Matilda
Llançant el martell
Pàgina 12 de 24
Llançant el martell
De Matilda, el que era bonic era que si te la trobaves per casualitat i enraonàveu hauries dit que era una criatura de cinc anys i mig normalíssima. No mostrava signes exteriors de brillantor i no presumia mai. «Vet aquí una neneta força tranquil·la i sensible», hauries pensat. I tret del cas que per alguna raó haguéssiu encetat una conversa sobre literatura o bé matemàtiques, mai no hauríeu descobert el poder del seu cervell.
Així que a Matilda li va ser fàcil de fer-se amiga dels altres infants. Tothom de la classe l’estimava. És clar que sabien que era «llesta» perquè l’havien vista respondre a la senyoreta Honey el primer dia de curs. I també sabien que tenia permís per seure tranquil·lament llegint un llibre durant les lliçons i per no estar atenta a la mestra. Però els infants d’aquesta edat no es maten buscant els perquès. Estan prou i massa embolicats en les seves pròpies baralles per ocupar-se gaire del que els altres fan i per què.
Entre els amics nous de Matilda hi havia una nena que es deia Lavender. Ja el primer dia de curs van rondar plegades durant el descans del matí i a l’hora de dinar. Lavender era excepcionalment petitona, per l’edat, una nimfeta seca amb ulls molt foscos i el cabell fosc tallat amb serrell a mig front.
A Matilda, li agradà perquè era agosarada i aventurera. I a Lavender li agradava Matilda exactament per les mateixes raons.
Encara no havia acabat la primera setmana del curs, que als novells els van començar d’arribar terrorífiques contalles sobre la directora, la senyoreta Trunchbull. Durant el descans del tercer dia, i mentre s’estaven en un racó del pati, s’acostà a Matilda i Lavender una enorme alumna de deu anys amb un gra al nas, i de nom Hortensia:
—Merda nova, suposo —els va dir Hortensia, mirant-se-les de dalt estant. Duia bossa de patates molt grossa, i en treia a grapats—. Benvingudes a l’hospici —va afegir, escopint trossets de patata grans com flocs de neu.
Les dues petites, confrontades amb la geganta, mantenien un silenci atent.
—Ja heu vist la Trunchbull? —preguntà Hortensia.
—L’hem vista a l’Oració —va dir Lavender—, però no hi hem parlat.
—Se us acosta una amenaça —va dir Hortensia—. No li agraden les criatures petites. Té tírria a la classe dels petits i a tothom que hi vagi. Pensa que els de cinc anys són cucs que encara no han trencat el capoll. —I es ficà a dins un altre grapat de patates, i quan tornà a parlar, deixà anar a fora un altre ruixat de trossets de patata—. Si sobreviviu al primer any potser us ho podreu arreglar per passar la resta de cursos. Però són molts els qui no sobreviuen. Se’ls han d’endur en llitera, xisclant. Ho he vist sovint. —Hortensia callà per observar l’efecte d’aquestes paraules en les dues menudes, però semblaven més aviat fredes. Així que la gran decidí d’obsequiar-les amb més informació.
—Suposo que sabeu que la Trunchbull té a les seves cambres un armari tancat, que se’n diu la Garjola. N’heu sentit a parlar, de la Garjola?
Matilda i Lavender van moure el cap i van continuar contemplant la geganta. Com que eren menudes, s’inclinaven a malfiar-se de qualsevol criatura més alta que no pas elles, especialment de les noies més grans.
—La Garjola —continuà Hortensia— és un armari molt alt però molt estret. El terra fa només mig pam quadrat, de manera que ni t’hi pots asseure ni estirar-t’hi. T’hi has d’estar dreta. I tres de les parets són fetes de ciment amb trossos de vidre que en surten i, per tant, no t’hi pots repenjar. Has d’estar més o menys alerta tota l’estona, quan t’hi tanquen. És terrible.
—No et pots repenjar ni a la porta? —preguntà Matilda.
—No siguis ximpleta —va dir Hortensia—. La porta duu milers de claus que en surten, esmolats i punxeguts. Els hi van clavar de fora a dins, probablement la mateixa Trunchbull.
