Mare

4

Pàgina 8 de 14

4

Ens ho hem demanat un centenar de vegades, totes tres germanes:

—Era curta o dolenta?

Ens ho hem preguntat juntes i per separat, que és quan fa més mal.

Llegint-li la llibreta m’adono que de curta no en tenia ni un pèl, per tant, ¿què ens queda? ¿La boja? ¿La cruel? ¿El monstre? Són veritats que només puc suportar a mitges, quan la bena se’m descorda una mica, potser perquè se m’eixampla el cervell. No puc obviar que vaig compartir el cos, amb aquesta dona. ¿Vaig sentir alguna pèrdua quan el pare em va tallar el cordó umbilical? ¿L’enyorança primigènia, l’orfenesa, el primer dol? El segon ja l’hauria de recordar, però se’m desdibuixa. Va arribar amb l’adolescència i va coincidir amb el casament de la meva germana gran amb un arquitecte prometedor. El Benjamí provenia de família protestant. Eren baptistes. A la Dèbora més li hauria valgut buscar-se un catòlic d’aquests que no creuen en res, deia sempre la mare.

La cerimònia va anar precedida de calculades reunions entre els pastors per negociar com es distribuirien el culte. El nostre va fer una prèdica molt lluïda, recordava la Raquel, mentre l’altre s’encarregava de la part més festiva, amb la pandereta, la guitarra i els coritos, Alabaré, alabaré, alabaré… L’avi no sabia com posar-s’hi, sobretot quan la mare va començar a picar de mans fent dringar les medalles del braçalet d’or. La Raquel oblidava sovint l’actitud solemne que requereix lloar el Senyor, a poc a poc, conscients de cada vers.

El convit es va fer al Mas Blanc, en un saló desangelat, amb una desena de taules rodones vestides de gala. A la mare, el plànol de l’espai li va semblar l’esquema d’un matemàtic per estudiar la Teoria de Conjunts i s’hi va estar hores, mirant-lo, per trobar la solució impossible de conjuntar els seus amics i coneguts amb la terregada que venia per part del Benjamí. La Dèbora de seguida va retirar-se d’aquesta tasca. Va preferir delegar en la mare abans que patir una baixa de defenses que li provoqués una infecció mortal dies abans del casament.

Per miracle, tot va anar bé. Els convidats van superar el mal tràngol de compartir taula amb uns elements que no pertanyien al mateix grup i, a l’hora del ball, tant ordinaris com cardinals es van excedir com estava previst. Els baptistes us ho sabeu passar pipa, feu una gràcia, anava reconeixent la mare quan ja anava piripi de xampany rosé.

En aquell temps jo tenia la il·lusió de ser periodista i havia mirat de gravar la cerimònia del casament amb un casset sense prémer el botó adequat. De les tres, és la més beneita, però és molt bona nena, anava excusant-me la mare saludant els convidats. Sense que suposés cap precedent, en aquell cas, el seu però em redimia. El xampany rosé també l’havia tornada, per un instant, condescendent.

—Pel meu gust, a la boda de la Dèbora hi va haver massa convidats de l’altra banda, però per part nostra van venir els més distingits —remarcava anys després la Raquel quan repassava l’àlbum amb l’Ernest.

—Aquí fas molt de goig.

—Aquest vestit el vam copiar de la princesa de Mònaco. És bonic, ¿oi? La Sara no el va voler i va acabar al bazar de l’església. Malaguanyat!

I la filla malmesa tornava a rebre, però en aquest cas hi havia estopa per a tots:

—Va ser una gran sort que els meus sogres ja haguessin marxat amb el Senyor. Haurien desentonat. Ell només sabia parlar de caragols i ella era molt barroera. El problema el vaig tenir amb les meves germanes. Els vaig haver de cedir la modista i fins i tot els vaig triar jo el modelet, amb la feinada que tenia a preparar-ho tot, i en lloc d’agrair-m’ho, només feien que queixar-se del preu. ¿Què pretenien? ¿Que fos jo qui els pagués el vestit? L’Elisabet i la Dàmaris sempre han sigut unes desagraïdes.

