Alien
IX
Página 20 de 30
Només un membre de la tripulació focalitzava els seus pensaments en una altra cosa. Ja portava cert temps aferrat a una idea i l’havia portat al seu punt de maduresa. Ara tenia dues alternatives. Podia discutir-ho amb tota la tripulació, ho fer-s’ho tot i atenir-se a les conseqüències. Si feia el primer i es demostrava que estava equivocat, com veritablement desitjava, podia minar irreparablement la moral de la tripulació. Per no esmentar el risc de ser processat per la Companyia.
Si tenia raó, els altres aviat ho descobririen.
L’Ash es trobava assegut davant el gran tauler central de la infermeria, plantejant qüestions a la computadora mèdica i ocasionalment rebent una o dues respostes. En entrar el Dallas, va aixecar la mirada i li va somriure amablement; després va tornar al seu treball.
En Dallas va romandre al seu costat, tranquil; els seus ulls passaven de les dades de vegades incomprensibles del tauler, al seu oficial en ciències. Els nombres, paraules i diagrames que brillaven a les pantalles eren més fàcils d’interpretar que aquell home.
—Jugant o treballant?
—No hi ha temps per jugar —va replicar l’Ash, amb rostre impassible.
Va tocar un botó i davant ell va aparèixer una llarga llista de cadenes moleculars per a un aminoàcid hipotètic especial. Un toc a un altre botó va fer que dos de les cadenes seleccionades comencessin una lenta rotació en tres dimensions.
—Vaig prendre algunes mostres dels costats del primer forat que aquella mà va fer al pont.
Va fer després un gest indicant el petit cràter que hi havia al costat dret de la plataforma mèdica on s’havia dessagnat la criatura.
—Vaig pensar que hi havia suficients residus d’àcid per fer-hi un cop d’ull. Químicament parlant, si aconsegueixo descompondre l’estructura, Mare potser m’indica una fórmula per fer un antídot capaç d’anul·lar-ho. Llavors el nostre nou visitant podrà dessagnar-se per tot, si el ferim, i nosaltres aconseguirem neutralitzar qualsevol àcid.
—Em sembla magnífic —va reconèixer en Dallas, observant d’a prop l’Ash—. Si hi ha algú a bord que pugui fer-ho, aquest ets tu.
L’Ash es va encongir d’espatlles, indiferent.
—És la meva feina.
Van transcórrer diversos minuts en silenci. L’Ash no veia cap raó per reprendre la conversa. En Dallas continuava estudiant les dades i finalment va dir amb veu profunda:
—Vull parlar amb tu.
—T’informaré en el moment en què trobi alguna cosa —va assegurar l’Ash.
—No és això del que vull parlar-te.
L’Ash va aixecar la mirada amb curiositat, i després va mirar cap als seus instruments, just quan nous informes van il·luminar dues petites pantalles.
—Considero vital descompondre l’estructura d’aquest àcid. Pensava que tu també ho creies així. Parlem més tard. De moment estic ocupat.
En Dallas va fer una pausa abans de replicar, i després va dir en veu baixa però ferma:
—No m’importa, desitjo parlar amb tu
ara.
L’Ash va moure diversos interruptors, va veure posar-se a zero diversos marcadors i després va aixecar la mirada cap al capità.
—També és el teu cap el que estic intentant salvar. Però si és tan important, parlem.
—Per què vas deixar que l’ésser estrany visqués dins del Kane?
El científic es va encongir d’espatlles.
—No estic segur d’haver-te entès. Ningú «va deixar» que res visqués dins del seu cos; senzillament, va passar.
—Mentida!
L’Ash va dir secament, sense deixar-se impressionar:
—No pot dir-se que aquesta sigui una avaluació racional de la situació, de cap de les maneres.
—Bé saps del que estic parlant. Mare estava analitzant el seu cos i tu estaves dirigint a Mare. Així havia de ser, perquè tu ets el millor qualificat per fer-ho. Per força havies de tenir alguna idea del que estava ocorrent.
—Tu vas veure la taca negra a la pantalla del monitor al mateix temps que jo.
—Esperes que cregui que l’autometge no té potència suficient per penetrar un cos?
—No és qüestió de potència, sinó de longitud d’ona. L’ésser estrany va aconseguir detectar les longituds d’ona que utilitzen els rastrejadors de l’autometge. Ja hem parlat de com i per què pot fer això.
—Suposant que em cregui això de què l’ésser estrany va poder generar un camp defensiu per prevenir ser detectat… I no m’ho crec… Mare trobaria altres indicacions del que estava ocorrent. Abans de morir, el Kane es va queixar de tenir una gana de llop. I ho va demostrar a taula. No és òbvia la raó d’aquest atac de fam?
—Ho és?
—El nou ser estrany estava alimentant-se de les reserves de proteïnes i nutrients del cos del Kane, i de greix del seu cos per formar el seu propi cos. No va arribar a aquesta grandària metabolitzant aire.
—Estic d’acord. Això és obvi.
—Aquesta classe d’activitat metabòlica generaria unes dades proporcionals en els instruments de l’autometge, per la simple reducció del pes del cos del Kane, entre altres coses.
—Quant a una possible reducció del pes —va replicar l’Ash amb calma—, no va aparèixer tal dada. El pes del Kane simplement va ser transferit a l’ésser estrany. El rastrejador de l’autometge el devia atribuir tot al Kane. I a quines altres coses t’estàs referint?
En Dallas va tractar d’ocultar la seva frustració per haver demostrat les seves afirmacions només parcialment.
—No ho sé, no puc donar detalls; només sóc un pilot. L’anàlisi mèdica no és cosa del meu departament.
—No —va dir l’Ash, significativament—, és cosa del meu.
—Tanmateix, tampoc sóc idiota del tot —va contestar en Dallas, tallant—. Potser no conec les paraules apropiades per demostrar el que vull dir, però no estic cec; puc veure el que passa.
L’Ash va creuar els braços i es va apartar del tauler empenyent-lo amb les cames i va dir durament al Dallas:
—Exactament què em vols dir?
En Dallas va atacar de front:
—Tu vols que l’ésser estrany segueixi amb vida. T’interessa tant que no et va importar la mort del Kane. Suposo que has de tenir alguna raó. Et conec des de fa poc, però fins ara mai has fet res sense cap raó. No crec que comencis a fer-ho ara.
—Dius que tinc una raó per fer aquesta bogeria de la qual m’estàs acusant. Quina?
—Mira, els dos treballem per a la Companyia.
Després en Dallas va canviar d’enfocament. Com l’acusació no havia donat resultat, intentaria explotar el sentit d’afinitat de l’Ash. En Dallas va pensar si no s’estava tornant paranoic allà mateix a la infermeria. Era més fàcil culpar del problema a algú capaç de resoldre’l, com l’Ash, que a qui l’havia generat: l’alienígena.
L’Ash era un tipus estrany, però no estava actuant com un assassí.
—Simplement vull saber —va concloure amb veu implorant—, què està passant.
El científic desencreuà els seus braços i va mirar momentàniament al seu tauler abans de respondre.
—No sé de què estàs parlant. I no m’importen aquestes insinuacions. Aquest ésser estrany és una perillosa forma de vida. Per descomptat, és admirable en molts aspectes. Això no ho nego. Com a científic, em sembla fascinant. Però després del que ha fet desitjo més que tu que no segueixi amb vida.
—Estàs segur?
—Sí, estic segur —va dir l’Ash i la seva veu era d’irritació—. Si no haguessis estat sota tanta pressió últimament, tu també ho estaries. Oblida-ho i jo ho oblidaré.
—Sí —va dir el Dallas donant-se la volta ràpidament, i encaminant-se cap a la porta oberta.
Pel corredor va pujar fins al pont. L’Ash el va observar mentre marxava, i després va tornar als seus propis pensaments i va dirigir la seva atenció als seus instruments, més pacients i fàcils de comprendre.
«Estàs treballant massa. Massa», es va dir el Dallas, sentint palpitacions al cap.
Probablement l’Ash tenia raó, havia estat treballant sota massa pressió. Estava preocupat per tots, i a més per l’ésser estrany. Quant de temps podria suportar aquella càrrega mental? Quant de temps més hauria de suportar-la? Només era un pilot.
«En Kane hauria estat un millor capità», va pensar el Dallas. El Kane portava amb més desimboltura aquest tipus de preocupació. No deixava que els problemes s’endinsessin gaire profundament dins seu. Però en Kane ja no estava allà per ajudar.
Amb el polze, el Dallas va pitjar el botó d’un intercomunicador del corredor. Una veu va respondre immediatament.
—Enginyeria.
—Parla en Dallas. Com van les coses?
La veu del Parker va sonar com la de qui no vol comprometre’s.
—Anem avançant…
—Maleït sia! Parla més clar!
—Eh, pren-t’ho amb calma, Dallas! Estem treballant tan ràpid com podem. En Brett només pot completar circuits a aquesta velocitat. Vols acorralar aquesta cosa i enrampar-la amb un tub de metall de dos mil volts, o no?
—Ho sento —va dir en Dallas, sincerament—. Feu el que pugueu.
—Ho estem fent per tots. Enginyeria, canvi i fora.
L’intercomunicador va quedar en blanc.
Allò havia estat completament innecessari, es va dir en Dallas, irat. També havia estat emprenyador. Si ell no es dominava, com esperava que ho fessin els altres?
En aquell precís moment no se sentia capaç d’enfrontar-se a ningú; no, després d’aquella trobada pertorbadora amb l’Ash, que no li havia aportat a res. Encara havia de decidir per si mateix si havia tingut raó sobre el científic o si s’estava comportant com un sonat. Donada la manca de motivacions de l’Ash, suposava, irritat, això últim. Si l’Ash estava mentint, ho feia molt bé. En Dallas mai havia vist a ningú dominar així les seves emocions.
Hi havia un lloc al
Nostromo on el Dallas ocasionalment trobava alguns moments de completa intimitat i al mateix temps se sentia raonablement segur. Era com una matriu artificial. Va prendre el corredor B, ja no tan preocupat pels seus propis pensaments com per deixar de buscar constantment alguna forma o algun moviment, pels racons foscos. Però res es va deixar veure.
Finalment, el Dallas va arribar al lloc en què el casc es corbava lleugerament cap a fora. Allà una petita escotilla estava oberta. Era massa petita per tenir pany. El Dallas va entrar allà acuradament, i es va asseure.
La seva mà va cobrir un botó vermell del panell de control de la nau auxiliar, i va passar sense tocar-la. Activar la comporta del corredor es notaria immediatament al pont. Això no alarmaria a ningú si ho notés, però tancar l’escotilla alarmaria a qualsevol. Així doncs, en Dallas la va deixar oberta cap al corredor, sentint-se lleugera però gratament apartat del
Nostromo i dels seus actuals horrors i incerteses.