—Que hi has estat mai? —preguntà Lavender.
—A primer hi vaig ser sis vegades —va dir Hortensia—. Dues tot el dia i les altres dues hores cada vegada. Dues hores ja és prou. És fosc del tot i t’hi has d’estar dreta i tibada i, si et bellugues, o et punxen els vidres de les parets o els claus de la porta.
—I per què t’hi van tancar? —preguntà Matilda—. Què vas fer?
—La primera vegada —Hortensia va dir— vaig abocar mitja llauna de Xarop D’Or al cul de la cadira on la Trunchbull s’havia d’asseure per a l’oració. Va ser meravellós. Quan s’assegué se sentí un xipolleig semblant al de l’hipopòtam quan posa la pota al fang a la riba del riu Limpopo. Però sou massa petites i estúpides per haver llegit el Just So Stories, oi?
—L’he llegit —va dir Matilda.
—Ets una mentidera —va dir Hortensia amistosament—. Si no saps ni llegir, encara. Però tant hi fa. Quan la Trunchbull va seure damunt del Xarop D’Or el soroll de xipolleig va ser preciós. I, quan es va posar dreta d’un salt, la cadira la va seguir, enganxada al cul d’aquests horribles pantalons verds que gasta, fins que l’espès xarop es va anar desenganxant. Ella es va dur les mans al cul dels pantalons i se li van enfonsar en la pasta. L’hauríeu d’haver sentida xisclar.
—Però, com va saber que havies estat tu? —preguntà Lavender.
—Un esquitx que es diu Ollie Bogwhistle em va acusar —va dir Hortensia—. Li vaig fer saltar les dents del davant.
—I la Trunchbull et va tancar a l’armari un dia sencer? —va preguntar Matilda, empassant-se saliva.
—Tot un dia sencer —va dir Hortensia—. Ja no hi veia de cap ull quan me’n va deixar sortir. Bavejava com una idiota.
—I quines coses vas fer, les altres vegades? —preguntà Lavender.
—No em puc recordar de totes, ara —va dir Hortensia. Parlava amb el posat del vell guerrer que ha estat en tantes batalles que el valor li és normal—. Fa tant de temps —afegí, entaforant-se més patates a la boca—. Ah, sí, en recordo una. Vet aquí el que va passar. Vaig esperar el moment que la Trunchbull fos fora de la vista donant classe als de sisè, vaig alçar la mà i vaig demanar per anar al lavabo. Però en comptes d’anar-hi em vaig introduir a la cambra de la Trunchbull. I després d’una ràpida investigació vaig trobar el calaix on guardava totes les seves calces de gimnàs.
—Continua —va dir Matilda, embadalida—. I què va passar, després?
—Jo havia demanat per correu unes poderoses pólvores de pica-pica —va dir Hortensia—. Valen cinquanta penics el paquet i es diuen Saltalapell. L’etiqueta diu que són fetes de dents triturades de serps verinoses, i garanteix que alcen butllofes de la mida de nous. Vaig escampar aquesta cosa dins de totes les calces del calaix i les vaig tornar a plegar acuradament. —Hortensia féu una pausa per ficar-se més patates a la boca.
—I va funcionar? —preguntà Lavender.
—Uns quants dies després —va dir Hortensia—, durant l’Oració, de cop i volta la Trunchbull va començar a gratar-se els baixos com una boja. «Vaja», vaig pensar, «ja hi som, ja ha començat el gimnàs». Era preciós seure allà veient-ho i sabent que jo era l’única persona en tota l’escola que sabia exactament què passava a dins de les calces de la Trunchbull. I no patia. Sabia que no em podien atrapar. El gratament es va accelerar. No podia parar. Devia pensar que hi tenia un niu de vespes, allà sota. I llavors, al bell mig de l’oració al Senyor, es va aixecar agafant-se el cul i es va esquitxar de l’indret.
Tant Matilda com Lavender estaven fascinades. Era claríssim que en aquell moment estaven davant d’una mestra. Vet aquí algú que havia dut l’art de l’engany al punt més alt de la perfecció; algú, a més, decidit a arriscar la vida per seguir la seva crida. Van mirar meravellades aquella deessa, i de sobte fins i tot el gra del nas ja no era ridícul, sinó la marca del coratge.