El vestit de la Dèbora el van comprar a l’atelier Teresa Ripoll, però la Rut i jo vam haver de passar per la modista de la família. Cada dilluns a la tarda ens emprovàvem la roba en un pis fosc de la Meridiana que feia pudor de gos. Al vestíbul, les parets eren folrades de mirall i, quan la mare hi entrava, sempre se saludava:

—Ai, nenes, com soc: m’he confós amb una coneguda i era jo mateixa! —reia la Raquel, però nosaltres no estàvem d’humor.

La senyora Míriam era membre de l’església del Clot i tenia el cosidor al fons de tot del seu pis de portera. Hi havies d’arribar travessant un passadís estret i interminable, flanquejat per portes que sempre estaven tancades. El gos ens anava seguint. Feia anys que havia deixat de ser un cadell i ni remenava la cua perquè li féssim festes. La saleta estava il·luminada per un llum de sostre esmorteït i un flexo damunt de la màquina de cosir, una Alfa Style elèctrica que no tenia ni la meitat d’elegància que les clàssiques Singer. En un racó, la senyora Míriam hi havia penjat dues cortines velles perquè fessin d’emprovador. Hauria lluït més un biombo, però res d’aquella habitació estava disposat amb voluntat estètica. Mentre la Rut es resignava amb el seu vestit tornassolat, semblant a un que la mare havia tingut de jove, jo esperava el meu torn per prendre mides al cosset de vellut i la faldilla de volants fúcsia. Sempre em quedava embadalida per les imatges del televisor encès i sense so que penjava en un extrem de la paret, com en els hotels. El quisso s’ajeia al meu costat i semblava igualment abstret per la pantalla. Jo no entenia per què la senyora Míriam tenia aquell aparell allà penjat, si no se’l mirava mai, enfeinada com anava entre la porteria i els encàrrecs de cosir. Potser el televisor era per fer companyia al gos, que, al seu torn, feia companyia a la modista. L’aparell era un cor bategant enmig d’aquella habitació on la vida s’aturava. Quan em tocava a mi, la meva germana sortia del pis i ens esperava al vestíbul de l’edifici, potser contemplant-se al mirall per recuperar-se d’aquella claustrofòbia de munts de roba, cortinatges i coixins com garoines.

Havia arribat la tanda de la meva tortura.

—Perquè tingui un bon caient hi posarem un pes a l’escot, senyora Sunyer —deia la modista amb els llavis plens de les agulles de cap que anava disposant al voltant del meu cosset. Jo perdia tota entitat i em transformava en un maniquí. Només em sentia viva quan la dona em clavava alguna agulla, aparentment sense voler. Reprimia el xiscle i de fons se sentia la veu de la mare:

—La roba no la desaprofitis, que és de Ribes i Casals.

—No pateixi, senyora Sunyer.

La modista em feia petites empentes perquè m’anés girant com es fa amb els expositors de postals i jo li anava mostrant les diferents parts de mi sense ser-hi del tot.

—Per a la boda he triat uns canapès, dubto si de salmó o gambetes, ¿què et sembla, Míriam? —deia la mare.

I la modista, que els hauria preferit de tonyina amb maionesa, em clavava agulles, amb la ràbia que no l’haguessin convidada perquè, ho sabia, hauria desentonat.

Estic segura que si la Dèbora va triar un protestant, encara que no fos dels nostrus, com deia l’avi, va ser per complaure la Raquel. El Benjamí li va servir per suportar els dinars de diumenge, com anys després em serviria a mi la hipocresia innata de l’Ernest. Per no reconèixer la seva mala elecció, la Dèbora va acceptar amb estoïcisme els coritos de les capelles baptistes, cançonetes sentimentaloides a l’estil americà, que reduïen Jesús a un amor de campaments. Jo l’acompanyava al culte per evitar els viatges soporífers de sant Pau dels presbiterians del carrer Aragó i, sobretot, per esquivar la mare i la manera com destrossava els himnes amb la seva veu de soprano impostada. Als quinze anys preferia mil cops l’ambient de secta dels baptistes que la constricció dels nostrus. Els envejava: tots tan convençuts, tan il·luminats, seguint les Escriptures com xais, però a la Dèbora li provocaven una urticària difícil de superar per a una noia criada sota els preceptes de Calví. L’espontaneïtat d’alçar-se enmig de la comunitat i fer una confessió amb les mans alçades, l’empenta d’agafar una guitarra i començar a cantar, l’interès de fer preguntes íntimes sense el més mínim pudor, ¿Ets feliç? I aquella olor puritana de sabó de Marsella i aquells gestos d’èxtasi explícit i aquelles cares tan netes només van fer que provocar basques a la meva germana, uns fàstics que jo no podia entendre.

