Alien
XII
Pàgina 26 de 30
—Encara creus que m’equivoco, veritat?
—No ho sé.
La Lambert semblava més cansada que desitjosa de discutir.
—Ja no sé res de res. Però sí, crec que podria dir que estàs equivocada. Equivocada o boja. Per què voldria l’Ash o algú protegir l’alien? Si l’atrapa, el matarà, com al Dallas o al Brett. Si és que estan morts.
—Gràcies. Sempre m’agrada saber de qui puc dependre —va dir la Ripley; després es va apartar de la navegant, i va avançar resoltament pel corredor cap a l’escala.
La Lambert la va observar anar-se’n; després es va encongir d’espatlles i es va posar a recollir els cilindres. Tractava el metà amb tanta cura com a l’oxigen; tots dos eren igualment preciosos per a la seva supervivència…
—Ash, estàs aquí? Parker?
Quan no li va arribar cap resposta, la Ripley va entrar cautelosament a l’annex de l’ordinador central. Durant un temps indeterminat, va tenir el cervell del
Nostromo completament a les seves mans.
Asseient-se davant la consola central, va activar el tauler i va fer córrer el polze insistentment sobre les plaques d’identificació. Les pantalles de dades van tornar a la vida.
Fins llavors havia estat fàcil. Ara, la Ripley s’ho hauria de treballar. Va pensar durant un moment i després va marcar un codi de cinc dígits que va pensar que podia generar la resposta que necessitava. Les pantalles van romandre en blanc, esperant la pregunta indicada. Va provar llavors una segona combinació, poc usual, amb el mateix èxit.
Furiosa, va maleir-ho tot. Si es veia obligada a provar combinacions aleatòries, podia estar treballant allà fins al dia de la seva mort; el qual, a la velocitat amb que l’alien estava reduint la tripulació, pot ser no estigués gaire lluny.
Va provar llavors una combinació terciària, en lloc d’una primària i es va quedar sorpresa quan les pantalles aviat es van aclarir, disposades a rebre i a informar. Però no es va imprimir cap petició d’entrada de dades. Això significava que el codi havia tingut èxit només a mitges. Què fer?
La Ripley va mirar al tauler secundari; estava a l’abast de qualsevol membre de la tripulació, però no disposava d’informació confidencial o de comandament. Si pogués recordar la combinació, usaria el segon tauler per plantejar preguntes al banc central. Ràpidament va canviar de seient, va provar un altre codi amb l’esperança que fos el correcte, i va picar la primera pregunta. Seria la clau si el codi era acceptat sense preguntes. L’accessibilitat es manifestaria per l’aparició de la seva pregunta en pantalla. Diferents colors van semblar perseguir-se durant un moment. Després, la pantalla es va aclarir.
QUI VA ENGEGAR El SISTEMA D’ALERTA DE LA CAMBRA DE DESCOMPRESSIÓ DOS?
La resposta va aparèixer a sota:
ASH
La Ripley va romandre asseguda, assimilant la resposta; era la que havia esperat, però tenir-la allà, fredament impresa per a què qualsevol la llegís, li va fer captar sobtadament la seva importància. Així doncs, havia estat l’Ash. Ara, la qüestió crítica era: Havia estat l’Ash el culpable de tot?
Va teclejar ràpidament la pregunta següent:
ESTÀ PROTEGINT ASH A l’ENEMIC?
Aquell semblava ser el dia de les respostes breus:
SÍ.
També ella podria ser breu. Els seus dits van córrer pel teclat.
PER QUÈ?
Tensament es va inclinar cap a endavant. Si l’ordinador decidia no donar-li més informació, ja no coneixia cap altre codi que li donés les respostes. També cabia la possibilitat de què realment la computadora no tingués la informació necessària sobre els estranys actes del científic. Tanmateix, la tenia.
