Alien
IV
Pàgina 10 de 30
La Lambert li va ajudar a assegurar-se la baga del pit, va veure que l’arnés estava ferm sobre les seves espatlles i la seva esquena. Va tocar un pern de verificació, i va ser recompensada per un tènue «bip» a l’altaveu del seu casc.
Una llum verda es va encendre i després es va apagar al front de la seva unitat.
—Tenim energia. Estic llest —va dir, fent un cop d’ull al Dallas—. I tu?
—Un moment.
El capità havia assemblat un trípode de metall, traient-lo d’unes curtes potes. L’aparell semblava fràgil, massa prim per suportar el pes d’un home. En realitat, podia sostenir als tres sense ni doblegar-se.
Quan va estar muntat, el Dallas el va moure de manera que el seu vèrtex va quedar col·locat en el centre de l’avenc. Unes abraçadores van subjectar les tres potes al pont. De la petita corriola d’un cabrestant subjecte al vèrtex, sortia un prim cable. El Dallas manualment va desenrotllar un o dos metres de la brillant línia salvavides i va allargar-li un extrem al Kane. L’executiu va fixar el cable amb un mosquetó al pit del seu vestit, li va donar dues voltes per assegurar-lo i va deixar que la Lambert li ho revisés, penjant-se amb tot el seu pes. Es va sostenir fermament.
—No et desenganxis del cable per cap motiu —va dir el Dallas severament—. Àdhuc si veus piles de diamants brillant gairebé al teu abast.
Després va revisar la unitat de cable. En Kane era un bon oficial. La gravetat d’allà era inferior a la de la Terra, però més que suficient per acabar amb Kane en cas d’una caiguda. No tenia la menor idea de quant tros de xemeneia hi havia fins a les entranyes de la nau. O potser la xemeneia descendís passant per sota del casc, fins al terra. Aquell pensament va conduir a un altre i va fer somriure al Dallas. Potser, després de tot, en Kane trobarà els seus diamants.
—Has de sortir en menys de deu minuts —va dir, en el seu to més autoritari—. M’entens?
—Sí.
El Kane es va asseure acuradament, de tal manera que les cames li van quedar penjant dins del forat. Agafant el cable amb ambdues mans, es va empènyer i va quedar penjat del cable, a la meitat de l’obertura. El seu cos semblava embolicat en aire negre.
—Si no puges en deu minuts, jo tibaré de tu.
—Calma’t. Em portaré bé. A més, sé tenir cura de mi mateix.
En Kane havia deixat de balancejar-se de costat a costat, i ara penjava immòbil en el buit.
—Molt bé. Mantingues-nos informats durant el descens.
—D’acord.
En Kane va activar la unitat de descens. El cable es va desenrotllar silenciosament, fent-lo baixar per l’obertura. Balancejant les cames, va aconseguir fer contacte amb els costats llisos. Inclinant-se cap a enrere i impulsant els seus peus contra la muralla vertical, podia caminar cap avall.
Mantenint-se immòbil, va encendre la seva barra de llum i la va apuntar cap avall. Va veure deu metres de metall fosc abans de dissoldre’s en el no-res.
—Aquí fa més calor —va informar després d’una breu inspecció a l’equip sensorial del seu vestit—. Ha de ser aire calent que puja. Podria ser part del complex de màquines, si encara està funcionant. Ja sabem que alguna cosa està donant energia a aquest transmissor.
Impulsant-se amb els peus, es va apartar del mur i, estirant del cable, va començar a descendir ja de seguit.
Després de diversos minuts de baixar arrambant-se a la xemeneia es va detenir per recobrar l’alè. Feia cada vegada més calor conforme descendia. El sobtat canvi era tota una prova per al sistema de refredament del seu vestit, tot i que la unitat del seu casc mantenia clar el visor. La seva respiració li sonava més alta dins del casc, i es va preocupar pel que poguessin sentir la Lambert i el Dallas. No volia que li ordenessin pujar.
Inclinant-se cap a enrere, va mirar cap amunt per veure la boca del forat, un rodó cercle de llum emmarcat de negre. Va aparèixer un punt també negre, que va enfosquir el marc negre. Una llum llunyana dins del punt, li va semblar el reflex de quelcom brillant i llis.
—Estàs bé allà a baix?
—Molt bé, No obstant això, fa calor. Puc veure’t. Encara no he arribat al fons.
Va aspirar una profunda alenada d’aire i després una altre, hiperventilant-se. El regulador del tanc va xerricar, com protestant.
—Aquesta tasca és feixuga. No puc xerrar més.
Doblegant els genolls, amb els peus es va apartar novament de la paret, desenrotllant més cable; ja havia guanyat certa confiança pel que feia al medi. La xemeneia seguia baixant contínuament. Fins ara no havia mostrat cap inclinació ni canvi de sentit. No li preocupava que arribés a eixamplar-se.
La següent vegada es va impulsar més fortament amb els peus i va començar a girar més i més ràpid tot penjant de la corda, caient cada vegada amb major velocitat a les tenebres. La seva barra de llum il·luminava a baix. Seguia sense revelar res més que la mateixa nit monòtona i invariable, sota d’ell.
Sense alè, va fer una pausa en el seu descens per inspeccionar els instruments del seu vestit.
—És interessant —va dir davant el micròfon—. Estic per sota del nivell del terra.
—Et captem —va replicar el Dallas. Pensant en mines, va preguntar:
—Algun canvi al teu al voltant? Les mateixes parets?
—Fins a on puc veure, sí. Quant cable em queda?
Va haver-hi una breu pausa mentre el Dallas revisava el cable que quedava al rodet.