Dotze anys després, i amb dos fills, el Benjamí es va trobar sense esposa en un ambient on divorciar-se encara estava mal vist. La Dèbora em va explicar que, abans de decidir-se, havia patit intenses trobades amb l’esposa del reverend. La meva pobra germana va entomar xàfecs de versets, Que tothom honori el matrimoni i guardi immaculada la vida conjugal: Déu judicarà els immorals i els adúlters. Això, ja s’ho sabia. Estava immunitzada contra les grans paraules, el problema eren les minúscules, miserables i ridícules que pronunciava la dona del pastor quan adoptava aquella complicitat estudiada i extreia lliçons de la seva experiència personal, L’Elies i jo resolem les crisis fent llistes de tot el que hem d’agrair al Senyor pel fet d’estar junts.

—¿I saps què deien aquestes llistes, Sara?

—No.

—Gràcies Senyor perquè l’Elies s’encarrega de comprar el pa de bon matí, perquè recull les caques del gos, perquè a través d’ell he reforçat la meva fe…

—No pot ser.

Per a la presbiteriana Dèbora Sunyer, criada en la remor dels himnes de Bach, va ser impossible de suportar, encara que ho hagués fet pel més noble dels motius: fugir d’una mare.

Quan la meva germana es va separar, els pares van comprar-li una franquícia i ara s’encarrega d’una botigueta de sabons artesans d’aquells que semblen pastissos. ¿Vols creure que ha estat incapaç de portar-me’n un per alegrar-me el bany? És una bruixa, se me’n queixava la mare quan em tocava el torn al Residencial Bonaire. La teva germana gran arriba aquí, es posa els auriculars i es planta a la butaca, com si fos el seu cos el qui m’hagués de fer companyia. Els nens només me’ls envia un cop al mes. Parlen entre ells perquè es veu que es veuen poc. Tots dos germans es passen revista i allí em tenen a mi, com un moble. No, pitjor, com si no hi fos perquè els mobles sí que hi són, bé que m’ho vaig estar gruant perquè me’ls portessin. ¿Oi que és bonic, l’armariet? ¿Ja saps que és fet per un argentí, el de la Diagonal? Amb el teu pare vam triar-ne aquest color granatós tan elegant…

No va ser fàcil acostumar-se a pujar dos cops per setmana al Bonaire. M’impressionaven els crits de la vella del costat, que reclamava la seva mare amb tossuderia, el soroll dels carretons em semblava tètric i no podia suportar el parlar fals de les cuidadores amb aquella estúpida tendència a dirigir-se als vells com si fossin criatures, Va, Raquel, sigues bona i acaba’t la lleteta. Una tarda m’hi vaig trobar la mare més malhumorada que mai. Feia estona que trucava el timbre del personal perquè li posessin la cunya. Se sentia massa feixuga per anar al lavabo, així que la vaig ajudar a abaixar-se les calces i vaig col·locar-li l’orinal pla entre les cames amb l’esperança que no mullés el llit. Ho vaig fer estoica, resolutiva, mirant d’oblidar el tràngol segons després. Sempre evitava tocar-la i el seu tacte flàccid i fred em va sorprendre, també l’olor marcida de vella i el pes feixuc de la decadència física, però el pitjor de tot va ser quan finalment va aparèixer la cuidadora i la va renyar perquè s’hauria hagut d’alçar tota sola. Ho podia fer perfectament.

