Alien
VIII
Pàgina 17 de 30
V
I
I
I
El cafè va aplacar els seus estómacs, tant com els seus cervells. Al voltant d’ells el
Nostromo funcionava, sense interessar-se per l’estrany ésser mort de la infermeria. Brunzits i olors familiars omplien el pont.
El Dallas va reconèixer algunes de les olors: procedien de diversos membres de la tripulació. No es va molestar per això, tan sols ensumà diverses vegades per reconèixer-los. Articles refinats, com el desodorant, no es trobaven a faltar en una nau de la grandària del
Nostromo. Empresonada en una ampolla de metall, a anys-llum de mons càlids i atmosferes desinfectades, la tripulació un cop desperta no s’ocupava d’assumptes tan poc importants com els efluvis del veí.
La Ripley encara semblava preocupada.
—Què et passa? Encara ressentida per la decisió de l’Ash de deixar-nos tornar?
La veu de la Ripley va revelar la seva frustració:
—Mira que deixar-li prendre a ell una decisió com aquesta…
—Ja t’ho vaig dir —va explicar ell, pacientment—. La meva decisió va ser permetre entrar al Kane, no… Ah! Vols dir sobre conservar aquesta bestiola?
Ella va assentir amb el cap:
—Sí; és massa tard per discutir sobre el retorn a la nau. Potser em vaig equivocar. Però conservar això a bord, mort o no, després del que li va fer al Kane…
Ell va intentar aplacar-la:
—No estem segurs de si li ha fet alguna cosa al Kane, a part de desmaiar-lo; segons les dades, no té res dolent. Quant a conservar-lo a bord, jo simplement dirigeixo aquesta nau. Només sóc un pilot.
—Tu ets el capità.
—Un grau d’últim recurs, que no significa res en situacions específiques. El Parker passa per sobre de mi en qüestions d’enginyeria. En tot el que tingui a veure amb la divisió de ciències, l’Ash té l’última paraula.
—I això per què?
Ara el to de la Ripley va ser més de curiositat que d’amargor.
—Per la mateixa raó què fem totes les coses: per ordres de la Companyia.
—Has llegit la seva normativa?
—Des de quan és aquest el procediment normal?
El Dallas començava a exasperar-se:
—Au va, Ripley! Aquesta no és una nau militar. Saps tan ben com jo que el procediment normal és el que t’indica què cal fer. Aquest principi inclou la independència dels diferents departaments, com el de ciència. Si jo cregués el contrari, segurament no hagués acceptat venir aquí.
—Què et passa? Les visions de la bonificació pel descobriment s’interposen davant de l’espectre d’un home mort?
—Tu saps bé que no és així —va replicar el Dallas, taxatiu—. No hi ha cap bonificació per gran que sigui que pugui canviar-se per la salut del Kane. Ara és massa tard per això. Ja estem aquí, i ja ha ocorregut. Mira, no et fiquis amb mi vols? Jo em limito a portar càrrega per un sou. Si jo desitgés ser un gran explorador i estigués matant-me per obtenir bonificacions per lliuraments, m’hauria inscrit en el cos de la frontera. I ja haurien pogut arrencar-me el cap una dotzena de vegades. La glòria… No, gràcies! No és per a mi. Em conformo amb que em retornin el meu oficial executiu.
La Ripley no va contestar aquesta vegada; es va quedar silenciosa durant diversos minuts. Quan va tornar a parlar, la seva amargor s’havia dissipat.
—Heu estat tu i en Kane junts en altres vols?
—Els suficients per conèixer-nos —va dir el Dallas, amb veu profunda mirant fixament el seu tauler.
—I què em dius de l’Ash?
—Sant tornem-hi amb això! —va dir el Dallas, sospirant i amb ganes de fugir, però no hi havia on—. Què vols saber d’ell?
—El mateix. Dius conèixer al Kane. Coneixes a l’Ash? Has volat amb ell abans?
—No.
Aquella idea no va preocupar al Dallas gens ni mica.
—Aquesta és la primera vegada. Vaig fer cinc remolcs, llargs i curts, amb diferents carregaments i altres científics; després dos dies abans que sortíssim de
Thedus, els van reemplaçar per l’Ash.