—Encara bastant. Més de cinquanta metres. Si la xemeneia segueix descendint, haurem d’ajornar això fins a què puguem portar més material de la nau. No m’ho pensava pas que descendís tant.
—Per què?
La veu del Dallas va ser la d’un home pensatiu.
—La nau deu estar totalment desproporcionada.
—En comparació a què? I respecte a quina idea de la proporció?
En Dallas no va tenir resposta per a això.
La Ripley hauria abandonat la investigació si hagués tingut alguna cosa millor a fer. Però no la tenia. Treballar davant el tauler d’ECIU era millor que passejar-se per una nau buida o contemplar els seients que l’envoltaven.
Inesperadament, una realineació de prioritats en les seves preguntes va provocar algun efecte en el dipòsit brobdingnagià[10] automàtic d’informació de la nau. El resultat va aparèixer tan sobtadament que ella va estar a punt d’esborrar-lo i continuar amb la següent sèrie abans d’adonar-se de què havia rebut una resposta amb sentit. Va pensar: «El dolent de les computadores és que no tenen sentit de la intuïció, tan sols sentit deductiu». Calia plantejar la pregunta exacta.
La Ripley va estudiar la resposta àvidament, va arronsar l’entrecella i va buscar amb més profunditat. De vegades, Mare podia ser evasiva sense proposar-s’ho. Calia saber destriar subtilment les confusions.
No obstant això, aquella vegada la lectura era suficient i clara; no deixava lloc a equívocs. Tot i que a la Ripley li hagués agradat que n’hi hagués. Va donar un copet a l’aparell d’intercomunicació. Una veu li va respondre immediatament.
—Sala de ciències. Què passa, Ripley?
—Això és urgent, Ash.
La Ripley parlava entretalladament:
—Finalment he obtingut alguna cosa del Banc, per via d’ECIU. Pot haver sortit espontàniament. No ho sé, però això no importa.
—Felicitats.
—Oblida’t d’això —va tallar la Ripley, preocupada—. Pel que sembla, Mare ha desxifrat una part de la transmissió estranya. No està segura, però ha jutjar pel que he vist, molt em temo que aquesta transmissió no és un S.O.S.
Allò va fer emmudir a l’Ash, però només per un moment. Quan va contestar, la seva veu era tan controlada com sempre, malgrat la importància de l’anunci de la Ripley. Ella es feia creus de l’autocontrol de l’Ash.
—Si no és una crida d’auxili, llavors, què és? —va preguntar l’Ash quedament—. I per què estàs tan nerviosa? Estàs nerviosa, veritat?
—Pots apostar el que vulguis! Pitjor que nerviosa, si Mare té raó; ja que com t’he dit, no està segura. Però creu que aquest senyal pot ser un advertiment.
—Quina classe d’advertiment?
—Què més dóna?
—No hi ha raó per cridar.
La Ripley va respirar un parell de vegades i va comptar fins a cinc.
—Hem de posar-nos en contacte amb ells! Han de saber això immediatament!
—D’acord —va convenir l’Ash—. Però serà inútil. Quan han entrat en la nau alienígena, els hem perdut per complet. Des de fa una estona no estic en contacte amb ells. La combinació de la proximitat del transmissor estrany i la composició peculiar del casc de la nau han impedit restablir la comunicació, i creu-me, Ripley, ho he intentat.
El següent comentari de l’Ash va sonar com un repte:
—Pots intentar comunicar-te amb ells, si tu vols. Jo t’ajudaré en tot el que pugui.
—Mira, no estic dubtant de la teva competència. Si tu dius que no podem posar-nos en contacte amb ells és que no podem, però maleït sia! Hem d’informar-los!
—Què suggereixes?
La Ripley va vacil·lar i després va dir amb fermesa:
—Els hi aniré al darrera. Els hi diré en persona.
—No crec que sigui possible.
—És una ordre, Ash?
Ella sabia que en una situació d’emergència d’aquella índole, el científic era d’un grau superior al seu.
—No, és qüestió de sentit comú. Ho pots entendre? Fes servir el cap Ripley —va dir l’Ash—. Ja sé que no et caic bé, però intenta veure això racionalment. No podem treure de la nau més personal. Amb tu i amb mi, a més del Parker i en Brett, tenim ara la mínima capacitat d’enlairament; tres fora i quatre dins. Aquestes són les regles. Per això ens va deixar el Dallas a nosaltres a bord. Si corres darrera seu per alguna raó, ens quedarem aquí atrapats fins que algú torni. I si ningú torna, tampoc sabrà ningú que ha passat aquí.
L’Ash va fer una pausa i després va afegir:
—A més, no hi ha cap raó per pensar res dolent. Probablement estan bé.
—D’acord —va reconèixer la Ripley, de mala gana—. Tens raó, però aquesta és una situació d’emergència. Segueixo pensant que algú hauria d’anar-los a buscar .
La Ripley mai havia sentit sospirar a l’Ash, i tampoc aquesta vegada el va sentir, però li va donar la impressió d’un home resignat a enfrontar-se a grans alternatives.
—Quin sentit tindria? —va dir l’Ash en to objectiu, com si fos la cosa més òbvia del món—. En el temps que es necessitaria perquè un de nosaltres arribés fins a allà, ja sabrien que es tracta d’un advertiment. Tinc raó o no?
La Ripley no va contestar; senzillament es va quedar asseguda mirant fixament a l’Ash a través del monitor. El científic la va mirar pausadament en resposta. El que la Ripley no va poder veure va ser el diagrama que hi havia en el monitor del seu tauler, i li hauria semblat de gran interès…