—No remuguis tant, Maria Pilar. Ja t’he dit que al final de tot et regalaré una joia amb unes pedres que vaig comprar al Brasil. Me la va fer l’Aristos. Bé, tu no saps què és.

La mare gastava la cantarella de qui degusta el triomf saborós de la desobediència i la Consuelo es va quedar desconcertada, sense saber situar la joieria del costat del Luz de Gas. Ben endins, retenia la pregunta que més valia no fer: ¿Què volia dir la vella amb aquell al final de tot? ¿Quan s’acostumi a les normes o quan la palmi?

Aleshores encara no sabíem que, per a la mare, deixar de ser una irreductible i morir-se serien actes simultanis. Aquella tarda em va fer pena que la Consuelo hagués de patir l’altivesa de la Raquel i, abans de marxar, vaig anar a la sala de les cuidadores per consolar-la:

—Tingues paciència, la meva mare és una mica capriciosa, de vegades.

—Ho entenc perfectament. Deu ser molt dur estar aquí sola tot el dia.

Estic segura que no ho va dir per ferir-me, o soc tan immune al dolor que ni m’ho vaig plantejar. Mai no penso en la possibilitat que algú em vulgui mal, potser perquè la primera a fer-ho va ser la meva pròpia mare. A partir d’aquí, ¿quina importància té que qualsevol desconegut m’ataqui?

Als setze anys vaig apuntar-me a un camp de treball al Delta de l’Ebre amb la meva amiga Mireia. Ens dedicàvem a mantenir les platges netes i a vigilar que ningú no entrés a la punta del Fangar, on niuaven els ocells. Una nit, un dels joves del poble em va demanar de sortir a fer un passeig. No m’ho vaig pensar ni dues vegades i em vaig escapar de la casa de colònies saltant un muret. Ell m’esperava a l’altra banda amb un somriure còmplice que jo no vaig saber interpretar. Després d’endinsar-nos mitja hora per un camí envoltat d’arrossars, vam seure en un tronc pelat d’aquells que empeny el mar, i ell em va començar a fer petons. Només se sentien els salts dels gripaus, la fressa dels canyissars i els trets falsos per espantar ocells. Ell tenia uns deu anys més que jo i amb el primer petó vaig sentir l’orgull de fer-me gran, com si l’edat es pogués encomanar a través de la saliva. De sobte em vaig trobar les seves mans sota la roba i, sense gairebé adonar-me’n, ja m’havia tret les calcetes. Li vaig dir que s’aturés, que jo no ho havia fet mai. Ell va tornar a repetir aquell somriure de complicitat. No em creia. No es va aturar.

No recordo com vaig tornar a la casa de colònies ni com vaig saltar el muret ni com vaig evitar els laments, malgrat el dolor que sentia. La cara de pànic de la Mireia va ser la que em va alarmar:

—¿Què t’ha passat?

Per les cames em regalimava sang.

Ell era bomber i, l’endemà, un incendi forestal va impedir que ens tornéssim a veure. No sé què li hauria dit. Mirava les flames llunyanes i pensava que eren del mateix color que el meu mal. La Mireia m’insistia que era un porc, que m’havia violat. Jo no el podia ni odiar. Encara ara no puc. És com si a dins conservés la bondat de la nena que resistia una mare cruel. El cos i la ment m’han crescut, però els sentiments m’han quedat atrapats en una capa de quitina com les que es fabriquen les femelles de les cuques de llum per defensar-se dels depredadors. Jo estic vacunada en contra del trauma, de l’odi, del ressentiment.