Ella el va mirar significativament.
—Quin problema hi ha? —va dir ell, amb duresa—. També van reemplaçar al meu vell oficial per tu.
—No confio en ell.
—Bona actitud. Ara bé, jo… jo no confio en ningú.
«És temps de canviar de tema», va pensar el Dallas. Pel que havia vist fins llavors, l’Ash era un oficial competent, encara que una mica estirat quan es tractava de fer broma amb ell, però la companyonia personal no era necessària en viatges en què es passava gairebé tot el temps, excepte en partir i arribar, en la narcosi de l’hiperson. Mentre complís amb el seu treball, al Dallas li importava un rave la seva personalitat. Fins al moment no hi havia raó per dubtar de la competència de l’Ash.
—Què està retardant les reparacions? —va preguntar el Dallas a la Ripley. Ella va esguardar el seu cronòmetre i va fer certs càlculs:
—Gairebé han d’estar acabant. Deuen d’estar revisant els retocs finals.
—Com ho saps això?
—Encara els hi deu quedar alguna cosa per fer. Estic segura, o ja haurien dit alguna cosa. Mira; tu creus que estic encobrint al Parker?
—No. Què queda per fer?
La Ripley va formular una ràpida pregunta al seu tauler:
—Encara estem cecs en els ponts B i C. Les antenes van volar, i cal reemplaçar-les per complet.
—M’importen un borrall els ponts B i C. Sé ben bé com estan. Cap altra cosa?
—Els sistemes d’energia de reserva es van esgotar quan vam aterrar. Recordes el problema amb les llums secundàries?
—Però no està operativa la font principal d’energia?
La Ripley va assentir amb el cap.
—Llavors, tot això de les reserves no cal. Podem enlairar-nos sense elles, tornar a l’hiperson i viatjar realment, en lloc d’estar perdent el temps aquí.
—És bona idea? Vull dir, enlairar-nos sense arreglar per complet les llums secundàries.
—Potser no, però vull sortir d’aquí, i vull sortir ara mateix. Hem investigat aquest senyal, i aquí l’únic al que cal rescatar és al Kane. Deixem que alguna expedició de la Companyia, amb l’equip apropiat, vingui a excavar al voltant d’aquella nau abandonada. No és això pel que ens paguen. Hem obeït totes les ordres. Ara, ja és suficient. Anem-nos-en d’aquí.
Al pont cadascú va tornar a assumir el seu lloc. Es van oblidar del Kane i de l’estrany ésser mort. Tot va quedar en l’oblit, excepte els procediments d’enlairament. Una vegada més, tots formaven una unitat. Les animositats i opinions personals van ser deixades de banda i sepultades pel desig de què el remolcador s’enlairés i tornés a l’espai net i obert.
—Impuls primari activat —va informar l’Ash, des de la infermeria, el seu lloc habitual.
—Verificat —va arribar la veu de la Lambert.
—Els botons secundaris encara no funcionen.
La Ripley va frunzir l’entrecella en llegir allò en el tauler per sobre del seu cap.
—Sí, ja ho sé. Navegant, estem llestos?
La Lambert va estudiar la seva pantalla.
—Reingrés orbital computat i registrat. Estic comprovant les posicions amb la refineria. Les tindré dins d’un segon.
—Aquí estan!
Va prémer després una sèrie de botons, en seqüència. Uns nombres es van il·luminar sobre el cap del Dallas.
—Em sembla correcte. Corregirem en arribar a dalt, de ser necessari. Prepareu-vos per l’enlairament!
Cobert de pols estranya, el
Nostromo va començar a vibrar. Un rugit es va elevar sobre l’udol de la tempesta, un tro generat per humans, va ressonar en els pujols de lava i va fer vibrar unes columnes hexagonals de basalt.
—Preparats —va dir la Ripley.
El Dallas va mirar a l’Ash a la pantalla:
—Com va?
El científic va estudiar els seus instruments:
—Tot està funcionant; no puc dir per quant temps.
—Prou com per treure’ns d’aquí —va dir el Dallas per l’intercomunicador—. Parker com es veu des d’allà? Podem enlairar-nos sense engegar el motor d’hiper-potència?
