Alien
XIII
Pàgina 27 de 30
XIII
—Un robot…! Un fotut robot! —va murmurar en Parker. El rastrejador penjava, net, d’una de les seves mans.
Pel que sembla, hi havia uns àudio-sensors localitzats en el tors així com en el crani, perquè la poderosa forma es va girar immediatament al sonar la veu del Parker i va començar a avançar cap a ell. Aixecant el rastrejador, l’enginyer el va deixar caure sobre l’espatlla de l’Ash una vegada i una altra… sense cap efecte. Uns braços poderosos van avançar, van anar tancant-se i van agafar al Parker en una abraçada no precisament afectuosa; les mans van anar pujant, van buscar la seva gola i es van contreure amb força sobrehumana.
La Ripley s’havia refet i va buscar alguna cosa, frenèticament, fins que va descobrir un dels vells tubs amb que havien planejat caçar l’alien. El va posar en posició, i va notar que encara tenia una càrrega completa.
La Lambert va tibar de les cames de l’Ash, intentant voltejar al seu contrincant. Del coll del seu enemic brollaven filferros i contactes i la Ripley va tractar d’estirar d’ells. Els ulls del Parker semblaven voler sortir-se de les òrbites, i uns tènues panteixos sortien de la seva gola oprimida.
En trobar tot un nus de cables i circuits, la Ripley va ficar allà la punta de la seva arma, i va prémer el gallet. Els dits de l’Ash a la gola de l’enginyer van semblar afeblir-se una mica. La Ripley va treure l’arma, la va col·locar d’una altra manera i va tornar a disparar.
Unes espurnes blaves van brollar del coll. La Ripley va disparar de nou mantenint contínuament premut el gallet. Va haver-hi una espècie de llampec, i aviat va sorgir una olor d’aïllants cremats.
L’Ash es va desplomar.
Mentre el seu pit pujava i baixava, tractant de recuperar l’alè, en Parker va redolar sobre si mateix, va tossir un parell de vegades i després va expulsar flegmes sobre el pont. Després va parpellejar un parell de vegades, i va contemplar el robot.
—Maleït sigui! Puta màquina de la Companyia!
Després va aconseguir posar-se dempeus, i li va donar una puntada a aquell munt de metall. No va reaccionar; va romandre inert, inofensiu sobre el pont.
La mirada de la Lambert va passar, incrèdula, del Parker a la Ripley.
—Algú pot dir-me què dimonis està passant?
—Només hi ha una manera d’esbrinar-ho —va dir la Ripley, deixant acuradament el tub a un costat, i assegurant-se que quedés al seu abast per si el necessitava amb urgència; després es va apropar al cos.
—Què és això? —va preguntar la Lambert.
La Ripley va mirar al Parker, que estava fregant-se el coll.
—Connecta una altra vegada el cap. Crec que li he cremat el sistema locomotor del dors, però el cap i la memòria encara han de funcionar, si se’ls dóna energia. Ha estat protegint l’alien des del principi. T’ho havia dit.
Amb un posat va assenyalar al cos. Era difícil començar a pensar en un company de la tripulació com si fos una peça més de l’equip.
—Recorda que us va fer entrar a la nau contra tota norma —va dir la Ripley, i la seva expressió es va contreure davant del record—. Es va valer de la vida del Kane com a excusa, però mai li havia interessat. Va deixar que aquest ésser creixés dins del seu cos, i en tot moment va saber el que estava ocorrent. I després va fer sonar la sirena d’emergència per salvar-lo.
—Però per què? —va dir la Lambert, encara lluitant i tractant d’entendre les coses.
—Només estic fent suposicions, però l’única raó que puc imaginar per posar un robot com a membre de la tripulació a bord, junt amb els altres, sense informar-nos des del principi, és que algú volia tenir un observador que li informés de tots els esdeveniments —va dir ella mirant fixament la Lambert—. Qui assigna el personal a les naus, fa canvis d’última hora amb els científics i seria l’única entitat capaç de posar secretament un robot a bord? I a més amb algun obscur propòsit?
La Lambert, aquesta vegada, va respondre al moment:
—La Companyia —va dir sense vacil·lar.