La mare també va haver de fabricar-se una cuirassa, fer-se immune al dolor. El 16, 17 i 18 de març del 1938 van ploure 44 tones de bombes sobre Barcelona. La Raquel tenia dotze anys. El balanç de víctimes oficial va ser de 875 morts, entre ells 118 nens, més de 1.500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 greument malmesos. Forces d’ajuda internacional es van mobilitzar per muntar un contingent per refugiar els nens de la ciutat al sud de França. Una de les secretàries del govern de la Generalitat era membre de l’església del carrer Ripoll i, quan se’n va assabentar, va afegir-hi un grup de nens protestants. La majoria van anar a parar a Sète. Quan la família Vidal ho va saber només hi havia plaça per a un nen més i el pare va haver de triar quina de les trigèmines seria l’elegida per fugir de l’infern. Ja abans del sorteig, ningú no dubtava que la Raquel triaria el cordó més llarg. Les altres dues no van ni protestar quan la noia va mostrar el seu triomf amb la naturalitat de qui sempre guanya. La Raquel, però, no volia marxar. Era el primer cop que sortia de casa tota sola, i era per anar a l’estranger i abandonar la seva família sota les bombes. Tot això ho va pensar durant uns segons i tot just després es va dir tot el contrari, amb aquella muntanya russa permanent en què viuen les criatures: era una sort poder escapar-se de les alarmes, conèixer llocs nous, viure l’experiència d’escapar de la severitat del pare per conviure amb altres criatures de la seva edat.

Els nens evangèlics de Barcelona van arribar a Le Lazaret Protestant de La Corniche el 27 de juliol del 1938 en un tren que se’ls va fer etern. El primer que va sobtar a la Raquel va ser l’austeritat dels edificis, rotunds, fets d’una pedra clara que no havia vist mai. Les finestres eren àmplies i el seu instint la va fer triar un llit ben allunyat de les obertures, sense pensar que en aquell racó de món no havia de patir per les bombes. L’ombra dels plàtans era l’únic refugi necessari aquell juliol calorós a Sète. La Raquel s’havia tornat una noia solitària i pensava en les seves germanes mentre passejava pel pati escortat d’edificis, com si aquelles moles de marès fossin uns sentinelles gegants per protegir les criatures de qualsevol mal. Era el primer cop que la Raquel s’adonava de la seva condició de trigèmina. Li faltaven dues terceres parts per sentir-se completa, i quan es veia reflectida en els vidres tenia l’impuls d’acostar-s’hi per donar-se la mà. En veure-la tan diferent a les altres noies, la dona del pastor la va triar perquè fes un servei. El màxim benefactor de la institució d’acollida li havia demanat que busqués una nena perquè la seva filla practiqués l’espanyol. Amb el seu posat de princesa solitària, la Raquel va ser l’escollida per anar cada tarda, de dimarts a dijous, a la mansió del costat i estar-se amb l’Amélie.

Quan va veure per primer cop la casa, es va quedar sense alè. Mai no havia imaginat que una sola família pogués viure en un edifici tan gran. Semblava una escola, amb el seu pati, que era un jardí privat; amb la seves aules, que, de fet, eren habitacions; amb la seva recepció, que era un rebedor. Aquella vil·la era encara més gran que la casa de les nenes Moragas i no hi havia un estany: era un llac, amb peixos, i res d’aneguets, sinó cignes majestuosos. Potser va ser aquell primer dia que la mare, superant les austeritats de la criança paterna, va decidir que de gran volia ser rica.

La Raquel es va entendre de seguida amb l’Amélie. Era evident que aquella criatura magnífica era la seva taula de supervivència. Mademoiselle Gerbeau era una noia primeta, poca cosa, molt vaporosa i mai no feia soroll. Tenia els cabells d’un castany clar, molt llisos, i sempre se’ls lligava en una cua que havia de mirar que no se li escolés. Era força alta per a la seva edat, però mai no s’encongia perquè la seva mare li havia repetit mil cops que anés ben dreta, Tiens-toi droite, Amélie. Quan la noia deia alguna incorrecció en castellà es tapava la boca i demanava disculpes, Excúsame. La Raquel tenia dos anys menys que ella i així va ser com aquella nena que havia fugit de l’infern es va fer gran, simplement perquè volia ser tan gran com la seva amiga francesa.

L’Amélie portava un cordonet lligat al coll amb un cargol de mar. Era el regal que sempre feia a la gent que li agradava per segellar un pacte de fidelitat, com si li calgués fabricar-se un souvenir perquè la recordessin. Quan ella i la Raquel passejaven per la platja, la francesa anava amb el cap cot, atenta a noves troballes. En descobrir una petxina amb un foradet per on pogués passar el cordó sempre se n’alegrava, com si això ja indiqués que trobaria una nova persona a qui regalar-l’hi. La Raquel no va trigar ni una setmana a tornar a la residència amb un penjoll amb un cargol de mar. En adormir-se se li posava dins del clot del coll i ella es convencia que aquest sempre havia estat el seu lloc. Quan se sentia sola entre totes aquelles altres nenes de l’església que portaven la tristesa als ulls, la Raquel resseguia les rugositats del seu cargol de mar amb els dits. Només amb l’Amélie aconseguia oblidar la seva condició de refugiada. Amb la francesa no hi havia ni família lluny ni racionaments escassos ni pluja de bombes.

Una tarda, l’Amélie, tota il·lusionada, li va dir que anirien al mar a nedar. La Raquel no ho havia fet mai i li va semblar una idea ben estrambòtica. A poc a poc, la van envair pors inoportunes: ¿com esquivaria les onades, com fugiria dels taurons, com evitaria l’aigua salada que se’t fica als ulls? La petita refugiada sempre s’exigia estar a l’altura de mademoiselle Gerbeau, però aquest cop temia que no se’n sortiria. ¿Nedar? Si a ella ningú no n’hi havia ensenyat! Tampoc no tenia res per posar-se, però l’Amélie ja havia pensat en tot i la va rebre amb un dels seus banyadors vells dient-li que se’l podia quedar. La Raquel estava avergonyida amb una roba tan minsa que se li enganxava a la pell. El seu cos encara no era el de la dona esplendorosa que seria més endavant. A diferència de l’Amélie, ella ja tenia pèls a les cames i en aquell mateix moment descobria que potser se’ls havia de treure avançant-se a una moda que no arribaria fins generacions més tard. Tot això no va ser res comparat amb quan va veure el mar i l’amiga francesa va córrer dins l’aigua i li va fer un gest amb la mà perquè la seguís. La Raquel va entendre que, tant sí com no, s’hi hauria de ficar. Per sort, feia un dia plàcid, amb onades de mida justa per saltar-les sense passar ànsia. L’aigua va acollir l’Amélie amb tota naturalitat, però a la Raquel li semblava que cada cop que feia un pas endavant, el mar la rebia a batzegades. La francesa es divertia amb el patiment de la seva refugiada i li repetia com havia de moure els braços i les cames per sostenir-se dins l’aigua. La Raquel mirava de no decebre l’amiga i empassava mar amb voluntat estoica. Li picaven els ulls i el nas li feia mal per la pressió de l’aigua. El tercer cop que l’amiga li va capbussar el cap, a la Raquel se li van enfonsar les bones maneres. Havia acumulat massa malestar a cops d’onada. Per fortuna, va saber dissimular el mal geni, però ja havia entès que ella no era l’amiga de mademoiselle Gerbeau sinó la seva joguina i només per a un estiu. Al vespre, ja sola entre vint nenes, va estar a punt d’arrencar-se el collaret amb el cargol, però estava tan esgotada que no va tenir prou força per trencar el cordó i es va adormir amb malsons de tempestes i taurons. La nena Raquel havia après que el mar és una empenta.

L’endemà, es va despertar amb la mà solcada pel mol·lusc i una decisió a la punta dels llavis. Just després d’esmorzar el got de llet i el llonguet de cada dia es va dirigir cap al despatx del pastor amb una petició que ja tenia aires d’exigència:

—No vull anar mai més a casa dels Gerbeau. Em tracten malament.

—¿Què t’han fet?

—M’han obligat a nedar.

En aquell despatx provisional del Lazaret Protestant de La Corniche, el pastor i la seva esposa s’havien acostumat a escoltar els laments dels seus petits refugiats. Sempre estaven relacionats amb l’enyorança i la pregunta amb què acabaven era aquella que s’havia de respondre amb una mentida, però com si hagués fet un salt de generacions, la Raquel s’expressava amb el desafiament que ara gasta la meva filla quan no vol fer classes de piscina. El pastor no va poder evitar un somriure que la va ofendre en l’ànima i després li va engegar una reflexió que, com totes en aquesta edat, no va servir de res:

—Ets una privilegiada. No te n’oblidis i aprofita tot el que els Gerbeau et puguin ensenyar.

La Raquel no va tornar a nedar mai més fins que als cinquanta anys va decidir que aprofitaria la piscina del club Iradier de la Bonanova. Sense encomanar-se a ningú, va desenvolupar un estil propi, amb el cap ben alçat per no malmetre’s la permanent i amb les mans i els peus tot just sortint de l’aigua en moviments sincopats. Dins la piscina, la mare continuava als antípodes de l’elegància de les mademoiselle Gerbeau d’aquest món, però ja no tenia por: surava.

El pastor devia explicar la queixa de la Raquel als seus benefactors, com qui explica una anècdota, i dimarts següent la mare de l’Amélie es va excusar i li va dir a la petite espagnole que li comprarien un vestit nou, per compensar-la. La Raquel ho va trobar una cosa extraordinària. Els vestits de casa sempre els feia la seva mare i només s’hi posava quan eren necessaris. Enfilava l’agulla tot just perquè les nenes no semblessin Pepito va de curt, amb la desgràcia que les tres filles li creixien alhora: tres vores, sis mànigues, quinze botons. A la família Vidal lluir-se estava mal vist i amb una peça d’un teixit resistent, ja feien el fet. No presumir era una màxima que va quedar ben subratllada el dia que el pare de les nenes va descobrir un pintallavis a la butxaca de la Dàmaris. Li va fer llençar per la claveguera molt ofès: com gosava la seva filla portar a casa una porqueria ¿com aquella? Tenint en compte que això passava en plena postguerra, els plors de les tres jovenetes es van sentir per tot el carrer Tavern. La Raquel, estic segura que va ser la Raquel, no va revelar mai com havia aconseguit un objecte tan cobejat a la Barcelona de l’any 40. Millor que no ho fes.

Setanta anys després, la mare encara s’emocionava quan ens explicava la història del vestit nou de Sète. Van anar en cotxe a buscar-lo, al centre de la ciutat, en una boutique. Els Gerbeau la van deixar seure al darrere del seu Citroën, al lloc on normalment hi anava el fox terrier, i ella es va obligar a interpretar-ho com un honor perquè al gos se l’estimaven molt.

El 2 d’agost del 1938 el tinent coronel Modesto havia previst bombardejar Gandesa. L’aviació republicana no apareixia pel sector de l’Ebre per a desesperació de la infanteria. Els anglesos dubtaven si intervenir-hi, amoïnats pels Sudets i l’amenaça del III Reich sobre Txecoslovàquia. A Barcelona, queien 44 bombes en una sola tarda i el vestit era blau cel, amb un canesú de ganxet que el cenyia a l’alçada del pit i un volant de brodats.

A la mare li agradava explicar-nos les seves aventures de nena refugiada, però les meves germanes eren incapaces d’emocionar-se amb el seu relat. No se’l creien i jo no sabia de quin bàndol estava en aquella guerra permanent en què transcorria la meva infantesa. Era com si la Dèbora i la Rut acusessin la mare d’actuar amb l’egoisme dels supervivients, però ¿a qui es pot jutjar per la bogeria col·lectiva d’una catàtrofe històrica? Si alguna cosa s’aprèn escrivint és que una vida no es pot justificar ni encara menys entendre. És com és. La Raquel tenia raó, les meves germanes tenien raó, jo tenia raó. ¿I què? De poc serveix la raó quan es parla de la guerra.

Davant la nena refugiada que intentava nedar en un mar estranger només es podia fer silenci. El que costava d’entomar era que aquesta criatura desvalguda fos la mateixa que va aprendre tota sola a nedar als cinquanta anys. Cada cop que en tenia ocasió, la Raquel ho remarcava, sense pudor, amb orgull acumulat, vanagloriant-se dels seus mèrits.

Als meus vint…

—Ai, Sara, dius que no et veus capaç de conduir per la ciutat, doncs jo vaig aprendre tota sola a nedar als cinquanta anys.

