Alien
X
Pàgina 21 de 30
X
En Dallas estava estudiant les dades de l’oxigen restant per última vegada, amb l’esperança que algun miracle hagués afegit un altre zero a l’implacable nombre del marcador. Va observar com el comptador feia el seu treball i va veure l’últim dígit de la línia passar de 9 a 8. Va haver-hi un so greu a l’entrada i es va donar volta; es va relaxar en veure que eren el Parker i el Brett. En Parker va deixar caure tot un reguitzell de tubs de metall al terra. Cadascun feia aproximadament el doble del diàmetre del polze d’un home. Van sonar a buit. S’assemblaven a alguna mena d’arma. En Brett es va desembarassar de diversos metres de xarxa; semblava satisfet de si mateix.
—Aquí estan els estris. Tot ja provat i llest.
En Dallas va fer un gest d’aprovació amb el cap.
—Trucaré als altres.
Va fer una crida general al pont i mentre la tripulació arribava es va dedicar a inspeccionar, amb un posat interrogatiu, la col·lecció de tubs. L’Ash va ser l’últim en arribar, ja que era el que estava més lluny.
—Intentarem atrapar l’alien amb això? —va dir la Lambert assenyalant els tubs; la seva veu no va deixar dubte respecte a la seva opinió sobre l’eficàcia dels aparells.
—Dóna’ls una oportunitat —va dir en Dallas—. Que cadascú agafi un.
Tots es van alinear, i en Brett els va anar passant les unitats. Cadascuna era d’a prop de metre i mig de llarg. En un extrem hi havia una instrumentació compacta, que formava un bast mànec. En Dallas va esgrimir el tub com una espasa. Volia alguna cosa que pogués interposar entre ell i el seu enemic, per si sobtadament deixava anar àcid, o per a qualsevol altra defensa que tingués, tot i que no li venia cap al cap. Al brandar aquesta espècie de garrot, va sentir quelcom il·lògic i primitiu, però reconfortant.
—He posat tres cèl·lules portàtils a cadascun —va dir el Brett—. Les bateries li donaran una bona descàrrega. No cal tornar a carregar-les tret de què es mantingui el botó de descàrrega premut durant força estona, i amb això vull dir realment molt de temps.
Va ensenyar després el mànec del seu propi tub:
—No tingueu por d’utilitzar-lo. El mànec està completament aïllat en aquesta part de darrera fins al tub. Si toqueu el tub quan estigui encès, haureu de deixar-lo anar, però hi ha un altre tub a l’interior, que condueix per superfred; és aquest el que dóna la major part de la descàrrega. Gairebé el cent per cent de l’energia descarregada va a l’altre extrem. Així doncs, tingueu molta cura de no posar la mà aquí.
—Ens fas una demostració? —va preguntar la Ripley.
—Sí, és clar.
El tècnic en enginyeria va tocar amb el seu tub un conducte que corria a través de la paret més propera. Una espurna blava va brollar del tub, va sentir-se un soroll com el d’una fuetada i una lleugera olor a ozó. En Brett va somriure.
—Haureu de comprovar-los tots. Crec que tots funcionen bé. Els hi podeu treure molt de suca aquestes andròmines.
—Hi ha alguna manera de graduar el voltatge? —va preguntar el Dallas.
En Parker va negar amb el cap.
—Hem volgut fer, en la mesura del possible, un aparell d’atac, però que no mati. No en sabem res sobre les particularitats de la criatura, ni teníem temps d’instal·lar coses com ara reguladors de corrent. Cada tub genera una sola càrrega invariable. No fem miracles, saps?
—És la primera vegada que et sento reconèixer-ho —va dir la Ripley.
El Parker la va mirar durament .
—No li farà mal al petit monstre, tret que el seu sistema nerviós sigui molt més sensible que el nostre —va dir en Brett—. D’això en podem estar segurs. El seu pare era més petit, i tanmateix molt dur.
Després brandà el tub com un antic gladiador que es preparava a entrar a l’arena.
—Això només li donarà un petit ensurt. Per descomptat, no ho sentiré si aconsegueixo electrocutar al petit monstre.
—Potser resulti —va reconèixer la Lambert—. Així doncs, aquesta és la nostra possible solució al problema u. Què em dieu del problema número dos? Trobar-lo.
—M’he encarregat d’això.