—Per descomptat —va dir la Ripley i va somriure sense alegria—. Els vagarros de la Companyia devien rebre la transmissió de la nau abandonada i com el
Nostromo era la següent nau de la companyia que havia de passar per aquell quadrant espacial, van posar l’Ash a bord, per assegurar-se que seguiríem el que Mare anomena l’Ordre Especial 937. Si els resultats de la transmissió no tenien importància, l’Ash en podia informar, sense que nosaltres sabéssim de què anava la cosa; en cas de què fos alguna cosa important, llavors la Companyia s’assabentava del que volia saber sense haver d’enviar un costós equip d’exploració. Senzillament, per a ells, tot és limita a maximitzar els guanys i minimitzar les pèrdues. Guanys seus i pèrdues nostres.
—És molt fort això! —va dir en Parker, irat—. Fins a aquí, les teves suposicions són correctes. Ara bé, digues-me per què hem de tornar a unir a aquest fill de puta.
I va escopir sobre el cos de l’Ash.
La Ripley havia col·locat el cap de l’Ash en una taula i estava tirant un fil de corrent des d’una sortida de la paret, prop de l’auto-xef, per a endollar el cap immòbil.
—Hem de descobrir tot el que hagi estat ocultant-nos. D’acord?
En Parker va assentir, de mala gana.
—D’acord.
Després va avançar.
—A veure. Deixa’m fer això.
L’enginyer va maniobrar amb els cables i les connexions localitzades a la part posterior del cap de l’Ash, a sota el cabell artificial. Quan les parpelles del científic van començar a moure’s, en Parker va grunyir, satisfet, i es va apartar.
La Ripley es va inclinar cap a endavant.
—Ash, pots sentir-me?
No va haver-hi resposta. La Ripley va mirar al Parker.
—El circuit està net. El nivell d’energia s’ajusta per si sol. Tret que alguns circuits importants es petessin quan el cap va caure contra el pont, hauria de contestar. I tant les cèl·lules de la memòria com els components verbo-visuals es troben molt atapeïts en aquests models tan complicats; espero que parli.
La Ripley va provar de nou:
—Pots sentir-me?
Una veu familiar, una mica distant, va dir:
—Sí, puc sentir-te.
A la Ripley li va semblar difícil dirigir-se a un cap sense cos, per més que sabés que només era part d’una màquina, com els tubs o el rastrejador. Però ella havia treballat massa hores amb l’Ash.
—Què és l’ordre especial 937?
—Això va contra les regles i contra la meva programació interna. Saps que no puc dir-t’ho.
La Ripley es va tirar cap a enrere.
—Llavors, no té objecte parlar. Parker, desconnecta’l.
L’enginyer va tendir la mà cap als cables, i l’Ash va reaccionar amb velocitat suficient per demostrar que els seus circuits cognoscitius encara estaven intactes:
—En essència, les meves ordres eren les següents:
El Parker va mantenir la mà amenaçadora prop del cable d’alimentació.
—Se’m va ordenar que desviés el
Nostromo o bé assegurar-me de què la pròpia tripulació el desviés del seu curs original per tal de què rebés el senyal; programar a Mare per treure’ls a tots de l’hiperson, i programar la seva pròpia memòria per explicar-vos a vosaltres tota aquella història sobre la trucada d’emergència. Els especialistes de la Companyia ja sabien que la transmissió era un advertiment, no un senyal de socors.
Les mans del Parker es van tancar, amenaçadores.
—A la font del senyal —va continuar l’Ash—, havíem d’investigar una forma viva, molt probablement hostil, ha jutjar pel que els experts de la Companyia havien inferit de la transmissió, i portar-la perquè la Companyia fes una avaluació i observació de qualsevol aplicació comercial que tingués. Tot amb discreció, per descomptat.
—Per descomptat —va dir la Ripley, imitant el to indiferent de la màquina—. Això explica bastant per què van decidir enviar-nos a nosaltres, en lloc d’incórrer en les despeses de noliejar primer tota una expedició.
Va semblar satisfeta d’haver descobert el raonament ocult darrera de les paraules de l’Ash.
