Alien
V
Pàgina 12 de 30
—Dallas, parla Ripley, Contesta!
—Calma, Ripley, et sentim, gairebé hem arribat.
—Què ha passat? Us hem perdut a les pantalles, Hem perdut els senyals a les roques quan heu entrat a la nau. He vist les cintes de l’Ash. Què ha passat…?
—El Kane està ferit —va dir la veu del Dallas, exhausta i furiosa—. Necessitarem ajuda per a entrar-lo; està inconscient. Algú haurà de donar-nos un cop de mà.
Una ràpida resposta va sonar pels altaveus:
—Jo aniré.
Era l’Ash.
Al departament d’enginyeria, el Parker i el Brett escoltaven atentament la conversa.
—Inconscient —va repetir el Parker—. Sempre he sabut que tard o d’hora en Kane es ficaria en algun merder.
—Estic d’acord —va respondre en Brett, preocupat.
—No obstant, no és mal tipus per ser oficial de nau. El prefereixo a ell que al Dallas. No dóna ordres tan brusques. A saber què diables els ha passat allà.
—No ho sé; aviat ho esbrinarem.
—Potser —va continuar el Parker—, simplement ha caigut i s’ha fet mal.
L’explicació va resultar tan poc convincent per al Parker com per al Brett. Tots dos van guardar silenci, amb la seva atenció fixa en l’altaveu.
—Allà està —va dir el Dallas, al que encara li quedaven forces per fer un senyal amb el cap.
Diverses formes tènues i semblants a arbres van despuntar en les proximitats, entre aquella penombra.
Sostenien una gran forma indefinida: El casc del
Nostromo.
Gairebé havien arribat a la nau quan l’Ash va arribar al forrellat de la comporta interior; es va detenir, es va assegurar que el forrellat s’obriria fàcilment, i va tocar el panell del port de comunicacions més proper.
—Ripley, estic al costat de la portella interior —va dir, després va deixar obert el canal i es va col·locar al costat d’una petita porta contigua.
—No hi ha senyals d’ells; fora és gairebé de nit, però quan arribin a l’ascensor, jo veuré les llums dels seus vestits.
—Molt bé —va contestar la Ripley, que estava pensant a tota velocitat, i alguns dels seus pensaments haurien sorprès al científic. Van resultar sorprenents per a ella mateixa.
—En quina direcció? —va preguntar el Dallas, intentant penetrar amb la mirada aquella pols, i intentant veure la nau entre la llum somorta.
La Lambert va fer un gest cap a la seva esquerra.
—Per allà, diria jo. Per aquesta primera columna. L’ascensor ha d’estar darrere.
Van continuar en la mateixa direcció fins que gairebé van topar contra la vora de l’ascensor, fermament emplaçat en el terreny dur. Malgrat la seva fatiga, van aconseguir treure el cos inert del Kane de la llitera i posar-lo a l’ascensor, agafant entre tots dos l’executiu.
—Creus que el pots mantenir dempeus? Serà més fàcil si no hem d’aixecar-lo de nou.
La Lambert va respirar profundament.
—Sí, crec que sí. Sempre que algú ens ajudi a sortir de la cambra.
—Ripley, ets aquí?
—Aquí mateix, Dallas.
—Anem a pujar —va dir el Dallas fitant la Lambert—. Llesta?
Ella va assentir amb el cap.
En Dallas va prémer un panell. Va haver-hi una sotragada i després l’ascensor es va elevar netament, i es va detenir a l’alçada de la porta de sortida.
En Dallas es va inclinar lleugerament i va tocar un interruptor. La comporta externa va lliscar a un costat, i ells van entrar a la cambra d’aire.
—Està pressuritzada? —va preguntar la Lambert.
—No importa. Podem aguantar fins que la cambra s’empleni d’aire. Entrarem dins d’un minut, i llavors podrem llevar-nos aquests maleïts vestits.
Van tancar la comporta i van esperar a que s’obrís la porta interior.
—Què li ha passat al Kane? —va dir novament la veu de la Ripley.
En Dallas estava massa fatigat per notar alguna cosa en la seva veu, a part de la preocupació normal.
Va desplaçar al Kane més cap amunt sobre la seva espatlla sense preocupar-se ja massa per la criatura. En tot el viatge de retorn a la nau no s’havia mogut un sol centímetre, i el Dallas no esperava que ara es mogués de sobte.