Tothom es va girar, amb sorpresa, al veure l’Ash que mantenia un petit aparell en forma d’intercomunicador. No obstant, l’Ash tan sols es dirigia al Dallas. Incapaç de sostenir la mirada del científic, en Dallas va mantenir la seva atenció enfocada exclusivament en el petit aparell.
—Com queda clar que caldrà localitzar la criatura quan sigui possible, he fet aquest aparell per la meva banda. En Brett i en Parker han aconseguit unes eines admirables, concebudes especialment per a manipular la criatura. Bé, aquí està el meu mitjà per trobar-la.
—Un rastrejador portàtil? —va dir la Ripley, admirant el compacte instrument. Semblava haver estat assemblat en una fàbrica i no ser una andròmina precipitadament improvisada en el laboratori d’un remolcador comercial.
L’Ash va assentir amb el cap.
—Si l’engegues busca un objecte mòbil. El seu abast no és gran, però quan arriba a certa distància comença a sonar, i el volum augmenta proporcionalment a la distància decreixent de l’objectiu.
La Ripley va agafar el rastrejador de mans del científic i li va donar la volta. El va examinar amb ull professional.
—Com es sintonitza? Com distingeix els companys de l’enemic?
—De dues maneres —va explicar l’Ash, orgullós—. Com ja he dit, el seu abast és curt. Això podria considerar-se un desavantatge, però en aquest cas juga al nostre favor, ja que permet a dos grups buscar sense que el rastrejador delati a l’altre grup; i, encara més important, té incorporat un sensible monitor de densitat de l’aire. Tot objecte que es mogui l’afectarà. En l’aparell podem veure en quina direcció està avançant el subjecte. Simplement, apunteu cap a endavant. No és un instrument tan avançat com jo hagués volgut, però és el millor que he pogut fer en un temps tan limitat.
—Ho has fet estupendament, Ash —va tornar a reconèixer en Dallas, i va agafar el rastrejador de mans de la Ripley—. Això serà més que suficient. Quants n’has fet?
Per tota resposta, l’Ash va posar un duplicat al palmell de la mà del capità.
—Això significa que podem dividir-nos en dos equips. Magnífic. Bé, no calen explicacions complicades; Sabeu tan bé com jo el que cal fer. El que el trobi que intenti agafar-lo amb la xarxa, després cal portar-lo a la resclosa i enviar-lo fins a
Rigel tan ràpidament com es pugui. No m’importa si voleu utilitzar els forrellats explosius de la comporta exterior. Nosaltres sortirem amb els nostres vestits si cal fer-ho.
Va enfilar el corredor; va fer una pausa per mirar al seu voltant i cap a l’habitació plena d’instruments. Semblava impossible que res ni ningú s’hagués pogut esmunyir fins allà sense ser detectat, però si anaven a fer una recerca sistemàtica, millor seria no fer excepcions.
—Per començar, assegurem-nos que no està al pont.
En Parker portava un dels rastrejadors. El va engegar, i amb ell va apuntar per tot arreu al pont, mantenint la seva atenció en l’agulla rudimentària que hi havia a la part davantera de la unitat.
—Sis desplaçaments —va anunciar després de completar el registre en totes direccions—. Tots ells aproximadament cap a la direcció en la què estem cadascun de nosaltres.
—Aquí sembla estar net. Si aquesta maleïda cosa funciona…
L’Ash va parlar sense ofendre’s.
—Sí que funciona. Tu mateix acabes de demostrar-ho.
Uns als altres es van anar passant l’equip addicional. En Dallas observava als seus companys que esperaven.
—Tots llestos?
Es va sentir un parell de murmuris «No», i tots van somriure. La tràgica mort del Kane ja s’havia esvaït, o gairebé, en les seves memòries. Aquesta vegada estaven previnguts per enfrontar-se al ser estrany i es sentien ben protegits amb les armes apropiades per a la tasca.
—Els canals estan oberts en tots els ponts —va dir en Dallas avançant decidit pel corredor. Ens mantindrem en contacte constant. L’Ash i jo anirem amb la Lambert i un rastrejador. En Brett i en Parker integraran el segon equip. Ripley, tu seràs la seva cap amb l’altre rastrejador. Al primer senyal de la criatura, la prioritat és capturar-la i després llençar-la dins la càmera de buit. Notificar-ho a l’altre equip és una consideració secundària. Som-hi!
Van desfilar pel pont.