—Està estrictament prohibida la importació de qualsevol forma de vida perillosa a qualsevol món habitat i no diguem ja a la terra. Fent que tot semblés com si uns simples treballadors d’un remolcador haguessin ensopegat accidentalment amb ella, la Companyia tenia una manera de fer veure que havia arribat «involuntàriament» a la terra. Nosaltres, mentrestant, podríem acabar a la garjola, però la Companyia s’havia d’empescar alguna cosa per fer-se amb la criatura. Segurament, els especialistes de la Companyia estarien allà per rebre magnànimament al perillós nouvingut de mans dels funcionaris de la duana, amb uns ben repartits suborns per facilitar el seu lliurament. I si teníem sort, la Companyia ens trauria sota fiança i s’encarregaria de nosaltres quan les autoritats determinessin que realment som tan estúpids com semblem. I realment, ho hem estat.
—Per què? —va voler saber la Lambert—. Per què no ens van advertir? Per què no ens van advertir en què ens estàvem ficant?
—Perquè potser no hauríeu estat d’acord —va explicar l’Ash, amb freda lògica—. La política de la Companyia requereix la col·laboració a cegues. La Ripley té raó quan parla de la seva honrada ignorància.
—Tu i la maleïda Companyia! —grunyí en Parker.
—I què ens dius de les nostres vides,
tio?
—No sóc cap
tio —va corregir l’Ash, tranquil·lament—. Quant a les vostres vides, crec que la Companyia les va considerar prescindibles. Era la forma estranya de vida la que els interessava principalment. S’esperava que poguéssiu contenir-la i viure per recollir les vostres bonificacions, però haig de reconèixer que aquesta era una consideració secundària. No és res personal, per part de la Companyia. Tan sols qüestió de sort.
—Molt tranquil·litzador —va dir la Ripley, burleta. Va pensar un moment i després va afegir:
—Ja ens has dit que el propòsit d’enviar-nos a aquest món era investigar una forma de vida de ben segur hostil. I que els experts de la Companyia sabien des del principi que la transmissió era un advertiment, no un senyal de socors.
—Sí —va respondre l’Ash—. Segons el que van determinar els experts, era massa tard perquè la trucada d’auxili servís per a alguna cosa a els que la van enviar. Per altre banda, el senyal era terriblement explícit, molt detallat. La nau abandonada que vam trobar havia aterrat al planeta, pel que sembla en el curs d’una expedició normal. Com el Kane, els seus tripulants van trobar una o més de les espores. La transmissió no deia si els exploradors van tenir temps de determinar si les espores s’havien originat en aquest món en particular, o si havien emigrat allà des d’alguna altra part. Abans de ser anihilats, van aconseguir enviar un advertiment perquè els habitants d’altres naus que volguessin arribar a aquest món no correguessin la seva mateixa sort. Arribessin d’on arribessin, van ser éssers nobles. Esperem que la humanitat torni a trobar-los, en circumstàncies més grates.
—Eren millors que alguns en què estic pensant —va dir la Ripley, molt tensa—. Per exemple, a l’ésser estrany que està a bord; com el matem?
—Els exploradors que tripulaven la nau abandonada eren més grans i possiblement més intel·ligents que els humans. No crec que vosaltres pugueu matar-lo. Però potser jo ho aconsegueixi. Com jo no sóc de composició orgànica, l’estrany no em considera un perill potencial, ni una font d’aliment. Sóc considerablement més fort que cap de vosaltres. Potser puc enfrontar-me a l’alien. No obstant això, en aquest moment no estic precisament en la meva millor condició. Si recol·loquéssiu…
—Bon intent, Ash —el va interrompre la Ripley, sacsejant el cap de costat a costat—, però això és impossible.
—Idiotes! Encara no us adoneu amb qui us les veieu. Aquest ésser estrany és un organisme perfectament organitzat. Superbament estructurat, astut, essencialment violent. Amb les vostres limitades capacitats no teniu cap possibilitat contra ell.
—Déu meu! —va dir la Lambert, contemplant defallidament el cap—. Tu admires aquella maleïda bèstia!
