Alien
II
Pàgina 6 de 30
Una vibració contínua va omplir el pont.
—Nou-cents metres i baixant —va dir la Ripley observant el seu tauler.
—Vuit-cents, set-cents, sis-cents.
Va seguir comptant la taxa de descens en centenars de metres. En instants, estava comptant per desenes.
A cinc metres, el remolcador va vacil·lar tentinejant damunt dels seus esquís sobre la superfície assotada per una tempesta i embolcallada per la foscor de la nit.
—Cap avall.
El Kane ja estava en acció per executar el moviment requerit mentre el Dallas donava l’ordre. Un brunzit agut va omplir el pont. Diverses potes gruixudes de metall, semblants a les d’un immens escarabat, van sortir per sota de la panxa de la nau, i van començar a moure’s angoixosament prop de la roca encara invisible sota d’elles.
—Quatre metres… Ufff!
La Ripley es va detenir. I així mateix el
Nostromo quan els puntals d’aterratge van fer contacte amb la duríssima roca. Uns enormes amortidors van suavitzar el contacte.
—Hem arribat.
Alguna cosa va semblar saltar del seu lloc. Probablement un circuit petit o potser la càrrega no estava ben compensada i no s’havia calculat la desviació amb suficient rapidesa. Un xoc terrorífic va recórrer el
Nostromo. El metall del casc va vibrar arrencant un terrible gemec metàl·lic a tota la nau.
—L’he perdut! L’he perdut! —va cridar el Kane, quan les llums del pont es van apagar.
Tots els aparells va xerricar, demanant atenció, quan la fallada mecànica va anar recorrent els extrems dels nervis metàl·lics interdependents del
Nostromo.
Quan el
xoc va arribar a enginyeria, el Parker i el Brett es preparaven a destapar altres dues cerveses.
Una filera de tubs alineats al sostre va fer explosió. Tres panells del cubicle de control es van incendiar, mentre una vàlvula de pressió propera es va disparar i després va fer explosió.
La llum es van apagar mentre el Parker i el Brett buscaven a les palpentes les seves lots de mà i el Parker intentava trobar el botó que controlava el generador de retroalimentació que donava energia d’emergència i servei directe als motors.
Al pont va regnar una confusió controlada. Quan van cessar els crits i les preguntes, va ser la Lambert la que va expressar el pensament comú.
—El generador secundari ja havia d’haver entrat en acció —va dir; després va fer un pas i un dels seus genolls va xocar brutalment contra un tauler.
—Per què no ha entrat en acció? —va dir el Kane, apropant-se a la paret a les palpentes.
—Els controls d’aterratge… aquí. —Va fer córrer els seus dits sobre diverses palanques conegudes—. El pern del pont de popa… allà. Havia d’estar a prop… —La seva mà es va aferrar a una barra de llum d’emergència i la va encendre. Una llum somorta va revelar diverses siluetes fantasmals. Amb el llum del Kane servint de guia, el Dallas i la Lambert van localitzar les seves pròpies barres de llum. Els tres rajos es van combinar, donant il·luminació suficient per treballar.
—Què ha passat? Per què no s’ha encès el generador secundari? I què ha causat l’apagada?
La Ripley va palpar el botó d’intercomunicació.
—Sala de màquines, què ha passat? Quina és la nostra situació?
—Pèssima —va dir la veu del Parker, atrafegada, frenètica i preocupada alhora.
Un brunzit llunyà, com el so de les ales d’un insecte colossal, va emmarcar les seves paraules. Aquestes, es van elevar i es van esvair com si el que parlava tingués dificultats per mantenir-se prop del micròfon d’intercomunicació omnidireccional.
—La maleïda pols a entrat a les màquines, això és el que ha passat. Ha entrat quan hem descendit. Crec que no hem tancat a temps. Hi ha un incendi elèctric.
—És gran —va ser l’única cosa que el Brett va afegir a la conversa. La distància feia feble la seva veu. Va haver-hi una pausa durant la qual només van poder percebre el buf dels extintors químics per sobre de l’altaveu.
—Les entrades s’han embussat —va poder dir finalment el Brett als seus ansiosos oïdors—. Sobreescalfament greu, ha cremat tota una cel·la. Maleït sia, tot està solt aquí…!
El Dallas va mirar a la Ripley.
—Aquests dos semblen bastant atrafegats. Que em faci algú l’informe de danys . Alguna cosa ha esclatat. Vull pensar que ha estat només allà en el seu departament, però podria ser pitjor. No s’ha esquerdat el casc?
Després va aspirar profundament.
—En aquest cas, on i amb quina gravetat?
La Ripley va efectuar una ràpida inspecció dels calibradors de pressurització d’emergència, després va estudiar ràpidament els diagrames de cada cabina abans de sentir confiança per contestar amb certesa:
—No veig res. Encara tenim tota la pressió als compartiments. Si hi ha un forat, és massa petit i l’autosegellat el taparà.
