Alien
XII
Pàgina 25 de 30
XII
Els quatre membres supervivents de la tripulació del
Nostromo es van reunir davant de la taula. Ja no semblava un lloc estret o sufocant. Havia adquirit una amplitud que els quatre avorrien i que els portava records que lluitaven per dissipar.
En Parker portava dos llançaflames i va deixar caure un sobre la taula.
La Ripley li va dirigir una mirada trista:
—On estava?
—L’hem trobat tirat allà, al terra de la càmera de carburant, sota la vorera —va dir l’enginyer amb veu cansada—. Cap senyal, gens de sang, res.
—I l’enemic?
—El mateix. Res. Tan sols un forat obert en el complex central de refrigeració. A través del metall; no pensava que fos tan fort.
—Nosaltres tampoc. Ni en Dallas. Però hem sigut massa confiats des que vam portar aquella mà a bord. Això ha de canviar. D’ara endavant suposarem que és capaç de tot, fins i tot de la invisibilitat.
—Cap criatura coneguda és invisible —va contestar l’Ash.
La Ripley el va mirar amb duresa.
—Cap criatura coneguda pot arrencar tampoc una cuirassa de tres centímetres d’espessor.
L’Ash no va respondre.
—Ja va sent hora de què ens adonem de contra què estem lluitant.
Va haver-hi un silenci al voltant de la taula.
—Ripley, ara estàs al comandament —va dir el Parker mirant-la als ulls—. Per mi, està bé.
—D’acord —va dir la Ripley com estudiant-lo, però ni en les seves paraules ni en la seva actitud va notar el menor sarcasme. Per una vegada havia deixat la seva eterna amargor.
«I ara què?», es va preguntar la Ripley. Tres rostres la miraven expectants, esperant les seves instruccions. Ella es va trencar el cap, buscant frenèticament alguna idea clara o brillant i només va trobar incertesa, temor i confusió: precisament les mateixes sensacions que sens dubte estaven experimentant els seus companys. Va començar a comprendre una mica millor al Dallas; però ja era inútil.
—Això està decidit, llavors. Tret que algú tingui una idea millor de com enfrontar-se a l’enemic, seguirem amb el mateix pla d’abans.
—I acabarem de la mateixa manera —va dir la Lambert bellugant el cap—. No, gràcies.
—Llavors, tens una idea millor?
—Sí, abandonar la nau. Podem prendre la nau d’emergència, i anar-nos d’aquí. Córrer el risc d’arribar a l’òrbita de la terra i que algú ens reculli. Una vegada de tornada a un lloc amb fort trànsit de naus, algú ha de sentir un S.O.S.
L’Ash va parlar llavors en veu baixa, amb paraules que més li hauria valgut callar. La Lambert les hi havia tret per la força.
—Estàs oblidant una cosa: Potser que en Dallas i en Brett no estiguin morts. És una possibilitat horrible, ho reconec, però ens queda el dubte. No podem abandonar la nau fins que estiguem segurs, d’una manera o altre.
—L’Ash té raó —va convenir la Ripley—; hem de donar-los-hi una oportunitat. Sabem que l’enemic està utilitzant els respiradors. Busquem-lo nivell per nivell. Aquesta vegada segellarem amb el làser tota mampara i ventilador darrera nostre, fins que l’hàgim acorralat.
—D’acord —va dir en Parker, mirant a la Lambert. Ella no va respondre i va semblar descoratjada.
—Com estan les nostres armes? —li va preguntar la Ripley.
L’enginyer va revisar durant un moment els nivells i el combustible dels llançaflames.
—Els tubs i els canons encara estan plens. Pel que puc veure, estan treballant bé.
Després, amb un gest, va assenyalar l’incinerador del Dallas, que jeia sobre la taula.
—Podríem utilitzar el combustible d’aquest —va dir sorrudament—, encara que en Dallas va usar una bona quantitat.
—Llavors més val que et dediquis a emplenar-lo. Ash, tu aniràs amb ell.
El Parker va mirar al científic. La seva expressió era impenetrable.
—Jo puc fer-ho.
L’Ash va assentir amb el cap; l’enginyer va abraçar la seva pròpia arma, es va donar la volta i va partir.
Els altres van romandre amoïnats al voltant de la taula esperant el retorn del Parker. Incapaç de suportar el silenci, la Ripley es va girar cap al científic.
