Persona
Gamla Enskede
Pàgina 59 de 103
GAMLA ENSKEDE
Mentre avançava pel camí d’accés a la casa, la Jeanette va haver de frenar en sec per evitar que el cotxe s’encastés contra un altre de desconegut que hi havia aparcat davant de la porta del garatge. La matrícula de l’esportiu vermell responia al nom del propietari: «KOWALSKA». El nom de la galeria amb qui estava en contacte l’Åke. La Jeanette va deduir que aquell cotxe pertanyia a Alexandra Kowalska.
Va obrir la porta i va entrar a casa.
—Que hi ha algú?
Com que no hi va haver cap resposta, va pujar al primer pis. Va sentir rialles i veus cridaneres a l’estudi i va anar a picar a la porta.
A dins es va fer el silenci. La Jeanette va obrir. Hi havia tot de quadres per terra i l’Åke estava entaulat en companyia d’una dona rossa, d’uns quaranta anys i de bellesa notable. Portava roba cenyida i anava maquillada amb discreció. Sens dubte és la famosa Alexandra, es va dir la Jeanette.
—Ho celebres amb nosaltres? —va dir l’Åke mentre assenyalava una ampolla de vi al damunt de la taula—. Però hauràs d’anar a buscar una copa —va afegir en adonar-se que no n’hi havia per a ella.
Què és aquesta història?, es va preguntar la Jeanette en veure que ell havia tret pa, formatge i olives.
L’Alexandra va deixar anar una rialla i la va mirar. La Jeanette va pensar que no li agradava la manera de riure d’aquella dona. Sonava falsa.
—Potser que ens presentem.
L’Alexandra va alçar una cella amb aire de complicitat i es va aixecar. Era alta, força més que la Jeanette. Es va acostar i li va allargar la mà.
—Alex Kowalska —va dir, i la Jeanette es va adonar per l’accent que no era sueca.
—Jeanette… vaig a buscar una copa.
L’Alexandra, Alex per als amics. Es va quedar fins vora la mitjanit i després va cridar un taxi. L’Åke s’havia adormit al sofà de la sala d’estar i la Jeanette es va quedar sola a la cuina amb un got de whisky.
No li havia costat gaire descobrir en l’Alexandra Kowalska les maneres d’una manipuladora. Era evident que no es tractava només de la pintura de l’Åke. L’Alex s’havia passat tota l’estona adulant-lo i fent-li la cort desvergonyidament davant dels seus nassos.
La Jeanette havia fet diverses al·lusions que, sense ser ofensives, haurien hagut de fer comprendre a l’Alex que ja tocava marxar. La dona, però, s’havia quedat ben aposentada, i havia suggerit a l’Åke que anés a buscar una altra de les ampolles de bon vi que havia portat ella mateixa.
En el curs de la conversa, l’Alex ja havia tornat a prometre a l’Åke una nova exposició. A Cracòvia, d’on era originària, hi tenia bons contactes. Esclat, èxit, la Jeanette trobava que la xerrameca d’aquella dona era francament xocant. D’entrada, adjectius superlatius sobre l’obra de l’Åke i projectes amb aires de grandiositat. Tot seguit, els compliments. L’Alex descrivia l’Åke com un home únic pels seus encants en societat, un artista que ella considerava apassionant i dotat d’un talent extraordinari, un home de mirada franca, intensa i intel·ligent, i així tota l’estona. Fins i tot havia dit que l’Åke tenia uns punys molt bonics i, mentre ell se’ls mirava amb un somriure als llavis, li havia acariciat les venes del dors de la mà parlant de les línies del pintor. La Jeanette trobava ridícules la majoria de les coses que havia dit l’Alex aquell vespre, però era ben clar que l’Åke s’havia deixat seduir per tots aquells compliments.
Aquesta dona és una harpia, va pensar la Jeanette mentre s’anava imaginant la decepció que tindria l’Åke en veure que les seves esperances no quedaven del tot satisfetes.
Va apagar el llum de la cuina i va anar a la sala per mirar de despertar-lo, que roncava. En va: va ser impossible ressuscitar-lo. La Jeanette es va haver de ficar al llit tota sola.
La Jeanette havia dormit malament, amb malsons, i es va despertar completament deprimida. La funda nòrdica estava xopa de suor i ella no tenia gens de ganes de llevar-se. Fos com fos, però, no podia quedar-se al llit.
Que bé si tingués una feina normal, va pensar. Un lloc de treball que li permetés agafar-se un dia de descans amb una baixa per malaltia i que algú la substituís o la feina es quedés sense fer fins que no tornés.
Es va estirar, es va estremir i va apartar l’edredó. Sense saber com, de sobte, es va trobar dreta. El seu cos havia pres la decisió tot sol, per un acte reflex. Has de ser responsable, li havia dictat. Tens deures per complir, no afluixis.
Després de la dutxa, es va vestir i va baixar a la cuina, on en Johan esmorzava. La nàusea s’havia esvaït, estava a punt per a una nova jornada de treball.
—Ja t’has llevat? Si encara no són les vuit!
Va engegar la cafetera.
—Sí, no podia dormir més. Aquest vespre tenim partit.
En Johan va agafar el diari del matí i el va fullejar fins que va trobar les pàgines d’esport i es va posar a llegir.
—És important, el partit?
La Jeanette va agafar una tassa i un plat, els va posar damunt la taula i va treure llet i iogurt de la nevera.
En Johan no va contestar.
La Jeanette va agafar la cafetera, va omplir la tassa, va seure davant del seu fill i va repetir la pregunta.
—Un partit de copa —va remugar ell sense aixecar la vista del diari.
La Jeanette es va tornar a sentir impotent: no estar al corrent de res, no tenir la més petita idea del dia a dia del seu fill. Va recordar que en el darrer trimestre no havia posat els peus a la seva escola, tret de per la festa de final de curs.
—Contra qui? Quina copa?
—Deixa-ho córrer! —El noi va plegar el diari i es va aixecar—. De tota manera, no t’interessa gens!
—Però, Johan, home… És clar que m’interessa, però saps molt bé que la meva feina exigeix molt i… —Es va aturar i va rumiar. Excuses de mal pagador, era allò tot el que podia oferir-li? Se’n va avergonyir.
—Juguem contra el Djurgården. —En Johan va deixar el plat a l’aigüera—. Aquest vespre juguem la final de la copa, i em sembla que el papa vindrà —va afegir, i després va sortir de la cuina.
—Doncs guanyareu —va dir-li mentre ell marxava—. Els del Djurgården no hi tenen res a fer.
El noi va anar a tancar-se a l’habitació sense dir res.
Just quan sortia de casa, la Jeanette va sentir que l’Åke es regirava al sofà. Va anar a veure’l a la sala d’estar. Li costava despertar-se i s’estava passant la mà per la cara. Portava els cabells esbullats i tenia els ulls vermellosos.
—Me’n vaig —va dir ella—. No sé quan tornaré, potser una mica tard.
—Sí, sí… —L’Åke la va mirar i ella va veure en els seus ulls cansats que tant li feia.
—No oblidis el partit d’en Johan d’aquest vespre. Espera que hi vagis.
—Ja veurem. —L’Åke es va aixecar—. Si tinc temps, hi aniré, però no és segur. M’he de trobar amb l’Alex per preparar el catàleg de l’exposició, pot ser que la cosa s’allargui. Però també pots anar-hi tu, no? —va dir amb ironia.
—No em vinguis amb romanços, saps molt bé que no puc.
La Jeanette va girar cua i va sortir de la sala. A l’entrada tot de sabates i botes s’amuntegaven en desordre, envoltades de grava del jardí i borrissol.
No estàs a l’altura, va pensar. No vals per a res, ets una egocèntrica.
—Trucaré per veure com ha anat.
Va obrir la porta i va sortir per baixar els graons sense deixar-li temps de contestar.