—Com no admirar la seva senzilla simetria? Un paràsit interespècie, capaç de créixer de qualsevol forma de vida que respiri, sigui quina sigui la seva composició atmosfèrica. Capaç de romandre aletargat durant períodes indefinits en les condicions més adverses. El seu únic propòsit és reproduir la seva pròpia espècie, i compleix amb aquesta tasca amb eficàcia suprema. No hi ha res en l’experiència prèvia de la humanitat que pugui comparar-se amb ell. Els paràsits que els homes estan habituats a combatre són mosquits, artròpodes minúsculs, i coses per l’estil. Aquesta criatura és, per a ells, en barbàrie i eficàcia, el mateix que l’home al cuc en matèria d’intel·ligència. Vostres no teniu ni idea de com enfrontar-vos-hi.
—Bé, ja he sentit prou estupideses —va dir el Parker, baixant la mà cap al cable d’energia.
La Ripley va aixecar una mà per aturar-lo, i va contemplar el cap.
—Se suposa que tu, ets part de la nostra tripulació. Ets oficial en ciència, així com un instrument de la Companyia.
—Els humans em vau donar la intel·ligència. I amb l’intel·lecte ve la inevitabilitat de l’elecció. Jo només sóc lleial al descobriment de la veritat. Una veritat científica exigeix bellesa, harmonia i, sobretot, senzillesa. El vostre problema amb l’alien tindrà una solució senzilla i elegant. Només un sobreviurà.
—Suposo que això ens posa als humans en el nostre lloc veritat? Diga’m una cosa, Ash. La Companyia esperava que el
Nostromo arribés a la base terrestre tan sols amb tu i amb l’ésser estrany viu, veritat?
—No. Sincerament esperava que vosaltres aconseguíssiu sobreviure i contenir l’ésser estrany. Els funcionaris de la Companyia senzillament no sabien com de perillós i eficaç és l’alien.
—Què creus que passarà quan arribi la nau, suposant que tots estiguem morts i que l’estrany, en lloc d’estar apropiadament tancat, domini la nau?
—No ho sé. Hi ha la clara possibilitat que el ser aconsegueixi infectar al comitè de recepció i als que entrin en contacte amb ell abans que se n’adonin de la magnitud del perill i puguin prendre mesures per combatre’l. Però aleshores, podria ser ja massa tard. Milers d’anys d’esforços no han capacitat a la humanitat per a eradicar altres paràsits. I mai abans s’havia trobat un de tan avançat. Intenteu imaginar-vos uns quants milers de milions de mosquits actuant coordinadament i amb intel·ligència a l’uníson. Tindria la humanitat alguna oportunitat contra ells?
Per descomptat, si jo estic present i en condicions de funcionar quan arribi el
Nostromo, puc informar al comitè de recepció del que els espera i com procedir amb seguretat en contra seva. Si em destruïu, us arrisqueu a desfermar una terrible plaga sobre la humanitat.
El silenci va regnar al voltant de la taula, però no per gaire temps.
En Parker va ser el primer a parlar.
—La humanitat de la Companyia, no sembla preocupar-se gaire per nosaltres. I nosaltres correrem els nostres riscos amb l’enemic. Almenys, sabem on es troba.
Va mirar a la Ripley.
—Per què hauria de preocupar-me per cap plaga si jo no hi sóc i no he de veure-me-les amb ella; tiba de l’endoll.
—D’acord —va dir la Lambert.
La Ripley va envoltar la taula i va començar a desconnectar el cable.
—Una última paraula! —es va apressar a dir l’Ash—. La darrera voluntat, si voleu.
La Ripley va vacil·lar.
—I bé?
—Potser sigui realment intel·ligent. En realitat, hauríeu de intentar comunicar-vos amb ell.
—Ho vas fer tu?
—Si us plau, permeteu que m’emporti alguns secrets a la tomba.
La Ripley va desconnectar el cable.
—Adéu, Ash!
Llavors va dirigir l’atenció als seus companys.
—Quan es tracta d’escollir entre paràsits, prefereixo enfrontar-me al que no menteix. A més, si no podem vèncer a aquesta cosa, podrem morir feliços sabent que els hi clavarà les urpes als experts de la Companyia…
La Ripley s’havia assegut davant del tauler de l’ordinador central a l’annex principal, quan en Parker i la Lambert van anar a unir-se-li.
La Ripley va parlar, descoratjada.
—En una cosa té raó. No tenim gaires oportunitats.
