Alien
XI
Pàgina 24 de 30
—Podem sentir-te. Intentaré seguir-te quan estiguis a l’abast del nostre detector.
Prop d’ella, el Parker va aixecar el seu llançaflames i va mirar intensament la reixa que cobria el conducte.
—Parker, si intenta sortir per on esteu, assegura’t de fer-lo retrocedir —va instruir en Dallas a l’enginyer—. Jo intentaré fer-lo anar cap allà.
—Entesos.
—Estaré al costat de la cambra esperant companyia —va informar la Ripley—. Està oberta?
—Queda en el seu camí —va dir el Dallas, i va començar a avançar de quatre grapes, amb la mirada fixa en el túnel davant d’ell i els dits en els controls de l’incinerador. Allà el respirador tenia menys d’un metre d’ample. El metall semblava fregar insistentment els seus genolls, i el Dallas es va penedir de no haver-se posat una granota extra. «Massa tard per canviar-se», va murmurar. Tothom estava preparat. Ell no podia retrocedir.
—Com va això? —va dir una veu pel micròfon.
—Molt bé, Ash —va dir a l’ansiós científic—. No et preocupis per mi. No apartis la mirada de l’obertura, per si d’alguna manera es col·loqués darrere meu.
Va donar la volta a la primera corba, tractant de visualitzar en el seu cervell la posició exacta del sistema de ventilació de la nau. L’esquema imprès i els mapes eren confusos en la seva memòria. La ventilació a penes es distingia entre altres sistemes més crítics de la nau. Ara era massa tard per estudiar-los millor.
Després de diverses corbes, va poder veure el conducte davant d’ell. Va fer una pausa, respirant amb dificultat, i va aixecar el canó del seu llançaflames. Res indicava que alguna cosa pogués estar oculta darrera de les properes corbes, però era millor no córrer riscos. El nivell de combustible de l’incinerador indicava que estava gairebé ple. No estaria de més fer-li saber a la criatura que l’estava seguint d’a prop; potser la foragitaria sense haver d’enfrontar-s’hi.
Un toc al botó vermell va enviar una enorme flamarada pel túnel. El seu rugit va ser amplificat per l’estretor de les parets del respirador, i la calor va arribar com una onada a la seva pell.
En Dallas va tornar a tirar endavant, anant amb compte de mantenir les seves mans enguantades lluny del metall ardent sobre el qual s’arrossegava. Una mica de calor va passar per la gruixuda textura dels seus pantalons. Però no la va sentir. Tots els seus sentits estaven concentrats en el que havia davant, a la recerca d’algun moviment o d’alguna olor.
A l’àrea d’equips, la Lambert contemplava, pensativa, l’obertura segellada per un tancament. Retrocedint, va encendre un interruptor. Va haver-hi un so i la reixa de metall es va endinsar quedant fora de la seva vista i deixant un enorme forat a la paret.
—Estàs boja? —va dir el Parker mirant-la, sense poder donar crèdit als seus ulls.
—És per allà per on vindrà, si s’aparta del respirador principal —va contestar ella—. Deixem-la oberta. Darrere de la reixa està massa fosc. Vull veure si ve.
El Parker va estar a punt de queixar-se, però després va pensar que empraria millor les seves energies mantenint-se alerta a l’obertura, amb o sense reixa. De tota manera, la Lambert tenia més graduació que ell.
La suor cobria les parpelles del Dallas, molestant-lo com formigues, i va haver de detenir-se per eixugar-se. Davant d’ell, la corba sobtadament es feia pronunciada. Havia estat esperant aquell descens, però la satisfacció de confirmar els seus records no li va produir cap plaer. Ara, ja no només havia de vigilar el propi túnel, sinó la seva pròpia velocitat i equilibri.
Arrossegant-se fins al descens, va inclinar el llançaflames i va disparar una altra feroç descàrrega. Ni crits, ni olor a carn cremada van arribar fins a ell. La criatura encara es trobava lluny.
El Dallas va pensar que potser estaria arrossegant-se, per ventura furiosa, per ventura terroritzada a la recerca d’una sortida. O potser estigués esperant, disposada a enfrontar-se al seu persistent perseguidor amb inimaginables mètodes de defensa.
Feia calor al túnel, i en Dallas va començar a cansar-se. Hi havia una altra possibilitat, va pensar: què passaria si la criatura hagués descobert, d’alguna manera, un mètode per sortir del túnel? En aquest cas, de res serviria aquella tensa i dolorosa recerca. No obstant això, només hi havia una manera de resoldre tots els misteris. Va iniciar l’empinat descens amb el cap cap avall, mantenint el llançaflames en equilibri i apuntant cap a endavant.
La Lambert va ser la primera que va notar el moviment de l’agulla del rastrejador. Va transcórrer tot un angoixant minut fins que certes xifres van completar la dada amb una quantitat llegible.
—Comencem a rebre notícies teves —va informar al distant Dallas.
—Molt bé.
En Dallas es va sentir millor sabent que els altres estaven assabentats exactament d’on era.
—No us retireu.
El túnel va iniciar una altra revolt. El Dallas no recordava que hi hagués tants revolts i descensos sobtats, però estava segur que encara es trobava a la part principal. No havia passat enfront de cap sobreeixidor suficientment ample com per deixar passar res més gros que el Jones. Malgrat la demostrada capacitat del ser estrany per penetrar per espais petits, el Dallas no creia que pogués comprimir-se prou com per entrar pels respiradors secundaris, de només uns dotze centímetres de diàmetre.
El següent revolt va resultar especialment difícil. El llarg i inflexible canó del llançaflames complicava més les coses. Panteixant, el Dallas es va estirar, tot valorant que fer.
