Mare
6
Página 15 de 20
Tal com em va aconsellar la Dèbora, allò només es podia suportar passant abans pel Bar Moneda, amb la seva barra de fusta polida a cops de baieta i base de pedra falsa, els pòsters del Betis i la TV1 a tot drap. Al pati s’hi reunien aficionats a la cria d’ocells cantaires amb les seves gàbies tapades amb robes de colors, jubilats de petanca i dona a casa cuinant
migas. També hi queia algun jove que s’estava traient un mòdul per convence’s que havia deixat enrere la venda de droga al detall. Si hagués tingut vint anys menys, la dona amb ulleres de sol que bevia Voll Damms els hauria cridat l’atenció, però crec que no em van veure mai. Anar al Moneda era l’única manera d’arribar al cau de la bruixa-princesa una mica entonada. Només aleshores podia passar el tràngol amb alegria. Si la mare m’explicava algun episodi de la seva vida, jo ja no hi buscava la veritat com una inspectora d’hisenda, sinó que em consolava pensant que l’aprofitaria per a una novel·la. M’agafava amb ànsia als esclats creatius que creixen amb l’alcohol, conviccions de la solidesa de l’escuma d’un parell de Voll Damms. Pura supervivència. En aquells moments em convencia que era una sort ser escriptora: tot allò que vivia ho podria reciclar algun dia.
La Rut s’equivocava reiteradament en el mètode de crear un bon clima a les visites. No bevia. Tossuda, topava un i altre cop amb la realitat d’una mare com la Raquel, resistint-se a admetre que aquell era el saldo que ens havia tocat. Feia bestieses, com visitar-la amb un tàper ple de llucets fregits per acontenta-la. La mare,
Estan massa oliosos i això no es menja fred. Només sabia fregir el peix aquella interna andalusa que vam tenir quan éreu petites, ¿com es deia? I la Rut, la que s’havia quedat com un fideu quan la mort del pare, sortia de l’habitació per no explotar, amb la cara encesa i els ulls plorosos, a la recerca d’un microones per tot el Residencial Bonaire.
Els has reescalfat massa, ara estan fofos. A mi m’agrada que facin crec, crec, per menjar-me les cuetes. I la meva germana prometent que un altre dia els portarà en un termo.
No cal que us molesteu, ja soparé aquest menjar insuls a què m’heu condemnat. Altre cop el plural, com un dard ben dirigit a l’única que encara mantenia l’ànim de mimar la mare. ¿Per què no li llençava els llucets pel cap, amb les seves cuetes com espases per treure-li els ulls? La paciència és un incordi, només fereix. La Rut deu tenir algun residu de jueva ortodoxa, de donar-se cops de cap contra el mur de les lamentacions, un i altre cop contra la mateixa pedra. I els llucets sense sal, plens d’espines, no com els que la Raquel comprava al Jaume del Mercat de Galvany, acabaven abandonats a la tauleta de nit,
Quina pudor, per culpa de les meves filles no he pogut ni dormir. La Rut generosa, la Rut resistent, la Rut tenaç, la més víctima de totes. Fins al final va creure que era possible tenir una mare que mai no tindríem. Ara la recorda amb exactitud: la vida l’ha castigada amb bona memòria.
—Per què ho feies, Rut? —li demanaré quan vingui.
—Perquè era el que s’havia de fer —respondrà i ja no hi haurà lloc per al sentimentalisme.
Quan entràvem, la mare ens ordenava que abaixéssim el teló i l’escenari on havia deixat volar la fantasia imperial quedava clos. No permetia que ens consoléssim pensant que la teníem en una habitació amb vistes a una de les ciutats més boniques del Mediterrani. No, l’havíem deixada en un cau de cinc metres quadrats amb un llit individual. L’havíem desposseïda de 240 metres quadrats, dotzenes de mobles, centenars d’objectes inútils, electrodomèstics petits i grans, un balcó vietnamita, tresors amuntegats aquí, a la terra. Només havíem salvat la taula amb calaixets, l’armari granatós, el paraigüer, les joies per si de cas, els àlbums i les bíblies. La resta s’ho havia endut el senyor Penya i ho estava revenent.
31. Gerra cristall tallat base plata de 20 cm alt
32. Ampolla conyac coll i penjoll plata
33. Gerra cristall tallat lila base plata 32 cm alt
34. 10 culleretes
35. Lladró, 3 angelets cantant, 18 cm alt
36. Portaescuradents elefant groc
37. 2 portafotos metacrilat marró
38. 2 pipes
39. Rosa del desert
Ella ho sabia. Li ho vam explicar mil cops i cada cop feia veure que se n’oblidava.
—Nena, ¿a qui li toca venir demà?
—A la Rut.
—Digue-li que em porti aquells tres angelets que tinc de Lladró. Aquí, sobre de la taula rodona, quedaran molt bufons i em faran companyia.
—Mare, ja t’hem dit que hem buidat el pis per poder-lo llogar.
—A mi ningú no m’ha dit res de res. ¿Qui us ha donat permís?
Quan ens vam vendre la cabanya de Rubí, la Raquel va ser molt despresa, potser perquè sempre va considerar la casa com una cofurna que no feia per a una família de la nostra categoria. Ho vam abandonar tot: els llibres de
Daniel, el Travieso, les nines de la caverna, el gronxador que mai no va estar prou fixat a terra, el nesprer que jo havia plantat amb l’avi, l’olor de sardines. D’un dia per l’altre, aquell lloc on havíem passat tants caps de setmana i estius va desaparèixer per sempre.
Trenta anys després, quan vaig superar la por a conduir, hi vaig portar la meva filla. Hi vam anar amb la Kangoo color cirera, el cotxe de gent de mercat que la Raquel tan menyspreava. L’Elena tenia cinc anys i es va adormir pel camí. Li havia dit que, després d’ensenyar-li la caseta on jo jugava a nines, aniríem a banyar-nos a Can Mir, però ja no hi havia ni nines ni caseta ni piscina, com si l’abandonament s’hagués estès a tot el veïnat i cadascun dels habitants d’aquell poblat d’estiueig hagués decidit exiliar-se’n. Només en quedava el testimoni dels camins terrosos, amb els canyissars margeners, la remor de les cigales, els brucs plens de pols. Ara hi havia condons i xeringues, algun cotxe desballestat, les restes d’un foc, el meu pare més absent que mai, i la veu de la Raquel, premonitòria,
Samuel, hem de marxar d’aquest lloc de barraquetes.
—Mare, ¿on és la piscina on et banyaves?
—No la trobo, Elena.
—¿I el nesprer del teu avi?
—No ho sé.
—Mare, ¿per què plores?
—No és res, filla. Un dia et portaré a Torre Valentina, també hi anava de petita. T’agradarà més.