Va indicar llavors unes dades que brillaven a la pantalla.
—Només ens queda oxigen per a dotze hores.
—Llavors, tot s’acabarà —va dir el Parker, mirant al terra—. Reconnectar a l’Ash seria una forma més ràpida de suïcidi. Oh! Estic segur que ell podria enfrontar-se a l’alien, però no ens deixaria amb vida. Aquesta va ser una ordre de la Companyia, que no ha volgut revelar-nos però havent-nos dit tot la resta, no podria deixar-nos amb vida per informar dels plans de la Companyia a les autoritats del port.
Després va riure.
—L’Ash va ser una màquina lleial a la Companyia.
—Jo no sé què opineu vosaltres —va dir la Lambert, seriosa—. Però crec que prefereixo una mort sense dolor i pacífica, a les altres alternatives que se’ns ofereixen.
—Encara no estem en aquestes.
La Lambert va mostrar un petit flascó amb càpsules. La Ripley va reconèixer les càpsules per al suïcidi, pel color vermell i pel crani i les tíbies en miniatura impreses en cadascuna.
—Encara no? Uf!
La Ripley va giravoltar la seva cadira.
—Dic que encara no. Heu permès que l’Ash us convenci. Va afirmar que era l’únic capaç d’enfrontar-se a l’alien, però ell és qui jeu allà desconnectat, i nosaltres no. Encara tenim una altra alternativa. Crec que podríem volar la nau.
—Aquesta és la teva alternativa? —va dir la Lambert, suaument—. Jo prefereixo els fàrmacs, si no et sap greu.
—No, no. Recordes el que vas proposar, Lambert? Ens en anem amb la nau petita i fem esclatar el
Nostromo. Ens podem emportar l’aire sobrant en tancs portàtils. La naveta té el seu propi proveïment d’aire. Amb l’aire extra, podríem portar-la de tornada a l’espai que solquen les naus, i esperar a que alguna ens reculli. Per llavors, potser estarem respirant només restes, però és una oportunitat. I ens desfaríem de l’alien.
Van quedar tots en silenci, pensant. El Parker va aixecar la mirada cap a la Ripley i va assentir amb el cap.
—Això m’agrada més que la química; a més, m’agradarà veure feta miques una propietat de la Companyia.
Es va aixecar per sortir.
—Començarem a ficar l’aire en ampolles.
L’enginyer va supervisar la transferència d’aire comprimit dels grans tancs del
Nostromo a uns recipients més petits, portàtils, que poguessin portar-se en la naveta.
—És tot? —va replicar la Ripley quan el Parker es va recolzar cansadament contra la paret.
—Tot el que podem portar.
Amb un posat, va indicar els recipients.
—Potser no sembla gaire, però està molt comprimit. Suficient aire extra per donar-nos un bon marge.
Després va somriure.
—Magnífic. Una mica de menjar artificial, els motors en marxa i sortim d’aquí.
Després es va detenir, davant un pensament sobtat:
—Jones! On és el Jones?
—Qui sap? —va respondre el Parker, indubtablement poc interessat en el parador del gat.
—L’última vegada que el vaig veure estava ensumant el cos de l’Ash —va dir la Lambert.
—Vés a veure si el trobes. No vull deixar-lo. Encara som massa humans per a això.
La Lambert va llançar una dura mirada a la seva companya.
—Ni ho somiïs. No vull anar sola a cap lloc d’aquesta nau.
—Sempre m’ha desagradat aquell maleït gat —va remugar en Parker.
—No importa —els va dir la Ripley—. Jo aniré. Vosaltres carregueu l’aire i els aliments.
—Em sembla bé —va assentir la Lambert.
Ella i en Parker van aixecar els recipients d’oxigen i es van encaminar cap a la naveta de rescat.
La Ripley va avançar cap al menjador. No va haver de buscar gaire el gat. Després de donar la volta al menjador i d’assegurar-se que no havia tocat el cos decapitat de l’Ash, enfilà cap al pont. Allà va trobar al Jones. S’havia estirat sobre el tauler del Dallas, on estava rentant-se, amb aire avorrit.
La Ripley li va dedicar un somriure.
—Jones, ets afortunat.
