Alien
XIII
Pàgina 28 de 30
Això significava deixar sol al Jones. Volia fer-ho, però el gat havia sentit els crits i estava miolant frenèticament. Feia massa soroll.
La Ripley va arribar sense dificultats al pont B, agafant el seu llançaflames amb ambdues mans. Davant es trobava l’armari del rebost. Hi havia certa possibilitat de què l’alien hagués deixat enrere un dels companys, incapaç de maniobrar amb dos cossos pels estrets conductes. També cabia la possibilitat de què algú encara estigués amb vida.
La Ripley va espiar pel brancal del rebost. Pel que quedava, va comprendre que l’alien havia aconseguit ficar per la força a les seves dues víctimes pel respirador.
De sobte es va trobar corrent, corrent. A cegues, gairebé bojament, sense pensar en res. Les parets semblaven allargar-se tractant de detenir-la, de fer més lenta la seva carrera, però res podia detenir la seva boja fugida. Va córrer fins que va sentir rebentar els seus pulmons. Es va recordar del Kane i de la criatura que havia madurat dins d’ell, prop dels seus pulmons. Això, al seu torn, li va fer pensar en el seu enemic.
Totes aquestes idees li van retornar la capacitat de pensar. Tractant de prendre aire, gairebé es va detenir i va contemplar el que l’envoltava. Havia corregut al llarg de la nau. Ara es trobava sola, al mig de la sala de màquines.
Va sentir alguna cosa, i va deixar de respirar. El so es va repetir i ella va deixar escapar un cautelós sospir. Era un so familiar, humà. Era un so de plor.
Encara abraçant el llançaflames, va caminar lentament al voltant de la cambra fins a arribar a la font del so. Es va trobar sobre la tapa d’una escala, un disc rodó de metall. Sense apartar la seva atenció de la cambra ben il·luminada al seu voltant es va agenollar i va obrir l’escotilla. Una escala descendia, gairebé en mig de les tenebres.
La Ripley va descendir, temptejant les parets, fins que va posar els peus en un lloc ferm. Llavors va activar la seva barra de llum: es trobava en una petita cambra de manteniment. La seva llum va il·luminar recipients de plàstic i eines rarament fetes servir. També va trobar ossos, amb trossos de carn encara units.
Va sentir que se li posava la carn de gallina en caminar sobre fragments de roba, sang coagulada i les restes d’una bota. Al llarg de les parets hi havien coses estranyes.
Alguna cosa es va moure en la tenebra. La Ripley es va donar la volta i va aixecar el canó del llançaflames, mentre la seva llum buscava el que s’havia mogut.
Un gegantesc capoll penjava del sostre, una mica a la seva dreta; semblava una hamaca transparent teixida amb un material blanc sedós. I es gronxava.
Amb el dit tibant al gallet del llançaflames, la Ripley es va apropar; el raig de llum li va mostrar al capoll gairebé transparent. Dins hi havia un cos: en Dallas.
De sobte, els ulls es van obrir i van enfocar la Ripley. Els llavis es van separar, formant paraules. Ella es va apropar, al mateix temps horroritzada i fascinada.
—Mata’m… —va murmurar-li a la Ripley.
—…Què t’ha fet?
En Dallas va provar de parlar novament, i no ho va aconseguir. El seu cap es va inclinar lleugerament cap a la seva dreta. La Ripley va fer girar la seva llum i la va aixecar lleugerament. Allà penjava un segon capoll, diferent del primer en textura i en color. Era més petit i fosc. La cara semblava haver format una petxina gegant. Encara que la Ripley no ho sabés, semblava l’urna trencada i buida de la nau abandonada.
—Aquest és en Brett.
La Ripley va tornar la llum als llavis del Dallas.
—Et trauré d’aquí —va prometre la Ripley plorant—. Farem funcionar l’autometge, et portarem…
Es va interrompre, incapaç de continuar. Estava recordant l’analogia feta per l’Ash, d’una vespa i una aranya. Les cries vives alimentant-se del cos paralitzat de l’aranya, creixent, conscient del que estava ocorrent però…
D’alguna manera, va aconseguir treure’s del damunt aquella horrible línia de pensaments que la conduïa a la bogeria.
