Persona
Monument
Pàgina 44 de 103
MONUMENT
Aquell vespre, la Sofia i en Mikael xerraven davant del televisor i, com sempre, ell li donava la tabarra parlant dels seus èxits professionals. La Sofia sabia que era egocèntric i, habitualment, li agradava sentir-li la veu. Aquell vespre, però, ella també tenia la necessitat de descarregar-se parlant del que li havia passat. Es va ajustar el fulard per assegurar-se que en Mikael no li veuria les marques de l’estrangulació.
—Avui m’ha agredit un pacient.
—Què? —En Mikael la va mirar, estranyat.
—Res greu, només una bufetada, però… tinc la intenció de deixar-ho córrer amb aquest pacient.
Li va explicar que havia jutjat malament l’estat mental d’en Samuel. Que fins aleshores s’havia sentit segura durant les sessions, però que, aquesta vegada, havia tingut por. Molta por.
Va explicar que la decebia haver d’interrompre la teràpia, perquè nodria l’esperança d’aconseguir alguna cosa amb ell i perquè el cas era interessant.
—Però aquesta mena de problemes sempre passen, oi? —va dir en Mikael mentre li acariciava el braç—. És clar que no pots continuar amb un client que t’amenaça.
Ella li va dir que necessitava una moixaina.
Més tard, arraulida entre els braços d’en Mikael dins la penombra de l’habitació, entreveia el seu perfil a tocar d’ella.
—Fa unes quantes setmanes em vas preguntar si volia anar a Nova York, te’n recordes? —Li va fer una carícia a la galta i ell es va girar per mirar-la.
—I tant. Però em vas dir que no et venia de gust. Has canviat d’opinió? Si vols, demà mateix compro els bitllets.
En veure que ell s’embalava, la Sofia es va penedir d’haver abordat la qüestió. D’altra banda, potser havia arribat el moment d’explicar-l’hi.
—En Lasse i jo hi vam anar l’any passat, i…
—D’acord, ja ho he entès. Però podem anar a algun altre lloc. A Londres, o a Roma, per què no? No hi he estat…
—Fes-me un favor, no m’interrompis —va dir ella suaument. Com era possible que ell no entengués fins a quin punt li costava, tot allò?
—Perdona, és que estava tan content. Què em volies explicar?
—Doncs bé, durant aquell viatge, en Lasse i jo… Ens vam trobar de debò… Ens vam sentir ben a prop l’un de l’altre… No sé com dir-ho, era com si ens descobríssim realment per primera vegada. Però després vaig tenir tanta por… No del que va passar aleshores, sinó més endavant.
—Estàs segura que em convé sentir-ho?
—No ho sé. Però el que va passar és important per a mi. Jo volia tenir-hi un fill i ell…
—Ah, d’acord… I jo he de sentir això? —En Mikael va sospirar.
La Sofia es va enfadar, es va tombar cap a la banda contrària i va allargar la mà vers el llum de la tauleta de nit. El va encendre i va seure al llit mentre en Mikael feia ganyotes amb la cara amagada sota el braç.
—Ara vull que m’escoltis —va dir ella—. Per una vegada, t’he de dir una cosa important de debò.
En Mikael es va tapar amb el cobrellit i li va donar l’esquena.
—Volia tenir-hi un fill —va començar ella—. Feia deu anys que estàvem junts però, fins aleshores, ell no ho havia volgut. Durant el viatge, en canvi, les circumstàncies van fer que canviés d’opinió.
—El llum m’enlluerna, no el pots apagar?
La manca d’interès d’en Mikael l’ofenia, però tot i així va apagar el llum i es va arrapar a la seva esquena.
—Vols un fill, Mikael? —va preguntar al cap d’un moment.
Ell li va agafar el braç i se’l va posar al voltant.
—Mmm… potser encara no.
La Sofia va pensar en allò que en Lasse li repetia sempre. Durant deu anys. Encara no. A Nova York, però, havia canviat d’opinió.
Estava convençuda que parlava seriosament, malgrat que tot va canviar després, en tornar.