El Dallas sabia que si no podien contrarestar la gravetat sense ell, haurien d’engegar els hiper-impulsors per sortir d’allà. Però un segon o dos d’hiper-impuls els trauria completament del sistema. Això significaria relocalitzar-lo i desaprofitar un temps preciós per unir-se un altre cop amb el seu carregament. I el temps es tradueix en aire. Minuts = litres. El
Nostromo continuaria reciclant el seu mínim proveïment de material respirable tan sols un temps.
Quan els seus pulmons comencessin a rebutjar-lo haurien de tornar als congeladors, tant si havien trobat la refineria com si no.
El Dallas va pensar a la gegantesca fàbrica flotant i va tractar d’imaginar quant necessitarien per pagar-la amb els seus diferents modests salaris.
La resposta del Parker va mostrar certes esperances, encara que no va ser precisament encoratjadora.
—Sens dubte, però recordeu, això que em fet és simplement un nyap provisional. Es necessita l’equip de les drassanes per tal de què les reparacions siguin completes.
—Aguantaran?
—Haurien de fer-ho, tret que trobem a dalt molta turbulència. Això podria fer volar les cel·les noves. I no hi ha res més. No hi ha manera de tornar a reparar-les.
—Així doncs, preneu-vos-ho amb calma —va afegir el Brett, des del seu seient al cubicle d’enginyeria.
—Rebut; anirem amb compte. Tot el que cal fer és arribar a gravetat zero i després podrem seguir fins a Sol. Llavors les maleïdes cel·les podran anar-se’n a l’infern si volen. Però fins que estiguem a dalt i fora, mantingueu-les intactes, encara que hagueu de subjectar-les amb les mans.
—Farem el que puguem —va dir el Parker.
—Inspecció, canvi i fora.
En Dallas es va girar per orientar-se cap a l’oficial d’autorització del
Nostromo. La Ripley estava exercint dos càrrecs per la incapacitat del Kane.
—Eleva’ns uns cent metres i recull les xanques d’aterratge, —va dir el Dallas, i després va dirigir la seva atenció al seu tauler de nou—. Jo el mantindré ferm.
—Fins a cent —va dir la Ripley, manipulant uns controls.
El tro es va intensificar fora quan el remolcador es va elevar d’aquella superfície assotada pel vent. La nau es va elevar uns cent metres per sobre del terra, mentre la pols corria confusament per sota d’ella. Els massissos pilars que havien suportat al
Nostromo es van doblegar netament, entrant en la seva caixa de metall.
Un lleuger cop va ressonar en el pont, confirmant les dades de les computadores.
—Les xanques s’han doblegat —va anunciar la Ripley—. El blindatge s’està tancant.
Les plaques de metall van lliscar, cobrint les xanques i segellant la nau, a resguard de partícules de pols i d’aquella atmosfera estranya.
—Tot aguanta —va declarar l’Ash.
—Molt bé. Ripley, el Kane no està aquí, així que això és tot teu. Eleva’ns.
La Ripley va moure una doble palanca al tauler de l’executiu.
El rugit fora era eixordador, encara que no hi hagués ningú per sentir-lo ni per quedar impressionat pels avanços de la humanitat. Lleugerament inclinat cap amunt, el
Nostromo va començar a avançar.
—Estic pujant els «G» —va dir la Ripley, tocant diversos botons addicionals—. Apa, som-hi !
Elevant-se cap al cel i accelerant contínuament, el remolcador va semblar de sobte saltar cap a endavant. Uns vents poderosos van fregar la seva pell dura i brillant, i no van alterar el seu curs ni la seva velocitat.
L’atenció de la Lambert estava fixa en un aparell especial:
—Un quilòmetre i ascendint. En ruta. Inserció orbital 5.3 en 2 minuts.
Després va afegir silenciosament, per a si mateixa «Si això aguanta tot aquest temps».
—Tot sona bé —va murmurar el Dallas, observant dues línies que s’ajuntaven tranquil·litzadorament al seu tauler—. Endavant amb la gravetat artificial.
