Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 23 de 103
BARRI DE KRONOBERG
El tercer dia després de la macabra descoberta a Kungsholmen, no hi havia res que permetés orientar la investigació. La Jeanette estava frustrada. El fiscal Von Kwist no havia canviat de parer respecte d’en Jimmie Furugård, de moment ni pensaments d’emetre una ordre de crida i cerca.
La Jeanette havia buscat al registre d’infants desapareguts, però, a primer cop d’ull, cap no semblava correspondre al vailet de Thorildsplan. A Suècia, per descomptat, hi havia centenars, més ben dit, milers de criatures sense papers, però els contactes oficiosos mitjançant l’Església o l’Exèrcit de Salvació no havien permès identificar ningú que es pogués assemblar a la víctima.
L’oficina de joventut de la ciutat vella tampoc no havia pogut subministrar informació. En canvi, un dels voluntaris del torn de nit els havia dit que un cert nombre de criatures tenien el costum de trobar-se sota els arcs del pont central.
—Són terriblement ferotges, aquests joves —havia dit el voluntari, amoïnat—. Quan som aquí, passen a buscar un entrepà i un bol de brou i guillen de seguida. És ben clar que prefereixen no tenir gaire contacte amb nosaltres.
—Els serveis socials no hi poden fer res? —havia preguntat la Jeanette, tot i que ja coneixia la resposta.
—No ho crec pas. Sé que hi van anar deu fer cosa d’un mes: els nois van desaparèixer i van passar setmanes sense deixar-se veure.
La Jeanette Kihlberg li havia donat les gràcies, i s’havia dit que una visita cap a la banda del pont potser donaria algun resultat, a condició de trobar algun jove que accedís a parlar amb ella.
La investigació als domicilis del voltant de l’Escola de Magisteri no havia servit de res, i la feina fatigosa que consistia a posar-se en contacte amb els centres d’internament ara s’havia estès a tot el centre de Suècia.
No havien trobat a faltar enlloc cap vailet que pogués correspondre al nen momificat descobert entre els matolls a pocs metres de l’entrada del metro. L’Åhlund havia analitzat dues hores d’enregistrament de les càmeres de videovigilància de l’estació de metro i de l’Escola de Magisteri veïna, i no hi havia trobat res fora del corrent.
A dos quarts d’onze, va trucar a l’Ivo Andric a l’Institut de Medicina Legal de Solna.
—Digue’m que tens alguna cosa per a mi! Estem ben estancats, aquí.
—Doncs… —L’Andric va respirar profundament—. Mira: d’entrada, el cos està assecat, no pas momificat…
Va callar. La Jeanette va esperar que continués.
—Torno a començar. Què prefereixes: l’explicació tècnica o la versió light?
—El que vulguis. Si hi ha alguna cosa que no entengui, te la preguntaré.
—D’acord. Doncs mira: un cos mort col·locat en un mitjà sec, càlid i prou ben ventilat s’asseca força de pressa, de manera que no es produeix putrefacció. En un cas de dessecació general (com aquest) és difícil, per no dir impossible, arrencar la pell, sobretot la del crani. La pell de la cara s’ha incrustat mentre s’assecava i és senzillament impossible desenganxar-la de…
—Perdona que t’interrompi —es va impacientar la Jeanette—. No vull ser desagradable, però el que m’interessa, més que res, és com i quan va morir. Que el van assecar, fins i tot jo me’n vaig adonar.
—Sí, és clar, potser m’he deixat endur una mica per l’entusiasme. Ho has d’entendre: és quasi impossible fixar la data de la mort. Tot el que et puc dir és que en fa sis mesos pel cap baix. El procés de momificació també necessita un cert temps; per tant, suposo que va morir en algun moment entre el novembre i el gener.
—D’acord, però de tota manera és un període força llarg, oi? I li heu pogut extreure ADN?
—Sí, hem extret ADN de la víctima, i també de l’orina del sac de plàstic.
—Què? Vols dir que algú va orinar al sac?
—Sí, però no té per què ser l’assassí, no et sembla?
