Alien
VIII
Página 18 de 30
—El Kane haurà d’entrar en quarantena —va dir tranquil·lament, fent un xarrup al seu cafè.
—Sí, i nosaltres també —va dir la Ripley, descoratjada davant aquell pensament.
Això era comprensible. Haurien de fer el llarg recorregut fins a la Terra tan sols per passar setmanes en aïllament, fins que els metges es convencessin que cap d’ells portava res semblat al que havia afectat al Kane. Visions de grata herba verda sota els seus peus i amplis cels blaus van passar per la seva ment. Va veure una platja i un bell poblet de la costa d’El Salvador. Era penós que haguessin d’aïllar-los a tots. Va seguir amb la vista l’aparició d’una nova figura. La Lambert semblava cansada i deprimida.
—Voleu que us digui una cosa per acabar de minar-vos la moral?
—A veure, una mica de suspens —va respondre el Dallas, tractant de preparar-se mentalment pel que sospitava que vindria. Sabia que la navegant s’havia quedat al pont preparant alguna cosa.
—Segons els meus càlculs, basats en el temps emprat en anar i tornar de la aturada no programada que hem fet, la quantitat de temps gastat en desviar-nos…
—Dóna’m la versió abreujada —la va interrompre el Dallas—. Ja sabem que ens hem desviat en fer cas a aquell senyal. Quant falta per arribar a la Terra?
La Lambert va acabar la seva tassa de cafè, es va deixar caure en una cadira i va dir tristament:
—Deu mesos.
—Hòstia consagrada!
La Ripley va contemplar el fons de la seva tassa; núvols, herba i platja es van allunyar en la seva imaginació i es van confondre amb un halo pàl·lid, amb un blau verdós fora del seu abast.
Certament, deu mesos en hiperson no es diferenciaven d’un mes. Però les seves ments treballaven en temps real. La Ripley hauria suportat la idea de sis mesos; en canvi, de deu…
L’intercomunicador va sonar, demanant pas i el Dallas el va encendre:
—Què passa, Ash?
—Vine a veure ara mateix al Kane.
Hi havia urgència en la seva veu, i no obstant això, cert to de dubte.
El Dallas es va asseure molt dret, així com els altres davant la taula:
—Algun canvi en el seu estat? És greu?
—És més senzill que vinguis a veure-ho.
Va haver-hi una carrera general cap al corredor. El cafè es va quedar fumejant a sobre de la taula deserta.
Horribles visions van passar pel cervell del Dallas, que s’obria pas fins a la infermeria, amb els altres trepitjant-li els talons. Quins espantosos efectes colaterals hauria produït l’estranya malaltia en el seu executiu? El Dallas es va imaginar un formigueig de minúscules mans grises amb el seu ull únic brillant humidament, ensenyorint-se de les parets de la infermeria, o algun fong com la lepra embolcallant el cos descompost de l’infortunat Kane.
Van arribar a la infermeria panteixant per l’esforç de córrer escales amunt i a vall. No hi havia cap formigueig de mans estranyes a les parets. Cap estrany creixement, fungoide o no, envaïa el cos de l’executiu. L’Ash havia parlat molt discretament de l’estat del Kane.
L’executiu estava assegut sobre la plataforma mèdica, amb els ulls oberts i clars, funcionant en perfecta harmonia amb el seu cervell. Va dirigir la mirada cap als companys en veure’ls arribar a tots.
—Kane! —La Lambert no podia creure el que veia—. Estàs bé?
«Sembla estar perfectament», va pensar, sorpresa. «Com si res li hagués passat».
—Vols alguna cosa? —li va preguntar, quan el Kane no va respondre a la seva pregunta.
—Té la boca seca —va dir el Dallas, pensant sobtadament que el Kane li recordava a les persones que retornen de l’amnèsia. L’executiu semblava alerta i bé, però desconcertat per alguna raó particular, com si tractés d’organitzar els seus pensaments.
—Podeu donar-me una mica d’aigua?
L’Ash va córrer cap a un dispensari, va prendre un got de plàstic, el va omplir i li va donar al Kane. L’executiu la va buidar d’un sol cop. El Dallas va notar distretament que la coordinació muscular semblava normal. Els moviments de la mà a la boca havien estat fets instintivament, sense pensar-s’ho.