Pel que sembla, el gat no va estar d’acord. En estendre la mà cap a ell, el Jones va saltar àgilment del tauler i es va allunyar llepant-se. Ella es va inclinar i va anar darrera d’ell, amb veu i posats acaronadors.
—Vine, Jonsy! No ho facis difícil. Ara no toca. Els altres no t’esperaran.
—Quanta teca creus que ens hem d’endur? —va dir la Lambert deixant d’apilar caixes, contemplant al Parker i passant-se una mà pel rostre per retirar-se els cabells.
—Tota la que puguem. Seria contraproduent fer dos viatges.
—Per descomptat.
Llavors es va girar per arranjar la pila que havia fet. Una veu va sonar pel comunicador obert.
—Som-hi, Jonsy, vine aquí! Vine, moix, vine amb la mama, gatet.
El to de la Ripley era suau i acaronador, però la Lambert va poder notar la seva exasperació continguda.
En Parker va sortir tambalejant-se de l’armari del rebost número 2, ocult sota una doble braçada d’aliments. La Lambert continuava triant caixes, i a voltes canviava una per una altra. La idea de menjar aliments artificials crus no processats resultava molt poc encoratjadora: a la minúscula nau no hi havia auto-xef. Aquell aliment cru podia mantenir-los amb vida, però això era tot, i ella volia seleccionar el millor que hi hagués.
La Lambert no va notar una feble llum vermella en el rastrejador que hi havia allà a prop.
—Va home! Jonsy.
El Jones, indignat, es resistia, però la Ripley l’havia atrapat fermament pel coll. I les seves manotades no li van evitar pas ser aixecat sense cerimònies, i introduït en la seva caixa de viatge pressuritzada.
La Ripley la va engegar.
—Així. Ara respira la teva olor reciclada durant una estona.
Els dos llançaflames estaven fora del rebost. En Parker es va agenollar amb cura i va intentar plegar el seu. Es va inclinar massa i una bona part de les caixes alineades va caure dels seus braços.
—Casu’m l’olla!
La Lambert va deixar d’arrenglerar caixes i va mirar des de darrere de les portes de l’armari del rebost.
—Què et passa?
—Res. He volgut carregar massa d’un sol cop, això és tot.
—Tu, afanya’t.
—Ja vaig. Conserva la sang freda.
La llum vermella del rastrejador es va tornar de sobte d’un carmesí brillant, i simultàniament va començar a sonar. El Parker va deixar caure els seus paquets, va contemplar el rastrejador i va aixecar el seu llançaflames. Va cridar precipitadament a la Lambert.
—Sortim d’aquí!
També ella havia sentit el soroll.
—Ara mateix.
Alguna cosa va produir un so diferent, darrere d’ella. Es va girar i va proferir un crit quan una mà la va agafar sobtadament. L’ésser estrany encara estava sortint del respirador.
La Ripley va sentir el crit pel comunicador obert al pont, i es va quedar glaçada.
En Parker va tornar a mirar dins de l’armari del rebost, i va estar a punt de tornar-se boig quan va veure el que l’alien estava fent. En Parker no podia atacar-lo amb el llançaflames sense cremar la Lambert. Brandant l’incinerador com una massa, va carregar cap a dins de l’armari del rebost.
—Maleït…!
L’alien va deixar caure la Lambert. Ella va quedar immòbil al terra, en el moment en què el Parker li descarregava a l’estrany ésser un sòlid cop amb el llançaflames. L’alien no va parpellejar. L’enginyer hauria pogut esquerdar la paret del cop.
Va intentar ajupir-se per evitar el contraatac, però va fallar. D’un sol cop, l’alien li va trencar el clatell, matant-lo instantàniament. L’alien es va girar llavors cap a la Lambert. La Ripley encara no s’havia mogut. Apagats crits li arribaven pel comunicador. Eren de la Lambert, i aviat van cessar. Després, va regnar el silenci.
La Ripley va parlar davant del seu micròfon:
—Parker! Lambert!
Va esperar una resposta, gairebé sabent que no li arribaria cap. I així va ser; el significat del continu silenci aviat va entrar en el seu cervell. Estava sola. Probablement hi havia tres éssers vius a la nau: l’alien, en Jones i ella mateixa. Però havia d’assegurar-se.