—Alguna altra idea? Suggeriments, indicacions, de tu o de Mare…
L’Ash es va encongir d’espatlles i va semblar disculpar-se.
—Res nou; encara estic recaptant informació.
Ella el va mirar amb duresa.
—No m’ho puc creure. Estàs dient-me que amb tot el que tenim a bord d’aquesta nau, en matèria d’informació registrada, no podem aconseguir més informació per lluitar contra l’alien?
—Això és el que sembla veritat? Però tingues present que no estem enfrontant-nos a un enemic conegut i predictible. Tu mateixa has dit que és capaç de qualsevol cosa. Posseeix certa quantitat de recursos mentals, com a mínim els d’un gos, però molt probablement més que un ximpanzé. També ha demostrat capacitat d’aprendre. Desconeixent per complet el
Nostromo, aviat ha aprés com desplaçar-se per la nau sense ser notat. És silenciós, potent i astut. Mai havíem vist abans un depredador com aquest. No em sorprèn que hagin fracassat els nostres esforços en contra seva.
—Sembla que estiguessis disposat a abandonar-ho tot.
—Només estic repetint el que és obvi.
—Aquesta és una nau moderna ben equipada, capaç de viatjar per l’hiperespai i de portar a terme tota una varietat de funcions complexes. Tu estàs dient-me que tots els nostres recursos són incapaços d’enfrontar-se a un sol animal d’aquesta grandària?
—Ho sento, capitana. Només he fet una avaluació de la situació tal com la veig. D’altra banda, no he volgut alterar els fets. Un home armat amb un fusell pot perseguir a un tigre durant el dia amb certes probabilitats d’èxit. Treu-li la llum, posa a l’home en una selva, de nit, envolta’l del desconegut i tots els seus temors primitius tornaran. L’avantatge és per al tigre. Estem operant en les tenebres de la ignorància.
—Molt poètic, però no útil.
—Ho sento —va dir l’Ash, però no va semblar sentir-ho gaire—; què vols que faci?
—Tracta d’alterar alguns d’aquests fets dels que estàs tan segur. Vés a veure a Mare —li va ordenar—, i no deixis de fer-li preguntes fins que obtinguis algunes respostes millors.
—Molt bé, ho intentaré. Encara que no sé què esperes. Mare no pot ocultar informació.
—Prova amb diferents preguntes; si et recordes bé, jo vaig tenir bona sort treballant per mitjà d’ECIU, amb la trucada d’auxili que va resultar falsa.
—Ja ho recordo —va dir l’Ash, mirant-la amb respecte—. Potser tinguis raó.
I va sortir del lloc.
La Lambert s’havia assegut. La Ripley va anar a col·locar-se al costat d’ella.
—Mira de no preocupar-te. Tu saps que el Dallas hauria fet el mateix per nosaltres. Mai hauria abandonat la nau sense assegurar-se que ja no estàvem amb vida.
La Lambert no va semblar aplacada.
—Tot el que jo sé és que ens estàs demanant quedar-nos fins a anar desapareixent un darrere l’altre.
—Et prometo que si el nostre sistema no funciona, aviat sortirem d’aquí amb la petita nau. Jo seré la primera.
Havia tingut una idea sobtada. Era una idea peculiar, estranyament fora de lloc i, tanmateix, escaient, de manera inexplicable, com a solució de totes les seves preocupacions. Va mirar a la Lambert; la seva companya havia de respondre amb sinceritat, o la pregunta no tindria sentit. La Ripley va decidir que encara que la Lambert podia ser llepafils en altres qüestions, sobre aquest tema en particular, podia confiar en la seva resposta.
Per descomptat, una resposta en un sentit o en un altre, probablement no significaria res. Simplement era com una maligna bombolla mental que començaria a créixer i arribaria a dominar els seus pensaments fins que explotés. No tenia veritable sentit.
—Lambert alguna vegada t’has anat al llit amb l’Ash?
—No.
La resposta va ser immediata, sense cap vacil·lació ni idees ocultes.
—I què em dius de tu?
—No.
Ambdues van guardar silenci durant uns quants minuts abans de què la Lambert parlés voluntàriament.
—Mai he tingut la impressió de que ell sentís cap interès —va dir amb indiferència.