No volia pensar en el que havia passat llavors. Com canviava la gent… De vegades, tenia la impressió que cadascú posseïa diverses versions de la mateixa persona. En Lasse havia estat tan a prop d’ella, ell l’havia triat. Alhora, hi havia un altre Lasse que la rebutjava. En el fons era psicologia bàsica, però, malgrat tot, l’espantava.
—Hi ha alguna cosa que et faci por, Mikael? —va preguntar en veu baixa—. Què et fa por?
En Mikael no va contestar i ella va veure que s’havia adormit.
Es va quedar una estona desperta pensant en ell.
Què li havia vist?
Era guapo.
S’assemblava a en Lasse.
Li havia interessat malgrat el seu aire de persona normal i corrent, o potser precisament per això.
El clàssic petitburgès. Havia crescut a Saltsjöbaden amb els pares i una germana petita. Infància protegida, confortable. Sense problemes de diners. L’escola, el futbol i després una vida traçada per endavant, com la del pare. Com una carta a la bústia.
El seu pare s’havia suïcidat just abans que es coneguessin i en Mikael no n’havia volgut parlar mai. Cada cop que ella intentava treure el tema, ell se n’anava de l’habitació.
La mort del pare era una ferida oberta. Ella s’adonava de fins a quin punt s’havien sentit propers. Només havia vist la mare i la germana una vegada.
Es va adormir abraçada a l’esquena d’en Mikael.
A dos quarts de quatre de la matinada, es va despertar xopa de suor. Havia somiat en Sierra Leone per tercera nit consecutiva. Estava massa pertorbada per tornar a agafar el son. En Mikael dormia profundament al seu costat. Es va aixecar a poc a poc per no despertar-lo.
No li agradava que ella fumés dins de casa, però tot i així va encendre un cigarret sota la campana de la cuina.
Va pensar en Sierra Leone i es va preguntar si no havia comès un error anul·lant l’encàrrec que li havien fet com a experta.
Hauria estat una manera menys feridora i més prudent de retornar al que havia viscut allà baix que no pas acceptar retrobar-se brutalment cara a cara amb un nen soldat com en Samuel Bai.
Sierra Leone havia estat una decepció des de molts punts de vista. No s’havia pogut acostar mai de debò als nens a qui havia imaginat poder ajudar en el camí cap a una vida millor. Només en recordava els rostres buits i l’aversió envers els cooperants humanitaris. Havia entès que, per a ells, ella es trobava al bàndol contrari. Una estrangera, adulta, blanca, que segurament els espantava més que no pas els ajudava. Hi havia nens que li tiraven pedres. Ells havien perdut tota la confiança en els adults, i ella no s’havia sentit mai tan impotent.
I ara, fracassava amb en Samuel Bai.
Una decepció, va pensar. Si Sierra Leone havia estat una decepció, la seva vida actual, set anys més tard, no valia gran cosa més.
Es va fer unes torrades i va prendre un suc de fruita mentre rumiava sobre en Lasse i en Mikael.
En Lasse l’havia traït.
I en Mikael, per la seva banda, també era una decepció? I això que tot havia començat tan bé entre tots dos…
S’allunyaven fins i tot abans d’estar veritablement units?
En el fons, no hi havia cap diferència entre la feina i la vida privada. Els rostres es confonien. Lasse. Samuel Bai. Mikael. Tyra Mäkelä. Karl Lundström.
Tothom qui l’envoltava era gent estranya.
S’allunyaven d’ella, s’escapaven del seu control.
Va seure de nou davant de la cuina, va encendre un altre cigarret i va observar com el fum desapareixia per l’extractor. El petit magnetòfon era al damunt de la taula, el va agafar.
Era molt tard, més li valdria mirar de dormir, però no va poder resistir la temptació. El va posar en marxa.
… sempre vertigen, però tenia tantes ganes de pujar a la nòria. Sense això, no hauria passat mai, hauria agafat accent d’Escània, s’hauria fet gran, hauria après a cordar-se les sabates tot sol. Cony, quin record més dur. Però era un nen consentit, sempre havia d’aconseguir el que volia.
La Sofia va notar que es relaxava.
En aquell estat just abans d’adormir-se, els pensaments s’alliberaven.