Alien
VI
Página 14 de 30
—Aquí no hi ha cap rastre del líquid. Ha deixat de sagnar? —va dir el Parker, passejant la seva mirada de la sorruda Ripley al Dallas.
—Sí. Després de traspassar dos nivells —va respondre el Dallas, encara sorprès per la potència del fluid estrany.
La Ripley va semblar tornar a la vida i va mirar al seu voltant.
—Estem tots aquí sota. I qui està amb en Kane? Crec que ningú està observant-lo, ni a ell, ni a l’ésser estrany.
Van sortir a la carrera precipitadament cap a les escales.
El Dallas va ser el primer a entrar a la infermeria. Una ràpida mirada li va mostrar que res havia canviat. En Kane encara jeia com l’havien deixat, immòbil sobre la plataforma, amb l’alien sobre el seu rostre.
El Dallas va sentir ràbia contra si mateix. Havia actuat com un nen. El líquid havia demostrat, per descomptat, propietats inesperades i perilloses, però no justificaven l’enorme pànic que els havia envaït. El Dallas va haver de designar a un o dos membres de la tripulació per quedar-se i mantenir sota vigilància a la criatura.
Per fortuna, gens havia canviat durant la seva absència. La cosa no s’havia mogut ni, pel que semblava, en Kane. D’ara endavant, sorgissin els problemes que sorgissin en qualsevol lloc, algú estaria assignat a la infermeria en tot moment. La situació ja era ja suficientment greu com per oferir-li a l’alien l’oportunitat de fer coses inadvertides.
—L’ha tocat l’àcid? —va preguntar el Parker, encorbant-se per veure al Kane.
En Dallas va avançar fins a col·locar-se al costat de la plataforma. Va inspeccionar acuradament el cap de l’executiu.
—No ho crec, sembla estar bé. El fluid va córrer per sobre de la criatura, sense fer contacte amb la seva pell.
El Brett va aparèixer pel passadís.
—Segueix degotant això? Allà als proveïments d’enginyeria tenim certs materials de ceràmica per tapar els forats. No conec aquest àcid, però ho podem provar.
—No et molestis —li va contestar el Dallas—. Ha deixat d’escorre’s.
L’Ash estava examinant la secció tallada pel ganivet làser.
—Ha cicatritzat. Ni senyal de la ferida. Quina capacitat regenerativa més sorprenent! Es diria que mai l’han tocat.
—Ha d’haver alguna manera de —treure’l va dir la Lambert amb una esgarrifança—. M’emmalalteix veure’l allà com si res, amb aquest tub o el que sigui dins de la seva gola.
—Estaries bastant més malalta si ho tinguessis tu al damunt —va dir la Ripley.
La Lambert es va mantenir a distància.
—Això no té gràcia.
—Torno a dir-te que no em sembla bona idea treure-li del damunt aquesta criatura —va dir l’Ash, sense mirar-lo—. L’últim intent no ha resultat bé.
El Dallas va fer una ràpida mirada al seu oficial en ciències, i després es va relaxar. Com sempre, l’Ash només estava sent objectiu. No estava en el seu caràcter mostrar-se sarcàstic.
—Llavors, què fem? —va voler saber la Lambert.
—No farem res —va dir el Dallas, finalment—. No podem fer res. Ja ho hem intentat i, com ha fet notar l’Ash, gairebé ens ha costat la perforació de la nau. Així doncs… tornarem a ficar-lo a l’autometge, i esperarem que se’ns ocorri una idea millor.
Va tocar un botó de control; va sentir-se un suau brunzit, mentre la plataforma amb en Kane lliscava dins de la màquina. En Dallas va maniobrar amb altres interruptors addicionals, i va rebre noves vistes internes de l’executiu en coma, a més de diagrames i esquemes relacionats. No li van oferir cap informació nova ni cap solució.
L’Ash estava relacionant diverses dades.
—Les seves funcions internes continuen normals, però hi ha certa informació nova sobre generació de teixits.
—Llavors,
sí està fent-li mal —va dir la Lambert.
—No necessàriament. Porta cert temps sense aigua i sense aliment. Aquestes dades han de reflectir una reducció natural de pes. No hi ha indicacions que estigui afeblint-se marcadament, ni per culpa de la criatura ni de les circumstàncies.
—No obstant això, hem de mantenir-lo en el millor estat possible. Més val que jo iniciï una alimentació intravenosa amb sèrum fins que pugui determinar amb seguretat si l’ésser estrany està absorbint proteïnes del seu sistema.
L’Ash va activar tot un bloc de controls. Nous sons van sorgir en tota la infermeria quan l’autometge va començar a assumir, eficientment, la labor d’alimentar a l’indefens Kane i a processar les deixalles resultants.
—Què és això? —va dir la Ripley, assenyalant una part de la gràfica interna, que canviava lentament—. Aquesta taca en els seus pulmons.
—No veig cap taca.
En Dallas va estudiar la gràfica:
—Crec que ja sé què diu ella; augmenta l’amplificació del sistema respiratori, Ash.
El científic va obeir.
Llavors, el minúscul punt que havia captat l’atenció de la Ripley es va destacar clarament: una taca irregular, fosca, sobre la cavitat del pit del Kane. Era completament opaca.
—No sabem si està als seus pulmons —va dir l’Ash, manipulant els controls—. També podria ser una falla de l’aparell, o una secció danyada de la lent d’irradiació. Passa sovint.
—Augmenta la potència —va exigir el Dallas—. A veure si podem millorar la resolució.
L’Ash va ajustar els instruments; malgrat els seus esforços, la taca negra va romandre igual: un punt d’absoluta negror.
—No puc augmentar la intensitat, o començarem a irradiar-nos.
—Ja ho sé —va dir el Dallas contemplant la taca enigmàtica—. Però si ara perdem potència, no sabrem què li passa dins.
—Jo puc encarregar-me de tot —li va assegurar el científic—. Crec que aconseguiré netejar les lents. Senzillament, cal polir-les una mica.
—Però això ens deixaria a cegues!
L’Ash va semblar voler disculpar-se:
—No puc treure la taca sense desmuntar l’aparell.
—Llavors, oblida-ho fins que la taca creixi tant que impedeixi veure bé…
—A les ordres —va dir l’Ash, i es va dedicar als seus aparells.
El Brett semblava confús i una miqueta frustrat.
—Què fem ara, eh? Simplement ens asseiem a esperar?
—No —li va respondre el Dallas, recordant que havia de dirigir una nau, i no només preocupar-se pel Kane—. Nosaltres ens asseurem i esperarem, però vosaltres dos torneu a la feina.