ORDRE ESPECIAL 937
NOMÉS EL PERSONAL DE CIÈNCIA POT VEURE LA INFORMACIÓ RESTRINGIDA
Bé, fins a allà havia arribat. Estava segura de poder craquejar aquell codi. Estava començant, quan una mà va caure al costat d’ella, enfonsant-se fins al colze en el terminal de l’ordinador.
Girant en la seva cadira, després que el cor li fes un bot, la Ripley va veure no a la criatura, sinó una forma i un rostre que ara li eren igualment hostils.
L’Ash va somriure lleugerament. Però en els seus llavis no hi havia alegria.
—El comandament sembla que et ve gran. Però, de totes maneres una bona guia sempre és difícil de trobar en aquestes circumstàncies. Crec que no se’t pot culpar.
La Ripley lentament es va fer enrere amb la seva cadira, mantenint-la acuradament entre tots dos. Les paraules de l’Ash podien ser conciliadores. Però els seus actes no ho eren.
—El problema no és la guia; és la lleialtat.
Mantenint-se d’esquena a la paret, va començar a avançar cap a la porta. Sempre somrient. L’Ash es va donar la volta per quedar enfront d’ella.
—Lleialtat? No crec que n’hagi mancat.
«Ara es mostra conciliador», va pensar ella.
—Crec que tots hem estat fent el que hem pogut, la Lambert s’ha tornat una mica pessimista, però sempre hem sabut que és massa emocional. És molt competent per traçar el rumb d’una nau, però no és tan bona planejant el seu propi curs.
La Ripley seguia girant al seu voltant, i obligant-se a somriure al seu torn.
—En aquest moment no em preocupa la Lambert, em preocupes tu.
Va començar a girar-se per quedar enfront de la porta oberta, sentint que els músculs del seu estómac s’havien tibat.
—Una altra vegada em surts amb aquesta paranoia? —va dir l’Ash, tristament—. Necessites descansar un xic.
Va donar llavors un pas cap a ella, com per ajudar-la.
Ella va fer un salt, després es va ajupir esquivant la mà oberta de l’Ash. De sobte es va trobar al corredor, corrent amb totes les seves forces cap al pont. Estava massa concentrada per sol·licitar ajuda, i necessitava alè.
Al pont no hi havia ningú. D’alguna manera va tornar a esquivar-lo, movent interruptors d’emergència mentre corria. Les portes de les mampares van respondre, tancant-se cadascuna, sempre un segon massa tarda per lliurar-la de l’Ash.
Finalment l’Ash la va atrapar al menjador. En Parker i la Lambert van arribar segons després. Els senyals enviats per les portes en tancar-se els havien donat l’alerta, avisant-los que alguna cosa anava malament a les proximitats del pont, i ja anaven cap allà quan van trobar a perseguidor i perseguida.
Encara que no era aquell el tipus d’experiència que havien esperat trobar, tots dos van reaccionar bé. La Lambert va ser la primera. Es va llançar sobre l’esquena de l’Ash. Sorprès, aquest va deixar anar la Ripley, va agafar a la navegant, i la va llançar a l’altre costat de l’habitació. Després va tornar cap a la seva tasca anterior: tractar de matar la Ripley. La reacció del Parker va ser menys immediata, però millor pensada. L’Ash hauria sabut apreciar el raonament de l’enginyer. En Parker va aixecar un dels pesats rastrejadors i el va col·locar darrere de l’Ash que estava concentrat intentant asfixiar la Ripley. L’enginyer brandà el rastrejador i el va llançar amb totes les seves forces.
Es va sentir un soroll sord. El rastrejador va continuar el seu arc mentre el cap de l’Ash sortia en una direcció diferent. No va haver-hi sang. Tan sols van aparèixer cables i circuits, que brollaven dels terminals que podien veure’s dins del coll decapitat del científic. L’Ash va deixar anar a la Ripley; que es va desplomar, ofegant-se i portant-se les mans a la gola. Les mans de l’Ash van representar una pantomima macabra per sobre de les seves pròpies espatlles, buscant el seu crani. Després, va tirar cap a enrere, va recuperar l’equilibri i va començar a buscar pel pont el cap separat…