Aquella era la fi de la qüestió pel que feia a la navegant. I gairebé era la fi pel que feia a la Ripley. No hauria pogut dir per què continuava donant-li voltes a la idea. Però es negava a sortir del seu cervell, turmentant-la.
En Parker va revisar el nivell del primer cilindre de metà, i es va assegurar de què l’ampolla de gas d’alta compressió estigués plena. Va fer el mateix amb la segona, que es trobava a prop. Després va aixecar els dos pesats recipients i va tornar-se’n cap al passadís.
La coberta B estava tan solitària com el pis de sota. Com més aviat es reunís amb els altres, millor se sentiria. En realitat, lamentava haver-se’n anat. Ara li hauria agradat la companyia de l’Ash. Havia estat un estúpid en haver sortit sol a buscar els cilindres. Totes les víctimes de l’enemic havien estat sorpreses soles. Va intentar avançar amb una mica més de rapidesa, malgrat el pes de les ampolles.
Va girar en un revolt del corredor, es va detenir i va estar a punt de deixar anar un dels recipients. Davant es trobava la principal entrada d’aire. Darrere d’ell, però no gaire lluny, li va semblar notar alguna cosa de cua d’ull. Era el moment ideal per imaginar-se coses. En Parker va parpellejar, intentant aclarir-se la ment i els ulls.
Era a punt de tornar a caminar, quan va tornar a entreveure una espècie d’ombra en moviment. Va tenir la vaga sensació de què havia entrellucat alguna cosa alta i pesant. Mirant al seu al voltant, en Parker va veure un dels molts micròfons de comunicació de la nau. La Ripley i la Lambert encara devien estar al pont. Amb el polze, va activar l’interruptor que hi havia darrere de la reixeta.
Un so indesxifrable va emanar de l’altaveu que hi havia al tauler de la Ripley. Al principi, ella va pensar que només eren sorolls atmosfèrics. Després li va semblar reconèixer una o dues paraules.
—Aquí, Ripley.
—Parla en veu baixa —va xiuxiuejar l’enginyer, amb veu tibant davant del micròfon. Enfront d’ell, el moviment en el corredor havia cessat sobtadament. Potser la criatura l’havia sentit.
—No puc sentir-te —va dir la Ripley intercanviant una mirada de sorpresa amb la Lambert; però quan va tornar a parlar davant el micròfon, va mantenir baixa la veu com se li havia demanat.
—Repeteix… per què haig de parlar en veu baixa?
—L’enemic —va murmurar en Parker, sense atrevir-se a aixecar la veu—. Està fora de la cambra de descompressió d’estribord. Sí, ara mateix. Obre la porta lentament. Quan jo et digui, tanca-la amb tota rapidesa, i passa el forrellat interior.
—Estàs segur?
En Parker la va interrompre ràpidament.
—Et dic que el tenim! Fes el que et dic!
Amb un esforç es va obligar a calmar-se.
—Ara, obre, lentament.
La Ripley va vacil·lar, després va començar a dir alguna cosa i va veure que la Lambert assentia amb el cap vigorosament. Si el Parker s’equivocava, no tenien res a perdre més que una minúscula quantitat d’aire.
En canvi, si sabia el que estava fent… va encendre un interruptor. A baix, el Parker intentava arrapar-se a les parets del corredor quan va sonar un lleu xerric. La porta interna de la cambra de descompressió es va apartar, la criatura va sortir de les ombres i va avançar cap a allà. Diversos llums brillaven dins de la cambra. Un era d’un verd maragda especialment brillant. L’ésser estrany el va mirar amb interès i va avançar per col·locar-se al llindar.
«Va hòstia!» pensava l’enginyer frenèticament. «Mira com n’és de bufó el llum verd! Així! No vols aquest bonic llum per a tu? És clar que el vols! Simplement, entra i agafa la joguineta verda. Un parell de passes endins i serà teu per sempre. Només dues passes! Per Déu, dues petites passes!».
Fascinat per l’indicador que brillava intermitentment, l’ésser estrany va penetrar a la cambra. Ja estava gairebé dins d’ella. Era una mica just, però qui podria saber si de sobte s’avorriria o desconfiaria d’alguna cosa?
—Ara —va murmurar davant el micròfon—, ara!