—Què puc fer?
El mateix murmuri enfollit:
—Mata’m.
La Ripley el va contemplar; per fortuna, els ulls s’havien tancat, però els llavis encara tremolaven, com preparant un crit. La Ripley pensava que no podria pas suportar aquell crit.
El canó del llançaflames es va aixecar, i la Ripley va prémer convulsivament el gallet. Una descàrrega va embolicar el capoll i al que havia estat el Dallas. Tot es va quedar mut. Després la Ripley va llançar una altra descàrrega contra tot el compartiment, que es va omplir de flames.
En aquell moment, la Ripley ja estava pujant per l’escala, sentint la calor abrasar les seves cames.
La Ripley va treure el cap a la cambra de màquines. Encara estava desert. El fum va envoltar-la, fent-la tossir. Va sortir d’allà; amb el peu va tornar a posar la tapa en el seu lloc, deixant una escletxa per tal de què l’aire arribés al foc. Després va avançar resoltament cap al cubicle de control de la sala de màquines.
Aparells i controls funcionaven pacientment de manera interna, tot esperant que se’ls ordenés què fer. En un tauler en particular, els interruptors estaven en vermell. La Ripley els va estudiar, va recordar certes freqüències i va començar a desconnectar els interruptors, d’un en un.
Un interruptor doble jeia protegit sota una coberta. Ella el va contemplar un moment, després va retrocedir i el va deixar anar, amb la culata del llançaflames el va moure tot encenent el doble control.
Va haver d’esperar una eternitat fins que les sirenes van començar a udolar. Una veu va cridar des d’intercomunicació i la Ripley va fer un salt, fins que va reconèixer la veu de Mare.
ATENCIÓ! ATENCIÓ!
«Les unitats de refredament dels motors d’hiper-impuls no estan funcionant. Les cobertes no estan funcionant. Els motors se sobrecarregaran en quatre minuts, cinquanta segons; quatre minuts, cinquanta segons».
La Ripley estava a la meitat del corredor B quan es va recordar del Jones. El va trobar miolant contínuament enfront del micròfon, tranquil i solitari a la seva caixa pressuritzada, entre el pont i el nivell B. La Ripley el va aixecar i va córrer amb la caixa picant-li a les cames rumb de la naveta, amb el llançaflames assegurat a sota de l’altre braç.
Va donar la volta a l’última corba que conduïa a la naveta de salvament. De sobte dins de la seva caixa el Jones va esbufegar i els pèls del seu llom es van posar de punta. La Ripley es va detenir i va contemplar fascinada el pany obert. Uns sons de metall destrossat van arribar fins a les seves oïdes.
L’alien estava dins de la naveta.
Deixant al Jones fora de perill a l’escala del nivell B, la Ripley va córrer de tornada a la sala de màquines. El gat va protestar amb totes les seves forces pel seu nou abandó.
Mentre ella corria fins a l’allotjament del motor, una veu pacient i tranquil·la va omplir l’habitació:
—Atenció! Les màquines estaran sobrecarregades en tres minuts vint segons.
En entrar al cubicle, una paret ardent la va fer enrere. El fum dificultava la visió. La maquinària semblava queixar-se grinyolant agudament al seu al voltant; ella va intentar eixugar-se la suor que perlava el seu front. D’alguna manera va aconseguir localitzar el tauler de control a través del fum; es va obligar a recordar la seqüència apropiada i tornar a apagar els interruptors que havia encès uns moments abans. Les sirenes continuaven amb el seu lament.
—Atenció! Les màquines es sobreescalfaran en tres minuts. Les màquines es sobreescalfaran en tres minuts.
Badant la boca a la recerca d’aire, la Ripley es va recolzar contra la paret calenta, en oprimir un botó.
—Mare, he posat a tota potencia les unitats refrigerants!
—Massa tard per a acció correctiva! El nucli d’impuls ha començat a fondre’s. Reacció irreversible en aquest punt. Esclat intern incipient, seguit per sobreescalfament incontenible i subsegüent detonació. Les màquines esclataran en dos minuts cinquanta-cinc segons.