—Però, com et va atrapar, aquesta vegada? —preguntà Lavender, ofegant-se d’admiració.
—No em va atrapar —va dir Hortensia—. Però igualment em vaig guanyar un dia a la Garjola.
—Per què? —preguntaren totes dues.
—La Trunchbull —va dir Hortensia— té el vici de malpensar. Quan no sap qui és el culpable, malpensa, i la desgràcia és que sovint ho endevina. Jo vaig ser la primera sospitosa per allò del Xarop D’Or, i, encara que jo sabia que no en tenia cap prova, res del que vaig dir va servir. Jo vinga cridar: «I com ho puc haver fet, jo, senyoreta Trunchbull? Si ni tan sols sabia que vostè tenia calces de recanvi a l’escola! No sé ni tan sols què són, les pólvores pica-pica! No n’he sentit a parlar mai!». Mentir no em va servir de res, tot i el convenciment que hi vaig posar. Senzillament, la Trunchbull em va agafar per l’orella, em va empènyer cap a la Garjola, m’hi va ficar i va tancar la porta. Aquest va ser el meu segon dia complet. Va ser una tortura total. Estava plena de punxades i de talls, quan en vaig sortir.
—És com una guerra —va dir Matilda, molt espantada.
—Ja ho pots ben dir, que és com una guerra —va dir Hortensia—. I les ferides són terrorífiques. Nosaltres som els croats, el gallard exèrcit que lluita per la vida gairebé sense armes, i la Trunchbull és el Príncep de les Tenebres, la Serp Pudent, el Drac Furient amb totes les armes al seu servei. És vida dura. Tots mirem d’ajudar-nos.
—Pots confiar en nosaltres —va dir Lavender, estirant els seus noranta-sis centímetres tant com va poder.
—No, no puc pas —va dir Hortensia—. Sou mosques. Però no se sap mai. Potser algun dia us podré fer servir en alguna feina secreta.
—Digue’ns una mica més de les coses que fa ella —va dir Matilda—. Sisplau.
—No us hauria d’espantar fins que no fes una setmana que sou aquí —va dir Hortensia.
—No ens espantaràs —va dir Matilda.
Ahir mateix, la Trunchbull va atrapar un noi que es diu Julius Rottwinkle menjant bombons de licor durant la classe de redacció, i senzillament el va agafar pel braç i el va llançar per la finestra oberta. La nostra classe és al primer pis i vam veure Julius Rottwinkle volant pel damunt del jardí com un plat i aterrant amb un cop sord al bell mig dels enciams. Llavors la Trunchbull es va girar cap a nosaltres i ens va dir: «D’ara endavant, qui mengi a classe surt de dret per la finestra».
—Que es va trencar cap os, aquest Julius Rottwinkle? —va preguntar Lavender.
—Només uns quants —va dir Hortensia—. Heu de recordar que una vegada la Trunchbull va anar als Jocs Olímpics com a llançadora de martell per la Gran Bretanya, i presumeix molt del seu braç dret.
—Què és llançar el martell? —preguntà Lavender.
—El martell —va dir Hortensia— és, de fet, una enorme bola de canó al capdamunt d’un filferro molt llarg, i el llançador el fa giravoltar i giravoltar per damunt del cap cada cop més de pressa i finalment el deixa anar. Has de ser molt fort. La Trunchbull llança qualsevol cosa que troba, només per tenir el braç en forma. Nens, especialment.
—Déu del cel! —va dir Lavender.
—Una vegada li vaig sentir a dir —continuà Hortensia— que un nen gros té si fa no fa el mateix pes que un martell olímpic i que per això és molt útil per entrenar-se.
En aquest punt passà una cosa estranya. El pati, que fins en aquell moment havia estat ple dels xisclets i els crits dels nens jugant, tot de cop restà silenciós com una tomba.
—Vigileu —xiuxiuejà Hortensia.
Matilda i Lavender van mirar al seu voltant i van veure la gegantina figura de la senyoreta Trunchbull avançant a través de la multitud de nens i nenes a gambades amenaçadores. Les criatures es feien enrere esverades per deixar-li espai, i el seu pas a través de l’asfalt era com el de Moisès a través del Mar Roig amb les aigües obrint-se. Formidable còrpora, amb la jupa, el cinturó i els pantalons verds. Sota genoll, els músculs li botien com raïms, embotits als mitjons.
—Amanda Thripp! —cridava—. Tu, Amanda Thripp, vine aquí!
—Agafeu-vos bé els barrets —xiuxiuejà Hortensia.
—Què passarà? —xiuxiuejà com a resposta Lavender.
—Aquesta idiota d’Amanda —va dir Hortensia— s’ha deixat els cabells massa llargs durant les vacances, i sa mare li ha fet trenes. Mala idea.
—Per què?
—Si hi ha res que la Trunchbull no pugui suportar són les trenes —va dir Hortensia.
Matilda i Lavender van veure la geganta de pantalons verds avançant cap a una nena d’uns deu anys que duia un parell de trenes rosses damunt les espatlles. Cada trena portava un llaç blau de setí al capdavall, tot plegat molt bonic. La nena de les trenes, Amanda Thripp, estava completament quieta, veient com avançava la geganta, i l’expressió de la cara era la que es troba a la cara de la persona atrapada en un pradell amb un brau furiós envestint-la de dret. La nena estava clavada, terroritzada, amb els ulls sortints, tremolant, sabent del cert que li havia arribat el Dia del Judici.
La senyoreta Trunchbull va arribar a la víctima i se li abraonà:
—Vull fora aquesta porqueria de trenes demà, abans d’entrar a l’escola! —bordà—. Escapça-les i llença-les a les escombraries, ho has entès?
Amanda, paralitzada de por, arribà a articular:
—A-a-a la m-mamà li agraden. Me les t-trena cada matí.
—Ta mare és beneita! —cridà la Trunchbull. Amb un dit de la mida d’un pernil apuntà al cap de la criatura i bramà—: Sembles una rata amb la cua sortint-li del cap!
—L-l-l-a m-mamà diu que estic molt maca, senyoreta T-t-trunchbull —quequejà Amanda, tremolant com una fulla.
—Tant me fa el que ta mare pensi! —cridà la Trunchbull, i dient-ho engrapà les trenes d’Amanda amb el puny dret i alçà la nena de terra. Llavors començà a fer-la giravoltar per damunt del cap cada cop més de pressa, i Amanda xisclava a punt de morir i la Trunchbull bramava—: Ja et donaré jo trenes, rata!
—Restes dels Jocs Olímpics —xiuxiuejà Hortensia—. Està agafant velocitat, igual com amb el martell. M’hi jugo qualsevol cosa que la llança.
Ara la Trunchbull contrapesava amb el cos el pes de la nena giravoltant i pivotava expertament damunt la punta dels peus, girant i girant, i ben aviat Amanda Thripp duia tanta velocitat que es desdibuixà i de sobte, amb un poderós gruny, la Trunchbull deixà anar les trenes i Amanda sortí volant com un coet, per damunt de la tanca de filferro del pati i cel amunt.
—Bon tret, senyora! —cridà algú a través del pati, i Matilda, hipnotitzada per tota la folla història, va veure Amanda Thripp descendint en una llarga i graciosa paràbola al camp de jocs d’enllà. Aterrà a l’herba, rebotà tres cops i finalment es quedà quieta. Llavors, miraculosament, s’assegué. Semblava una mica tocada, però al cap d’un minut es posà dempeus i tornà tentinejant al pati.
La Trunchbull s’espolsava les mans:
—No ha estat malament —deia—, tenint en compte que això no es pot considerar un entrenament. No gens malament.
I se n’anà.
—És boja —va dir Hortensia.
—I els pares, que no es queixen? —preguntà Matilda.
—Que es queixarien, els teus? —preguntà Hortensia—. Sé que els meus no. Tracta pares i mares com tracta els nens, i tots tenen pànic. Ja ens veurem.
I dient això se’n tornà tranquil·lament.