La Ripley es preparà per tancar la porta d’emergència, la seva mà ja anava cap a l’interruptor, quan la botzina d’emergència del
Nostromo udolà, demanant atenció. La Ripley i la Lambert es van quedar gelades. Es van mirar la una a l’altra, i només van veure el seu temor personal reflectit en el rostre de la seva companya. La Ripley va moure l’interruptor; però també l’alien havia sentit la botzina. Els seus músculs es van contreure i van saltar cap a enrere, deixant lliure el llindar de la cambra, d’un increïble salt. La porta es va tancar amb estrèpit, una fracció de segon abans. Un apèndix va quedar atrapat entre porta i paret.
Un líquid va començar a sortir del membre aixafat. L’ésser estrany va emetre un gemec, com si algú perís sota l’aigua. Va aconseguir deslliurar-se tivant enrere, deixant el membre atrapat entre el metall. Després es va donar la volta i va fugir pel passadís, cec de dolor, gairebé sense veure a l’enginyer paralitzat al que va empènyer cap a un costat abans d’esvair-se darrera de la corba més propera. Per sobre del Parker, desplomat, una llum verda brillava il·luminant les paraules COMPORTA INTERIOR TANCADA.
El metall del pany continuava bombollejant i fonent-se quan l’escotilla exterior es va obrir violentament. Una ràfega d’aire va brollar de la cambra, quan l’atmosfera que havia estat continguda a l’interior va sortir a l’espai.
—Parker! —va cridar la Ripley, ansiosa, davant del micròfon; després va manipular un interruptor i va ajustar una pantalla—. Parker! Què ha passat?
De sobte la seva atenció va ser captada per una llum verd que parpellejava contínuament en el tauler.
—Què passa? —va dir la Lambert inclinant-se fora del seu seient—. Ha resultat?
—No estic segura. El forrellat interior està tancat, però el forrellat exterior ha estat arrencat.
—Bé; però què hi ha del Parker? No ho sé. No tinc resposta d’ell. Si ho haguéssim aconseguit, hauria cridat d’alegria fins a petar els altaveus.
Després va prendre una decisió:
—Aniré a baix a veure, tu et quedes al comandament.
Llavors va lliscar de la seva cadira i va córrer pel passadís.
Per dues vegades va estar a punt de caure. Una vegada va ensopegar contra una mampara i va estar a punt de perdre el coneixement. D’alguna manera va aconseguir mantenir l’equilibri i va seguir corrent, vacil·lant. L’enemic no ocupava tota la seva ment. En canvi, l’ocupava en Parker, un altre ésser humà: un article bastant rar a bord del
Nostromo.
Va descendir corrent l’escala fins al passadís B i es va encaminar cap a la cambra de pressió. Estava buida, tanmateix, hi romania una forma inert estesa al pont: en Parker.
La Ripley es va inclinar a sobre d’ell. Estava marejat, amb prou feines conscient:
—Què ha passat? Tens molt mal aspecte. Ha estat…?
L’enginyer intentà articular algunes paraules, però va haver d’acontentar amb assenyalar vagament cap a la cambra d’aire. La Ripley va guardar silenci i va mirar en la direcció indicada. Va veure llavors el forat a la porta interior de la cambra; la porta exterior estava oberta, pel que semblava després d’haver llançat a l’enemic cap al no-res. La Ripley va començar a aixecar-se.
L’àcid estava passant ja de costat a costat de la porta.
Es va sentir l’estrèpit de l’aire que estava sortint a pressió, i un petit huracà els va embolicar a tots dos. L’aire udolava en sortir al buit. Un senyal vermell va aparèixer en diversos punts de les parets del corredor.
DESPRESSURITZACIÓ CRITICA
La botzina estava sonant ara més histèricament, i per raons més justificades. Les portes d’emergència es van tancar en tota la nau a partir de la secció danyada. En Parker i la Ripley suposadament estaven fora de perill en una secció tancada del corredor, però la porta pressuritzada que els separava del vestíbul de la cambra d’aire s’havia travat en un dels cilindres de metà.
El vent seguia assotant la Ripley, mentre ella buscava alguna cosa, qualsevol cosa que li fos d’ajuda. Només hi havia un altre cartutx de metà recarregable al seu abast. El va aixecar i el va utilitzar com a martell contra el cilindre travat. Si algun dels dos es trencava o una lleugera espurna de metall contra metall saltava, podia fer esclatar el contingut d’ambdues ampolles, però si no s’alliberava aviat la porta, la completa despressurització la mataria de totes maneres.