A la Ripley Mare sempre li havia semblat reconfortant. Ara la veu de la computadora estava buida d’antropomorfismes, implacable com el temps que anava comptant.
Ofegant-se i amb la gola cremant, la Ripley va sortir fent tentines del cubicle; les sirenes semblaven riure histèricament dins del seu cervell. «Atenció! Les màquines esclataran en dos minuts!», va anunciar Mare per un altaveu de la paret.
El Jones estava esperant-la a l’escala. Ara estava tranquil; s’havia esplaiat miolant. La Ripley va avançar mig entrebancant-se cap a la naveta de socors, arrossegant la caixa amb el gat, d’una manera que ni ella mateixa hauria pogut explicar, mantenint llest el llançaflames. Per un moment va pensar que una ombra s’havia mogut darrere, i es va donar volta, però aquesta vegada era una ombra i res més.
La Ripley va vacil·lar al corredor, sense saber què fer i terriblement esgotada, però una veu es va negar a deixar-la descansar:
«ATENCIÓ! LES MÀQUINES EXPLOTARAN DINS DE NORANTA SEGONS!»
Deixant al terra la caixa del Jones, la Ripley va abraçar el llançaflames amb ambdues mans, i va córrer cap a la naveta.
Estava buida.
La Ripley es va girar, va tornar a córrer pel corredor i va agafar la caixa del gat. No es va materialitzar res per desafiar-la.
«ATENCIÓ LES MÀQUINES EXPLOTARAN DINS DE SEIXANTA SEGONS!»
Va anunciar Mare amb tota calma. L’irat Jones va anar a espetegar prop del tauler principal quan la Ripley es va deixar caure en el seient del pilot. No hi havia temps de planejar minúcies com la trajectòria o l’angle d’enlairament. Es va concentrar a oprimir un sol botó, que tenia una paraula vermella gravada a sobre:
ENLAIRAMENT.
Els suports de contenció van volar amb petites i còmiques explosions, i va haver-hi un rugit dels motors secundaris, quan la petita nau es va apartar del
Nostromo.
Les forces G van semblar estripar a la Ripley mentre lluitava per asseure’s. Les forces G aviat s’esvairien, quan la naveta de socors hagués sortit del camp d’hiperatracció del
Nostromo i s’apartés en diagonal, prenent la seva pròpia ruta, per l’espai.
La Ripley va acabar de lligar-se; després es va permetre respirar profundament l’aire net de la nau. Veritables udols van penetrar en el seu cervell esgotat. Des del seu lloc, amb prou feines va poder tocar la caixa amb el gat. El seu cap es va inclinar sobre la caixa i les llàgrimes van brollar dels seus ulls enrogits pel fum en estrènyer-la contra el seu pit.
La seva mirada es va fixar en la pantalla que donava cap a enrere. Un minúscul punt de llum va convertint-se silenciosament en una majestuosa bola de foc que anava creixent, traient tentacles de metall retorçat i plàstic estripat. Va anar esvaint-se, i llavors va ser seguida per una bola de foc molt més gran, en explotar la refineria. Dos mil milions de tones de gas i maquinària vaporitzada van omplir el cosmos enfosquint la visió de la Ripley fins que, per fi, van començar a esvair-se.
La sacsejada va arribar a la naveta poc després, quan el gas sobreescalfat va passar per sobre d’ella. Quan la nau va haver recobrat l’equilibri, la Ripley es va deslligar i va anar a la part posterior de la petita cabina. Des d’allà va mirar per una escotilla posterior. El seu rostre es va banyar amb una llum ataronjada fins que es va esvair l’últim dels globus de foc.
Finalment, la Ripley es va donar la volta. El
Nostromo, els seus companys, tot havia deixat d’existir, eren
no res, en aquell moment de quietud i solitud, això la va afectar més del que mai hauria pensat. La condició definitiva d’allò era difícil d’acceptar, el coneixement de què ja no existien com a components, per molt insignificants que fossin, d’un gran univers. Ni tan sols com a cadàvers, senzillament eren un NO.
La Ripley no va veure l’enorme mà que s’estirava cap a ella sortint de l’amagatall de les ombres profundes, però el Jones sí la va veure. I va proferir un fort miol. La Ripley va girar sobre si mateixa, i es va trobar al davant la criatura, que havia estat a la naveta tot aquell temps.
El seu primer pensament va ser el llançaflames. Jeia a sobre del pont al costat de l’alien acotat. Desesperadament, la Ripley va buscar espai per retrocedir. Al seu costat hi havia un minúscul armari. La seva porta s’havia obert amb la vibració del gas en expansió. La Ripley va començar a avançar, de costat, cap a ell.
La criatura va començar a aixecar-se quan la Ripley es va moure. La Ripley va saltar cap a l’armari i es va llançar cap a l’interior, mentre la seva mà buscava desesperadament el pestell. En caure dins, el seu pes va fer que la porta es tanqués darrera d’ella amb estrèpit.
Hi havia una llumenera a la porta. La Ripley es va trobar pràcticament de nassos contra ella dins l’armari buit. Fora, l’alien va posar el seu cap al costat de la finestreta, mirant a l’interior gairebé amb curiositat, com si la Ripley estigués exhibint-se en una gàbia. La Ripley volia cridar, però no va ser pas capaç. El crit va morir a la seva gola. Tot el que va poder fer va ser contemplar amb ulls desorbitats l’aparició que, al seu torn, la mirava. L’armari no estava segellat, i un so característic va arribar a la Ripley des de fora. Sorprès, l’ésser estrany va deixar l’escotilla per inspeccionar la causa de l’estrany soroll. Es va ajupir i va aixecar la caixa del gat, fent que el Jones esbufegués en un to més alt.
La Ripley va picar amb tots dos punys el vidre, tractant de distreure l’atenció de la criatura, per què deixés l’indefens animalet. La seva tàctica va resultar. En un segon, l’ésser estrany va estar de tornada davant del vidre. La Ripley es va quedar gelada, i el ser va tornar a la seva tranquil·la inspecció de la caixa del Jones.
La Ripley va iniciar una recerca frenètica en aquell lloc confinat. Poca cosa hi havia allà dins, excepte el seu propi vestit pressuritzat. Movent-se ràpidament malgrat que les seves mans tremolaven, la Ripley va aconseguir posar-se’l.
Fora, l’alien estava sacsejant la caixa del gat, com si es tractés d’un experiment. El Jones xisclava pel diafragma de la caixa. La Ripley havia entrat a mitges dins del vestit estanc quan l’alien va llançar la caixa al terra. Va rebotar, però va romandre d’una peça. Recollint-la de nou, l’alien la va llançar contra una paret. Fora de si, en Jones udolava contínuament. Per la força, l’ésser va ficar la caixa en una escletxa entre dos conductes exposats i va començar a colpejar-la, mentre el Jones lluitava per escapar, esbufegant i escopint.
Col·locant-se el casc, la Ripley va aconseguir assegurar-lo. No hi havia ningú allà per ajudar-la a verificar. Si els segells havien quedat mal fixats, aviat ho descobriria. D’un toc va activar el respirador, i el vestit es va omplir de vida.
La Ripley va lluitar per fer una última recerca dins de la guixeta. No hi havia res semblat a un làser, i de tota manera no l’hauria pogut usar. En un llarg corró de metall, en llevar-li la seva capa protectora de cautxú, va veure un extrem agut. No era una gran arma, però li va donar una mica de confiança, que era més important encara.
Respirant profundament, va ajustar amb lentitud la porta i després d’una puntada de peu la va acabar d’obrir. L’alien es va girar per encarar-se amb l’armari, i va rebre l’atac de la llança de metall al bell mig del cos. La Ripley havia corregut amb tot el seu pes darrera de l’arma, que va penetrar profundament. L’ésser estrany va aferrar el corró, mentre un fluid groc començava a brollar, borbollejant violentament en fer contacte amb el metall.
La Ripley va fer un bot cap a enrere, i va aconseguir aferrar-se a un suport mentre que amb l’altra mà buscava una sortida d’emergència.
Va obrir l’escotilla posterior. Instantàniament, tot l’aire de la nau i tot el que no estigués assegurat per cables va ser absorbit per l’espai exterior. L’ésser estrany va passar volant al costat d’ella; amb reflexos inhumans, va buscar alguna cosa que sobresortís i va agafar-se a la cama de la Ripley, per sobre del turmell.
La Ripley es va trobar penjant parcialment de l’escotilla, mentre donava desesperades puntades de peu a aquell ésser que s’aferrava la seva cama. No la deixaria anar. Hi havia una palanca propera a la sortida d’emergència, i ella la va baixar. L’escotilla es va tancar amb estrèpit, deixant-la dins amb l’estrany fora.
L’àcid va començar a fer escuma al llarg de l’escotilla, brollant del membre aixafat del ser que aferrava el seu turmell.
Lluitant per avançar, la Ripley va examinar el tauler, va trobar els interruptors que activaven els motors secundaris, i va prémer diversos botons.
Prop de la proa de la naveta de socors, una energia incolora va brollar cap a endavant. Incendiat, l’ésser estrany va caure de la nau. En el moment en què es va deixar anar, l’àcid va deixar de fluir.
La Ripley va observar nerviosament les bombolles que continuaven, però hi havia hagut poca emissió, i finalment es va detenir. Va maniobrar amb el petit tauler de l’ordinador i va esperar les dades:
DANYS A L’ESCOTILLA POSTERIOR: DUBTOSOS.
ANÀLISI: PETITA REDUCCIÓ DEL CASC.
INTEGRITAT DE LA NAU NO COMPROMESA.
CAPACITAT DE CONTINGUT ATMOSFÈRIC NO REDUÏDA.
SEGELLADOR SUFICIENT PER COMPENSAR.
OBSERVACIÓ: REPARI LA SECCIÓ DANYADA QUAN ARRIBI A DESTINACIÓ.
L’ESTAT DEL CASC SERÀ INSPECCIONAT.
La Ripley va deixar escapar un crit, i després va retrocedir per veure l’escotilla posterior. Una forma fumejant que es debatia anava allunyant-se de la nau. Trossos de carn calcinada s’escampaven al seu voltant. Per fi l’organisme increïblement resistent va sucumbir a les lleis de la pressió diferencial i l’ésser estrany va anar inflant-se fins a esclatar, enviant petites partícules en totes direccions. Per fi inofensius, els fragments van anar perdent-se de vista.
La Ripley no hauria pogut dir que estava alegre. Hi havia arrugues al seu rostre, i un lloc buit en el seu cervell que anul·lava aquesta possibilitat. Va aconseguir relaxar el seu cos, i reclinar-se al seient del pilot.
Un toc a diversos botons repressuritzà la cabina. La Ripley va obrir la caixa del Jones. Amb aquesta meravellosa facilitat comuna a tots els gats, el Jones ja havia oblidat l’atac. Es va arraulir a la falda de la Ripley i després va tornar a asseure’s. Finalment es va enroscar, satisfet i va començar a roncar. La Ripley li va donar copets amb la mà, mentre dictava a la gravadora de la nau.
«Haig d’arribar a la frontera, d'aquí a quatre mesos, si fa o no fa. Amb una mica de sort, la xarxa de balisses recollirà el meu S.O.S. i donarà l’alarma. Tindré una declaració preparada per als mitjans de comunicació, i lliuraré una còpia triplicada oculta en aquest lloc amb alguns comentaris de cert interès per a les autoritats, concernents a certes mesures de la Companyia».
«Parla Ellen Ripley, nombre d’identitat W5645022460H, funcionaria, única supervivent del remolcador comercial
Nostromo, que signa la present».
Amb el polze, la Ripley va apagar la gravadora. Hi havia quietud a la cabina, per primera vegada en molts dies. Li va semblar gairebé impossible poder descansar. Va tenir esperances de no somiar.
La mà de la Ripley va acariciar la pell ataronjada del Jones, i després va somriure:
—Vine, gatet… anem-nos a dormir…
FI