—Ripley.
La Ripley es va sobresaltar davant l’agudesa de la crida, i va parlar apressada davant el micròfon.
—Aquí estic. Et llegeixo clarament. Passa alguna cosa?
—Sembla…
La Ripley es va interrompre. Era inevitable que en Dallas semblés nerviós.
—Estic bé… una mica cansat. En baixa forma. Massa setmanes a l’hiperson… fan que es perdi una mica de múscul, per molt congelat que estigui un.
Fent contorsions, va adoptar una nova posició on podia veure millor al davant.
—No crec que aquest túnel arribi gaire lluny. Això s’està escalfant.
«Era d’esperar», es va dir a si mateix. L’efecte acumulat de moltes descàrregues estava posant en una difícil situació la capacitat de refredament dels termòstats del túnel.
—Segueixo endavant. Estigueu preparats.
Qualsevol espectador hauria notat fàcilment l’alleujament en el rostre del Dallas quan finalment va sortir de l’incòmode túnel. Donava a un dels principals conductes d’aire del
Nostromo, un túnel dividit per una petita vorera. En Dallas va sortir arrossegant-se del túnel i es va detenir al passadís, on es va estirar amb plaer.
Una inspecció minuciosa del passatge va resultar inútil. L’únic so que va sentir va ser el pacient palpitar de la maquinària de refredament. A la meitat hi havia un espai més ampli per fer reparacions, i cap allà va avançar, per repetir la seva inspecció. Pel que podia veure, l’enorme cambra estava buida.
Res podia esmunyir-se cap allà, no mentre ell estigués al centre de l’habitació. Era un bon lloc per passar un parell de minuts de necessari descans. Es va asseure sobre la vorera, examinant distretament el nivell del pis, i va parlar cap al micròfon de coll.
—Lambert quines dades estan rebent? Estic en una de les principals cambres, en l’estació de reparacions del centre. Només jo estic aquí.
La navegant va fer un cop d’ull al rastrejador i de sobte va semblar desconcertada. Va mirar amb preocupació al Parker, i va posar l’aparell davant dels seus ulls.
—Pots entendre això?
En Parker va estudiar l’agulla i les dades.
—No. Aquesta no és la meva especialitat, és la de l’Ash. No obstant, sembla confús.
—Lambert —va sonar de nou la veu del Dallas.
—Aquí estic. Però no estic segura…
Mirà atabalada el rastrejador, que li va semblar tan incomprensible com abans.
—Sembla haver-hi una espècie de doble senyal.
—Això és impossible. Estàs rebent dos tipus de lectura diferents i separades?
—No. Només una, però incomprensible.
—Pot ser una interferència —va dir el Dallas—. Per la forma en què l’aire circula aquí, podria confondre la vostra màquina, ja que està dissenyada per llegir la densitat de l’aire. Probablement tot s’aclarirà una mica més enllà.
El Dallas es va aixecar, sense veure l’enorme mà amb urpes que sobresortia lentament per sobre del passadís que hi havia sota dels seus peus. La mà, a les palpentes, va estar a punt de tocar el seu peu esquerre mentre ell avançava. Es va retirar sota la vorera, tan silenciosament com havia aparegut.
En Dallas havia caminat la meitat del recorregut fins a l’extrem de la cambra. Llavors es va detenir.
—Està millor ara, Lambert? He avançat. És ara més clar el registre?
—És clar, sí —va dir ella, però la seva veu era tensa—. Segueixo rebent un doble senyal, i crec que és diferent. No sé quin és quin.
El Dallas va girar sobre si mateix, abastant amb la mirada el sostre, el pis, les parets i la gran obertura de la qual acabava de sortir. Després va mirar cap a enrere, cap al lloc on es feien les reparacions. La seva mirada es va fixar en el lloc on havia estat assegut feia pocs segons.
Va baixar el canó del llançaflames. Si ell era el senyal principal havent avançat per la vorera, llavors la causa del doble senyal havia de ser… Els seus dits es van posar tibants al gallet de l’incinerador. Una mà va avançar des d’a baix i des de darrere, cap al seu turmell.
L’ésser estrany era el senyal principal.
La Ripley es trobava sola enfront del conducte, observant-lo i pensant en el respirador obert que tenia a prop. Va haver-hi un so llunyà, com un repic. Al principi, va pensar que era a sobre del seu cap, on sovint s’originaven sons curiosos. Després es va repetir, més alt, i aquesta vegada va anar seguit d’un ressò. Semblava venir de les profunditats del túnel. Les seves mans es van posar tibants sobre el llançaflames.
El so va cessar. Contra el seu propi criteri, es va apropar una mica més a l’obertura, mantenint el canó del llançaflames apuntant cap a dins. Des d’allà va arribar un so recognoscible: un crit. La Ripley va reconèixer la veu.
Oblidant tots els plans tan acuradament establerts, tot procediment assenyat, la Ripley va córrer tot el tros que la separava de l’obertura.
—Dallas… Dallas!
Després del primer crit, res. Tan sols un llunyà so greu que ràpidament es va esvair. La Ripley va revisar el rastrejador. Mostrava un sol senyal, i el color vermell també es va esvair aviat. Com el crit.
—Oh, Déu meu! Parker! Lambert!
Va córrer cap al micròfon i va cridar al costat de la reixa.
—Som aquí, Ripley —va respondre la Lambert—. Què passa? Acabo de perdre el senyal.
La Ripley va començar a dir alguna cosa, però va morir en la seva gola. De sobte va recordar les seves noves responsabilitats. Va afirmar la seva veu, i es va posar rígida encara que al seu voltant no hi havia ningú per veure-la.
—Acabem de perdre al Dallas…