Encara que enormement tranquil·litzadora, la situació era ridícula. Havia d’haver per força alguna cosa fora del normal en el Kane.
—Més —va ser tot el que va dir, i va continuar actuant com un home amb complet domini de si mateix. La Ripley va trobar un recipient més gran, el va omplir fins a la vora i li va donar.
En Kane va buidar el contingut com un home que acabés de passar deu anys en un desert i després es va estirar a la plataforma, obrint molt la boca, com necessitat d’aire.
—Com et trobes ? —va preguntar el Dallas.
—Molt malament. Què m’ha passat?
—No te’n recordes? —va preguntar l’Ash.
Així doncs, va notar el Dallas amb satisfacció, l’analogia amb l’amnèsia havia estat més certa del que ell pensava.
El Kane es va estirar lleugerament, més per estirar els músculs adolorits pel desús que per cap altra cosa, i va respirar profundament.
—No me’n recordo de res. Amb prou feines puc recordar el meu nom.
—Tan sols per anotar-ho… per a l’informe mèdic —va preguntar l’Ash, professionalment—, com et dius?
—Kane, Thomas Kane.
—Això és tot el que recordes?
—De moment, sí.
El Kane va fer que la seva mirada recorregués cadascuna d’aquelles cares ansioses:
—Me’n recordo de tots vosaltres, però encara no recordo els vostres noms.
—Ja els recordaràs —li va assegurar l’Ash, amb confiança—. Te’n recordes del teu nom i reconeixes les nostres cares. Bon principi. També és senyal que la teva pèrdua de memòria no és absoluta.
—Et fa mal alguna cosa?
Sorprenentment, l’estoic Parker va ser el que va fer la primera pregunta de persona sensible.
—Em fa mal tot. Em sento com si algú hagués estat apallissant-me tot un any.
En Kane va tornar a asseure’s a la llitera, va deixar caure les cames cap un costat i va somriure.
—Déu meu, tinc gana! Quant de temps he estat fora?
En Dallas va continuar contemplant incrèdul al Kane, aparentment il·lès:
—Un parell de dies. Suposo que no deus pas recordar res del que et va passar.
—No. Res de res.
—Què és l’últim que recordes? —Va preguntar la Ripley.
—No ho sé.
—Estaves amb el Dallas i amb mi en un planeta estrany, explorant. Recordes què va passar allà? —Va dir la Lambert.
El front del Kane es va omplir d’arrugues, mentre batallava amb la boira que enfosquia la seva memòria. Els records romanien desconcertantment fora del seu abast, i concretar-los era impossible i dolorós.
—Simplement, un somni horrible sobre alguna cosa que es fonia. On estem ara? Encara al planeta?
La Ripley va negar amb el cap.
—No, m’alegra dir-t’ho. Estem a l’hiperespai, de retorn a casa.
—Preparin-se per tornar als congeladors! —va afegir el Brett, optimista.
Estava tan ansiós com els altres per tornar a la protecció i a la inconsciència de l’hiperson. Ansiós pel malson al que s’havien enfrontat i per haver de jeure al costat del Kane durant l’hiperson.
Tot i contemplar a l’il·lès Kane, se li feia difícil no pensar en la imatge de l’estrany horror que havia portat a bord. La criatura petrificada encara estava allà, immòbil en el tub per qui volgués inspeccionar-la.
—Estic d’acord —es va apressar a dir el Kane—. Estic marejat i exhaust; fins i tot, podria entrar en somni profund sense congelador.
Va mirar desconcertat al seu al voltant, per tota la infermeria.
—Tanmateix, en aquest moment em moro de gana. Vull una mica de teca abans d’allitar-me.
—Jo també estic famolenc —va dir en Parker, l’estómac del qual va sonar sense cap delicadesa.
—És difícil sortir de l’hiperson sense que l’estómac protesti. Més val endinsar-s’hi amb la panxa plena. Així és més fàcil sortir-ne.
—Jo no posaré pas cap però —va dir el Dallas, sentint que calia celebrar alguna cosa, mancats de material per a una festa, un últim festí abans de l’hiperson no vindria malament.
—A tots ens vindria bé una mica d’aliment, un àpat abans de tornar al llit.