—Es tracta d’algun tipus d’organisme —va contestar, i el ressò feble de la seva pròpia veu li va resultar tranquil·litzador en el seu propi casc—. No sabem com va ocórrer ni d’on va venir, però se li ha enganxat. Mai havia vist res semblant. No s’ha mogut ni ha canviat de posició en tot el retorn. Haurem de portar al Kane a la infermeria.
—Necessito una definició clara —va respondre la Ripley fredament.
—A la merda les definicions clares!
En Dallas intentava contestar de manera tan racional com li era possible, i no revelar amb les seves paraules la seva fúria i amargor.
—Mira, Ripley, no hem vist el que ha passat! Ell ha baixat per una espècie de xemeneia, molt per sota de nosaltres. No ens hem assabentat de què havia ocorregut alguna cosa fins que l’hem hissat. És aquesta una definició clara?
Va haver-hi un silenci a l’altre extrem del canal.
—Mira, simplement obre la comporta!
—Espera un moment —la Ripley escollia les seves paraules acuradament—: Si el deixem entrar, pot infectar tota la nau.
—Maleït sia! No és un germen! És més gran que la meva mà i d’aparença molt sòlida.
—Ja coneixes els procediments de quarantena —va respondre la veu de la Ripley, amb una determinació que ella no sentia—. Vint-i-quatre hores per la descontaminació. Als dos us queda al vestit aire més que suficient per a això, i de ser necessari podem enviar-vos altres tancs. Vint-i-quatre hores tampoc provaran concloentment que aquest ésser ja no és perillós, però aquesta no és la meva responsabilitat. Simplement haig d’aplicar les regles. Ho saps tan ben com jo.
—També en sé d’excepcions! I jo sóc el que està sostenint el que queda d’un bon amic, no tu. En vint-i-quatre hores podria estar mort, si no ho està ja. Obre la comporta!
—Escolta’m —va implorar la Ripley—. Si trenquem la quarantena, tots podem morir.
—Obre la maleïda comporta! —va cridar la Lambert—. Al dimoni les regles de la Companyia! Hem d’arribar a la infermeria, on l’autometge pot atendre’l.
—No puc! Si estiguessis en el meu lloc, amb la mateixa responsabilitat, faries el mateix.
—Ripley —va dir el Dallas lentament—. Pots sentir-me?
—Et sento alt i clar.
La veu d’ella estava plena de tensió.
—La resposta segueix sent negativa. Vint-i-quatre hores, i després podràs entrar-lo.
Dins de la nau, una altra persona va arribar a una determinació. L’Ash va colpejar el panell d’emergència de fora de la cambra. Una llum vermella es va encendre, acompanyada per un xerric clar i conegut.
En Dallas i la Lambert van mirar fixament la porta interior, que començava a lliscar cap a un costat. El tauler de la Ripley es va il·luminar i en ell van aparèixer les paraules increïbles:
COMPORTA INTERIOR OBERTA, COMPORTA EXTERIOR TANCADA
Ella va contemplar atònita aquelles paraules, no volent creure-se-les. Però els seus instruments van confirmar aquella afirmació increïble.
Portant la seva pesada càrrega entre tots dos, el Dallas i Lambert van sortir vacil·lants de la cambra i van entrar al corredor, quan la comporta interior es va apartar per deixar-los passar. Al mateix temps van arribar el Parker i el Brett.
L’Ash es va apressar a ajudar-los amb el cos, però amb un posat el Dallas li va ordenar retrocedir.
—Aparta’t.
Van dipositar al terra el cos del Kane i es van treure els cascs.
Mantenint-se a una distància prudencial, l’Ash s’afanyava al voltant del cos encongit de l’executiu, fins que va veure aquella forma al seu cap.
—Sant Déu! —va murmurar.
—Encara està amb vida? —va dir el Parker, estudiant aquell ésser, admirant la seva simetria, sensació que tanmateix, no el feia menys repugnant als seus ulls.
—No ho sé, però no el toquis —va dir la Lambert, traient-se les botes.
—No es preocupin per això —va dir el Parker inclinant-se cap a endavant i intentant veure els detalls de la criatura especialment, com estava enganxada al Kane—. Què li fa?
—No ho sé. Portem-lo a la infermeria per esbrinar-ho.
—D’acord —va assentir el Brett—. Vosaltres dos esteu bé?
El Dallas va assentir lentament.
—Només cansats. No s’ha mogut, però no li traieu l’ull de sobre.
—Així ho farem.
Els dos enginyers van agafar el cos del terra i es van col·locar acuradament a sota dels braços del Kane, mentre l’Ash ajudava com podia…