La falta d’aire ja estava afeblint-la. La sang es va amuntegar al seu nas i oïdes. La baixada de pressió va fer que les ferides del Parker tornessin a sagnar.
La Ripley va aixecar l’ampolla contra el cilindre atrapat, i el va colpejar per última vegada. Es va alliberar tan fàcilment com si mai hi hagués hagut cap dificultat. La porta es va tancar amb estrèpit, i l’udol del vent va cessar.
Amb un aire confús va seguir redolant a tocar d’ella durant diversos minuts.
Al pont, la Lambert havia vist el sinistre advertiment al seu tauler:
CASC TRENCAT: MAMPARES D’EMERGÈNCIA TANCADES
Va activar llavors l’intercomunicador:
—Ash, porta una mica d’oxigen! Reuneix-te amb mi al pont principal davant l’última de les portes tancades.
—D’acord, allà estaré.
La Ripley es va posar en peus treballosament, lluitant per cada alenada a la secció desproveïda d’atmosfera. Es va encaminar després a la sortida d’emergència col·locada dins de cada porta de la mampara. Hi havia allà un interruptor que podia obrir la porta posterior, cap a la següent secció segellada, amb aire fresc.
En l’últim instant, quan es disposava a apretar el botó vermell, va veure amb horror que no estava lluitant amb la porta que conduïa al corredor, sinó cap al vestíbul buit, fora de la comporta. Es va girar, va tractar d’orientar-se i gairebé va caure contra la porta oposada. Va necessitar preciosos minuts per localitzar el panell que hi havia en ella. Els pensaments giraven en el seu cervell i es dispersaven com l’oli a l’aigua.
L’aire que l’envoltava estava enrarint-se, ple d’aroma de roses i de liles.
La Ripley va prémer el botó; la porta no es va moure. Llavors, va veure que estava prement un control equivocat. Vacil·lant contra la porta, tractant de recolzar-se i d’ajudar a les seves tremoloses cames, va reunir les seves forces per intentar-ho de nou. No quedava ja gaire aire que respirar.
Un rostre va aparèixer emmarcat en la porta. Estava deformat, sangonós i, no obstant li era familiar. Li va semblar que coneixia aquell rostre des de feia temps. Algú anomenat Lambert vivia darrera d’aquell rostre. Ara estava molt cansada, i va començar a arrossegar-se lentament cap a la porta.
Pel seu cap van passar pensaments irats i distants, en veure’s privada del seu últim suport. La porta va lliscar cap al sostre, i el seu cap va xocar contra el pis. Una alenada d’aire net, inefablement dolç i refrescant va assotar el seu rostre. La boira va començar a dissipar-se davant els seus ulls, però no encara al seu esgotat cervell.
Una botzina va anunciar el retorn de la completa pressurització interna, quan la Lambert i l’Ash se’ls van unir.
El científic va córrer a auxiliar al Parker, que s’havia tornat a desplomar per falta d’oxigen, i amb prou feines començava a recobrar la consciència.
Els ulls de la Ripley estaven oberts, però el seu cos no es movia. Mans i peus, braços i cames, estaven escampats en posicions grotesques a sobre del seu cos i del pont, com els membres d’un ninot mal armat. El seu alè era treballós i panteixant.
La Lambert va col·locar un dels tancs d’oxigen al costat de la seva amiga. Va posar-li la màscara transparent a sobre de la boca i el nas i va obrir la vàlvula. La Ripley va inhalar. Un perfum meravellós va omplir els seus pulmons. Els seus ulls es van tancar per simple plaer, i així va romandre immòbil, inhalant a ple pulmó l’oxigen pur. L’única sensació que va sentir va ser de delit.
Finalment va apartar el respirador, i va romandre durant un moment respirant normalment. Va observar que havien recuperat tota la pressió. Les portes de les mampares s’havien retirat automàticament, amb la tornada de l’atmosfera normal.
La Ripley sabia que per recuperar l’atmosfera, la nau s’havia vist obligada a buidar els seus tancs d’emmagatzematge. Ja s’enfrontarien a aquell nou problema al seu degut temps.
—Et trobes bé? —estava preguntant l’Ash al Parker—. Finalment, què ha passat aquí?