L’Ash va estudiar el seu propi tauler. Com els altres, tenia energia independent per funcionar en cas d’una enorme falla com la que estaven sofrint en aquell moment.
—L’aire en tots els compartiments no mostra senyals de contaminació de l’atmosfera interior. Crec que encara tenim pressió, senyor.
—És la millor notícia que he tingut en els darrers seixanta segons. Kane, demana al servidor que comprovi que les pantalles exteriors encara tinguin energia.
L’oficial executiu va ajustar tres manetes. Va haver-hi un parpelleig perceptible, la visió vaga de tènues formes geològiques, després la foscor completa.
—Res. Estem tan cecs fora, com aquí dins. Haurem d’aconseguir almenys energia secundària, abans de poder fer un cop d’ull al terreny. Amb les bateries no hi ha suficient energia ni tan sols per a fer servir la baixa qualitat d’imatge.
Els sensors auditius requerien menys energia. Portaven la veu d’aquell món a la cabina. Els sons de la tempesta i el vent van pujar i van baixar pels receptors immòbils omplint el pont amb sons semblants als de dos peixos discutint sota l’aigua.
—Tant de bo haguéssim arribat amb la llum del dia —va dir la Lambert contemplant la foscor—. Hauríem pogut veure sense necessitat d’instruments.
—Què et passa Lambert? —li va preguntar el Kane, per emprenyar-la—. Tens por a la foscor?
La Lambert no va somriure.
—No em fa por la foscor que conec, la que m’aterreix és la que no conec. Especialment quan està plena de sorolls com aquella trucada d’auxili.
Després va dedicar tota la seva atenció a l’escotilla que estava coberta de pols.
La seva disposició a expressar els temors més profunds de tots no va millorar l’atmosfera mental dins del pont. Massa atapeïda àdhuc en els seus millors moments, s’havia tornat sufocant en la foscor gairebé total, empitjorada pel continu silenci de tots. Va ser un alleujament quan la Ripley va anunciar:
—Novament tenim intercomunicació amb enginyeria.
En Dallas i els altres la van mirar expectants mentre ella ajustava l’amplificador:
—Ets tu, Parker?
—Sí, sóc jo.
Ha jutjar pel to, l’enginyer estava massa cansat com per parlar sarcàsticament, que era l’habitual en ell.
—Com esteu allà? —va preguntar el Dallas, creuant els dits mentalment—. Què em dius d’aquest incendi?
—Finalment l’hem apagat.
Un sospir d’alleujament va sonar com una ventada per l’intercomunicador.
—Ha començat en aquell vell lineal de lubrificants que hi ha al llarg de les parets del corredor del nivell C. Per un moment he cregut que ens havíem socarrat els pulmons. No obstant, el combustible tenia menys cos del que jo creia i s’ha consumit abans d’acabar amb el nostre aire. Els sumidors estan extraient bé el diòxid de carboni.
En Dallas es va passar la llengua pels llavis.
—Quins danys hi ha? No et preocupis per les coses superficials. L’única cosa que em preocupa és el funcionament d’emergència i les dificultats d’arranjament del mateix .
—Vejam… hi ha quatre panells totalment inutilitzats.
El Dallas va poder imaginar a l’enginyer assenyalant les coses amb els dits abans d’informar.
—La unitat de càrrega secundària està espatllada; almenys tres cel·les del mòdul dotze han desaparegut.
Va deixar que aquest pensament fos ben captat, i després va afegir:
—També voleu saber sobre la menudalla? Doneu-me una hora i tindré una llista.
—Oblida’t d’això. No et retiris ni un segon.
Es va girar llavors cap a la Ripley:
—Torna a intentar-ho amb les pantalles.
I així ho va fer la Ripley, sense èxit.
Van romandre tan a cegues com la ment del comptable de la Companyia.
—Haurem de prescindir d’elles algun temps més —va dir el Dallas a la Ripley.
—Estàs segur que això és tot? —va contestar ella davant del micròfon. La Ripley va descobrir que estava sentint llàstima del Parker i el Brett per primera vegada des de que havien entrat a formar part de la tripulació. O des de que havia entrat ella, ja que el Parker havia entrat abans, com a membre complementari del
Nostromo.
—Fins ara sí.
En Dallas va tossir davant del micròfon.
—Estem intentant recobrar tota l’energia de la nau. El mòdul dotze, en fondre’s, va espatllar tot el d’aquí cap enrere.
—Us informaré sobre l’energia quan sapiguem tot el que ha consumit el foc.
—Què hi ha de les reparacions? Podeu reparar-les tot sols?
Mentalment, el Dallas estava repassant els breus informes de l’enginyer. Havien de reparar els danys inicials, però el problema de la cel·la requeria temps. No volia ni pensar en el que hi hagués espatllat al mòdul dotze.
—No ho podem reparar tot d’aquí cap enrere, hagi el que hi hagi —va replicar el Parker.
—No he dit que poguéssiu. No espero això. Què podeu fer?
—Necessitem reparar un parell d’aquests conductes i realinear les preses danyades. Hem de treballar en els danys realment greus. No podem col·locar bé aquests conductes sense portar la nau a un dic sec. Farem el que puguem, amb els nostres recursos.
—D’acord. Què més?
—Ja t’ho he dit. El mòdul dotze. T’ho diré d’una vegada per totes, hem perdut una cel·la principal.
—Com? Per la pols?
—En part, sí.
El Parker va fer una pausa mentre intercanviava paraules inaudibles amb el el Brett i després va tornar a posar-se en front del micròfon:
—Alguns terrossos s’han aglutinat dins de les preses, s’han solidificat i han causat un sobreescalfament que hi ha calat foc. Ja saps com són de sensibles aquestes coses. Han passat directament perforant el blindatge i han incendiat tot el sistema.
—Hi ha alguna cosa que puguis fer? —va preguntar el Dallas. D’alguna manera calia reparar el sistema. No podien reemplaçar-lo.
—Crec que sí. I el Brett creu que sí. Hem de netejar-ho tot i tornar a crear el buit i després veurem si aguanta. Si roman sencer, després de netejar-lo tot anirà bé; si no, podem intentar de fer un pegat de metall. Si resulta que hi ha alguna esquerda al llarg del conducte, llavors…
La seva veu es va esvair.
—No parlem encara dels problemes darrers —va suggerir el Dallas—. Dediquem-nos als immediats i esperem que no hi hagi res més.
—Per nosaltres, d’acord.
—Correcte —va afegir el Brett, i la seva veu va sonar com si estigués treballant a l’esquerra de l’enginyer.
—Pont, canvi i fora.
—Enginyeria, Canvi i fora. Mantingueu calent el cafè.
La Ripley va desconnectar la intercomunicació i va mirar expectant al Dallas que estava assegut, pensant, immòbil.
—Quant trigarem abans de funcionar, Ripley? Suposem que el Parker té raó sobre els danys i que ell i el Brett poden fer les reparacions.
La Ripley va estudiar les dades i va pensar durant un moment.
—Si ells poden realinear aquests conductes i fixar el mòdul dotze fins al punt de què suporti la seva part de la càrrega d’energia, calculo que entre quinze i vint hores.
—No està malament. Suposem divuit —va dir el Dallas sense somriure, però sentia ja renéixer la seva esperança—. I què em dius dels circuits auxiliars? Més valdrà que estiguin llestos quan recobrem l’energia.
—Estic treballant en això —va dir la Lambert fent adaptacions en els instruments ocults—. Quan hagin acabat a enginyeria, estarem llestos.
Deu minuts després, un minúscul altaveu a l’estació del Kane va deixar escapar una sèrie d’aguts «bips». El Kane va estudiar un aparell i després va encendre la comunicació:
—Pont, aquí Kane.
Amb veu esgotada però sense poder ocultar la seva satisfacció, el Parker va parlar des de l’altre extrem de la nau:
—No sé quant temps aguantarà això. Alguns dels forats que tenim són bastant fondos. Si tot funciona com cal, refarem el segellat amb més cura i el farem permanent. Ara, ja haurieu de tenir energia vosaltres.
L’executiu va prémer un botó; la llum va tornar al pont i certs instruments depenents van parpellejar fins quedar encesos; va haver-hi murmuris i sons dispersos d’aprovació entre els altres.
—Una altra vegada tenim energia i llum —va informar el Kane—. Bon treball, parell de dos.
—Tot el nostre treball és bo —va replicar el Parker.
—Molt bé.
El Brett devia estar parlant des del micròfon d’intercomunicació, al costat dels motors, ja que se sentia un brunzit continu que formava un elegant contrapunt amb la seva habitual resposta monosil·làbica.
—No us entusiasmeu massa —deia el Parker—. Els nous nexes han de mantenir-se, però no faig promeses. Simplement, aquí unim coses. Alguna novetat per allà?
El Kane va bellugar el cap i es va recordar a si mateix que el Parker no podia veure el gest.
—Absolutament res.
Després va fer una ullada per l’ull de bou més proper. Les llums del pont llançaven el seu pàl·lid reflex sobre un quadre de terreny desert, sense cap tret notable; ocasionalment, la tempesta que assotava aquell paratge llançava algun fragment de sorra o de roca que passava enfront de l’ull de bou i podia veure’s un breu llampec produït pels reflexos. Però això era tot.
—Tan sols roca. No es pot veure gaire lluny. Pel que veig, podríem estar a cinc metres de l’oasi local.
—Aquest somia truites —li va cridar en Parker al Brett i després va afegir en to objectiu—: Manteniu-vos en contacte. Si hi ha algun problema, ens ho feu saber.
—Ja t’enviaré una postal —va dir el Kane, i va tallar la comunicació.