La Lambert va moure un interruptor. La nau va semblar vacil·lar, l’estómac del Dallas va protestar en desaparèixer la gravetat del petit món que quedava darrera d’ells, i que va ser reemplaçada de cop i volta de forma brusca.
—Llesta —va informar la Lambert, mentre les seves pròpies entranyes tornaven als seu lloc.
La mirada de la Ripley passava d’una pantalla a una altra. Va aparèixer una lleugera discrepància, i ella es va apressar a corregir-la.
—Dades d’impuls desigual. Estic alterant el vector.
Va tocar lleugerament un interruptor, i va observar amb satisfacció una agulla que tornava al seu lloc corresponent.
—Compensació efectuada. Ara, es manté ferm. Estem en curs.
En Dallas començava a creure que ho havien aconseguit sense cap dificultat quan un tremolor violent va recórrer tot el pont, engegant pels aires les possessions personals i els pensaments frenètics de tota la tripulació. El tremolor va durar tan sols un moment, i no es va repetir.
—Què collons ha estat això? —va preguntar el Dallas en veu alta.
Com a resposta, l’intercomunicador brunzí demanant pas.
—Ets tu Parker?
—Sí, hem tingut certes dificultats aquí a baix.
—Greus?
—El quadrant d’estribord s’ha sobreescalfat. Digues-m’ho tu mateix.
—Pots arreglar-lo?
—Estas de conya? Estic desconnectant-lo.
—Compensant de nou l’impuls desigual —va anunciar la Ripley solemnement.
—Cal que ens mantinguis d’una peça fins que estiguem més enllà del doble zero —va dir el Dallas, davant del micròfon.
—Què creus que estem intentant fer aquí?
L’intercomunicador va tallar la comunicació.
Al pont es va fer audible un lleuger canvi del rugit de les màquines; ningú mirava al seu veí, per temor de veure en ell les seves pròpies preocupacions.
Avançant una mica més lentament, però encara lliscant sense esforç entre núvols de vapor, el
Nostromo va seguir cap a l’espai, en ruta per trobar-se amb la refineria.
En contrast amb la relativa calma del pont, la sala de màquines era escenari d’una activitat febril. En Brett estava novament dins d’un tub, suant i desitjant estar en una altra part.
—Ho has col·locat? —li va preguntar el Parker, des de fora.
—Sí, això crec. La pols està embussant de nou les maleïdes preses. La número dos està sobreescalfant-se.
—Creia que ho havíem deixat enrere això.
—Jo també. Deu haver entrat per una pantalla. Les maleïdes màquines són massa sensibles!
—No van ser dissenyades per volar entre huracans de partícules —li va recordar el Parker al seu soci—. Escup sobre elles uns dos minuts i ens en sortirem.
Un segon tremolor va recórrer el pont.
L’atenció de tots estava fixa en els seus respectius taulers. En Dallas va pensar en preguntar als enginyers, i després s’ho va rumiar millor i es va abstenir. Si el Parker tenia res de què informar, ho faria.
«Vinga, Va!» va dir silenciosament. «A munt!». Es va prometre a si mateix que si el Parker i el Brett aconseguien mantenir funcionant els impulsos primaris durant altres dos minuts, intercediria en nom d’ells per aquelles bonificacions que constantment estaven sol·licitant. Un aparell va mostrar que la gravitació estava esvaint-se ràpidament. «Un minut més», va pregar el Parker, acariciant amb una mà, inconscientment, la paret més propera. «Només un altre minut!».
Sorgint d’una corona de núvols, el
Nostromo va sortir a l’espai obert. Un minut i cinquanta segons després, l’indicador de gravetat de superfície en el tauler del Dallas va assenyalar zero.
Aquell va ser el senyal per a certes aclamacions poc professionals però sinceres al pont.
—Ho hem aconseguit! —va dir la Ripley, deixant-se caure, exhausta, contra el respatller encoixinat del seient—. Diables! Ho hem aconseguit.
—Quan el primer tremolor i quan hem començat a perdre velocitat, creia que no ho aconseguiríem —va sospirar el Dallas—. Ja veia com ens estavellàvem contra el pujol més proper. Bé, ens podia haver passat, si haguéssim hagut de pujar deixant-nos la refineria.