Els corredors del nivell A mai els havien semblat tan llargs ni tan foscos. En Dallas els coneixia com el palmell de la seva pròpia mà i, no obstant, el saber que alguna cosa mortal podia trobar-se oculta en un racó o a les cambres d’emmagatzematge, li va fer donar les passes amb precaució, on d’una altra manera hauria caminat amb total confiança àdhuc amb els ulls tancats. Totes les llums van ser enceses, però això no va il·luminar gaire el corredor. Eren llums de servei, tan sols per a ús ocasional. Per què malbaratar energia il·luminant tots els racons d’una nau de treball com el
Nostromo, quan la seva tripulació passava poc temps desperta? La llum era suficient per veure’s-hi durant la sortida i l’arribada i durant alguna emergència ocasional de vol. En Dallas podia estar agraït per la llum que tenia, però això no li impedia lamentar que no hi haguessin allà uns reflectors.
La Lambert sostenia l’altre costat de la xarxa, enfront del Dallas. La xarxa s’estenia d’un costat a un altre del corredor. En Dallas es va aferrar el seu extrem una mica més fort, i va fer una estibada. La Lambert es va girar cap a ell, sorpresa, amb els ulls molt oberts. Després es va relaxar, va fer un senyal amb el cap i va tornar a dirigir la seva atenció als punts foscos del corredor. Havia estat somiant, enfonsant-se en una espècie d’auto-hipnosi; la seva ment estava tan plena de possibilitats horribles que havia oblidat per complet el que portava entre mans. Havia de buscar als nínxols i racons de la nau, no en la seva imaginació. La mirada d’alerta va tornar al seu rostre i el Dallas va centrar la seva atenció en la propera corba del corredor.
L’Ash els seguia d’a prop, amb la mirada fixa en la pantalla del rastrejador. Es movia a les seves mans de costat a costat, detectant de paret a paret. L’instrument era silenciós excepte quan el científic el movia massa cap a l’esquerra o cap a la dreta; ja que detectava a la Lambert o al Dallas, i emetia llavors un «bip» planyívol, fins que l’Ash tocava un botó per fer-lo callar.
Es van detenir davant d’una escala que descendia en forma de caragol.
La Lambert es va inclinar i després va dir en veu baixa:
—Hi ha alguna cosa allà a baix? Aquí a dalt estem tan nets com la reputació de la teva mare.
En Brett i en Parker van agafar més fortament la xarxa mentre na Ripley es detenia enfront d’ells. Apartant la mirada de l’aparell va cridar cap amunt:
—Res aquí sota!
Al nivell superior la Lambert i en Dallas van seguir avançant, seguits per l’Ash. La seva atenció estava fixa en la propera corba del corredor; no els agradaven aquelles corbes, oferien llocs per ocultar-se. Tombar cap el corredor i descobrir tan sols un buit que s’estenia davant d’ells, va ser per a la Lambert com trobar un tresor.
El rastrejador començava a semblar més pesat a les mans de la Ripley, quan una minúscula llum vermella va parpellejar de sobte a sota de la pantalla principal. La Ripley va veure que l’agulla vibrava, i es va assegurar que fos l’agulla, no les seves pròpies mans. Llavors l’agulla va fer un moviment definitiu, apartant-se del zero de l’escala.
La Ripley es va assegurar que el rastrejador no estava detectant al Brett o al Parker.
—Atureu-vos! He trobat alguna cosa.
Va donar unes quantes passes cap a endavant.
L’agulla va saltar a través de l’escala, mentre que la llum vermella es va encendre i va romandre encesa.
La Ripley es va quedar mirant-la però no va fer cap altre moviment, a part de minúsculs canvis en la direcció en què es movia. La llum vermella romania encesa i ben clara.
En Brett i en Parker contemplaven el pis del corredor; inspeccionaven també les parets i el sostre. Tots recordaven com el primer ser estrany, encara que mort, havia caigut a sobre de la Ripley. Ningú descartava que aquesta nova versió també pogués grimpar. Així doncs, mantenien la mirada fixa tant en el terra com en el sostre.
—D’on ve? —va preguntar en Brett en veu baixa. La Ripley contemplava l’aparell amb l’entrecella frunzida. L’agulla de l’indicador havia començat sobtadament a recórrer tota l’escala. Tret que la criatura pogués viatjar a través de parets sòlides, el comportament de l’agulla no corresponia als moviments d’un ésser viu. Va sacsejar l’aparell amb ambdues mans. Però l’agulla va seguir el seu estrany comportament i la llum vermella va romandre encesa.