El Parker es va netejar una crosta resseca del llavi superior, i va tractar de buidar el seu cervell.
—Sobreviuré.
De moment, no va fer cas a la pregunta del científic.
—Què li ha passat a l’alien? —va tornar a preguntar l’Ash.
En Parker va bellugar el cap, i el seu rostre es va contreure de dolor.
—No l’hem atrapat. La botzina va tocar, alarmant-lo, i d’un salt va tornar al corredor. La porta interior li va atrapar un braç, o com vulguis dir-li. Però es va deslliurar d’una estirada, com una sargantana que es deixa la cua.
—Per què no? —va murmurar l’Ash—. Amb aquesta capacitat que té per a la regeneració…
L’enginyer va seguir parlant; es notava la decepció que sentia.
—Ja el teníem, al maleït. El teníem!
Va fer una pausa i després va afegir:
—Quan es va alliberar deixant el seu membre, va sagnar per tot; vull dir, el membre. Crec que el monyó va guarir ràpidament per fortuna per a nosaltres, perquè l’àcid ja estava corroint els panys. Això va causar la despresurització.
Amb un dit tremolós va assenyalar la porta que aïllava el vestíbul de la resta del corredor.
—Probablement pots veure el forat en la porta des d’aquí.
—No et preocupis per això —va dir l’Ash aixecant la mirada—. Qui va fer sonar la sirena?
La Ripley el va mirar fixament.
—Digues-m’ho tu.
—Què significa això?
La Ripley es va netejar la sang del nas i va xarrupar.
—Crec que la sirena va sonar per si sola. Aquesta sembla l’explicació lògica no? Senzillament una fallada temporal, molt poc oportuna.
El científic es va aixecar i va contemplar la Ripley darrera de les seves parpelles ajustades. Ella s’havia assegurat que el cilindre de metà restant estigués al seu abast abans de parlar. Però l’Ash no va avançar cap a ella. Ella senzillament no ho entenia.
Si ell era culpable, hauria d’haver saltat sobre ella mentre estava afeblida i el Parker estava pitjor. Però si era innocent, havia d’estar bastant boig per fer-ho. No estava fent res, i això l’agafava desprevinguda.
Almenys, les primeres paraules de resposta de l’Ash van ser predictibles. Va semblar més irat de l’habitual.
—Si tens alguna cosa a dir, digues-la. Estic fart d’aquestes constants insinuacions vetllades, i de què m’acusin.
—Ningú t’està acusant.
—Estic fart!
L’Ash es va sumir en un silenci desagradós. Durant una llarga estona, la Ripley no va dir res; finalment, amb un gest va assenyalar al Parker.
—Porta-te’l a la infermeria i fes-lo apedaçar. Almenys, sabem que això pot guarir-ho l’autometge.
L’Ash va tendir una mà a l’enginyer, va prendre el braç dret del Parker per l’espatlla, i el va ajudar a allunyar-se pel corredor. Va passar al costat de la Ripley sense dedicar-li una mirada.
Quan l’Ash i la seva càrrega havien desaparegut darrera de la primera corba, la Ripley va tendir la mà cap a munt. La Lambert l’hi va prendre i tirant-se cap a enrere va mirar, preocupada, com la Ripley es posava vacil·lant sobre els seus peus.
La Ripley va somriure i va deixar anar la seva mà.
—Em posaré bé.
Després es va netejar enèrgicament les taques dels pantalons.
—Quant oxigen ens ha costat aquest episodi? Necessitaré la dada exacta.
La Lambert no va contestar, i només va seguir mirant-la, meditativa.
—Què et passa ara? Per què em mires així? Les dades de l’oxigen no són ja de informació pública?
—No em provoquis —va replicar la Lambert, però sense rancor; el seu to era d’incredulitat—. L’has estat acusant tot aquest temps; en realitat, ara l’has acusat de fer sonar l’alarma per salvar l’alien.
Després va bellugar el cap lentament.
—Per què?
—Perquè crec que està mentint, i si puc obtenir les cintes enregistrades, ho demostraré.
—Què provaràs? Encara que d’alguna manera poguessis demostrar que ell és el culpable de fer sonar l’alarma, no podràs demostrar que no ha estat un accident.
—Quin moment més estrany per a aquest tipus d’accident! No creus?
La Ripley va guardar silenci durant un moment i després va afegir, en veu baixa: