Persona
Uppsala, 1986
Pàgina 48 de 103
UPPSALA, 1986
És l’única noia en aquesta feina d’estiu. Quinze paios que s’exciten els uns als altres i la cabana de l’obra no és gaire gran, sobretot quan no para de ploure i no poden sortir. S’han acostumat a jugar-se a les cartes qui anirà amb la Nena-corb a l’altra habitació.
El gran prat sota la vella caserna de Polacksbacken és ple de barraques, cavallets i llocs on jugar a la rifa. Una fira ambulant s’ha instal·lat a Uppsala durant la primera setmana d’agost.
Treu a passejar en Martin mentre els pares sopen al centre.
En Martin està de molt bon humor: està encantat de ser allà amb ella. Després de tots aquests estius que han passat plegats, s’ha convertit en la seva millor amiga, i quan ell vol parlar d’alguna cosa important, és a ella a qui va a veure. Quan està trist i també quan vol fer alguna cosa que l’entusiasma, alguna cosa prohibida.
El trobava tant a faltar aquesta primavera que va acabar agafant l’autobús unes quantes vegades per anar-lo a veure a casa seva, a Bergsbrunna.
Enyorava els estius que havien passat plegats, els jocs, els secrets. No era igual ni de bon tros quan els pares eren allà, que sempre volien decidir-ho tot, organitzar-ho tot, sense tenir la més petita idea ni la imaginació necessària per comprendre els desitjos i les necessitats reals d’en Martin.
Suposa que serà el darrer estiu que passaran junts, perquè han ofert un lloc de treball molt ben pagat al pare d’en Martin a Escània. La família es traslladarà al sud a mitjans d’agost i sembla que ja han trobat una mainadera per a en Martin, que és molt curosa i responsable, segons la mare.
La Victoria ha promès trobar-se amb els pares a les vuit al peu de la nòria, on en Martin acabarà la vesprada amb una vista panoràmica de la plana d’Uppsala a deu quilòmetres a la rodona. Des d’allà segur que es pot veure fins i tot Bergsbrunna.
En Martin ha estat esperant tota la tarda aquest moment amb impaciència. La nòria es veu des de tot arreu, amb les seves cistelles, que s’eleven fins a trenta metres per damunt del terra.
Ella, per la seva banda, no té cap pressa per pujar-hi, perquè sap que no només serà el final del vespre, sinó potser també la darrera cosa que faran plegats.
Després, s’haurà acabat.
I no vol que els adults els acompanyin. És per això que proposa enfilar-se a la nòria de seguida: sempre hi poden tornar quan arribin els pares. I d’aquesta manera, ell podrà ensenyar-los des d’allà dalt tot de coses del paisatge abans fins i tot que tinguin temps de fixar-s’hi.
En Martin troba que és molt bona idea i, abans de posar-se a fer cua, compren una gasosa cadascun. Alçar la vista, al peu de la nòria, fa venir vertigen. És tan alta! Increïble. Agafa el nen del braç i li pregunta si té por.
—Només una mica —contesta ell, però ella ja veu que no és veritat.
Li passa les mans pels cabells i el mira als ulls.
—No t’amoïnis, Martin —diu ella procurant resultar convincent—. Sóc aquí, no et passarà res.
Ell somriu i li agafa fort la mà quan entren a la cistella. A mesura que la gent puja i la cistella s’eleva lentament, en Martin prem cada cop més fort el seu braç. La cistella es balanceja i es queda un moment suspesa gairebé a dalt de tot, mentre a baix munten els últims passatgers, i llavors ell diu que ja en té prou.
—Vull baixar.
—Però, Martin —prova ella—, quan arribem a dalt veurem casa teva i tot, a Bergsbrunna. Bé ho deus voler veure, oi? —Li ensenya el paisatge amb el dit, tal com altres vegades li havia ensenyat el bosc—. Mira allà baix, és el pontó on es banya la gent, i allà hi ha la fàbrica.
En Martin no vol mirar.
—Si us plau… no podem baixar? —diu, amb desesperació a la veu.
Ella no ho entén. Havia dit que li semblava bona idea, no ha parat de demanar-li la nòria i ara, de cop i volta, resulta que ja en té prou.
Quan veu que plora desconsoladament, ha de fer un esforç per no clavar-li un ventallot.
La nòria es posa en marxa novament, ell la mira i s’eixuga les llàgrimes amb la màniga de la samarreta. Quan fan la tercera volta, sembla que la por s’hagi esvaït i se li hagi despertat la curiositat davant del paisatge que s’estén als seus peus.
—Ets la millor —li diu ella a cau d’orella.
S’abracen ben fort l’un a l’altra.
Es fixen en molts llocs coneguts. Veuen el parc infantil, els turons de Vilan on han anat sovint a l’hivern per baixar en trineu. La casa d’en Martin a Bergsbrunna, però, queda amagada rere el bosc de Sävja i no es veu. Rere els edificis de la caserna de Polacksbacken es veu com corre el Fyrisån, amb el pont de Kungsängen i la depuradora.
Al llarg del riu, es percep una filera de xalanes a través dels arbres. Alguns nens es banyen prop d’un pontó i les seves rialles arriben fins a la cistella on són asseguts ells dos.
—Jo també em vull banyar —diu ell.
Queden quasi tres quarts d’hora abans de la cita amb els pares d’en Martin, i el riu queda just una mica més avall. Ara, però, ha refrescat i no porten banyador. Ella també sap quina pudor hi pot fer, allà, quan el vent bufa de la banda dolenta i transporta els efluvis dolcencs i asfixiants de porqueria i excrements que emanen de la depuradora, una mica més enllà.
Però ell és tossut. Es vol banyar tant sí com no. I com que és una tarda particular per a tots dos, ella cedeix sense oposar gaire resistència.
Amb el sentiment renovat que aquesta tarda no serà tan perfecta com hauria desitjat.
La nòria fa l’última volta, ell està impacient per baixar al riu.
Deixen enrere la fira i la gentada, fan la volta als edificis de la caserna i segueixen el caminet en pendent per una mena de torrentera cap al Fyrisån.
El pontó on fa un moment es banyaven els nens ha quedat desert, només hi ha una tovallola que ha oblidat algú, penjada d’una de les estaques. Les xalanes es balancegen, buides i fosques, sobre la aigües negres del riu.
Ella avança amb decisió pel pontó i s’aboca per comprovar la temperatura de l’aigua.
Després no entendrà com l’ha pogut perdre.
De sobte, no hi és.
El crida. El busca desesperadament entre els matolls i els canyissars de la riba. Cau i es fa un tall amb una pedra afilada, però en Martin no apareix enlloc.
Torna corrents al pontó, però l’aigua està completament en calma.
Res.
Ni un moviment.
Com si ella fos dins d’una bombolla opaca que ofegués els sorolls i les sensacions.
Quan s’adona que no aconseguirà trobar-lo, es precipita amb cames tremoloses cap a la fira i erra sense objectiu entre les atraccions i les casetes de menjar, fins que es queda asseguda enmig d’un dels carrerons més animats.
Cames i peus de la gent que passeja, olor fastigosa de crispetes. Llums multicolors que fan pampallugues.
Li fa l’efecte que algú ha fet mal a en Martin. I llavors arrenca a plorar.
Quan la troben els pares d’en Martin, no aconsegueixen parlar-hi. No pot parar de plorar i s’ha orinat a sobre.
—En Martin ha desaparegut —repeteix.
Al fons veu que el pare crida un infermer i sent que la tapen amb una manta. Algú l’agafa per les espatlles i l’estira en posició lateral de seguretat.
Al primer moment no s’amoïnen gaire per en Martin, perquè el terreny on s’ha instal·lat la fira no és gaire gran, i hi ha molta gent per ocupar-se d’un nen perdut.
Al cap de mitja hora llarga de recerca, però, els envaeix una inquietud creixent. En Martin no hi és i, mitja hora més tard, el pare truca a la policia. Llavors comencen a escorcollar sistemàticament els voltants de la fira.
Aquell vespre, però, no troben en Martin. El cos no apareix fins l’endemà, quan es posen a buscar al fons del riu.
Segons indiquen les ferides que té, es va ofegar, sens dubte després d’haver-se colpejat el cap contra una pedra. Veuen talls, que es deu haver fet durant la nit. Estan d’acord que aquestes lesions les ha causat l’hèlix d’una embarcació de motor.
Ingressen uns quants dies la Victoria en observació a l’hospital universitari. El primer dia no diu ni una paraula, els metges arriben a la conclusió que està en un estat de xoc greu.
Fins al segon dia no la pot interrogar la policia i llavors és víctima d’un atac d’histèria que dura almenys vint minuts.
Explica al policia que li fa les preguntes que en Martin va desaparèixer després de baixar de la nòria i que a ella li va entrar el pànic quan va veure que no el podia trobar.
El tercer dia d’hospital, la Victoria es desperta en plena nit. Se sent observada, i fa pudor a dins de l’habitació. Quan els ulls se li habituen a la foscor, comprova que no hi ha ningú, però tot i així no pot evitar tenir la sensació que algú l’està mirant. I a més hi ha aquesta pudor asfixiant, com d’excrements.
Baixa del llit lentament, surt de l’habitació i enfila el passadís. Allà hi ha llum, però tot és en silenci.
Mira al voltant per trobar l’origen de la seva inquietud. Llavors el veu. És un llum vermell que fa pampallugues. De sobte ho entén, brutalment, amb un xoc violent al diafragma.
—Apagueu això! —crida—. No hi ha dret que em filmeu!
Passes apressades que s’acosten des de totes bandes. Ho sabia. L’han espiat, l’han seguit i han enregistrat tots els seus moviments, han apuntat meticulosament cadascuna de les seves paraules.
Potser l’hi han fet tota vida.
Com ha pogut ser tan idiota de no adonar-se’n?
Tres membres de l’equip nocturn apareixen alhora.
—Però què passa? —pregunta un mentre els altres dos la subjecten pels braços.
—Aneu a la merda! —crida ella—. Deixeu-me anar i pareu de gravar-me! No he fet res!
Els infermers no la deixen anar i, com que ella oposa resistència, la subjecten encara més fort.
—Vinga, vinga, una mica de calma —diu un d’ells.
Els sent parlar darrere seu, es posen d’acord. El complot és tan evident que fa riure i tot.
—Pareu de fer servir els vostres codis dels collons, pareu de parlar en veu baixa! —els engega, tossuda—. Digueu-me què passa. I no intenteu treure’m res, no he fet res, no sóc jo qui ha empastifat la finestra de caca.
—No, ja ho sabem, que no —diu un altre.
Intenten calmar-la. Li diuen mentides a la cara i ella no pot avisar ningú, no hi ha ningú que la pugui ajudar. Està a les seves mans.
—Pareu! —crida en veure que un prepara una xeringa—. Deixeu-me anar!
Llavors cau en un somni profund.
Repòs.
Al matí ve el psiquiatre a visitar-la. Li pregunta com va tot.
—Què vol dir? —fa ella—. No tinc cap problema.
El psiquiatre explica llavors a la Victoria que el seu sentiment de culpabilitat per la mort d’en Martin li ha provocat al·lucinacions. Psicosi, paranoia, estrès posttraumàtic.
La Victoria escolta en silenci, però una resistència muda i compacta s’enfila dintre seu, com una tempesta amenaçadora.