—No, és veritat.
—Però encara necessitarem cosa d’una setmana per multiplicar les seqüències d’ADN i completar el perfil. És una mica complicat.
—Entesos. Alguna idea del lloc on l’haurien pogut conservar?
—En fi… com et deia, en un lloc sec.
Es va fer un moment de silenci. La Jeanette va rumiar abans de continuar:
—Llavors, pot ser a qualsevol banda? Ho hauria pogut fer a casa meva, jo?
Va imaginar la imatge repugnant i completament absurda: el cadàver d’un nen a casa seva, a Enskede, assecant-se i momificant-se una setmana rere l’altra.
—No sé quina mena de casa tens, però es podria fer en un apartament normal i corrent. Al principi potser faria una mica de pudor, però amb un petit deflector d’aire calent i col·locant el cos en un espai tancat, la cosa hauria de poder-se fer perfectament sense que vinguessin els veïns a queixar-se.
—Vols dir dins d’un armari?
—No gaire petit, potser. Un vestidor, una cambra de bany o un lloc d’aquesta mena.
—No hem avançat gaire. —Va sentir créixer la frustració.
—No, ja me n’adono, però ara arribo a una cosa que potser t’ajudarà una mica.
El rostre de la Jeanette es va il·luminar.
—L’anàlisi preliminar indica que el cos està farcit de productes químics.
Finalment alguna cosa, es va dir la Jeanette.
—Per començar, amfetamines. N’hem trobat restes a l’estómac i a les vies venoses. És a dir que en va menjar i en va beure, però molts indicis suggereixen que també n’hi van injectar.
—Un drogaddicte? —Tenia l’esperança que ell contestés que sí: tot seria molt més senzill si es tractés d’un toxicòman mort a qualsevol edifici abandonat i que s’hagués acabat assecant amb el temps. Si fos així podrien tancar el cas amb la conclusió que un dels seus companys drogaddictes, estant penjat, hauria llençat el cos entre els matolls per desempallegar-se’n.
—No, no ho crec. Aparentment, li posaven les injeccions a la força. Les punxades estan escampades aquí i allà i la majoria ni tan sols li arribaven a la vena.
—Quina merda!
—Tu ho has dit.
—I estàs segur del tot que no s’injectava les drogues ell mateix?
—Més segur no en puc estar. De tota manera, més interessant que les amfetamines és que, curiosament, té un anestèsic al cos. Més exactament xilocaïna amb adrenalina, un invent suec dels anys quaranta. Al principi, els laboratoris AstraZeneca van comercialitzar la xilocaïna com un medicament de luxe: es va fer servir per tractar el singlot del papa Pius XII i la hipocondria d’Eisenhower. Avui dia és un anestèsic habitual, és el que t’injecten a la geniva quan vas al dentista.
—Però… no et segueixo.
—Sí, aquest nen, en canvi, no en té a la boca sinó a tot el cos. És molt estrany, si vols saber la meva opinió.
—I el van torturar molt, oi?
—Sí, va rebre molts cops, però l’anestèsia el feia resistir. Al final, després d’hores de patiment, les drogues li van paralitzar el cor i els pulmons. Una mort lenta i terriblement dolorosa. Pobre nen…
La Jeanette va notar un vertigen.
—Però, per què? —va preguntar, esperant que l’Ivo s’hagués guardat per al final una explicació amb sentit.
—Si em dónes permís per especular una mica…
—I tant, t’ho prego.
—La primera cosa en què he pensat, instintivament, són els combats de gossos. Ja saps, quan fan que dos pitbulls s’enfrontin fins que mori un dels dos. De vegades es fa als suburbis.
—Em sembla agafat pels pèls —va ser la primera reacció de la Jeanette davant d’aquella idea macabra. Però no n’estava segura. L’experiència li havia ensenyat que no es podia descartar ni tan sols la idea més inversemblant. Sovint, quan apareixia la veritat, es podia constatar que la simple realitat superava la ficció. Va pensar en aquell caníbal alemany que havia establert contacte per internet amb un home que s’havia deixat devorar voluntàriament.