—No hi ha res de què preocupar-se —va dir la Lambert, sense somriure—. Hauríem aterrat, per quedar-nos allà. Llavors, la nostra trucada d’auxili s’hauria engegat. Ens hauríem pogut relaxar dins de l’hiperson fins que alguna altra afortunada tripulació sortís dels seus congeladors per rescatar-nos.
«No esmentis res sobre bonificacions… encara», estava dient-se el Dallas a si mateix. «Sorprèn-los amb ella quan despertin a l’òrbita terrestre», però ara com ara, l’equip d’enginyeria almenys s’havia guanyat un elogi verbal.
Va encendre la intercomunicació:
—Bon treball, parell de dos. Com va?
—Ara que hem sortit de la pols, ronca com en Jonsy.
Un xerric metàl·lic va sortir de l’altaveu. El Dallas va frunzir l’entrecella durant un moment, incapaç de reconèixer-lo. Llavors va comprendre que el Parker probablement havia obert una cervesa, sense adonar-se que estava massa a prop del micròfon.
—Ha estat molt senzill —va continuar l’enginyer, orgullós—. Quan nosaltres reparem alguna cosa, reparada es queda.
Un so borbollejant va omplir l’altaveu, com si el Parker estigués submergint-se en alguna cosa.
—És clar que sí. Bon treball —els va confirmar el Dallas—. Descanseu una mica, us ho heu guanyat.
—Parker!
—Sí?
—Quan ens elevem rumb a la terra i estiguis coordinant el teu departament amb control d’enginyeria, aparta la teva cervesa del micròfon.
El borbolleig va cessar.
Satisfet, el Dallas va tallar la comunicació i va dir, sense dirigir-se a ningú en particular:
—Cobrem els diners i anem-nos a casa. Porta’ns al garatge, Lambert.
L’angle d’ascens del
Nostromo va començar a reduir-se. Van passar diversos minuts abans que un continu «bip» comencés a sonar a sobre del lloc de la navegant.
—Aquí ve —va informar la Lambert als seus companys—. Precisament on se suposa que ha d’estar.
—Molt bé —va dir el Dallas, manipulant controls—. Alinea’ns i mantén-te observant la refineria.
Els instruments brunzien en ajustar la seva posició respecte a la muntanya de plàstic i metall. La Ripley va encendre un control, i el remolcador va seguir cap a enrere, apropant-se a la fosca massa de la refineria.
—Estem en posició —va dir.
—Endavant —va dir el Dallas observant intensament certes dades, amb els dits sobre una filera de botons vermells.
—Estem desplaçant-nos —l’atenció de la Ripley es dirigia cap a dues pantalles al mateix temps—. Es redueix la distància. Vint, quinze… ja està!
Va manipular un interruptor.
En Dallas va prémer uns controls vermells:
—Motors apagats, energia primària de compensació. Tenim estabilitat inercial. Activeu el bloqueig de l’hiper-impuls.
—Activat —li va informar la Ripley—. Ja estem units.
En ser activat ara, el
Nostromo generaria un camp d’hiper-impuls suficient per tibar de la refineria. Viatjaria juntament amb ells, embolicada en aquestes misterioses manifestacions d’irrealitat que capaciten a naus i homes per viatjar a major velocitat que la llum.
—Fixa el rumb cap a la terra —va ordenar el Dallas tensament—. Llavors, encén el motor gran, i porta’ns a la velocitat de la llum més quatre.
—Amb molt de gust.
—Trajectòria computada, i tancada —va dir la Lambert, un moment després—. És hora d’anar a casa.
Després va afegir, per a si mateixa: «Peus meus, traieu-me d’aquí».
La Ripley va tocar un gran control. El petit món amb l’estranya nau encallada es va esvair com si mai hagués existit. El
Nostromo va assolir i superar la velocitat de la llum. Un efecte de corona es va materialitzar a través de la nau i la refineria. Sobre ells, els estels es van tornar blaus, i els que es quedaven enrere canviaven i es tornaven vermells.
Sis membres de la tripulació s’encaminaven, tranquil·litzats, a casa. Sis membres de la tripulació, i un altre més anomenat Kane.