—No ho sé, l’agulla s’ha tornat boja, recorre tota l’escala.
El Brett va donar una puntada de peu a la xarxa, i va maleir entre dents.
—Diables! No podem permetre’ns cap avaria. Ja li ensenyaré jo a l’Ash…
—Espera —va dir ella amb constrenyiment, i va posar cap per avall l’aparell; l’agulla es va estabilitzar immediatament.
—Està treballant bé, simplement està confús. O millor dit, jo ho estava. El senyal ve de sota nostre.
Tots dos van mirar cap al terra. Res va sortir del pis per atacar-los.
—És al nivell C —remugà en Parker—. Justament a manteniment. Mal lloc per buscar.
—Vols que no hi fem cas?
Ell la va mirar, però aquesta vegada sense veritable ira.
—Això no té gràcia.
—No. No la té —va dir ella, compungida—. Va som-hi. Els dos coneixeu el nivell millor que jo.
En Parker i en Brett, sostenint acuradament la xarxa entre els dos, la van precedir per una escala poc usada. El nivell estava mal il·luminat, fins i tot per a la humil equipació del
Nostromo. Es van detenir a la base de l’escala per deixar que els seus ulls s’adaptessin a la densa foscor regnant.
La Ripley va tocar una paret per accident, i va retirar la mà amb repugnància; tot estava cobert per una viscosa capa llefiscosa. «Vells lubrificants», va murmurar. Una nau transespacial hauria estat clausurada si un inspector descobrís en ella tals condicions; però ningú es preocupava de tals minúcies en una nau com el
Nostromo. Els lubrificants no preocupaven a cap peix gros. Què l’importava aquell desordre a la tripulació d’un remolcador?
La Ripley es va prometre que quan haguessin conclòs aquell viatge, demanaria el seu canvi a un transbordador espacial o renunciaria al servei. Però va recordar que ja s’havia fet la mateixa promesa una dotzena de vegades abans; tanmateix, aquesta vegada es mantindria ferma.
La Ripley va apuntar amb el rastrejador al pis del passadís. Res. Quan el va aixecar apuntant a la paret del davant, la llum vermella va tornar a encendre’s. L’agulla il·luminada registrava una percepció clara.
—Bé, anem.
Començà a caminar confiant en la petita agulla, perquè sabia que l’Ash feia bé la seva feina, perquè fins llavors l’aparell havia funcionat bé, i perquè no tenia alternativa.
—Aviat toparem amb alguna cosa —la va avisar en Brett.
Van transcórrer diversos minuts. El passadís es va bifurcar. La Ripley va seguir fent servir el rastrejador, i va començar a avançar pel passatge de la dreta. La llum vermella va començar a afeblir-se. Va donar la volta i es va encaminar cap a l’altre corredor.
—Per aquí.
Les llums eren encara més escasses en aquella secció de la nau. Ombres profundes els envoltaven sufocants, malgrat que ningú entrenat en aquella nau de l’espai profund havia sentit mai claustrofòbia. Els seus passos ressonaven a sobre del pis de metall, tan sols ofegats quan travessaven petits tolls de fluid acumulat.
—En Dallas ha d’exigir una inspecció —va murmurar el Parker empipat—. Tancarien el 40 per cent de la nau, i llavors la Companyia hauria de pagar la neteja.
La Ripley va sacsejar el cap i va mirar a l’enginyer amb escepticisme.
—Em jugo el que vulguis a que això no passaria. A la Companyia li resultaria més fàcil i més barat comprar a l’inspector.
El Parker va lluitar per ocultar la seva decepció. Una altra de les seves brillants idees que fracassava. El pitjor del cas era que la lògica de la Ripley gairebé sempre era irrefutable. El seu ressentiment i la seva admiració per ella van créixer, en la mateixa proporció .
—Parlant d’arreglar i de netejar —va continuar la Ripley—, què passa amb els llums? Jo he dit que no coneixia bé aquesta part de la nau, però tu amb prou feines pots veure’t aquí el teu propi nas. Jo creia que vosaltres us encarregàveu del Mòdul Dotze. Hauríem de tenir millor il·luminació, fins i tot aquí sota.
—Però si la vam arreglar! —va protestar el Brett.
En Parker es va apartar per revisar un panell contigu.
