Persona
Vita Bergen
Pàgina 17 de 103
VITA BERGEN
La Sofia i el seu exmarit Lasse havien obtingut l’apartament mitjançant un intercanvi triangular complicat: a canvi del piset d’una sola habitació de la Sofia a Lundagatan i el de dues d’en Lasse a Mosebacke, avui ella tenia aquest tan gran, amb quatre habitacions, al capdamunt d’Åsaberget, prop de la plaça Nytorget i del parc de Vitaberg.
Es va treure l’abric al rebedor i va entrar a la sala. Va deixar damunt la taula la bossa amb el menjar preparat que havia comprat en un indi i va a anar a la cuina a buscar coberts i un got d’aigua.
Va encendre la tele, va asseure’s al sofà i es va posar menjar.
Poques vegades trobava la serenitat per dedicar-se exclusivament a l’àpat i sempre buscava la manera d’estar ocupada en alguna altra cosa al mateix temps: un llibre, un diari o, com ara, la tele. Almenys li feia una mica de companyia.
Carburant, va pensar.
El cos necessita carburant per funcionar.
Sopar sola la deprimia: va despatxar ràpidament el menjar mentre feia zàping. Un programa infantil, un d’educatiu, una sèrie còmica americana, anuncis.
Es va adonar que aviat seria l’hora del telenotícies i va deixar el comandament a distància en el moment que el mòbil sonava.
Un SMS d’en Mikael.
«Com estàs? Et trobo a faltar».
Es va empassar l’última mossegada i li va contestar.
«Feta pols. Aquest vespre treballaré una mica a casa. Petons».
La feina li permetia escapar-se una mica del decandiment que sentia de vegades i, des de feia un cert temps, la personalitat d’una pacient acaparava la seva atenció.
La Sofia havia agafat el costum de revisar a fons les seves notes cada vespre, esperant cada vegada trobar-hi alguna cosa nova o algun factor decisiu.
Va decidir anar a treballar al despatx de casa després de les notícies.
Va entrar a la cuina per llençar les restes de menjar a les escombraries. Va sentir la sintonia del telenotícies a la sala. Per segon dia consecutiu, la notícia més important era l’homicidi de Thorildsplan.
El presentador va anunciar que la policia havia fet pública la recepció d’una trucada a la central d’emergències el matí anterior.
Qui trucava tenia la veu d’algú que anava begut.
Va treure un llapis de memòria de la bossa, el va connectar a l’ordinador i va obrir la carpeta de la Victoria Bergman.
Era com si faltessin diversos trossos de la seva personalitat. En el curs de les visites, havia quedat clar que la dona havia passat per moltes experiències traumàtiques al llarg de la infantesa i la joventut, i que necessitava tractament. Moltes sessions s’havien transformat en llargs monòlegs que ja no es podien anomenar veritablement entrevistes.
De vegades, la Sofia havia estat fins i tot a punt d’adormir-se mentre escoltava com la Victoria Bergman repetia amb insistència el mateix amb la seva veu monòtona. Els monòlegs funcionaven com una mena d’autohipnosi que provocava també en la Sofia buits de memòria i somnolència, fins al punt que de vegades li costava recordar determinats detalls de les narracions de la Victoria. Quan li havia confessat això al seu col·lega del despatx, ell li havia recordat que podia recórrer a les gravacions i, a canvi d’una bona ampolla, ell li havia deixat un petit dictàfon.
Havia classificat els enregistraments per data i hora: ara en tenia quasi vint-i-cinc guardats amb clau al consultori. Havia transcrit els passatges que li semblaven més interessants i els havia arxivat al llapis de memòria.
La Sofia va obrir la carpeta amb el nom VB, que contenia un cert nombre d’aquelles transcripcions.
Va clicar a la icona d’un dels arxius i va llegir:
Hi havia dies millors que altres. Era com si el meu estómac em pogués avisar per endavant quan es barallarien.
La Sofia va veure a les notes que en l’entrevista havien parlat dels estius que la Victoria passava de petita a la Dalecarlia. Quasi cada cap de setmana, la família Bergman recorria dos-cents cinquanta quilòmetres fins a la seva petita granja de Dala-Floda, i la Victoria havia explicat que per vacances hi passaven normalment més de quatre setmanes seguides.
Va continuar amb la lectura:
El meu estómac no s’equivocava mai i moltes hores abans que comencessin els crits ja m’havia amagat a la meva cambra secreta.
Em preparava uns quants entrepans i una ampolla de suc de fruita, perquè mai no podia saber quant de temps estarien barallant-se ni quan tindria temps de cuinar la mare.
Una vegada vaig veure a través de les escletxes que deixaven els taulons com ell perseguia la mare pel camp. La mare corria amb totes les forces, però ell era més ràpid i la va fer caure d’un cop al clatell. Després, quan van haver tornat al pati de la granja, ella tenia una ferida molt gran a sota d’un ull i plorava desesperada.
A la mare li feia llàstima, ell.
Quin destí tan injust era la pesada càrrega d’educar les seves dues dones…
Si almenys la mare i jo l’haguéssim escoltat i no haguéssim estat tan rebels!
La Sofia va prendre nota d’uns quants punts sobre els quals hauria d’aprofundir i va tancar el document.
Va obrir una altra transcripció a l’atzar i de seguida es va adonar que es tractava d’una d’aquelles sessions en què la Victoria havia desaparegut dins d’ella mateixa.
L’entrevista havia començat com sempre: la Sofia havia fet una pregunta i la Victoria havia contestat.
Ara bé, amb cada pregunta la resposta s’havia anat tornant cada cop més llarga i incoherent. La Victoria deia alguna cosa que, per associació d’idees, la feia passar a una de ben diferent i així una rere l’altra i cada cop més de pressa.
La Sofia va buscar la gravació de l’entrevista, va posar la cinta al magnetòfon, va prémer play, es va deixar caure al fons de la butaca i va tancar els ulls.
La veu de la Victoria Bergman.
Llavors m’ho vaig empassar perquè tanquessin el bec d’una vegada i elles van parar en sec quan van veure què estava disposada a fer jo per ser la seva companya. I sense que en canvi calgués llepar-los el cul. Fer veure que em queien bé. Fer que em respectessin. Fer-los entendre que jo també tenia cervell i que podia rumiar, encara que això no sempre es veiés quan em quedava sola al meu racó.
La Sofia va obrir els ulls, va mirar l’etiqueta de la funda de la cinta i va veure que l’enregistrament era de dos mesos enrere. La Victoria li havia parlat de la seva estada a l’internat de Sigtuna i d’una humiliació especialment retorçada.
La veu continuava.
La Victoria Bergman va canviar de tema.
Un cop acabada la cabana de fusta, ja no em semblava divertit, no em venia de gust quedar-me estirada allà dins amb ell llegint còmics, de manera que quan es va adormir vaig sortir de la cabana, vaig baixar a la barca, vaig agafar un dels bancs de fusta, el vaig encastar contra l’obertura i hi vaig clavar uns quants claus, i llavors ell es va despertar i em va preguntar què construïa. Queda’t estirat, vaig dir-li, i vaig continuar clavant fins que la capsa dels claus es va quedar buida…
La veu va callar i la Sofia es va adonar que estava a punt d’adormir-se.
… i la finestra era massa estreta perquè ell hi pogués passar. Llavors mentre ell plorava allà dins, vaig anar a buscar més planxes per tapar-la. Potser el deixaria sortir més tard, potser no, però allà a les fosques tindria tot el temps del món per pensar com n’estava de lligat a mi…
La Sofia va aturar el magnetòfon, es va aixecar i va mirar el rellotge.
Una hora?
No, no pot ser, es va dir. Em dec haver endormiscat.