Alien
X
Pàgina 22 de 30
El gat va passar com un tret a la Ripley i al Parker, que acabaven d’arribar. Sense pensar-s’ho, es van llançar dins de la sala d’equip. Aviat van estar on un moment abans estaven penjant les cames del Brett. Mirant profundament en la foscor, van tenir per fi un breu besllum d’unes cames penjant i un tors que es debatia al capdamunt. Per sobre de la figura inert de l’enginyer van aconseguir veure un tènue contorn d’alguna cosa fins a cert punt humana, però que definitivament no era un home. Alguna cosa enorme i maligna. Va ser una visió d’una fracció de segon, una llum que es reflectia en uns ulls massa grans per ser d’un humà. Un home així hagués tingut un cap enorme. Després, al mateix temps l’ésser estrany i l’enginyer van desaparèixer cap als nivells superiors del
Nostromo.
—Redéu! —va murmurar en Parker.
—Ha crescut —va dir la Ripley, mirant el seu tub i comparant-lo en relació amb l’enorme massa que acabava de desaparèixer cap a dalt.
—Ha crescut ràpid. Mentre hem estat buscant-lo de la grandària del Jones, s’ha convertit en això…
De sobte, es va adonar de l’espai limitat, de les tenebres, dels embalatges que semblaven oprimir-los i dels incomptables passatges que hi havia entre les llaunes i els gruixuts suports de metall.
—Què fem parats aquí? Pot tornar.
Va aixecar el tub, que ara li va semblar una joguina, pensant en el poc efecte que podria tenir sobre una criatura d’aquella grandària.
Precipitadament van sortir de la sala. Per molt que ho intentessin, el record d’aquell últim crit no els abandonaria, quedant fixat als seus cervells. En Parker era amic del Brett des de feia molt temps, però aquell últim crit el va fer córrer tan ràpidament com a la Ripley…