—El sistema de proveïment s’ha de manipular amb cautela. Alguns dels circuits no han estat rebent el corrent habitual, saps? Va ser bastant difícil restablir l’energia sense volar tots els fils conductors de la nau. Quan les coses es compliquen, els sistemes afectats limiten la seva entrada d’energia per evitar sobrecàrregues. No obstant, en aquesta secció la potència està exageradament baixa. Però podem arreglar-ho.
Va tocar un interruptor del panell i va modificar un contacte. La llum del corredor es va fer més potent.
Van seguir avançant un bon tram fins que la Ripley es va detenir de sobte aixecant una mà:
—Espereu.
El Parker va estar a punt de topar amb ella, en la seva pressa per obeir i en Brett es va ensopegar amb la xarxa. Ningú va riure.
—Estem a prop —va murmurar en Parker, esforçant els seus ulls per penetrar en la negror.
La Ripley va mirar l’agulla, amb l’escala feta a mà per l’Ash en el metall, dins de la pantalla il·luminada:
—Segons això, està a menys de quinze metres.
En Parker i en Brett van agafar amb més força la xarxa sense que ningú els digués res. La Ripley va aixecar el tub i el va engegar. Va avançar previngudament, amb el tub a la mà dreta i el rastrejador a la mà esquerra. Seria difícil imaginar tres persones que fessin menys soroll que la Ripley, en Parker i en Brett avançant pel corredor. Fins al seu panteix, abans acompassat, va deixar de sentir-se.
Van recórrer cinc metres, després deu. Un múscul del panxell esquerre de la Ripley va saltar com una llagosta, causant-li dolor; no li va fer cas i van seguir avançant. La distància, ha jutjar pel rastrejador, es reduïa irrevocablement.
Ara na Ripley avançava gairebé a la gatzoneta, disposada a saltar cap a enrere en l’instant en què qualsevol fragment de tenebres semblés moure’s. El rastrejador, amb el so intencionadament baix, els va fer detenir-se, al cap de quinze metres. Allà la llum seguia sent somorta, però suficient per mostrar-los que res s’ocultava en aquell pudent corredor.
Donant-li la volta lentament al rastrejador, la Ripley va intentar mirar simultàniament l’aparell i l’extrem del passatge. L’agulla es movia amb lentitud en el quadrant. La Ripley va aixecar la mirada i va veure un petit caseller a la paret del passatge. Estava amb prou feines ajustat i prou.
En Parker i en Brett van notar on s’havia concentrat la seva atenció. Es van col·locar, tan bé com els hi va ser possible, enfront del caseller. La Ripley els va fer un senyal amb el cap, tractant d’eixugar-se part de la suor que cobria el seu rostre. Va aspirar profundament i va deixar el rastrejador al terra. Amb la mà lliure, va agafar la maneta del caseller. La seva mà ja humida la va notar freda i enganxifosa.
Aixecant el tub, va prémer el botó que hi havia a l’extrem del mànec, i es va llançar contra la paret del corredor deixant caure el tub de metall dins del forat. Un xiscle horrible va sonar per tot el corredor. Una petita criatura, tota ulls i urpes brillants va semblar explotar en el petit espai. Va aterrar netament en meitat de la xarxa, mentre el parell d’enginyers lluitaven frenèticament per embullar-la en tantes capes de fil com fos possible.
—Aguanta’l, aguanta’l! —cridava en Parker, triomfant—. Tenim al petit fill de puta, tenim…!
La Ripley estava revisant ansiosament la xarxa. Una enorme onada de decepció la va recórrer. Va apagar el tub i va recollir el rastrejador.
—Maleït sia! —va dir cansadament—. Calmeu-vos. Mireu.
En Parker va deixar anar la xarxa al mateix temps que en Brett. Tots dos havien vist el que havien atrapat i remugaven furiosos. Un gat emprenyat es va lliurar com va poder de la xarxa i es va allunyar esbufegat pel corredor abans que la Ripley pogués protestar.
—No, no! —va dir ella, massa tard—. No el deixeu anar!
Al lluny van aconseguir veure com s’esvaïa la seva pell ataronjada.
—Sí, tens raó —va dir en Parker—. L’hauríem d’haver matat. Ara tornarà a aparèixer al rastrejador.
La Ripley li va dirigir una dura mirada, i no va fer cap comentari. Després va tornar la seva atenció al Brett, que mostrava instints menys assassins.