—Ah, és pura especulació —va continuar l’Ivo Andric—. Hi ha una altra hipòtesi que potser és més creïble.
—Quina?
—Doncs que algú el colpegés fins a desfigurar-lo i, després, aquest algú no s’hagués aturat mentre el nen s’estava morint. Que l’hagués farcit de diversos productes abans de continuar torturant-lo.
La Jeanette va veure aparèixer un record punyent.
—Recordes aquell jugador d’hoquei de Västerås a qui van clavar més de cent ganivetades?
—No, la veritat. Potser va passar abans que jo arribés a Suècia?
—Sí, ja fa temps. Era a mitjans dels noranta. Un skinhead drogat amb Rohypnol. El jugador d’hoquei era obertament homosexual i el nazi odiava els gais. L’skinhead va continuar clavant ganivetades al cos sense vida quan ja feia estona que hauria d’haver tingut rampes al braç.
—Sí, pensava en alguna cosa d’aquesta mena. Un guillat fora de si, ple d’odi i, diguem…, de Rohypnol o d’esteroides anabolitzants, potser.
La Jeanette no estava del tot satisfeta però, almenys, tenia un fil per on estirar.
—Gràcies, Ivo. Truca’m si tens alguna idea o alguna reflexió a fer-me, per petita que sigui.
—I tant. Et trucaré de seguida que tingui novetats i quan m’arribin els resultats més precisos de les anàlisis químiques. Bona sort!
La Jeanette va penjar. Tenia gana i va mirar l’hora. Va decidir dinar amb calma a la cantina de la central de policia. Seuria a la saleta del fons del restaurant per estar tranquil·la tanta estona com fos possible. Al cap d’una hora, la cantina estaria atapeïda de gent, i ella volia estar sola.
Abans de seure amb la safata, va agafar al vol un diari que es devia haver deixat algú. Normalment evitava llegir el que deien els diaris sobre els casos que portava ella, creia que podien influenciar-la, tot i que les especulacions que feien estaven tan agafades pels pèls que feien riure.
Es va adonar de seguida que la font policial era d’algú del seu entorn: alguns passatges de l’article es basaven en fets que només coneixia el cercle d’investigadors més proper. Com que estava convençuda de la innocència d’en Hurtig, només quedaven l’Åhlund i l’Schwarz.
—Què fas aquí al racó?
La Jeanette va aixecar la vista del diari.
En Hurtig la mirava amb un petit somriure als llavis.
—Puc seure? —Va assenyalar amb el cap la cadira lliure de davant d’ella.
—Ja has tornat? —va fer la Jeanette mentre l’invitava a seure amb un gest.
—Sí, fa una hora que hem acabat. Danderyd. Un peix gros de la construcció amb un disc dur ple a vessar de porno infantil. Penós. —En Hurtig va rodejar la taula, va posar-hi el plat a sobre i va seure—. La dona estava completament desfeta i la filla de catorze anys s’ha quedat plantada allà al davant veient com ens l’emportàvem.
—Pobra gent… —La Jeanette va bellugar el cap a banda i banda—. I l’Åhlund i l’Schwarz? Han tornat, també?
—Sí, també havien de venir a fer un mos.
En Hurtig va començar a menjar i la Jeanette el va veure cansat. Quantes hores havia dormit?
Més de dues segur que no.
—I a part d’això, va tot bé? —va preguntar.
—Aquest matí m’ha trucat la mare —va dir entre dues queixalades—, i m’ha dit que el pare s’havia fet mal i que és a l’hospital de Gällivare.
La Jeanette va deixar els coberts i el va mirar.
—És greu?
En Hurtig va fer que no amb el cap.
—No ho crec. Sembla que es va enganxar la mà dreta amb la màquina de tallar fusta. Diu la mare que li han pogut salvar la majoria dels dits. Ella els havia agafat i els havia ficat en una bossa amb glaçons.
—Déu meu!