Als meus trenta…

—Ai, Sara, dius que no et veus capaç de parir sense anestèsia, doncs jo vaig aprendre tota sola a nedar als cinquanta anys.

Als meus quaranta…

—Ai, Sara, dius que no et veus capaç de donar classes en anglès, doncs jo vaig aprendre tota sola a nedar als cinquanta anys.

I jo, dècada a dècada, sulfurant-me perquè no podia entendre que la mare donés tanta rellevància a la seva nul·la capacitat per assistir a classes de natació i adoptar un estil que no m’avergonyís. Semblava una boia en banyador, però ella es veia com l’Esther Williams, i era això el que no em cabia al cap i encara ara em desespera, aquesta maleïda falta d’autocrítica, la incapacitat de distanciar-se una mica d’ella mateixa i separar la realitat de la seva fantasia. La Raquel Vidal era el contrari d’una anorèctica que es mira al mirall i amb 40 quilos es veu grassa. Ella en pesava 80 i se sentia una model de passarel·la. Com m’hauria agradat heretar alguna engruna d’aquesta autoestima, però potser el preu a pagar era haver passat la infantesa reprimint la pregunta que es feien un grup de nens protestants a La Corniche, ¿Quan acabarà la guerra?, i substituint-la per una consigna apresa a cops de mar, Tiens-toi droite, Raquel.

Alguns dels nens de Sète no van tornar mai perquè ningú no els va reclamar. Van acabar a Moscou. En canvi, el pare Vidal va ser puntual a l’Estació de França per recollir la seva princesa. La guerra encara no havia acabat, però ja s’intuïa un final que tots desitjaven, guanyés qui guanyés. M’imagino el neguit de la Raquel en baixar a l’Estació de França, envoltada de famílies republicanes que fugien cap al Nord, de tropes de soldats destinades a morir al Front d’Aragó, de contrabandistes que s’enriquien amb la misèria de tots, i ella amb els seus dotze anys i el vestit blau cel i el seu pare abastant totes les portes del tren amb la mirada ansiosa perquè la nena no se li perdés.

Tot el camí de pujada a Sant Gervasi, el meu avi va fer esforços per convence’s que no s’havia equivocat de criatura: la Raquel era la Raquel, la filla ufanosa que portava de la mà era la germana de les dues que havia deixat a casa amb els ulls enfonsats per la gana. Aquella desconeguda que es queixava a cada pas, No vull caminar, estic cansada, era la qui havia triat el cordó més llarg en el sorteig per fugir de les bombes i l’avi es va penedir de no haver tallat tots els cordons a la mateixa mida. Era un trajecte llarg per fer a peu i així el van fer, pas a pas i amb poques paraules. Pare i filla havien entès que no podien explicar-se res perquè haurien parlat llengües irreconciliables, la de la guerra i la de l’exili. La Raquel no va deixar de mirar ni un moment cap endavant, amb el terror de reconèixer que el seu paisatge s’havia enfonsat sota les bombes, insistint-se que tot allò no anava amb ella, allargant la fantasia de ser com mademoiselle Amélie. A l’altura de la Diagonal van sentir els avions, però el soroll no va passar d’amenaça.

Ja al cap del carrer Tavern, les van veure: la mare, l’Elisabet i la Dàmaris, totes tres assegudes a les escales de la torreta que donava al jardí dels Moragas. Va ser el primer cop que el pare es va mirar les altres dues filles sense l’aplom que sempre el sostenia. Va entrar a casa amb el cap cot, renunciant a la salutació que se n’esperava, alguna cosa així com Per fi, tota la família unida altre cop, donem gràcies al Senyor. Res. No va ser capaç de dir res. I les nenes, tampoc. Només la mare va reaccionar amb una abraçada amb olor de ceba que la princesa va trobar insofrible:

—Va filla, passa cap dins. Deus estar cansada.

—Sí, i em moro de gana.

Les germanes van restar a la porta, sense gosar entrar a casa amb aquella estranya que duia un vestit blau cel i pesava deu quilos més que elles. Aquella no podia ser la seva Raquel. Sí, sí que ho era, i el que encara no sabien és que així seria per sempre.

Anar a la pàgina següent