—Vés tu a per ell. Ja discutirem més tard que en farem d’ell. Però seria bona idea mantenir-lo tancat a la seva caixa perquè no pugui confondre a la màquina, o a nosaltres.
En Brett va assentir amb el cap.
—Correcte.
Es va donar la volta i va trotar pel passatge, seguint al gat. Na Ripley i en Parker van seguir avançant lentament, en la direcció oposada, amb la Ripley portant el rastrejador i el tub i intentant ajuda al Parker al mateix temps amb la xarxa.
Una porta oberta va conduir al Brett a una gran sala pel manteniment de l’equip. Va donar-li una darrera ullada de dalt a baix al corredor i no va veure cap senyal del gat. D’altra banda, aquella cambra amb tot de materials era ideal perquè s’hi ocultés un gat. Si no estava allà dins, podria haver anat a reunir-se amb els altres. L’animal podia estar en qualsevol part de la nau, però la sala de manteniment era un bon lloc per refugiar-se.
Hi havia llum a l’interior, encara que menys brillant que al passadís. En Brett no va fer cas a la filera d’instruments alineats, als massissos contenidors de mòduls de recanvi ni a les eines brutes. Uns panells luminescents identificaven el contingut dels embalatges.
Se li va ocórrer llavors que probablement els seus dos companys ja no podien sentir-lo. Aquella idea el va fer tremolar. Com més aviat posés les mans en aquell maleït gat, millor.
—Jones, vine, mixet, mixet… Jonsy, vine a veure a en Brett, moix.
Es va inclinar per veure en la foscor una gran escletxa entre dos recipients. El lloc estava desert. Alçant-se es va netejar la suor del front, primer del costat esquerre, després del dret.
—Maleït Jones! —va murmurar en veu baixa—, on diables t’has ficat?
Al fons de la sala va sentir que algú rascava les parets. El soroll va anar seguit per un vague, però tranquil·litzador so inconfusiblement felí. En Brett va deixar escapar un sospir d’alleujament i va avançar cap al lloc.
La Ripley es va detenir i va mirar cansadament la pantalla del rastrejador. La llum vermella s’havia apagat, l’agulla estava novament a zero i cap so sortia de l’aparell. Mentre ella mirava, l’agulla va vibrar un moment, després va quedar immòbil.
—Aquí no hi ha res —li va dir al reciari[15]—. Crec que no hi ha ningú aquí, a part de nosaltres i del Jones.
Va mirar al Parker:
—Accepto qualsevol suggeriment.
—Tornem. Com a mínim, podrem ajudar al Brett a atrapar al cony de gat.
—No li agafis mania al Jones —va dir la Ripley, assumint automàticament la defensa de l’animal—. Està tan espantat com tots nosaltres.
Van donar-se la volta i van avançar pel pudent corredor. La Ripley va deixar encès el rastrejador, per si de cas.
En Brett s’havia obert pas entre piles d’equip, i no podia avançar més. Xanques i suports de la superestructura del
Nostromo formaven un intricat laberint de metall al seu al voltant. Estava descoratjant-se ja quan un altre murmuri familiar va arribar fins a ell. Apartant una pila de metall, va veure dos petits ulls grocs que brillaven en la foscor. Va vacil·lar durant un moment. El Jones era si fa o no fa de la grandària del que havia brollat del pit del pobre Kane. Un altre miol el va fer sentir millor. Tan sols un gat ordinari podia produir aquell so.
En avançar més treballosament, es va ajupir per encendre el seu llum i va aconseguir veure una pell de gat i uns bigotis: era el Jones.
—Vine, gatet… m’alegro de veure’t, maleït gat pelut.
Va estendre la mà cap al Jones. L’animal va bufar, amenaçant-lo, i va retrocedir més profundament cap al racó.
—Au va, Jones! Vine amb en Brett. No hi ha temps per a ximpleries.
Una cosa més prima que el feix lluminós del llum que el tècnic d’enginyeria acabava d’arreglar, va arribar fins a baix. Va descendir en complet silenci, produint la sensació d’una enorme energia mantinguda a l’aguait. Uns dits es van estendre i van embolicar per complet la gola de l’enginyer, creuant-se un sobre un altre. El Brett va aconseguir proferir un crit, portant-se ambdues mans a la gola. Per l’efecte que feien sobre ell aquells dits d’acer, bé podien haver estat soldats.
Va ser aixecat en l’aire per aquella mà; les seves cames van quedar ballant en l’aire. El Jones va saltar per sobre d’ell.