Es van asseure al voltant de la taula a prendre cafè o qualsevol altre líquid tebi que estimulés, segons els seus gustos i els seus hàbits. Les seves postures relaxades mostraven el seu estat d’ànim. Tot just acabaven de sortir d’un tràngol que els havia fet comportar-se tan durament com el cristall, però amb el doble de fragilitat. Ara, les cames penjaven despreocupadament dels braços de les butaques, i les esquenes s’enfonsaven entre els coixins.
La Lambert encara seguia al pont, fent les últimes correccions abans de permetre’s el luxe de descansar. L’Ash es trobava a baix a la infermeria acompanyant al Kane. L’oficial executiu i el seu estat eren el principal tema de conversa.
El Parker va abocar un te fumejant, i va fer espetegar els llavis amb poca delicadesa, proposant amb la seva habitual confiança:
—El millor serà congelar-lo. Això detindrà la maleïda malaltia.
—No sabem si la congelació alterarà el seu estat d’alguna manera —argumentà el Dallas—. Podria empitjorar-lo. Podria intensificar el mal que l’ha posseït.
—És mil vegades millor que no fer res —va dir el Parker, brandant la seva tassa com un bastó—. I això és el que fins avui ha fet l’autometge: res. Tingui el que tingui, està per sobre de la seva capacitat. Exactament com va dir l’Ash. Aquesta computadora mèdica està programada per guarir coses com ara marejos i ossos trencats, però no pas una cosa d’aquest tipus.
—Tots sabem que en Kane necessita ajuda especialitzada.
—Que acabes de reconèixer que no podem prestar-li.
—Correcte —va dir el Parker, recolzant-se sobre el seu respatller—. Exactament. Per això dic: Congeleu-lo fins que estiguem a casa, i pugui examinar-lo un metge especialitzat en malalties estranyes.
—Correcte —va afegir el Brett.
La Ripley va sacsejar el cap i semblava irritada.
—Sempre que ell diu alguna cosa, tu afegeixes: «correcte». Te n’has adonat d’això, Brett?
El Brett va riure:
—Correcte.
La Ripley es va donar la volta per mirar a l’enginyer.
—Què en penses d’això, Parker? El teu col·lega es limita a seguir-te per tot arreu i dir «correcte». Com els lloros.
El Parker es va girar cap al seu company:
—Sí. Converteix-te en un. Ets un tipus de lloro?
—Correcte.
—Oh, Talleu ja el rotllo!
Al Dallas li va fer llàstima l’enginyer. Una mica de frivolitat els vindria bé a tots, i ell havia d’oposar-se. Per què havia de ser així? Les relacions entre els membres de la tripulació eren més de confiança entre iguals que del tipus cadena de comandament, de cap a subordinat. Llavors, per què sobtadament s’havien vist obligats a recordar-li que ell era el capità?
Potser perquè es trobaven en una situació crítica, en certa manera, i algú havia d’estar al comandament oficialment. Estava fart de la responsabilitat. Mala ocupació. Precisament, hauria preferit estar en el càrrec de la Ripley o del Parker. Especialment en el del Parker. Els dos enginyers podien estar allà, tranquils en el seu cubicle privat, i oblidar-se alegrement de tot el que no els afectés de manera directa. Mentre estiguessin funcionant les màquines i els sistemes de la nau, no eren responsables davant de ningú.
Va pensar que no li agradava prendre decisions. Per això estava al comandament d’un vell remolcador i no d’una nau de línia. I quelcom encara més revelador: potser per això mai es queixava de la seva sort. Com a capità del remolcador podia passar la major part del temps en l’hiperson, no fent res més que dormir i cobrar el seu salari. En l’hiperson no havia de prendre decisions.
«Aviat» es va dir a si mateix. Aviat retornarien tots a les comoditats privades dels seus taüts individuals. Les xeringues baixarien automàticament, els soporífers entrarien a les seves venes, aletargant els seus cervells, i ells es deixarien portar gratament fins a una terra on ja no caldria prendre decisions i on no existien les sorpreses desagradables d’un univers hostil. Quan acabessin el seu cafè.