—Però no va trobar el polze. —En Hurtig va fer una rialleta sarcàstica—. El devia agafar el gat, segurament. Però per al pare, la mà dreta no és un drama. Li agrada fer de fuster i tocar el violí i, en tots dos casos, la més important és l’esquerra.
La Jeanette es va preguntar què en sabia, en el fons, del seu col·lega, i va haver d’admetre que no gran cosa.
En Hurtig havia crescut a Kvikkjokk, havia anat a l’escola a Jokkmokk i a l’institut a Boden. Després havia estat treballant uns quants anys no recordava en quin sector, i quan la universitat d’Umeå havia llançat el seu programa de formació de policies, havia entrat a la primera promoció. Després del seu pas per la policia d’Umeå, havia demanat el trasllat a Estocolm. Només dades, es va dir la Jeanette, res de personal, a part del fet que vivia sol en un pis a Söder. Companya? Potser sí.
—Però, per què l’hospital de Gällivare? —va dir ella—. Encara viuen a Kvikkjokk, no?
En Hurtig va parar de mastegar i la va mirar.
—I tu creus que hi ha un hospital, allà dalt, a un poble de cinquanta habitants encara no?
—Tan petit és? Doncs llavors ja ho entenc. I la teva mare va haver de portar el teu pare en cotxe fins a Gällivare? Hi deu haver un munt de quilòmetres.
—L’hospital és a dos-cents quilòmetres, normalment trigues quatre hores.
—Ja veig —va dir la Jeanette, avergonyida de la seva absoluta ignorància en geografia.
—Ah, allò no és fàcil. La Lapònia dels pebrots és gran. Gran de debò.
En Hurtig va callar un moment abans de continuar.
—Tu creus que era bo?
—El què? —va preguntar la Jeanette, perplexa.
—El polze del meu pare —va dir ell amb una nova rialleta sarcàstica—. Creus que li deu haver agradat, al gat? Bah, no hi deu haver gran cosa per menjar al polze ple de durícies d’un vell lapó dels collons. Què hi dius, tu?
Un sami, es va dir la Jeanette. Una altra cosa de la qual no tenia ni la més petita idea. Va decidir que la propera vegada que li proposés anar a fer una cervesa, ho acceptaria. Per ser una bona cap de debò, i no només fer-ho veure, ja tocava aprendre a conèixer millor els seus subordinats.
La Jeanette es va aixecar amb la safata i va anar a buscar dos cafès. Va agafar també un parell de galetes i va tornar a la taula.
—Novetats sobre la trucada?
En Hurtig es va empassar un tros de menjar.
—Sí, he rebut un informe just abans de baixar a la cantina.
—I? —La Jeanette es va mullar els llavis amb el cafè ardent.
En Hurtig va deixar els coberts.
—És el que ens pensàvem. La van fer des dels voltants del gratacel del Dagens Nyheter. Més exactament des de Rålambsvägen. I per la teva banda? —En Hurtig va agafar una galeta i la va sucar a la tassa de cafè—. Què has fet aquest matí?
—He tingut una conversa interessant amb l’Ivo Andric. Sembla que el nen anava ple fins dalt de productes químics.
—Què? —va dir en Hurtig, sorprès.
—Grans quantitats d’anestèsic. Injectat. —La Jeanette va agafar aire—. Segurament contra la seva voluntat.
—Collons!
A primera hora de la tarda, la Jeanette va intentar posar-se en contacte amb el fiscal Von Kwist, però la secretària li va explicar que en aquells moments era a Göteborg, on havia de participar en un debat televisiu. No tornaria fins l’endemà.
Devia ser una emissió en directe sobre l’augment de la violència als barris. Kenneth Von Kwist, partidari d’un enduriment dels mètodes i un allargament de les penes de presó, s’enfrontaria, entre d’altres, a l’antic ministre de Justícia.
Abans de tornar a casa, la Jeanette va passar a veure en Hurtig per quedar a les deu a l’estació central. Havien d’aconseguir de totes totes parlar aviat amb un dels nois que vivien sota el pont de la via del tren.