, no està segura. Però creu que aquest senyal pot ser un advertiment.
—Quina classe d’advertiment?
—Què més dóna?
—No hi ha raó per cridar.
La Ripley va respirar un parell de vegades i va comptar fins a cinc.
—Hem de posar-nos en contacte amb ells! Han de saber això immediatament!
—D’acord —va convenir l’Ash—. Però serà inútil. Quan han entrat en la nau alienígena, els hem perdut per complet. Des de fa una estona no estic en contacte amb ells. La combinació de la proximitat del transmissor estrany i la composició peculiar del casc de la nau han impedit restablir la comunicació, i creu-me, Ripley, ho he intentat.
El següent comentari de l’Ash va sonar com un repte:
—Pots intentar comunicar-te amb ells, si tu vols. Jo t’ajudaré en tot el que pugui.
—Mira, no estic dubtant de la teva competència. Si tu dius que no podem posar-nos en contacte amb ells és que no podem, però maleït sia! Hem d’informar-los!
—Què suggereixes?
La Ripley va vacil·lar i després va dir amb fermesa:
—Els hi aniré al darrera. Els hi diré en persona.
—No crec que sigui possible.
—És una ordre, Ash?
Ella sabia que en una situació d’emergència d’aquella índole, el científic era d’un grau superior al seu.
—No, és qüestió de sentit comú. Ho pots entendre? Fes servir el cap Ripley —va dir l’Ash—. Ja sé que no et caic bé, però intenta veure això racionalment. No podem treure de la nau més personal. Amb tu i amb mi, a més del Parker i en Brett, tenim ara la mínima capacitat d’enlairament; tres fora i quatre dins. Aquestes són les regles. Per això ens va deixar el Dallas a nosaltres a bord. Si corres darrera seu per alguna raó, ens quedarem aquí atrapats fins que algú torni. I si ningú torna, tampoc sabrà ningú que ha passat aquí.
L’Ash va fer una pausa i després va afegir:
—A més, no hi ha cap raó per pensar res dolent. Probablement estan bé.
—D’acord —va reconèixer la Ripley, de mala gana—. Tens raó, però aquesta és una situació d’emergència. Segueixo pensant que algú hauria d’anar-los a buscar .
La Ripley mai havia sentit sospirar a l’Ash, i tampoc aquesta vegada el va sentir, però li va donar la impressió d’un home resignat a enfrontar-se a grans alternatives.
—Quin sentit tindria? —va dir l’Ash en to objectiu, com si fos la cosa més òbvia del món—. En el temps que es necessitaria perquè un de nosaltres arribés fins a allà, ja sabrien que es tracta d’un advertiment. Tinc raó o no?
La Ripley no va contestar; senzillament es va quedar asseguda mirant fixament a l’Ash a través del monitor. El científic la va mirar pausadament en resposta. El que la Ripley no va poder veure va ser el diagrama que hi havia en el monitor del seu tauler, i li hauria semblat de gran interès…